Acomiadaments de SEAT: un toc d’atenció per a qui?

Versión en castellano aquí

SEAT va acomiadar recentment 300 treballadors suposadament per “baix rendiment”. Després de les negociacions entre l’empresa i els sindicats, els treballadors tindran dues opcions: O bé trien abandonar per sempre l’empresa cobrant la indemnització de 60 dies per any treballat, o bé opten per 20 dies per any a canvi de la possibilitat de reingressar en 2011, encara que perdent la seva antiguitat i el complement salarial associat a ella. A més, segons l’empresa, la readmissió no està garantida, ja que els treballadors hauran d’acreditar “un canvi d’actitud” mitjançant el seguiment de cursos de formació durant tot aquest any i la realització d’un examen. És a dir: o a) perds la feina per sempre o b) la perds durant una temporada i potser et readmetem pagant-te menys diners i humiliant-te amb cursos i exàmens. Triïs a) o b) la culpa serà teva perquè no has treballat prou.

No ha de sorprendre llavors, que només 40 dels 300 acomiadats hagin optat per la readmissió. Dels que no ho han fet, alguns estan a prop de la jubilació i molts estan indignats  per l’acusació de que no treballen. El que sí sorprèn, no obstant, són les declaracions de CCOO i UGT, que consideren un triomf els resultats de les recents negociacions entre SEAT i els sindicats. Segons ells, el desenllaç del conflicte és un “toc d’atenció” per a l’empresa, ja que demostra que no es poden dur a terme acomiadaments col·lectius de forma unilateral. L’autoindulgència de les cúpules sindicals contrasta amb la satisfacció de l’empresa, que no ha sentit cap pudor a l’hora de declarar que han assolit el seu objectiu d’acomiadar quasi 300 treballadors sense haver de presentar un Expedient de Regulació d’Ocupació.

Jo no sóc una experta en aquests temes, però en un escenari en el que els treballadors han de triar entre l’acomiadament definitiu i un de temporal que no deixa de ser una coartada per retallar salaris i garanties i un càstig arbitrari sota la rúbrica de la “baixa productivitat” del que només seran redimits si “es porten bé”, si hi ha algun “toc d’atenció” per a algú, aquest és, sense dubte, per als mateixos treballadors, per als sindicats i per a totes nosaltres.

Un toc d’atenció als treballadors perquè els recorda que l’empresa té la capacitat de posar-los al seu lloc en qualsevol moment utilitzant discursos que els culpabilitzen de la seva situació i, sense haver de sortir-se dels marges de la llei, retallar els seus drets laborals de manera impune. A més, malauradament, aquest desenllaç ens recorda que la presència del dilema entre el mal i el mal menor està esdevenint dolorosament freqüent i familiar.

Un toc d’atenció als sindicats majoritaris perquè es constata, una vegada més, que les estratègies sindicals més basades en aquest “mal menor” que en la dignitat, la veritat i la lluita no fan més que seguir erosionant les condicions i la moral dels treballadors, així com minvant la credibilitat dels propis sindicats. Des de quan haver de triar entre una putada i una gran putada ha estat un triomf de la lluita sindical?

I un toc d’atenció a totes nosaltres perquè seguim obrint el diari cada matí tremolant mentre ens fem la pregunta de “quin gol hauran colat avui?” i contemplem com la lluita de classes i la defensa dels drets de tothom queden cap cop més restringides en els marcs de dilemes falsos i derrotistes, convertint-se en una pantomima de pacte entre “cavallers” on cada cop hi ha menys a celebrar i més raons per revoltar-se.