– Gallardón no sap amb qui es posa. Aquesta llei l’aturarem

20131220_204620Sandra Ezquerra | El passat 20 de desembre el govern espanyol del Partit Popular va presentar l’avantprojecte de la “Llei Orgànica per a la protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada”. Com ha vingut denunciant el moviment feminista i amplis espectres de l’esquerra des de llavors, en cas d’aprovar-se, la nova llei significaria el retrocés més important en matèria de drets sexuals i reproductius a l’Estat espanyol des de la dictadura franquista.

La més retrògrada de tres reformes en 30 anys

Seria a més el tercer canvi en la legislació de l’avortament que es realitza en els darrers trenta anys. El primer es va donar amb la llei del 1985, aprovada durant el govern del PSOE després del seu pas pel Tribunal Constitucional, i que mantenia la interrupció voluntària de l’ embaràs en el Codi Penal permetent-la únicament en tres supòsits i uns terminis determinats: violació fins a les 12 setmanes, malformacions del fetus fins a les 22 setmanes i riscos per a la salut física i psíquica de la dona sense límit de temps. Tot i que aquesta llei va suposar una millora respecte a la penalització absoluta anterior, el moviment feminista a l’Estat espanyol ha continuat reivindicant des de llavors l’avortament lliure i gratuït. És a dir, la seva despenalització total i la seva realització via el sistema de la sanitat pública sense cap tipus de coacció ni impediment. 25 anys va trigar el PSOE a escoltar aquestes demandes i només les va escoltar a mitges. Malament i tard, el 2010 s’aprovava una nova llei que establia un termini de 14 setmanes durant el qual les dones podien interrompre un embaràs sense adduir cap supòsit. En cas de malformacions fetals o de perill per a la salut de la dona, aquesta podia obtenir autorització per interrompre l’embaràs fins a la setmana número 22. A més de mantenir l’avortament al Codi Penal, el PSOE no va gosar contrariar a la dreta espanyola pel que fa a la regulació de l’objecció de consciència dels professionals de la sanitat pública, va impedir que les dones menors de 18 anys poguessin accedir a una interrupció sense el coneixement dels seus pares i va imposar, entre d’altres obstacles , un període de reflexió de tres dies entre el moment en què la dona accedia a un metge per accedir a un avortament i la realització d’aquest. Tot seguit el Partit Popular va recórrer la llei davant el Tribunal Constitucional, on encara es troba.

Després de la seva arribada al poder l’any 2011, així com la investidura d’Alberto Ruiz Gallardón com a Ministre de Justícia, el Partit Popular va assegurar que tornaria a canviar la llei durant la primera meitat de la seva legislatura. Des de llavors han estat nombroses les declaracions Gallardón en què assegurava que la “maternitat era el que feia a les dones veritablement dones” ( sic) i prometia acabar amb la llei anti-vida del PSOE. Han estat dos anys plens de rumors i d’opacitat pel que fa a aquesta llei. Durant aquest temps el govern ha llançat diversos globus sonda en què insinuava que proposava tornar a la legislació del 85 però eliminant el supòsit de malformació. Ho feia adduint la no discriminació entre fetus de primera i segona i reclamant que la presència de diversitat funcional no és motiu legítim per impedir que un ésser humà neixi. Mentrestant, per descomptat, retallava sense parar tota mena d’ajuts i serveis socials, incloent la joveníssima llei de dependència i altres prestacions a l’autonomia restringida. Durant aquest temps des del feminisme ens hem temut el pitjor. I, malgrat això, de nou la realitat ha superat els nostres pitjors malsons.

Segons la informació que el govern ha fet pública fins ara, la nova llei eliminaria les 14 setmanes d’ “avortament lliure” i només permetria la interrupció voluntària de l’embaràs en dos casos : quan la dona hagi estat violada, només durant les primeres 12 setmanes i sempre que hagi presentat denúncia prèvia. Tot i que encara està per veure com quedaria finalment el text, s’hauria de demostrar també que tenir un fill o filla fruit de la violació crearia perills per a la salut física o psíquica de la mare. Es posa d’aquesta manera la càrrega de la prova sobre la dona, qui no només ha de “fer el correcte i anar a la policia” sinó a més demostrar el perjudici que un part fruit d’una violació li produiria. El segon supòsit és el de risc de la salut física o psicològica de la dona. En aquest cas es podria accedir a la interrupció voluntària de l’embaràs fins a les 22 setmanes. Desapareix així el supòsit de malformació fetal, el qual només podria ser adduït en cas que les anomalies fossin incompatibles amb la vida i només si aquesta “pressió insuportable”, tal com la defineix Gallardón, fos inassumible psíquicament per la dona. En cas que la malformació fos descoberta després del període de 22 setmanes s’hauria de realitzar un part induït. Aquestes qüestions, a més, han de ser constatades per dos especialistes diferents: un que diagnostiqui la malformació del fetus i un altre que analitzi psicològicament els danys que pot patir la dona embarassada. Els dos professionals, al seu torn, no podran treballar en el mateix centre on es realitzi la interrupció de l’ embaràs.

D’altra banda, en qualsevol dels dos supòsits permesos, la dona s’ha de sotmetre al procés de “consentiment informat, lliure i vàlidament emès”. Això inclou la participació dels pares en la decisió de les menors d’edat, així com un període de reflexió que passa de ser de tres a set dies després d’haver estat informada sobre “els seus drets, ajudes, opcions assistencials, informació clínica i alternatives al avortament” .

L’avantprojecte, d’aquesta manera, restringeix l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs més encara que l’antiga normativa de 1985. No només elimina el supòsit de malformació fetal sinó que imposa múltiples obstacles per poder accedir al de risc per a la salut de la dona. Obre la porta a l’objecció de consciència de qualsevol professional que hagi de participar en la intervenció sense regular-la ni limitar-la i, per descomptat, inaugura la veda perquè l’avortament clandestí o els viatges a països on pugui ser realitzat de manera legal tornin a estar a l’ordre del dia .

Oposició massiva a l’avantprojecte de llei

Les veus aparegudes contra aquesta proposta de llei són molt nombroses i van des del moviment feminista fins als i les professionals de la salut i múltiples sectors de l’esquerra. De fet, les dissonàncies han començat a sonar fins i tot dins el Partit Popular. La reforma proposada constitueix sens dubte un dels atacs més greus, si no el més greu, als drets de les dones des de la Dictadura Franquista, sense ser fruit a més de cap consens ni demanda social. El PP compleix d’aquesta manera els seus pitjors amenaces acontentant de pas als sectors més conservadors i recalcitrants de l’Església Catòlica espanyola.

És impossible predir fins a quin punt Gallardón accelerarà l’aprovació de la llei o buscarà suports. D’una banda, el PP té majoria absoluta al congrés i això li permetria imposar-la com ho ha fet amb altres múltiples (contra)reformes i retallades de drets. De l’altra, des que es va fer públic el seu contingut, la llei ha rebut enormes i nombroses crítiques i cada vegada està més clar que no té suport més enllà de l’ala més dura del Partit Popular. Caldrà veure fins a quin punt el sector més liberal és capaç de mullar-se i trencar la disciplina interna o s’acontenta amb ser “minoria silenciosa” o també fins a quin punt el propi govern es manté ferm davant les crítiques que li segueixen plovent des de tots els racons de l’Estat i fins i tot a escala internacional. Caldrà veure al seu torn quant triguen els tràmits parlamentaris per a la seva aprovació i fins a quin punt el Partit Popular es vol veure relacionat amb aquesta llei en plena campanya electoral per a les eleccions europees al maig.

Aquesta llei l’hem d’aturar

Malgrat l’oportunisme amb què el PSOE està criticant la reforma, és indubtable que ens trobem en un moment en què resulta imprescindible construir un moviment ampli que oposi el seu rebuig absolut i que tingui com a objectiu irrenunciable paralitzar. El conjunt de l’esquerra hauria de posar d’una vegada per totes aquesta qüestió en el centre de la seva agenda política i els moviment socials haurien de donar tot el seu suport al feminisme i respondre a les seves crides de complicitat i solidaritat. Estic absolutament segura que si aconseguim unir forces podem arraconar al govern. Ho podem i ho hem de fer.

Això no vol dir que hàgim d’estar d’acord en tot. De tots els canvis que introdueix la reforma, el que més titulars ha ocupat en les últimes setmanes ha estat el de l’eliminació del supòsit per malformació. En aquest sentit, encara que no dubto en cap moment que suposa un terrible acte de crueltat i hipocresia per part d’un govern que exclou i condemna a l’oblit als sectors més fràgils de la nostra societat, cada vegada tinc més dubtes sobre si aquest ha de ser el punt de mira del feminisme radical i anticapitalista. Fins a quin punt ser obligada a tenir un fill amb greus malformacions és pitjor que ser obligada a tenir-ho per qualsevol altre motiu? Si una dona considera que la seva situació personal, econòmica o de qualsevol altre tipus li impedeix (voler) ser una (bona) mare, fins a quin punt és legítim obligar-la llavors? Fins a quin punt és més cruel eliminar el supòsit per malformacions que impedir que les dones lesbianes i mares soles puguin accedir a la reproducció assistida com va legislar el Partit Popular el passat estiu? Fins a quin punt hi ha moments en què és menys dolent tutelar, controlar i criminalitzar els nostres cossos i altres en què és pitjor?

Vull pensar, i penso, que moltes de les coses que l’Estat (o l’Església) intenten regular a cop de prohibició en realitat es regulen soles mitjançant el sentit comú. Insisteixen en els supòsits per evitar que les dones avortin al seu gust. Però en realitat el que pretenen és seguir teledirigint els nostres cossos i voluntats des de púlpits, hospitals i tarimes a força de llegendes urbanes. Però, qui avorta per caprici? Realment algú coneix alguna dona que ho hagi fet? Insisteixen també en posar terminis per evitar els avortaments en el vuitè mes. Però la veritat és que molt poques dones avorten en estats avançats de l’embaràs i , des de la meva absoluta confiança en la intel·ligència humana, estic segura que, les poques que ho fan, ho han de fer per una bona raó. La majoria d’elles avorten poques setmanes després de quedar-se embarassades i no em correspon ni a mi, ni a un jutge, ni un capellà, ni a un metge, ni un polític, confirmar que el seu motiu, moment o estat mental siguin els indicats. El que ens correspon a tots i a totes és desfer-nos dels silencis, mentides, hipocresies, tabús i dobles morals que tant temps porten estenent-se sobre la sexualitat al nostre país i aconseguir que les nostres i els nostres joves tinguin accés a una educació, informació i cultura sexual i reproductiva que garanteixin que les seves decisions siguin saludables, responsables, basades en el coneixement i respectuoses. Treballem per això i perquè no hagin de plantejar-se mai què els faria, en cas d’haver de fer marxa enrere, el PSOE, Rouco Varela o Gallardón.

Gallardón no sap amb qui es posa. Aquesta llei l’aturarem.

Original en castellà aquí i traducció a l’anglès aquí

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s