Mes: Octubre de 2014

El rostre humà de la política o per què sol•licito la baixa de l’AVV del Casc Antic

image

Sandra Ezquerra. Fa unes hores escrivia amb tristor “Avui el moviment veïnal formal al Casc Antic de Barcelona és menys democràtic i plural del que era ahir o fa uns mesos, i això per a mi és una gran pèrdua. En un moment en què ens mostrem orgullosos d’estar canviant la política, en un moment en què dissenyem codis ètics per treure els polítics professionals inamovibles de les seves poltrones i els seus privilegis, el que ha passat a l’AVV del Casc Antic aquest vespre és un recordatori de la molta feina que tenim per davant per qüestionar els codis (no)ètics que regeixen la nostra intervenció quotidiana com activistes. Jo de moment, com a veïna del barri, em nego a donar suport a les pràctiques actuals i, per tant, em dono de baixa”. Era aquesta la meva reflexió inicial davant una situació que porta mesos arrossegant-se i que ahir dijous 30 d’octubre, va conèixer finalment el seu desenllaç.

Si algú pensa que pel simple fet d’estar participant en moviments, organitzacions o iniciatives per un món més just o per millorar la realitat quotidiana que ens envolta ens trobem lliures de contradiccions s’equivoca. La política, com qualsevol altra activitat humana, és un mirall de les nostres esperances i el nostre potencial per al canvi, però també ho és de les nostres mancances i les nostres misèries. Una de les principals febleses històriques de l’esquerra ha estat, des del meu punt de vista, el seu focus més que habitual en els aspectes teòrics i polítics macro que afecten les nostres existències i la seva negligència de la importància de la nostra producció (o absència d’ella) de canvi social en les nostres interaccions més profanes: escoltant-nos, cuidant-nos, generant espais inclusius, estant disposats i disposades a realitzar una autocrítica constant i actuant, en el nostre trajecte vers una societat millor, de la forma més propera possible al que considerem que aquesta societat hauria de ser. En definitiva, en l’esquerra el “què” generalment no només ha prevalgut sobre el “com” sinó que l’ha invisibilitzat i massa sovint buidat de contingut. De manera conscient o inconscient, ens hem avesat tant al mantra que assegura que “la fi justifica els mitjans” que hem acabat immunitzades davant les seves perverses implicacions. Si els mitjans són subordinats a una suposadament heroica i divina fi, la possibilitat d’exigir responsabilitats sobre el procés desapareix. No hi ha atemptat més letal sobre la democràcia que els xecs en blanc a certs individus o col·lectius, siguin aquests polítics professionals apoltronats en càrrecs institucionals o activistes socials pretesament en contacte amb el carrer i en diàleg constant amb els veïns i les veïnes.

De manera insòlita tenint en compte la feblesa actual del moviment veïnal, en l’assemblea de l’Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic d’ahir es votaven dues candidatures per a la nova junta. Les matemàtiques gairebé mai fallen i, per tant, una de les candidatures va perdre i l’altra va guanyar. M’aventuro a predir, tanmateix, que de les persones que van participar en la votació (via vot presencial o via vot delegat), gairebé ningú recordarà què diferenciava les dues candidatures: quins eren els seus projectes de construcció de barri, com proposaven implicar les i els veïns en el moviment o quins objectius concrets de transformació urbana proposaven per als propers anys.

Ans el contrari, ha estat aquesta una “cursa electoral” marcada, en el cas de part de la candidatura guanyadora, per grotesques pràctiques caciquils que han eliminat qualsevol possibilitat de debat obert i franc, per cops d’estat de passadís contra decisions preses de manera orgànica, per la generació de rumors difamadors sobre els components de la candidatura alternativa, pel boicot a qualsevol possibilitat de mediació que permetés la fusió de les diferents propostes buscant construir així un moviment veïnal més plural, per l’incompliment sistemàtic de compromisos i acords per facilitar la transició vers el nou període de l’Associació, per silencis covards i pràctiques quasi-mafioses, per mentides repetides tantes vegades amb boca gran i petita que semblen haver esdevingut veritats, i pel maltractament sistemàtic de persones no disposades a donar-los la raó sense matisos ni condicions.

Avui l’Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic de Barcelona és menys democràtica i plural que ahir perquè, com a resultat de la seva incapacitat de treballar des del dissens i el respecte a les diferències, membres de la nova junta han passat com una piconadora per sobre d’activistes (de persones!) carregades d’il·lusió i de somnis per al seu barri i la seva ciutat. Tenim una nova junta orquestrada per cares habituals que fa massa temps que diuen que deixen pas a energia renovadora però que únicament respecten a qui es mostra servil i acrític; una nova junta dirigida sense criteri ni valentia per caps de palla amb vocació de coartada; una junta nova més vella que ahir i més vella que mai. Estic segura que s’ha llevat convençuda que han salvat el moviment veïnal del barri d’un enemic intern abstracte i sense nom. Estic segura també, tanmateix, que ho han de pensar per poder dormir a les nits i mirar-se al mirall mentre la vergonya pròpia es transforma en al·liena, la nostra, per comptar amb una junta guanyadora que no ha estat capaç de guanyar de manera neta i fraternal.

Avui el moviment veïnal formal del Casc Antic de Barcelona ja no compta amb uns quants activistes joves i no tan joves; experimentats o novells; nascuts al barri o no; però sobretot honestos i entusiastes. Han estat esborrats per mans fermament tremoloses i maniobres profundament hostils; amb la desinformació dels i les veïnes i amb el silenci poruc de la FAVB. Com a veïna del barri des de fa més de set anys, no puc legitimar aquesta manera de fer de qui diu representar-me al barri quan no l’admeto ni tan sols de qui (no) em representa a l’ajuntament. És per això que sol·licito la meva baixa de l’Associació.

Ho faig amb tristesa però també amb esperança. Amb esperança perquè sé del cert que els i les activistes que ahir van ser derrotats sense cap tipus d’escrúpol amb el “com” en comptes d’amb el “què” seguiran fent barri, seguiran fent places i seguiran omplint els carrers del meu districte amb transgressió, rebel·lia i somriures; amb esperança també perquè sé del cert que algun dia l’Associació de Veïns i Veïnes del barri tornarà a ser casa meva. Espero que entre avui i aquell dia passin moltes coses que ens facin, a totes i tots, aprendre la lliçó.

Capgirem Catalunya per transformar Espanya i viceversa

Sandra Ezquerra. Si algú segueix creient a aquestes alçades que el procés sobiranista català equival a les sibil·linament contradictòries declaracions a les que Artur Mas ens té acostumats va profundament errat. El procés es caracteritza no només per la seva autonomia de les institucions catalanes sinó també per la seva profunda pluralitat interna. En ell hi conviuen convergents i cupaires; sectors que volen la independència perquè “Madrid ens roba” i d’altres per evitar les retallades; catalano-parlants i els que no ho són; persones que volen trencar amb l’Estat espanyol sense qüestionar el model socioeconòmic en el que vivim i d’altres que veuen en l’actual conjuntura històrica una gran oportunitat per a que el debat sobre el futur polític de Catalunya faciliti posar sobre la taula el paradigma econòmic pel que es regeix no només Catalunya sinó també l’Estat espanyol, Europa i el món.

Jo em trobo en aquest darrer grup. Malgrat que cada cop esdevé més impopular dir aquestes coses a Catalunya, confesso que fins fa un parell d’anys no em considerava independentista. De fet encara no m’hi considero però si més no, si ara tingués l’opció de votar optaria sense cap tipus de dubte pel Sí-Sí. Malgrat això, dic que no sóc independentista perquè per a mi la independència de Catalunya en si mateixa no té gran valor sinó que el té com a mitjà per transformar l’actual estat de coses. Treballo per un procés constituent a casa meva no només perquè estic convençuda que hem de capgirar-la sinó també, i potser sobretot, perquè crec que el model constitucional espanyol del 78 està esgotat. Parteixo de la premissa que tant Catalunya com l’Estat espanyol necessiten ser canviades de soc arrel i treballo amb la hipòtesi que és impossible capgirar cap de les dues sense alterar l’altra.

En l’entrevista realitzada ahir per Vilaweb a Íñigo Errejón el membre de Podemos afirmava que “la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola” en el sentit que sense obrir el cadenat de la constitució de 1978 i posar sobre la taula la discussió sobre l’articulació territorial i la llibertat és molt difícil que unilateralment algú pugui exercir el dret a decidir. Això passa per un canvi en la correlació de forces en l’Estat espanyol el qual, entenc, es troba íntimament relacionat amb l’espectacular ascens de Podemos en els darrers mesos i les seves esperançadores expectatives de cara a les properes eleccions generals.

Si bé estic d’acord amb Errejón, em preocupa la unilateralitat en ambdues direccions. M’explico. Pel que fa a Catalunya, un dels principals perills és la creença de la possibilitat d’avenç del procés sobiranista de manera desitjablement autista vers el que passi a la resta de l’Estat espanyol. Els catalans i les catalanes, segons aquest relat, hem de fer pinya en allò que ens uneix (ser catalanes i catalans) per aconseguir la independència front l’enemic extern. És a dir: l’enemic és fora i qualsevol intent d’assenyalar problemes interns és titllat d’amenaça i fins i tot traïció a la unitat nacional i, per tant, a la causa sobiranista. És aquest un discurs que Convergència i Unió ha estat particularment interessada en fomentar, ja que identifica una única font de malestar social (el tarannà antidemocràtic del govern espanyol) i emmascara altres qüestions de gran rellevància, com ara les retallades de drets i serveis o la priorització dels pagaments bancaris per sobre de la despesa social que el govern d’Artur Mas ve imposant sobre la població de Catalunya en els darrers quatre anys.

Existeix també una unilateralitat en la direcció contrària: l’afirmació més o menys explícita des de l’esquerra espanyola sobre la necessitat de llançar un procés constituent  que acabi amb el règim espanyol fruit dels pactes del 78, així com amb el corrupte bipartidisme que l’ha caracteritzat des de llavors. Aquesta postura recorda a la d’Errejón a l’entrevista a Vilaweb en el sentit que es veuria el procés català com a subordinat a l’estatal i negaria el potencial rupturista (en clau nacional però també democràtica) del primer.

Aquest fals (des del meu punt de vista) dilema va tenir una escenificació ben il·lustrativa el dia de l’abdicació de Juan Carlos de Borbón quan en la concentració de Barcelona s’erigien dues ànimes en racons oposats de plaça Catalunya: la que cridava “independència!” i la que responia “¡Mañana España será republicana!”. Aquestes dues ànimes no només no es tocaven, no es miraven, no s’escoltaven, sinó que a més competien entre elles per marcar l’eslògan dominant de la convocatòria.

Enmig d’aquest ball estèril, els i les que volem decidir sobre tot, els i les que creiem en un Sí-Sí transgressor, els que volem que Catalunya sigui una república de i per a les majories però també Espanya; els i les que creiem en el dret del poble català a viure en llibertat però en el de la resta de pobles de la península ibèrica i del món també, considerem que les dues ànimes són complementàries i tenen l’obligació de treballar de manera paral·lela. No ens servirà una alteració en la correlació de forces a escala estatal si aquesta no realitza un qüestionament del (sovint invisibilitzat) nacionalisme espanyol homogeneïtzador i antidemocràtic, com tampoc no ens servirà un procés sobiranista en clau exclusivament catalana que, lluny d’embestir contra la totalitat de l’edifici podrit de l’Estat espanyol es limiti a reformar el 3er 2ª o, com diria Arcadi Oliveres, a canviar la “c” per la “ç”. Igual de fútil seria promoure un procés constituent català mirant-nos el melic del patriotisme neo-pujolià com impulsar una Tercera República que repeteixi tots els enganys, concessions i promeses incomplertes de la Segona República i la Restauració Borbònica de la Transició sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles. El que ens mou no és la pàtria sinó la justícia. No esperem a arribar al final del trajecte per recordar-ho.

Així doncs, i tornant a les declaracions del dirigent de Podemos, és cert que “la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola” però no ho és menys que “la qüestió d’Espanya és una qüestió catalana”. Si del que estem ambiciosament parlant és d’assaltar el poder per transformar la nostra realitat, treballem per a que els diferents processos en marxa convergeixin per enfortir-se mútuament, per multiplicar-se, per escoltar-se, per respectar-se. Defensar aquesta postura, apostar pel ball dialèctic de les dues ànimes, no és, en els temps que corren, gaire ben vist en cap de les dues ribes de l’Ebre. Tanmateix, resulta imprescindible que ni el Sí-Sí d’esquerres ni la lluita contra la casta espanyola no hi renunciïn ja que, com sempre hem repetit, la lluita per la democràcia no s’atura en les fronteres i el dret a decidir no ha tingut mai copyright.