Capgirem Catalunya per transformar Espanya i viceversa

Sandra Ezquerra. Si algú segueix creient a aquestes alçades que el procés sobiranista català equival a les sibil·linament contradictòries declaracions a les que Artur Mas ens té acostumats va profundament errat. El procés es caracteritza no només per la seva autonomia de les institucions catalanes sinó també per la seva profunda pluralitat interna. En ell hi conviuen convergents i cupaires; sectors que volen la independència perquè “Madrid ens roba” i d’altres per evitar les retallades; catalano-parlants i els que no ho són; persones que volen trencar amb l’Estat espanyol sense qüestionar el model socioeconòmic en el que vivim i d’altres que veuen en l’actual conjuntura històrica una gran oportunitat per a que el debat sobre el futur polític de Catalunya faciliti posar sobre la taula el paradigma econòmic pel que es regeix no només Catalunya sinó també l’Estat espanyol, Europa i el món.

Jo em trobo en aquest darrer grup. Malgrat que cada cop esdevé més impopular dir aquestes coses a Catalunya, confesso que fins fa un parell d’anys no em considerava independentista. De fet encara no m’hi considero però si més no, si ara tingués l’opció de votar optaria sense cap tipus de dubte pel Sí-Sí. Malgrat això, dic que no sóc independentista perquè per a mi la independència de Catalunya en si mateixa no té gran valor sinó que el té com a mitjà per transformar l’actual estat de coses. Treballo per un procés constituent a casa meva no només perquè estic convençuda que hem de capgirar-la sinó també, i potser sobretot, perquè crec que el model constitucional espanyol del 78 està esgotat. Parteixo de la premissa que tant Catalunya com l’Estat espanyol necessiten ser canviades de soc arrel i treballo amb la hipòtesi que és impossible capgirar cap de les dues sense alterar l’altra.

En l’entrevista realitzada ahir per Vilaweb a Íñigo Errejón el membre de Podemos afirmava que “la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola” en el sentit que sense obrir el cadenat de la constitució de 1978 i posar sobre la taula la discussió sobre l’articulació territorial i la llibertat és molt difícil que unilateralment algú pugui exercir el dret a decidir. Això passa per un canvi en la correlació de forces en l’Estat espanyol el qual, entenc, es troba íntimament relacionat amb l’espectacular ascens de Podemos en els darrers mesos i les seves esperançadores expectatives de cara a les properes eleccions generals.

Si bé estic d’acord amb Errejón, em preocupa la unilateralitat en ambdues direccions. M’explico. Pel que fa a Catalunya, un dels principals perills és la creença de la possibilitat d’avenç del procés sobiranista de manera desitjablement autista vers el que passi a la resta de l’Estat espanyol. Els catalans i les catalanes, segons aquest relat, hem de fer pinya en allò que ens uneix (ser catalanes i catalans) per aconseguir la independència front l’enemic extern. És a dir: l’enemic és fora i qualsevol intent d’assenyalar problemes interns és titllat d’amenaça i fins i tot traïció a la unitat nacional i, per tant, a la causa sobiranista. És aquest un discurs que Convergència i Unió ha estat particularment interessada en fomentar, ja que identifica una única font de malestar social (el tarannà antidemocràtic del govern espanyol) i emmascara altres qüestions de gran rellevància, com ara les retallades de drets i serveis o la priorització dels pagaments bancaris per sobre de la despesa social que el govern d’Artur Mas ve imposant sobre la població de Catalunya en els darrers quatre anys.

Existeix també una unilateralitat en la direcció contrària: l’afirmació més o menys explícita des de l’esquerra espanyola sobre la necessitat de llançar un procés constituent  que acabi amb el règim espanyol fruit dels pactes del 78, així com amb el corrupte bipartidisme que l’ha caracteritzat des de llavors. Aquesta postura recorda a la d’Errejón a l’entrevista a Vilaweb en el sentit que es veuria el procés català com a subordinat a l’estatal i negaria el potencial rupturista (en clau nacional però també democràtica) del primer.

Aquest fals (des del meu punt de vista) dilema va tenir una escenificació ben il·lustrativa el dia de l’abdicació de Juan Carlos de Borbón quan en la concentració de Barcelona s’erigien dues ànimes en racons oposats de plaça Catalunya: la que cridava “independència!” i la que responia “¡Mañana España será republicana!”. Aquestes dues ànimes no només no es tocaven, no es miraven, no s’escoltaven, sinó que a més competien entre elles per marcar l’eslògan dominant de la convocatòria.

Enmig d’aquest ball estèril, els i les que volem decidir sobre tot, els i les que creiem en un Sí-Sí transgressor, els que volem que Catalunya sigui una república de i per a les majories però també Espanya; els i les que creiem en el dret del poble català a viure en llibertat però en el de la resta de pobles de la península ibèrica i del món també, considerem que les dues ànimes són complementàries i tenen l’obligació de treballar de manera paral·lela. No ens servirà una alteració en la correlació de forces a escala estatal si aquesta no realitza un qüestionament del (sovint invisibilitzat) nacionalisme espanyol homogeneïtzador i antidemocràtic, com tampoc no ens servirà un procés sobiranista en clau exclusivament catalana que, lluny d’embestir contra la totalitat de l’edifici podrit de l’Estat espanyol es limiti a reformar el 3er 2ª o, com diria Arcadi Oliveres, a canviar la “c” per la “ç”. Igual de fútil seria promoure un procés constituent català mirant-nos el melic del patriotisme neo-pujolià com impulsar una Tercera República que repeteixi tots els enganys, concessions i promeses incomplertes de la Segona República i la Restauració Borbònica de la Transició sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles. El que ens mou no és la pàtria sinó la justícia. No esperem a arribar al final del trajecte per recordar-ho.

Així doncs, i tornant a les declaracions del dirigent de Podemos, és cert que “la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola” però no ho és menys que “la qüestió d’Espanya és una qüestió catalana”. Si del que estem ambiciosament parlant és d’assaltar el poder per transformar la nostra realitat, treballem per a que els diferents processos en marxa convergeixin per enfortir-se mútuament, per multiplicar-se, per escoltar-se, per respectar-se. Defensar aquesta postura, apostar pel ball dialèctic de les dues ànimes, no és, en els temps que corren, gaire ben vist en cap de les dues ribes de l’Ebre. Tanmateix, resulta imprescindible que ni el Sí-Sí d’esquerres ni la lluita contra la casta espanyola no hi renunciïn ja que, com sempre hem repetit, la lluita per la democràcia no s’atura en les fronteres i el dret a decidir no ha tingut mai copyright.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s