Mes: Juliol de 2009

Les dones estem d’Actualitat

cartel aborto

Versión en castellano aquí

No és cap secret que el gènere no ha estat mai, ni ho està avui en dia, al centre d’allò que normalment entenem com a política (la de veritat). I és que, malgrat que durant els cinc anys de Zapatero s’ha “fet política de gènere” amb “mesures” com la Llei de Dependència, els matrimonis homosexuals, la llei d’igualtat, la de violència de gènere i fins i tot la creació d’un gabinet paritari, una no es pot treure de sobre la sensació de que el gènere és una mena de pegot o premi de consolació que serveix per rentar cares, per apaivagar descontents pseudoprogressistes o per estar a l’alçada dels temps. Ser no-feminista (que no és el mateix que no ser feminista) ja no és una opció, i sovint el gènere es converteix en moneda de canvi per concedir petites modificacions per a que en realitat no es modifiqui res.

No es només un problema dels polítics, sinó també dels mitjans de comunicació i de la societat en general. I si no, mireu els diaris dels últims mesos. Público, per exemple. L’Estat espanyol porta quasi un any immers en una reforma de llei que alteraria la penalització de l’avortament per primera vegada en 25 anys; una reforma de llei que ha mobilitzat als sectors més recalcitrants i conservadors de la societat i l’església, que ha creat debats i disputes entre la classe mèdica, política i en el si del mateix moviment feminista. Una reforma que, malgrat les seves grans mancances, posa en dubte per primera vegada que una dona hagi d’anar a la presó pel fet de decidir que no vol ser mare en aquell precís moment. Tenint tot això en compte, no he pogut més que sorprendre’m durant tot aquest temps cada cop que he obert el diari i he trobat les notícies, reportatges i entrevistes sobre aquesta reforma a la secció d’Actualitat. Mai durant aquests mesos ha estat cap noticia sobre avortament a l’apartat de Política de Público. En canvi, hi hem hagut de suportar dolorosament els detalls més escabrosos sobre els tratges del senyor Camps o les declaracions escandaloses del senyor Berlusconi. I el desterrament a Actualitat no s’ha limitat a l’avortament: tots el articles sobre dependència, sobre violència de gènere, sobre violència homòfoba, sobre masclisme al mercat laboral, etc. han estat igualment reclosos a aquest apartat del diari que a priori em fa pensar més en la Duquessa d’Alba que en informació políticament rellevant.

Què fa que les dones encaixem més en l’Actualitat que en la Política? No és Actualitat en tot cas un sinònim de Societat o de Coses de la Vida? És que els esdeveniments o les polítiques que ens afecten a les dones són reduïbles a meres anècdotes o curiositats? Què fa que siguin menys polítiques que altres titulars?

El feminisme, tant la pràctica com la teoria, la política feminista en definitiva, és al centre de la meva vida. A més de seguir creixent com a feminista, un dels meus principals reptes és seguir treballant per a que l’anticapitalisme sigui cada cop més violeta i el feminisme sigui cada cop més roig. Sense cap tipus de dubte, han d’anar de la mà. No obstant, és sovint que tinc la sensació que la feina feminista és percebuda com a marginal i secundària. I no parlo només de l’extrema esquerra sinó en general. La reclusió de qualsevol informació relacionada, encara que remotament, amb la vida de les dones a l’apartat d’Actualitat de Público no n’és sinó un (petit) símptoma més.

Dit això, però, de repent també penso en la recent incapacitat del Consell General del Poder Judicial, per primera vegada en els seus 29 anys d’història, d’informar de manera no preceptiva sobre un projecte de llei. Aquest fet sense precedents ha tingut lloc, com segurament ja sabeu, en el context de l’avantprojecte de llei de l’avortament. I no puc evitar pensar en la incongruència que suposa que les dones ocupem un lloc tan secundari en el diari (i en tants altres àmbits) i que a la vegada plategem dilemes tan insalvables en les altes institucions. Què som? Invisibles o perilloses? Per què tot el que ens envolta aparentment sembla tan secundari i a la vegada crea tant de conflicte? És el gènere innocu per la seva invisibilitat i marginalitat o és que potser se l’invisibilitza i margina perquè és perillós? Quina vinculació té el gènere amb l’status quo en el sentit més ampli com per a que homes aparentment “racionals” formats en la tradició liberal tinguin dilemes morals a l’hora d’apostar per defensar el dret de les dones a decidir sobre el nostre propi cos? És la moral? És la indiferència? És el privilegi? Ens ignoren per què no hi pensen o ens volen ignorar per evitar enrenous? S’adormen amb nosaltres o els traiem la son? Estem d’Actualitat per negligència or actually not?

Canvis a ICV o quan “el nom no fa la cosa”

saura herrera Amb el teu permís, company….

Per Àngel Pagès [1]

El president d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) Joan Saura anuncia que no es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques. Saura, que també és el màxim responsable del Departament d’Interior del Govern, obre el procés de (re)canvi en aquesta formació que, si no fallen les prospeccions i el màrqueting característiques dels partits del sistema, recaurà en la figura del secretari general Joan Herrera.

Els que hem conegut la deriva d’aquest partit (i que hem estat testimonis de les incomptables mutacions del projecte des dels seus orígens), podem aportar algunes dades a un debat de fons que, per ser quasi inexistent, ha marcat l’evolució d’ICV. Dit això, valorant com a positiva l’aparent retirada d’un dirigent obertament confrontat amb els moviments socials i l’esquerra crítica, no caldrà que ens centrem en el debat de noms del qual es nodreix la parapolítica que conforma l’auca políco-mediàtica de casa nostra.

Tornant, doncs, al debat ideològic -és a dir, polític-, aquest relleu pot servir-nos d’element simbòlic explicatiu del funcionament de les lògiques inherents a la partitocràcia general. La mutació d’un projecte al sí de les dinàmiques de gestió-oposició sense perspectiva històrica de canvi del sistema implica l’adopció d’unes formes de relació amb la societat pròpies del món empresarial.

Abandonats a corre-cuita, “l’anàlisi concreta de la situació concreta”, el sentit militant o la caracterització del capitalisme com a paradigma d’allò que es vol combatre, apareixen en el seu lloc els estudis demoscòpics (els anàlisis de tendències, els sondejos, “la moda” elevada a la categoria política) i on hi havia militants actius s’obren pas els “adherits” passius (els “actius”, en tot cas, són ara els professionals de l’aparell i els càrrecs remunerats).

Més amunt apuntàvem l’existència d’una deriva política i d’un debat de fons irrellevant al sí d’ICV. Hem parlat també d’una simptomatologia d’aquesta deriva observant les metodologies d’anàlisi de la societat i el paper del nou tipus de miltant postmodern transformat en adherit o soci (el paral·lelisme amb l’adscripció a un club esportiu o a una penya és del tot creïble).

Queda, però un tercer aspecte ja anunciat: La caracterització del capitalisme com a paradigma d’allò que es vol combatre. Aquest és el debat de fons. El posicionament davant del capitalisme és la pedra de toc de l’esquerra. Quan l’esquerra (política, social, sindical i cultural) no planteja alternatives per sortir d’aquest sistema, per superar-lo i per impugnar-lo, es produeixen tots els senyals del que anomenem “deriva”. La deriva té orígens històrics en els múltiples desencontres i ruptures entre les vies revolucionàries i reformistes.

ICV, que presumeix de ser el “partit de la memòria històrica”, ha evolucionat amb tota lògica en sentit postpolitic. La caiguda del mur va provocar un acte reflex, un sentit de culpabilitat i diversos apriorismes coincidents amb els anys de “glòria” de la socialdemocràcia espanyola. Necessitats d’un nou projecte “transformador”, vista la crisi de l’extrema esquerra i la velocitat dels esdeveniments d’aquells dies, va néixer la primera Iniciativa que -com la primera IU- es proposava articular un moviment sociopolític a l’esquerra del PSOE.

No cal abundar en les múltiples escissions i reagrupaments posteriors que portaren el projecte a la doble escissió i a la proclamació d’ICV com a “esquerra verda” i ecosocialista. El “partit” ja havia trobat “el nom”, l’etiqueta i el senyal identificador en el mercat polític dels cinc partits del “Polònia”.

Aquesta és la gran mutació, la definitiva, la que fa dels ex-comunistes un partit perfectament homologat a les exigències de les lògiques gestionàries. El terme “ecosocialisme”, desprovist de la càrrega revolucionària que ens recorda al Manifest Ecosocialista de Michael Löwy, esdevenia un recanvi de les temptatives eurocomunistes i “democratico-radicals” impulsades en altres temps. És, doncs, el debat de fons. El debat ideològic. L’apoteosi de la parapolítica integrada en els esquemes del capitalisme global. Reformar i reformar. No plantejar l’arrel del problema de civilització que representa el capitalisme en tots els camps.

Tornant als “noms”. Joan Saura no es tornarà a presentar i Joan Herrera serà el seu relleu. Joan Herrera -el qui fou introductor de l’ecosocialisme” a l’ideari del partit- haurà de fer el balanç de la “cosa”. “La cosa” ha fet política i el futur candidat ens haurà d’explicar l’abast d’aquesta.

De moment deixem anar uns quants temes: Bracons, Quart Cinturó (o com li vulguin dir), co-pagament de la sanitat pública, LEC, Bolonya (aplicació i repressió), gestió de la sequera, conflictes ambientals i territorials oberts arreu del país, relacions Generalitat-Israel, transgènics, repressió i control generalitzats damunt dels moviments socials i alternatius, despeses absurdes de propaganda i representació i el llarg etcètera que ens ofereix el govern social-liberal que dirigeix el PSC. Quan toqui fer aquest balanç no s’hi valdrà fer trampes com ha passat amb la LEC o els transgènics, votant al marge del govern i continuant com aquell que no hi veu.

Aquesta és “la cosa”, el tema dels “noms”, deixem-lo per l’auca de cada dia. Deixem-ho per el complex político-mediàtic que manlleva diàriament el sentit i la substància del que realment és polític.

Què més dir? Doncs una acotació personal que comparteixo amb altres companys i companyes que avui militem a Revolta Global-Esquerra Anticapitalista: entre formar part d’una minoria crítica i anticapitalista d’un partit que va en una altra direcció o estar integrat en el si d’un col·lectiu militant, activista i combatiu que vol ser part -i no “tot”- d’un procés revolucionari que ve de lluny… francament i malgrat totes les dificultats del que pressuposa, alguns hem optat per aquesta darrera opció (i n’estem orgullosos!). Per tot això vam abandonar ICV. Per tots aquests arguments, avui hem recuperat una il·lusió militant i “l’elogi de la política profana” (Daniel Bensaïd).

[1] Ex-adherit a Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista Maresme.