Procés Constituent

Barcelona i el canvi en comú: lliçons de futur

Sandra Ezquerra i Jordi Rabassa | Catalunya Plural

Després de gairebé una dècada de crisi i quatre anys de l’esclat del 15M, els moviments socials han caminat fermament de la denúncia a l’acció i, des d’allà, cap a la voluntat d’apropiació de les institucions públiques. Aquest ha estat el gran viatge de l’empoderament popular: la constatació que, per canviar el règim del 78, totes i tots hem d’assumir responsabilitats per fer-hi una esmena a la totalitat. Tants anys de lluita incansable contra els efectes i la gestió de la crisi ens han ensenyat que el model del “carrer per ell mateix” està esgotat i que no ens queda més remei que prendre els cels. No es tracta de substituir l’estratègia de mobilització ciutadana per la de participació institucional, sinó de reconèixer que aquestes no tenen per què estar contraposades i de combinar-les per impulsar processos de transformació efectius i de gran calat. Els balanços dels darrers anys han descobert els topalls amb què es troba la mobilització exclusivament social i d’ells se’n deriven les propostes d’enfortir-la. Front la demostrada manca de voluntat dels governs de sempre de donar-hi resposta, neix la determinació per col·locar les reivindicacions socials i democràtiques en el centre del tauler polític mitjançant l’acció institucional.

Reeditant Transicions?

No és el primera vegada que això passa a la nostra ciutat, atravessada històricament per centenars de contestacions i experiències de resistència. Ciutat, també, que en les darreres dècades ha tingut la sort de comptar amb un moviment veïnal que, com la resta de moviments socials, s’ha caracteritzat per ser especialment vibrant, creatiu i compromès amb els drets dels seus veïns i veïnes. El moviment veïnal barceloní va ser una peça clau en la configuració de la democràcia a la nostra ciutat i al nostre país. En la primerenca transició fou aglutinador de forces polítiques diverses i clandestines i motor de mobilitzacions cabdals per entendre el difícil trànsit que deixava enrere la dictadura; les associacions de barri i de veïns i veïnes dels primers setantes del segle XX lluitaren al costat de moviments polítics amplis i serviren de paraigües per a les més variades reivindicacions democràtiques. En un moment en què tot s’havia de construir de nou, els sindicalistes, els “cabezas de familia”, les estudiants universitàries, els obrers de les fàbriques, les dependentes de les botigues, els capellans compromesos, les mestres, els treballadors de la banca, les mestresses de casa que pintaven nines al menjador, i un llarg etcètera de ciutadans i ciutadanes, es trobaren als carrers, als centres morals, a les parròquies, en la intimitat de cases particulars… per començar a configurar el que hauria de ser la societat resultant de la lluita per la democràcia. Tot estava per fer, i el somni que tot era possible esperonava a centenars d’homes i dones a arriscar-se a multes, detencions i repressió.

Fa quaranta anys els homes i les dones dels moviment veïnal i altres moviments socials constataren també la necessitat de la lluita política per garantir un poder organitzat que mantingués viva la radicalitat democràtica. Aquell assalt institucional que durant els primers anys ho havia de trasbalsar tot, saccejar la ciutat i consolidar reformes importants, tanmateix, va abraçar després un cofoisme per la feina en curs que volgué endormiscar la participació ciutadana i anul·lar la dissidència i les lectures alternatives de Barcelona. Començaven a trontollar les estructures d’un moviment que, algunes veus diran, va anar sent assimilat per les institucions que s’havia proposat transformar, va patir una crisi com a resultat de la fuga de persones amb les eleccions als ajuntaments democràtics de l’any 1979 i del 1983 i va acabar buidant-se per sota fins convertir-se en una ombra nostàlgica del que havia estat. Aquests buits s’ompliren més endavant, estructurant de nou un moviment que en l’actualitat acumula uns coneixements i un coratge necessaris.

Avui, en un moment de canvi d’època en què aquella «transició modèlica», així com el règim al que va donar a llum, es troben qüestionats sense precedents; en un moment en què experiències com Barcelona en Comú aposten per reeditar l’eixamplament de la lluita social cap a l’esfera institucional, resulta fonamental realitzar balanços i aprenentatges d’experiències passades per evitar reproduir errors i controlar riscos futurs.

Lliçons de futur

Ha de ser un objectiu prioritari que el moviment veïnal i el conjunt de moviments socials juguin un paper clau en la transformació de la política institucional en curs. Qualsevol projecte que pretengui assaltar de manera efectiva i trasbalsar el govern de la ciutat, així com la vida dels seus veïns i veïnes, ha de tenir com a tasca ineludible respectar i vigoritzar la voluntat popular generant de manera genuïna relacions de confiança mútua. El protagonisme social del canvi que s’acosta no s’obtindrà ni mantindrà convertint els artífexs de la nova política en mers altaveus de les reivindicacions socials en els recintes institucionals, sinó generant espais reals de participació on els moviments siguin les seves pròpies veus amb capacitat de ser escoltades, opinar i tenir incidència en totes les decisions i processos importants que afectin la vida quotidiana de la ciutat. També s’hauran de deixar sonar les veus de persones que no estan ni estaran mai organitzades i que, precisament per això, ara mateix no tenen qui les representi. Les noves forces transformadores que ocupin seients a l’ajuntament de Barcelona també han de fer una aposta innegociable per respectar, garantir i potenciar les mobilitzacions i reivindicacions als carrers: no només perquè el vigor de la contestació social és indicador fonamental de la salut democràtica de qualsevol comunitat, sinó també perquè l’ambiciosa tasca de posar en escac les institucions i l’status quo econòmic d’un país, d’una comarca o d’una ciutat resulta inassolible comptant únicament amb respresentació electoral. No hi ha govern més fort que aquell que té un poble al darrere dient «prou».

En segon lloc, val la pena fer una breu apreciació sobre el paper que els representants de la nova política hauran de jugar a l’ajuntament de Barcelona. Si bé la seva obligació serà comptar dia a dia amb els interessos de les majories socials com a bruixola indesviable de la seva actuació, no poden apropiar-se ni del discurs ni de les maneres de fer dels moviments socials. És cert que la candidatura de Barcelona en Comú anirà plena d’activistes, lluitadors i lluitadores amb una trajectòria impecable en la defensa del bé comú. Tanmateix, amb la seva entrada a l’ajuntament no es convertiran en representants de ningú que no sigui Barcelona en Comú. Malgrat que reivindiquem una estreta relació entre lluita política i lluita social, l’autonomia dels moviments socials respecte a qualsevol candidatura, actor polític o institucional és una línia roja inviolable per a qualsevol iniciativa que reclami deixar la «política a l’ús» enrere i liderar un procés de ruptura democràtica. Haurem d’estar també alerta contra les nefastes conseqüències que tindria per als nostres propòsits omplir les institucions de referents de lluites socials només per deixar aquestes lluites buides; dotar la batalla institucional de protagonistes socials arrencant les batalles socials de protagonistes, de massa crítica, de capital humà i de força. Ras i curt: no ens ho podem permetre.

En tercer lloc, l’assalt a les institucions no pot ser l’únic objectiu de Barcelona en Comú. També ho ha de ser fer-ho d’una manera diferent: integradora, limitadora de poders i entenent la política no com una professió on fer carrera sinó com un veritable servei al bé col·lectiu i una eina per canviar el món. De la mateixa manera que la participació política que se’n derivi requerirà fórmules imaginatives i radicalment originals front les forces que maldin incansablement per reproduir els vells tics, les noves solucions i maneres, controlades per un codi ètic inaudit a la ciutat, hauran de ser un front més en la batalla contra les hegemonies imperants i els discursos totalitzants.

Un darrer risc important que se’ns presenta rau en quelcom tan simple, i alhora tan invisible, com la pròpia finitud humana: el que caracteritza la participació política no professionalitzada (en totes les seves esferes) és el difícil encaix que aquesta presenta a mig i llarg termini en les nostres vides quotidianes. Ens veiem obligats a compatibilitzar-la amb jornades laborals precàries i interminables que, malgrat tot, paguen els nostres lloguers i els nostres rebuts, i amb imprescindibles dimensions familiars, personals i afectives de les nostres existències. No és pas banal que la impossibilitat per part de nombroses persones valuossíssimes (sobretot dones) de conciliar les seves múltiples apostes i responsabilitats vitals amb la participació política derivi de manera recurrent en què moltes d’elles es quedin pel camí i en què la política s’assembli més a una activitat de súper herois robòtics que a un espai amable i veritablement inclusiu de participació, creativitat i transformació col·lectiva.

A poques setmanes de les eleccions municipals podem anticipar que Barcelona En Comú aconseguirà uns bons resultats i que lluitarà per l’alcaldia vot a vot front la llista de Xavier Trias. Sigui quin sigui el desenllaç final, però, a partir del dia 25 de maig la seva actuació serà escrutada amb milers de lupes des de tots els àmbits polítics i socials, incloent aquells que, en principi, li són més afins. Si bé això ja va passar l’any 1979, afortunadament ara es veurà incrementat de manera geomètrica per les creixents exigències de transparència així com pels implacables i immediats dictàmens de les xarxes socials.

Fa quatre dècades les derives, errors i punts de no retorn resultants de l’entrada de lluites i lluitadors a les institucions contribuí a una pèrdua de rumb i raó de ser i en la instal·lació del desencant polític en els moviments socials. Avui no ens podem permetre tal sentiment i és per això que és una tasca de primer ordre vacunar-nos-en repassant aprenentatge passats i construint-ne de futurs. No ho deixem per a demà, fem-ho en comú, no oblidem mai d’on venim, cap a on anem i, sobretot, no oblidem mai qui som.

Confluència de ruptura per guanyar

Fa quasi dos anys ens vam reunir aquí i el Procés Constituent neixia decidit a capgirar la vida política catalana. També teníem clar que no podíem fer-ho soles ni sols. Sabíem ja en aquell moment que calia trencar amb el règim espanyol del 78 defensat pel bipartidisme del PSOE i del PP. Ho seguim tenint clar. I sabíem que tampoc ens servien les receptes antisocials impulsades i imposades pel president Mas i per Convergència i Unió. També teníem clar que quan el Partit Popular ens deia que la Constitució no es podia reformar sabíem que mentien perquè  no havien tingut cap problema en reformar-la per fer-nos pagar el deute i els costos de la crisi, i que quan Convergència Unió parlava de sobirania no tenia cap tipus de problema en donar suport en aquesta reforma constitucional feta des de dalt i de manera antidemocràtica a Madrid per PSOE i PP. Teníem clar sobretot en aquell moment que la República Catalana ha de ser, no la que ens explicava el senyor Mas, sinó que ha de ser de i per a les majories, i que ha de ser construïda des de baix i no des de despatxos ni passadissos.

En tot aquest temps hem treballat moltíssim; portem quasi dos anys de molta feina. I de fet hem fet coses que mai haguèssim imaginat, o almenys en aquell moment, que serien possibles. I després de semi-consultes, de la continuació de les retallades (perquè ens segueixen retallant i ens segueixen imposant pressupostos de l’austeritat), i d’una política vergonyosament electoralista per part de Convergència i Unió, en la que amb aquesta declaració posposada d’eleccions intenten guanyar temps i imaginar com podran salvar-se i segurament com refundar-se com a partit… després de tot això, crec que ens hem de reafirmar en la diagnosi de la necessitat de la confluència de totes les esquerres, moviments socials i polítics catalans que defensin el llançament d’un procés constituent que transformi radicalment no només el vincle de Catalunya amb un règim espanyol oligàrquic i antidemocràtic, sinó també el model de societat que volem construir a casa nostra. En aquest sentit, hem de reivindicar la pertinença i la rellevància d’aquest diagnòstic i hem de reconèixer i recordar que el projecte del Procés Constituent i aquesta proposta de confluència rupturista són més rellevants que mai. Com s’ha dit abans, estem en un moment excepcional.

Hem de seguir defensant una confluència de ruptura contra els que ens segueixen desnonant.

Confluència de ruptura contra els que no ens volen deixar decidir com a poble, però també confluència de ruptura contra tots els que carreguen el pes del deute sobre les espatlles dels i les estudiants, de les treballadores, de les persones en situació de dependència, de la gent gran, i dels moltíssims col·lectius i majories socials que estem pagant el cost d’aquesta crisi.

Confluència de ruptura contra els que agredeixen el dret de les dones a decidir sobre els nostres cossos. Es diguin Partit Popular o es diguin Unió Democràtica de Catalunya.

Confluència de ruptura contra corruptes i els seus compares, tinguin els seus comptes a Suïssa o els tinguin a Andorra.

Confluencia de ruptura contra els veritables responsables de la mort de la Patricia Heras i l’empresonament i sentència macabres d’en Rodrigo Lanza aquí a Barcelona.

Confluència de ruptura també, contra els que a Catalunya i a la resta d’Espanya, tinguin les sigles que tinguin, segueixen defensant una llei d’Estrangeria que crea ciutadania de primera i segona classe.

I confluència de ruptura contra els que s’aferren a les cadires i als privilegis, sigui a Sant Jaume, sigui al Parlament o sigui a Madrid.

Avui la pregunta afortunadament ja no és si podem guanyar sinó com guanyarem; com ho farem. Perque estic segura que així serà. Si seguim treballant i, com sempre, seguim empenyen.

En defensa del Procés Constituent: temps de coratge, temps de convicció, temps de canvi

Sandra Ezquerra. En els darrers dies hem pogut llegir nombroses crítiques al Procés Constituent per la seva probable incorporació a la ciutat de Barcelona en la iniciativa de confluència de les esquerres barcelonines per prendre l’ajuntament de la ciutat, Guanyem Barcelona, llançada fa uns mesos per Ada Colau i altres activistes socials de la ciutat. Aquestes crítiques han girat entorn a tres eixos argumentals: 1) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al pactar amb ICV- EUiA; 2) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al no presentar-se a les eleccions municipals amb la CUP; 3) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al pactar amb forces no independentistes.

Pel que fa a la primera suposada traïció del Procés Constituent, pactar amb ICV-EUiA, crec que s’hauria d’aclarir d’una banda, que d’entre els objectius fundacionals del Procés no ha estat mai descartable una confluència amb aquesta força política (entre d’altres forces d’esquerres a favor del dret a l’auto-determinació) i que, de l’altra, el Procés Constituent no ha realitzat un pacte amb ICV-EUiA, sinó amb un espai de confluència composat de 5 actors dels quals ICV-EUiA n’és una més. Dit això, no és precisament la meva tasca ni la meva voluntat rentar la cara d’ICV-EUiA ni ajudar-la a recuperar legitimitat després de no poques lamentables actuacions tant en govern del Tripartit com en el de la ciutat de Barcelona. Crec fermament, a més, que el model de partit depenent de les institucions i especialitzat en la professionalització i tecnificació de la política, així com el complexe possibilista dels darrers 40 anys de bona part de les esquerres catalanes, cada cop forma més part del passat. També crec que això és una molt bona notícia. El recorregut de Guanyem en tota la seva diversitat, en aquest sentit, no ha de ser, i no té per què ser, des del meu punt de vista, reforçar ICV-EUiA o contribuir a refundar-la sinó fer l’existència del model de partit i el fals realisme que sovint l’han caracteritzada cada cop més irrellevants i obsolets.

Començo la meva segona reflexió recuperant un petit fragment del manifest fundacional del Procés Constituent el mes d’Abril de 2013 en el què es deia que es proposava “iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible”. Un cop llegit això, difícilment es pot acusar el Procés Constituent d’haver traït o mentit ningú a l’entrar a Guanyem quan en aquests moments aquest espai és un exemple de confluència sense precedents a Catalunya i a l’Estat espanyol. Puc comprendre perfectament la decepció de moltíssimes persones per l’absència de la CUP de Barcelona a Guanyem. Jo mateixa estic molt decebuda i desitjaria que els companys i companyes d’aquesta formació també hi fossin. Si així ho haguessin decidit el potencial de ruptura democràtica de l’espai de confluència seria encara major. La seva participació, a més, hauria donat encara més pes a altres formes de fer política, a propostes radicals i a postures clarament independentistes. Tanmateix, la realitat és que la CUP de Barcelona ha decidit no entrar a Guanyem. És una decisió que no comparteixo però que respecto profundament, i ni el Procés Constituent ni cap altre espai polític poden inmiscuir-se en les decisions sobiranes de les seves assemblees. Com a resultat, les persones que tant critiquen aquests darrers dies el Procés Constituent per no haver anat amb la CUP potser haurien de plantejar-se preguntar-los a ells i elles per què no participarà en Guanyem en comptes de culpar el Procés Constituent perquè no ho hagi fet.

En tercer lloc, si bé és cert que alguns dels actors que composen Guanyem Barcelona no són explícitament independentistes, cal no oblidar que 1) Moltes de les seves cares conegudes es van posicionar públicament en el seu moment a favor del Sí-Sí en la pseudo-consulta del 9 de novembre i defensen la ruptura amb el règim espanyol del 78; 2) Més enllà de la postura clarament independentista de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres com a persones més conegudes del Procés Constituent, hi ha des dels inicis en el seu si persones que es consideren federalistes i confederalistes i que, tanmateix, donen suport al procés de ruptura democràtica que pot comportar la independència de Catalunya; 3) La independència de Catalunya, així com el procés constituent que permeti canviar el nostre país de dalt a baix i posar-lo al servei de les majories en comptes d’una elit privilegiada, no es declararà des del ajuntament de Barcelona. Tanmateix, posar sobre la taula la possibilitat del triomf de polítiques i maneres de funcionar radicalment oposades a les dels actuals governs a Catalunya i Espanya, tal i com s’ha defensat sempre  des del Procés Constituent, permet començar a imaginar i treballar de manera concreta alternatives democràtiques per a una futura República Catalana del i per al 99%. Permetrà a més, debatre amb moltíssimes persones que ara mateix no veuen cap avantatge en donar suport a una Catalunya independent regida per la mateixa austeritat, corrupció i injustícia que caracteritza el govern de Convergència i Unió i qui, en canvi, pot sentir-se entusiasmada amb un nou país radicalment democràtic i de fort contingut social.

El que fa uns dies era una incorporació probable del Procés Constituent a la candidatura Guanyem Barcelona ja és una realitat. Aquest matí les assemblees de Barcelona s’han reunit durant més de quatre hores i després d’un intens i enriquidor debat han donat suport a la proposta d’entrar-hi. No és una aposta exempta de riscos però no tinc cap dubte que posseeix els trets que els temps excepcionals que vivim requereixen: coratge i convicció de la possibilitat del canvi que tant necessitem.

Funcionalitats diverses del Procés Constituent

image

Sandra Ezquerra. Vaig conèixer l’Isma ara fa uns mesos a una jornada del Procés Constituent sobre la Unió Europea a Hospitalet. S’havia organitzat per dinar una paellada a un parc del costat de la Farga i el Jordi i jo estàvem fent cua per recollir el menjar. La gent seia amb els seus plats de paper i coberts de plàstic a la gespa a l’ombra dels arbres, als pocs bancs que hi havia o directament al terra. L’Isma ens va preguntar si el podríem ajudar a agafar els plats. Vam començar, no sense dificultat, a parlar de coses vàries, i quan ens estava arribant el torn va dir quelcom que en aquell moment em va semblar una obvietat: “no hi ha taules per seure-hi a menjar”. Mentre intentava esbrinar la transcendència de tal afirmació vaig adonar-me que un exercici aparentment tan senzill com sostenir un plat amb una mà i utilitzar l’altra mà per sostenir un cobert i dirigir-lo al plat per collir el seu contingut i introduir-lo a la boca per mastegar i digerir no era viable per a l’Isma. El Jordi i jo vam proposar anar a l’interior de la Farga per seure-hi i dinar els tres plegats. Renunciàvem a menjar, descansar i conversar sota el sol d’una primavera naixent d’inicis de mes d’Abril. Per a nosaltres dos era una renúncia d’un dia. Per a l’Isma només una renúncia més.

El trajecte de menys de cinc minuts fins la Farga va ser un macro-aprenentatge concentrat en el temps. Quan el Jordi i jo anàvem a utilitzar decidits les escales per sortir del parc, l’Isma ens va conduir per la rampa; quan nosaltres avançàvem de manera ràpida amb les mans plenes de plats, gots i fruita, ens va fer reduir el pas. Ho va fer en silenci natural, amb discreció generosa. No vaig estar segura si era conscient d’estar fent-ho, però per a nosaltres fou una lliçó com poques. A l’arribar a una taula dins la nau, l’Isma em va demanar que li tallés la carn de la paella. Quan vam començar a menjar em vaig adonar que els espasmes inevitables del seu cos dificultaven enormement la tasca de posar el menjar a la boca. Alhora partien les pues del ganivet de plàstic i les llençaven al plat barrejant-les amb els grans d’arròs i els trossos de pollastre. Mentre pensava que no era descartable que l’Isma ingerís fragments de plàstic vaig adonar-me que les dificultats per beure de l’ampolla d’aigua no eren menors. Em vaig dirigir a la barra per demanar si tenien coberts metàl·lics i canyetes per beure i em van dir que no. Vam haver de sortir de la Farga i demanar en un bar ambdues coses. Quan algú es va acostar per dir-nos que a dins la Farga no es podia menjar vaig respondre amb una mirada silenciosament assassina.

Estic segura que va haver molts altres obstacles que van barrar el pas a l’Isma aquell dia. Per a mi eren invisibles. Per a ell no.

Al cap de poc temps l’Isma va llançar la proposta de crear dins el Procés Constituent una Assemblea Sectorial de Diversitat Funcional. L’objectiu era doble. D’una banda, ubicar al centre del debat sobre la construcció d’una República Catalana del i per al 99% la situació i els drets de les persones amb diversitat funcional llunyana a l’estàndard i, de l’altra, visibilitzar les dificultats amb les que es troben de manera quotidiana per moure’s, participar, tenir veu i ser escoltades en el seus entorns més quotidians, incloent el Procés Constituent.

En poques setmanes la sectorial començarà a fer camí celebrant la seva primera trobada. Em sembla una notícia meravellosa que, gràcies a la feina de l’Isma i d’altres companyes, el Procés Constituent vegi néixer en el seu si un espai que treballi per a la inclusió de totes i tots tant en les propostes que fem de transformació política i social del nostre país com en els mateixos espais sociopolítics on participem en el nostre dia a dia. Si volem construir un altre món i una altra forma de fer política no ens podem permetre el luxe, com malauradament portem tota la vida fent, de generar esferes de participació que no estiguin realment obertes a tothom i on tots i totes no puguem ser-hi en igualtat de condicions. Cal que totes i tots puguem triar si volem dinar al sol o a l’ombra; on totes i tots ens puguem moure amb facilitat; on totes i tots puguem intervenir i ser escoltats; on totes i tots gaudim del luxe de l’autonomia digna perquè el nostre entorn està pensat i dissenyat per garantir-nos-la.

La presència de l’Isma i de tants altres companys i companyes, així com de l’Assemblea Sectorial de Diversitat Funcional del Procés Constituent, conformen un pas excel·lent vers la creació d’un moviment més inclusiu i emancipador del que ho ha estat sense ella. També vers la possibilitat que totes aquelles persones amb una diversitat funcional més propera a l’estàndard que hi formem part encetem un aprenentatge sobre les barreres físiques, simbòliques i de molts altres tipus que a nosaltres ens resulten invisibles, així com sobre les que nosaltres mateixes produïm i reproduïm des de la nostra ignorància. Voler aprendre aquesta lliçó sense por a equivocar-nos o a posar en evidència les nostres mancances no només serà un gran exercici d’intel·ligència i coratge col·lectius sinó sobretot, parafrasejant la companya Teresa, de voler fer la revolució per seguir-la fent. Cada dia. En cada espai. Fins i tot en aquells que ens obliguen a mirar-nos al mirall.

Capgirem Catalunya per transformar Espanya i viceversa

Sandra Ezquerra. Si algú segueix creient a aquestes alçades que el procés sobiranista català equival a les sibil·linament contradictòries declaracions a les que Artur Mas ens té acostumats va profundament errat. El procés es caracteritza no només per la seva autonomia de les institucions catalanes sinó també per la seva profunda pluralitat interna. En ell hi conviuen convergents i cupaires; sectors que volen la independència perquè “Madrid ens roba” i d’altres per evitar les retallades; catalano-parlants i els que no ho són; persones que volen trencar amb l’Estat espanyol sense qüestionar el model socioeconòmic en el que vivim i d’altres que veuen en l’actual conjuntura històrica una gran oportunitat per a que el debat sobre el futur polític de Catalunya faciliti posar sobre la taula el paradigma econòmic pel que es regeix no només Catalunya sinó també l’Estat espanyol, Europa i el món.

Jo em trobo en aquest darrer grup. Malgrat que cada cop esdevé més impopular dir aquestes coses a Catalunya, confesso que fins fa un parell d’anys no em considerava independentista. De fet encara no m’hi considero però si més no, si ara tingués l’opció de votar optaria sense cap tipus de dubte pel Sí-Sí. Malgrat això, dic que no sóc independentista perquè per a mi la independència de Catalunya en si mateixa no té gran valor sinó que el té com a mitjà per transformar l’actual estat de coses. Treballo per un procés constituent a casa meva no només perquè estic convençuda que hem de capgirar-la sinó també, i potser sobretot, perquè crec que el model constitucional espanyol del 78 està esgotat. Parteixo de la premissa que tant Catalunya com l’Estat espanyol necessiten ser canviades de soc arrel i treballo amb la hipòtesi que és impossible capgirar cap de les dues sense alterar l’altra.

En l’entrevista realitzada ahir per Vilaweb a Íñigo Errejón el membre de Podemos afirmava que “la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola” en el sentit que sense obrir el cadenat de la constitució de 1978 i posar sobre la taula la discussió sobre l’articulació territorial i la llibertat és molt difícil que unilateralment algú pugui exercir el dret a decidir. Això passa per un canvi en la correlació de forces en l’Estat espanyol el qual, entenc, es troba íntimament relacionat amb l’espectacular ascens de Podemos en els darrers mesos i les seves esperançadores expectatives de cara a les properes eleccions generals.

Si bé estic d’acord amb Errejón, em preocupa la unilateralitat en ambdues direccions. M’explico. Pel que fa a Catalunya, un dels principals perills és la creença de la possibilitat d’avenç del procés sobiranista de manera desitjablement autista vers el que passi a la resta de l’Estat espanyol. Els catalans i les catalanes, segons aquest relat, hem de fer pinya en allò que ens uneix (ser catalanes i catalans) per aconseguir la independència front l’enemic extern. És a dir: l’enemic és fora i qualsevol intent d’assenyalar problemes interns és titllat d’amenaça i fins i tot traïció a la unitat nacional i, per tant, a la causa sobiranista. És aquest un discurs que Convergència i Unió ha estat particularment interessada en fomentar, ja que identifica una única font de malestar social (el tarannà antidemocràtic del govern espanyol) i emmascara altres qüestions de gran rellevància, com ara les retallades de drets i serveis o la priorització dels pagaments bancaris per sobre de la despesa social que el govern d’Artur Mas ve imposant sobre la població de Catalunya en els darrers quatre anys.

Existeix també una unilateralitat en la direcció contrària: l’afirmació més o menys explícita des de l’esquerra espanyola sobre la necessitat de llançar un procés constituent  que acabi amb el règim espanyol fruit dels pactes del 78, així com amb el corrupte bipartidisme que l’ha caracteritzat des de llavors. Aquesta postura recorda a la d’Errejón a l’entrevista a Vilaweb en el sentit que es veuria el procés català com a subordinat a l’estatal i negaria el potencial rupturista (en clau nacional però també democràtica) del primer.

Aquest fals (des del meu punt de vista) dilema va tenir una escenificació ben il·lustrativa el dia de l’abdicació de Juan Carlos de Borbón quan en la concentració de Barcelona s’erigien dues ànimes en racons oposats de plaça Catalunya: la que cridava “independència!” i la que responia “¡Mañana España será republicana!”. Aquestes dues ànimes no només no es tocaven, no es miraven, no s’escoltaven, sinó que a més competien entre elles per marcar l’eslògan dominant de la convocatòria.

Enmig d’aquest ball estèril, els i les que volem decidir sobre tot, els i les que creiem en un Sí-Sí transgressor, els que volem que Catalunya sigui una república de i per a les majories però també Espanya; els i les que creiem en el dret del poble català a viure en llibertat però en el de la resta de pobles de la península ibèrica i del món també, considerem que les dues ànimes són complementàries i tenen l’obligació de treballar de manera paral·lela. No ens servirà una alteració en la correlació de forces a escala estatal si aquesta no realitza un qüestionament del (sovint invisibilitzat) nacionalisme espanyol homogeneïtzador i antidemocràtic, com tampoc no ens servirà un procés sobiranista en clau exclusivament catalana que, lluny d’embestir contra la totalitat de l’edifici podrit de l’Estat espanyol es limiti a reformar el 3er 2ª o, com diria Arcadi Oliveres, a canviar la “c” per la “ç”. Igual de fútil seria promoure un procés constituent català mirant-nos el melic del patriotisme neo-pujolià com impulsar una Tercera República que repeteixi tots els enganys, concessions i promeses incomplertes de la Segona República i la Restauració Borbònica de la Transició sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles. El que ens mou no és la pàtria sinó la justícia. No esperem a arribar al final del trajecte per recordar-ho.

Així doncs, i tornant a les declaracions del dirigent de Podemos, és cert que “la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola” però no ho és menys que “la qüestió d’Espanya és una qüestió catalana”. Si del que estem ambiciosament parlant és d’assaltar el poder per transformar la nostra realitat, treballem per a que els diferents processos en marxa convergeixin per enfortir-se mútuament, per multiplicar-se, per escoltar-se, per respectar-se. Defensar aquesta postura, apostar pel ball dialèctic de les dues ànimes, no és, en els temps que corren, gaire ben vist en cap de les dues ribes de l’Ebre. Tanmateix, resulta imprescindible que ni el Sí-Sí d’esquerres ni la lluita contra la casta espanyola no hi renunciïn ja que, com sempre hem repetit, la lluita per la democràcia no s’atura en les fronteres i el dret a decidir no ha tingut mai copyright.