– Llunyanies més que geogràfiques

(versió en castellà aquí)

Fa ja temps que cada vegada que he de fer un tràmit amb un companyia telefònica m’envaeix una sensació que és barreja de por i anticipació de l’emprenyament que em provocarà l’espera entre fils musicals que es repeteixen de manera indefinida, màquines que li parlen a una com si realment fossin (elles, no jo) un ésser humà i els vaivens entre diferents departaments que mai no tenen les respostes ni proporcionen les solucions que una cerca. És igual que em cabregi, que rigui, que recorri al meu pitjor sarcasme per mostrar el ridícul de la situació… no hi ha escapatòria… En una esperpèntica sèrie de converses, esperes i transferències de departament que no deixen de recordar al procés kafkià, i que m’acaben sortint a mig euro el minut de no-comunicació, les operadores 600euristas (existeix aquesta paraula?) se’m treuen de sobre amb les respostes ja apreses de “ho sento, senyora Sandra, però no puc ajudar-la” o “haurà de trucar vostè quan la centraleta torni a funcionar”.

Porto dues hores de rellotge intentant transferir la meva línia telefònica i el meu Internet al pis al qual em mudaré en uns dies. Fa més d’un any vaig contractar el servei amb Telefónica. Encara que òbviament la companyia no era gran sant de la meva devoció, vaig tirar del pragmatisme que en tan poques ocasions em caracteritza, ja que era la que oferia la instal·lació més ràpida i barata. Al cap de pocs mesos una senyoreta de Tele2 em va trucar per informar-me dels avantatges de passar-me a la seva companyia i, com m’ho va pintar tan fàcil i em va agafar amb la guàrdia baixa, em vaig rendir a la temptació. Ho vaig fer sentint una gandula satisfacció pel subversiu del meu abandonament (ha!). Però la meva deserció va tenir un preu: penalització econòmica pel canvi, setmanes d’espera per tornar a tenir línia, tarifes més altes de les que la senyoreta em va prometre i va reprometre, i una més que qüestionable tarifa plana que, quan passava dels 15 minuts de conversa, deixava de funcionar.

Avui, un any més tard del canvi, i després de setmanes de mentalització, finalment he trucat Tele2 per iniciar el trasllat de la línia al pis nou. Després d’escoltar la quantitat astronòmica que pensen cobrar-me per tal traspàs i de descobrir que aquest resultarà en gairebé tres mesos sense telèfon ni Internet, he decidit atallar de manera dràstica i tornar amb l’anteriorment menyspreada Telefónica, traint així la menyspreable Tele2. Això de les traïcions em sol provocar sentiment de culpa, però he intentat recordar que entre les lleis de la “lliure competència” no es troba la lleialtat. Us estalviaré la major part dels detalls, però després de masses trucades en les quals he anat rebent informació més que contradictòria, d’altres tantes visites a la pàgina web, el cansament mental que tot això m’ha provocat i la facilitat que tinc per trasbalsar-me amb aquestes coses, he acabat renunciant a trobar una solució. No puc més. Ja no sé el que em diu cada operadora, no entenc la diferència entre portabilitat i transferència, entre duo i trio… i, sobretot, ni tan sols he aconseguit esbrinar el temps i diners exactes que la mudança de les meves telecomunicacions em portarà. Em rendeixo. Demà serà un altre dia.

Això és un berrinche. És una pataleta davant de la impotència que em provoquen els laberints burocràtics en els quals gestionar el consum d’un servei s’ha convertit. Marcar els números d’atenció al client d’aquestes companyies (abans gratuïts i ara caríssims) gairebé sempre significa enfrontar-te a màquines que pretenen ser persones o, el que és pitjor, a persones que et parlen com màquines. Després de la fal·làcia que la liberalització del sector de les comunicacions ens portaria major eficiència i preus més baixos, els gegants com Telefónica o Tele2 cada vegada s’assemblen més a búnquers infranquejables que ofereixen molt poc pel molt que demanen. Les companyies es barallen entre elles per mantenir-te com a client, però només a base de travetes i obstacles logístics i mai mitjançant un millor servei o una atenció de qualitat. Això s’ha donat de manera paral·lela als retalls en despeses de personal en la “mare pàtria”, els EROs de la vergonya i les deslocalitzacions massives de gran part dels seus departaments incloent, sens dubte, el d’atenció al client. Encara recordo quan realitzava trucades a AT&T als Estats Units fa anys i, sorpresa davant de l’accent dels operadors que m’atenien, els preguntava en to amistós on es trobaven. Ja llavors em responien que a les Filipines o a l’Índia. Més recentment, quan estava a punt de tornar a Barcelona i, de manera gairebé mecànica realitzava la mateixa pregunta, la resposta stándard es va convertir en un ferm “ho sento, no estem autoritzats a proporcionar-li aquesta informació”. Aquí en Espanya és més del mateix. L’estampida cap a Llatinoamèrica, el Marroc o l’Europa de l’Est tampoc és ben vista pel públic.

Independentment de la ubicació física de la(s) operadora(s) que m’atenen, la llunyania entre el meu extrem de la línia i el seu, una llunyania que va més allà del purament geogràfic, es fa cada vegada més patent, i no és més que un altre reflex de la pèrdua de drets i de marge de maniobra que venim sofrint els consumidors i els treballadors. És igual que insisteixi, que em cabregi, que cridi, que es desesperi: la persona-màquina en l’altre costat del telèfon és instruïda per gestionar una mínima fracció de l’operació en una neo-taylorització del sector dels serveis, i mai no serà capaç de fer-me accedir a algú amb un mínim de responsabilitat o de capacitat d’alterar l’engranatge. Per la meva part, jo em passo hores del meu (valuós) temps gestionant aquest caos i en certa manera treballant per a la companyia de la que suposadament sóc (només) clienta. Aquest temps, sospitosament semblant al que de tota la vida s’ha anomenat força de treball, no solament no me’l paga Telefónica, sinó que jo estic pagant per ell unes sumes ridícules al minut.

El curiós és que tinc més coses en comú amb l’operadora que m’atén de la qual al principi semblaria: som les dues víctimes de gegants capitalistes que es guien per la lògica del benefici i incrementen guanys mitjançant la reducció de salaris, el deteriorament de condicions laborals i l’eliminació de qualsevol tipus de dret que el consumidor va tenir algun dia. Les dues som víctimes d’això i alhora estem més distanciades que mai per la fragmentació i la deshumanització que el sistema capitalista imposa i que les multinacionals s’encarreguen d’implementar i perpetuar cada dia. I clar, quan caic en això, i una vegada que l’operadora em demana que valori la meva satisfacció (o manca d’ella) pel servei rebut, li contesto que ella ha estat molt amable, i que gràcies per tot. Que no m’han ofert cap solució, que segueixo sense línia telefònica, però que sé que li paguen una misèria i que la culpa no és seva sinó de la merda de companyia que l’ha (sub)contractat i li (sub)paga.

Segurament podria anar un pas més enllà i parlar-li de la necessitat d’organitzar-se i de fer caure al sistema, però sé que qui hi ha a l’altre extrem de la línia, almenys en aquest precís moment, no és un (potencial) companya de lluita sinó un robot a temps parcial al que segurament estan gravant sota l’excusa de millorar la qualitat del servei. Potser podria convidar-la a una reunió del meu grup de base, però clar, imagino que el seu sou i jornada laboral no donen per a dos vols mensuals Santiago de Xile-Barcelona.

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s