Quan em van convidar a venir a participar en aquest acte els companys i companyes de Gent de Sant Boi em van demanar que us parlés des de la perspectiva d’una dona que porta temps lluitant pels drets de les dones i que, sense cap complexe i amb molta alegria, es considera, em considero, una dona feminista.
Si bé hi ha molta gent que per feminisme entèn propostes per millorar les vides de les dones i acabar amb la discriminació que patim, per a mi el feminisme va molt més enllà i ens afecta no només a TOTES sinó també a TOTS:
Per mi lluitar per un Sant Boi feminista significa treballar per una ciutat de i per a les persones en totes la nostra diversitat i per tots els nostres desitjos i necessitats; significa construir un Sant Boi que deixi d’estar en les mans dels que especulen, dels que desnonen, dels que acomiaden, dels que retallen i dels que ens fan promeses cada quatre anys que mai no pensen complir.
Així, exigir un Sant Boi feminista passa per voler viure en una ciutat on a ningú no el fan fora de casa seva perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca i on cap mare ni pare ha d’explicar als seus fills per què la policia els ha deixat al carrer; una ciutat on la nostra gent gran obté totes les cures i atenció que necessita sense que les seves filles hagin de deixar-ho tot per cuidar-los 24 hores al dia; on els serveis públics garanteixin el dret a tothom a cuidar i a ser cuidat, però també a rebre suport públic de qualitat per a que cuidar d’una familiar sigui compatible amb tenir una feina, amb passar temps amb els amics, amb participar a Gent de Sant Boi…
Una ciutat on a les mares joves no els hi surti més a compte deixar la feina que pagar l’escola bressol de la canalla. Volem un Sant Boi amb accés universal i gratuït a l’educació infantil des dels zero anys; una ciutat sense xenofòbia ni xenòfobs. I sense cap mena de xenòfob: ni dels macarres matons i dels de corbata. Una ciutat en la que CAP, absolutament CAP persona sigui il·legal i on CAP, absolutament CAP veí o veïna hauria de ser tractat com a ciutadà de segona. Una ciutat on ni l’alcalde, ni la urbana, ni un director d’escola li digui a una nena o dona musulmana com pot o no pot vestir. Ens diuen PSC i CIU que volen protegir la dignitat d’aquestes dones i aquestes nenes. Si això fos cert, però, haurien de començar a escoltar-les i a prendre’s seriosament les seves veus. Una ciutat on ni el meu pare ni cap santobià o santboiana hagi de passar ni un, ni dos ni tres ni CAP dia a un racó d’urgències perquè mentre hi tanquen unitats, en l’hospital no queden llits lliures. Una ciutat on no es facin obres faròniques com el Parc Tecnològic de Sant Joan de Déu per després maltractar i trepitjar els drets de les seves infermeres, de les seves metgesses, de tots els seus treballadors. Volem que es cuidi i respecti a qui ens ha de cuidar quan ens posem malalts i la seva indignació és la nostra!
Una ciutat també on ni la meva mare, ni el meu germà ni la meva neboda, que neixerà el més que ve, es posin malalts perquè, sense el seu permís, els planten una antenta de telèfons mòbils al seu terrat. Una ciutat on els nouvinguts de veritat són els que especulen i a les persones nascudes al Marroc o a l’Equador les sentim com veïnes de tota la vida. Una ciutat on l’ajuntament no governa d’esquenes a la gent i de cara a les elits econòmiques.
Perquè aquesta manera de governar, aquesta manera injusta, corrupta, immoral de repartir els costos i beneficis de la crisi ens ha fet mal, molt mal, com a veïns i veïnes, com a ciutadania i com a persones que ens llevem cada dia a toc de despertador per anar a treballar, per anar a classe, per vestir la canalla, per cuidar dels nostres grans, per anar a la consulta del CAP… Ens ha fet mal i ens ha fet passar molta por. Por de perdre-ho tot. Por de caure i de no poder tornar a aixecar-nos.
Tanmateix, com diu la Bell Hooks, sóc molt més que el meu dolor; som molt més que el nostre dolor i la nostra por. I ho estem demostrant.
Som gent capaç d’aixecar-se malgrat el desencís, el cansament i la desesperança, per mirar-se als ulls amb gent com nosaltres i identificar-se en el seu dolor i en la seva por. Som gent que es posa en peu negant-se a que els hi robin el dret a imaginar i somiar altres maneres de viure, altres maneres de fer les coses. Som gent que del somni passa a l’acció i es posa mans a l’obra per capgirar el seu barri i la seva ciutat. Som gent de Barcelona, de Cornellà, de Tetuan, de Manila, de Saragossa, d’Azuaga, de la Cope, de Málaga, de Camps Blancs, de la Noguera. Som gent de Sant Boi que mai més es tornarà a deixar per vèncer per la por i el dolor ocasionats pels que tants anys porten guanyant i manant. Som gent que, incansable, seguirà treballant per a que la por, la justícia i fins i tot el somriure canviïn de bàndol i per a que Sant Boi torni a ser casa nostra, de la gent, de totes i tots.
Som gent de Sant Boi i, els que malgrat seguir sent-ho, ja no hi vivim, us seguim des de la distància i ens sentim inspirats per vosaltres. Si que es pot. Endavant.
Intervenció a l’acte de cloenda de campanya de Gent de Sant Boi el 22 de maig de 2015
interseccion[e]s 