Procés Sobiranista

Confluència de ruptura per guanyar

Fa quasi dos anys ens vam reunir aquí i el Procés Constituent neixia decidit a capgirar la vida política catalana. També teníem clar que no podíem fer-ho soles ni sols. Sabíem ja en aquell moment que calia trencar amb el règim espanyol del 78 defensat pel bipartidisme del PSOE i del PP. Ho seguim tenint clar. I sabíem que tampoc ens servien les receptes antisocials impulsades i imposades pel president Mas i per Convergència i Unió. També teníem clar que quan el Partit Popular ens deia que la Constitució no es podia reformar sabíem que mentien perquè  no havien tingut cap problema en reformar-la per fer-nos pagar el deute i els costos de la crisi, i que quan Convergència Unió parlava de sobirania no tenia cap tipus de problema en donar suport en aquesta reforma constitucional feta des de dalt i de manera antidemocràtica a Madrid per PSOE i PP. Teníem clar sobretot en aquell moment que la República Catalana ha de ser, no la que ens explicava el senyor Mas, sinó que ha de ser de i per a les majories, i que ha de ser construïda des de baix i no des de despatxos ni passadissos.

En tot aquest temps hem treballat moltíssim; portem quasi dos anys de molta feina. I de fet hem fet coses que mai haguèssim imaginat, o almenys en aquell moment, que serien possibles. I després de semi-consultes, de la continuació de les retallades (perquè ens segueixen retallant i ens segueixen imposant pressupostos de l’austeritat), i d’una política vergonyosament electoralista per part de Convergència i Unió, en la que amb aquesta declaració posposada d’eleccions intenten guanyar temps i imaginar com podran salvar-se i segurament com refundar-se com a partit… després de tot això, crec que ens hem de reafirmar en la diagnosi de la necessitat de la confluència de totes les esquerres, moviments socials i polítics catalans que defensin el llançament d’un procés constituent que transformi radicalment no només el vincle de Catalunya amb un règim espanyol oligàrquic i antidemocràtic, sinó també el model de societat que volem construir a casa nostra. En aquest sentit, hem de reivindicar la pertinença i la rellevància d’aquest diagnòstic i hem de reconèixer i recordar que el projecte del Procés Constituent i aquesta proposta de confluència rupturista són més rellevants que mai. Com s’ha dit abans, estem en un moment excepcional.

Hem de seguir defensant una confluència de ruptura contra els que ens segueixen desnonant.

Confluència de ruptura contra els que no ens volen deixar decidir com a poble, però també confluència de ruptura contra tots els que carreguen el pes del deute sobre les espatlles dels i les estudiants, de les treballadores, de les persones en situació de dependència, de la gent gran, i dels moltíssims col·lectius i majories socials que estem pagant el cost d’aquesta crisi.

Confluència de ruptura contra els que agredeixen el dret de les dones a decidir sobre els nostres cossos. Es diguin Partit Popular o es diguin Unió Democràtica de Catalunya.

Confluència de ruptura contra corruptes i els seus compares, tinguin els seus comptes a Suïssa o els tinguin a Andorra.

Confluencia de ruptura contra els veritables responsables de la mort de la Patricia Heras i l’empresonament i sentència macabres d’en Rodrigo Lanza aquí a Barcelona.

Confluència de ruptura també, contra els que a Catalunya i a la resta d’Espanya, tinguin les sigles que tinguin, segueixen defensant una llei d’Estrangeria que crea ciutadania de primera i segona classe.

I confluència de ruptura contra els que s’aferren a les cadires i als privilegis, sigui a Sant Jaume, sigui al Parlament o sigui a Madrid.

Avui la pregunta afortunadament ja no és si podem guanyar sinó com guanyarem; com ho farem. Perque estic segura que així serà. Si seguim treballant i, com sempre, seguim empenyen.

En defensa del Procés Constituent: temps de coratge, temps de convicció, temps de canvi

Sandra Ezquerra. En els darrers dies hem pogut llegir nombroses crítiques al Procés Constituent per la seva probable incorporació a la ciutat de Barcelona en la iniciativa de confluència de les esquerres barcelonines per prendre l’ajuntament de la ciutat, Guanyem Barcelona, llançada fa uns mesos per Ada Colau i altres activistes socials de la ciutat. Aquestes crítiques han girat entorn a tres eixos argumentals: 1) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al pactar amb ICV- EUiA; 2) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al no presentar-se a les eleccions municipals amb la CUP; 3) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al pactar amb forces no independentistes.

Pel que fa a la primera suposada traïció del Procés Constituent, pactar amb ICV-EUiA, crec que s’hauria d’aclarir d’una banda, que d’entre els objectius fundacionals del Procés no ha estat mai descartable una confluència amb aquesta força política (entre d’altres forces d’esquerres a favor del dret a l’auto-determinació) i que, de l’altra, el Procés Constituent no ha realitzat un pacte amb ICV-EUiA, sinó amb un espai de confluència composat de 5 actors dels quals ICV-EUiA n’és una més. Dit això, no és precisament la meva tasca ni la meva voluntat rentar la cara d’ICV-EUiA ni ajudar-la a recuperar legitimitat després de no poques lamentables actuacions tant en govern del Tripartit com en el de la ciutat de Barcelona. Crec fermament, a més, que el model de partit depenent de les institucions i especialitzat en la professionalització i tecnificació de la política, així com el complexe possibilista dels darrers 40 anys de bona part de les esquerres catalanes, cada cop forma més part del passat. També crec que això és una molt bona notícia. El recorregut de Guanyem en tota la seva diversitat, en aquest sentit, no ha de ser, i no té per què ser, des del meu punt de vista, reforçar ICV-EUiA o contribuir a refundar-la sinó fer l’existència del model de partit i el fals realisme que sovint l’han caracteritzada cada cop més irrellevants i obsolets.

Començo la meva segona reflexió recuperant un petit fragment del manifest fundacional del Procés Constituent el mes d’Abril de 2013 en el què es deia que es proposava “iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible”. Un cop llegit això, difícilment es pot acusar el Procés Constituent d’haver traït o mentit ningú a l’entrar a Guanyem quan en aquests moments aquest espai és un exemple de confluència sense precedents a Catalunya i a l’Estat espanyol. Puc comprendre perfectament la decepció de moltíssimes persones per l’absència de la CUP de Barcelona a Guanyem. Jo mateixa estic molt decebuda i desitjaria que els companys i companyes d’aquesta formació també hi fossin. Si així ho haguessin decidit el potencial de ruptura democràtica de l’espai de confluència seria encara major. La seva participació, a més, hauria donat encara més pes a altres formes de fer política, a propostes radicals i a postures clarament independentistes. Tanmateix, la realitat és que la CUP de Barcelona ha decidit no entrar a Guanyem. És una decisió que no comparteixo però que respecto profundament, i ni el Procés Constituent ni cap altre espai polític poden inmiscuir-se en les decisions sobiranes de les seves assemblees. Com a resultat, les persones que tant critiquen aquests darrers dies el Procés Constituent per no haver anat amb la CUP potser haurien de plantejar-se preguntar-los a ells i elles per què no participarà en Guanyem en comptes de culpar el Procés Constituent perquè no ho hagi fet.

En tercer lloc, si bé és cert que alguns dels actors que composen Guanyem Barcelona no són explícitament independentistes, cal no oblidar que 1) Moltes de les seves cares conegudes es van posicionar públicament en el seu moment a favor del Sí-Sí en la pseudo-consulta del 9 de novembre i defensen la ruptura amb el règim espanyol del 78; 2) Més enllà de la postura clarament independentista de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres com a persones més conegudes del Procés Constituent, hi ha des dels inicis en el seu si persones que es consideren federalistes i confederalistes i que, tanmateix, donen suport al procés de ruptura democràtica que pot comportar la independència de Catalunya; 3) La independència de Catalunya, així com el procés constituent que permeti canviar el nostre país de dalt a baix i posar-lo al servei de les majories en comptes d’una elit privilegiada, no es declararà des del ajuntament de Barcelona. Tanmateix, posar sobre la taula la possibilitat del triomf de polítiques i maneres de funcionar radicalment oposades a les dels actuals governs a Catalunya i Espanya, tal i com s’ha defensat sempre  des del Procés Constituent, permet començar a imaginar i treballar de manera concreta alternatives democràtiques per a una futura República Catalana del i per al 99%. Permetrà a més, debatre amb moltíssimes persones que ara mateix no veuen cap avantatge en donar suport a una Catalunya independent regida per la mateixa austeritat, corrupció i injustícia que caracteritza el govern de Convergència i Unió i qui, en canvi, pot sentir-se entusiasmada amb un nou país radicalment democràtic i de fort contingut social.

El que fa uns dies era una incorporació probable del Procés Constituent a la candidatura Guanyem Barcelona ja és una realitat. Aquest matí les assemblees de Barcelona s’han reunit durant més de quatre hores i després d’un intens i enriquidor debat han donat suport a la proposta d’entrar-hi. No és una aposta exempta de riscos però no tinc cap dubte que posseeix els trets que els temps excepcionals que vivim requereixen: coratge i convicció de la possibilitat del canvi que tant necessitem.

Capgirem Catalunya per transformar Espanya i viceversa

Sandra Ezquerra. Si algú segueix creient a aquestes alçades que el procés sobiranista català equival a les sibil·linament contradictòries declaracions a les que Artur Mas ens té acostumats va profundament errat. El procés es caracteritza no només per la seva autonomia de les institucions catalanes sinó també per la seva profunda pluralitat interna. En ell hi conviuen convergents i cupaires; sectors que volen la independència perquè “Madrid ens roba” i d’altres per evitar les retallades; catalano-parlants i els que no ho són; persones que volen trencar amb l’Estat espanyol sense qüestionar el model socioeconòmic en el que vivim i d’altres que veuen en l’actual conjuntura històrica una gran oportunitat per a que el debat sobre el futur polític de Catalunya faciliti posar sobre la taula el paradigma econòmic pel que es regeix no només Catalunya sinó també l’Estat espanyol, Europa i el món.

Jo em trobo en aquest darrer grup. Malgrat que cada cop esdevé més impopular dir aquestes coses a Catalunya, confesso que fins fa un parell d’anys no em considerava independentista. De fet encara no m’hi considero però si més no, si ara tingués l’opció de votar optaria sense cap tipus de dubte pel Sí-Sí. Malgrat això, dic que no sóc independentista perquè per a mi la independència de Catalunya en si mateixa no té gran valor sinó que el té com a mitjà per transformar l’actual estat de coses. Treballo per un procés constituent a casa meva no només perquè estic convençuda que hem de capgirar-la sinó també, i potser sobretot, perquè crec que el model constitucional espanyol del 78 està esgotat. Parteixo de la premissa que tant Catalunya com l’Estat espanyol necessiten ser canviades de soc arrel i treballo amb la hipòtesi que és impossible capgirar cap de les dues sense alterar l’altra.

En l’entrevista realitzada ahir per Vilaweb a Íñigo Errejón el membre de Podemos afirmava que “la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola” en el sentit que sense obrir el cadenat de la constitució de 1978 i posar sobre la taula la discussió sobre l’articulació territorial i la llibertat és molt difícil que unilateralment algú pugui exercir el dret a decidir. Això passa per un canvi en la correlació de forces en l’Estat espanyol el qual, entenc, es troba íntimament relacionat amb l’espectacular ascens de Podemos en els darrers mesos i les seves esperançadores expectatives de cara a les properes eleccions generals.

Si bé estic d’acord amb Errejón, em preocupa la unilateralitat en ambdues direccions. M’explico. Pel que fa a Catalunya, un dels principals perills és la creença de la possibilitat d’avenç del procés sobiranista de manera desitjablement autista vers el que passi a la resta de l’Estat espanyol. Els catalans i les catalanes, segons aquest relat, hem de fer pinya en allò que ens uneix (ser catalanes i catalans) per aconseguir la independència front l’enemic extern. És a dir: l’enemic és fora i qualsevol intent d’assenyalar problemes interns és titllat d’amenaça i fins i tot traïció a la unitat nacional i, per tant, a la causa sobiranista. És aquest un discurs que Convergència i Unió ha estat particularment interessada en fomentar, ja que identifica una única font de malestar social (el tarannà antidemocràtic del govern espanyol) i emmascara altres qüestions de gran rellevància, com ara les retallades de drets i serveis o la priorització dels pagaments bancaris per sobre de la despesa social que el govern d’Artur Mas ve imposant sobre la població de Catalunya en els darrers quatre anys.

Existeix també una unilateralitat en la direcció contrària: l’afirmació més o menys explícita des de l’esquerra espanyola sobre la necessitat de llançar un procés constituent  que acabi amb el règim espanyol fruit dels pactes del 78, així com amb el corrupte bipartidisme que l’ha caracteritzat des de llavors. Aquesta postura recorda a la d’Errejón a l’entrevista a Vilaweb en el sentit que es veuria el procés català com a subordinat a l’estatal i negaria el potencial rupturista (en clau nacional però també democràtica) del primer.

Aquest fals (des del meu punt de vista) dilema va tenir una escenificació ben il·lustrativa el dia de l’abdicació de Juan Carlos de Borbón quan en la concentració de Barcelona s’erigien dues ànimes en racons oposats de plaça Catalunya: la que cridava “independència!” i la que responia “¡Mañana España será republicana!”. Aquestes dues ànimes no només no es tocaven, no es miraven, no s’escoltaven, sinó que a més competien entre elles per marcar l’eslògan dominant de la convocatòria.

Enmig d’aquest ball estèril, els i les que volem decidir sobre tot, els i les que creiem en un Sí-Sí transgressor, els que volem que Catalunya sigui una república de i per a les majories però també Espanya; els i les que creiem en el dret del poble català a viure en llibertat però en el de la resta de pobles de la península ibèrica i del món també, considerem que les dues ànimes són complementàries i tenen l’obligació de treballar de manera paral·lela. No ens servirà una alteració en la correlació de forces a escala estatal si aquesta no realitza un qüestionament del (sovint invisibilitzat) nacionalisme espanyol homogeneïtzador i antidemocràtic, com tampoc no ens servirà un procés sobiranista en clau exclusivament catalana que, lluny d’embestir contra la totalitat de l’edifici podrit de l’Estat espanyol es limiti a reformar el 3er 2ª o, com diria Arcadi Oliveres, a canviar la “c” per la “ç”. Igual de fútil seria promoure un procés constituent català mirant-nos el melic del patriotisme neo-pujolià com impulsar una Tercera República que repeteixi tots els enganys, concessions i promeses incomplertes de la Segona República i la Restauració Borbònica de la Transició sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles. El que ens mou no és la pàtria sinó la justícia. No esperem a arribar al final del trajecte per recordar-ho.

Així doncs, i tornant a les declaracions del dirigent de Podemos, és cert que “la qüestió de Catalunya és una qüestió espanyola” però no ho és menys que “la qüestió d’Espanya és una qüestió catalana”. Si del que estem ambiciosament parlant és d’assaltar el poder per transformar la nostra realitat, treballem per a que els diferents processos en marxa convergeixin per enfortir-se mútuament, per multiplicar-se, per escoltar-se, per respectar-se. Defensar aquesta postura, apostar pel ball dialèctic de les dues ànimes, no és, en els temps que corren, gaire ben vist en cap de les dues ribes de l’Ebre. Tanmateix, resulta imprescindible que ni el Sí-Sí d’esquerres ni la lluita contra la casta espanyola no hi renunciïn ja que, com sempre hem repetit, la lluita per la democràcia no s’atura en les fronteres i el dret a decidir no ha tingut mai copyright.

Querido demócrata español

Sandra Ezquerra | El proceso soberanista catalán ha arrojado luz sobre una contradicción mal cabalgada por una parte importante del progresismo español. El apoyo de la izquierda, estandarte histórico de la lucha por los derechos y las libertades colectivas, a la celebración de la consulta en Catalunya ha estado en los últimos años marcado por la tibieza, e incluso no han faltado voces entre sus filas que han embestido contra ella. Las principales razones esgrimidas han sido que el proceso soberanista se encuentra desde sus inicios hegemonizado por la derecha catalana y responde de manera inequívoca a sus intereses. Siguiendo esta lógica, el gobierno de Artur Mas estaría utilizando la consulta para camuflar sus políticas antisociales, políticas muy parecidas a las impuestas por el Partido Popular desde el gobierno español, y el apoyo de ciertos sectores de la izquierda catalana al proceso soberanista estaría favoreciendo la agenda política, social y económica de las clases dominantes, yendo en contra, de esta manera, de las reivindicaciones históricas de las izquierdas.

Ante esta posición resulta necesario realizar dos consideraciones. En primer lugar, y dando momentáneamente por buena la afirmación de que el proceso catalán se encuentra liderado por la derecha, me resulta difícil comprender la debilidad del apoyo a un derecho que, como el de la audeterminación, goza de una inequívoca condición democrática. Si aceptamos, tal y como la izquierda ha hecho históricamente por lo menos sobre el papel, el axioma de que una comunidad debería tener derecho a decidir sobre su propio futuro, la única postura coherente resultante es, independientemente de quién capitanee el rumbo de dicho proceso, defender sus concreciones prácticas en contextos geográficos, políticos, históricos, culturales y económicos específicos. La Catalunya contemporánea no es, por supuesto, ninguna excepción. Sorprende la justificación de la desafección reinante entre la izquierda española hacia el proceso soberanista catalán por la supuesta hegemonía de la derecha ya que, la impulse quién la impulse, una reivindicación democrática, democrática es.

El debate, sin embargo, deviene aún más complejo. No cabe duda de que Convergència i Unió ha aprovechado la crisis económica y el descontento social resultante para reforzar sus posiciones en relación a la cuestión nacional, de la misma manera que llevan más de dos años utilizando el sentimiento soberanista de la sociedad civil catalana para desviar la atención de ésta de los profundos recortes sociales que le han sido impuestos en los últimos años y contra los que, antes del estallido soberanista de 2012, salió de forma masiva a las calles y plazas de todo el país. La crisis, a su vez, tal y como afirma Carlos Taibo, ha contribuido a generar un escenario de alejamiento y descrédito de la ciudadanía hacia las instituciones españolas, descrédito favorecido también por los escándalos de corrupción que han rodeado a la cúpula del Partido Popular y a la misma Casa Real (sin olvidar los protagonizados por aquellos que frecuentan el palco del Palau de la Música), así como por la incapacidad de la mayoría de los partidos herederos de los pactos de 1978 de dar respuestas a las crecientes exigencias democráticas y participativas desde mayo de 2011. Si bien todo ello juega sin duda a favor del gran apoyo ciudadano al proceso soberanista en Catalunya, no debería conducir a nadie a tratar dicho proceso y la derecha catalana como si fueran la misma cosa o aspiraran a caminar en la misma dirección.

Poco dice en realidad de la izquierda española su caracterización de la ciudadanía de Catalunya, y más concretamente de la izquierda catalana, como si no supiéramos quién es Artur Mas y nos estuviéramos dejando manipular de manera inocente por él y sus compadres. Ante tal despropósito y condescendencia, empieza a ser urgente que desde el oeste y el sur del Ebro se entienda que el proceso soberanista catalán, lejos de ser monolítico, se encuentra lleno de pluralidad y tensiones. No sólo no ha sido hegemonizado nunca por Convergència i Unió, sino que Artur Mas lleva dos años arrastrado por un tsunami ciudadano que en vano ha intentado hacer suyo, y su partido no ha dejado de perder apoyo social y electoral desde el año 2012 a favor de una fuerza como Esquerra Republicana de Catalunya. En el mismo período han surgido nuevos movimientos sociopolíticos con vocaciones electorales mayoritarias, como el Procés Constituent, Guanyem Barcelona o el mismo Podem, que, lejos de apostar por un seguidismo acrítico al soberanismo transversal del Govern, han sido capaces de identificar en el actual contexto una oportunidad para vincular las reivindicaciones nacionales con otras de carácter social y democrático. Las encuestas electorales muestran además que esta defensa del derecho a decidir desde las izquierdas no se limita a siglas partidistas cuando anticipan que una confluencia de todas ellas podría situarlas, en próximas convocatorias electorales, en el primer o segundo puesto de las principales instituciones catalanas.

Frente a este escenario cruzo los dedos para que la izquierda española se sitúe a la altura de las circunstancias y tenga mucho valor. Los cruzo para que tenga el coraje, en primer lugar, de autoexaminarse de manera honesta y, en lugar de rebatir las aspiraciones nacionales de sus camaradas catalanes con purismos ideológicos, se pregunte hasta qué punto no está cayendo en ese nacionalismo del que últimamente nunca se habla, el español, que, al igual que el catalán, nacionalismo es, pero, a diferencia de aquél, niega el derecho a la autodeterminación. La historia nos ha enseñado con creces que el internacionalismo mal entendido no debería ser nunca coartada de patriotismos silenciosos. Cierto es que la derecha catalana no ha sido nunca solidaria, pero tampoco lo ha sido la española. ¿Acaso no barren las dos para casa sea en forma de fronteras, de sobres y/o de bolsillos? ¿Acaso no defienden las dos a sus castas más aún de lo que defienden sus banderas?

En segundo lugar, ojalá la izquierda estatal sea capaz de diagnosticar la pluralidad política y social del soberanismo catalán y comprender, de esta manera, que las reivindicaciones nacionales permiten en estos momentos en Catalunya abrir un debate sobre el modelo de país, debate en el que la derecha se encuentra profundamente incómoda y que la izquierda aprovecha para poner sobre la mesa reivindicaciones sociales y democráticas por las que lleva años batallando. En tercer lugar, espero que la izquierda española dé apoyo a todos los espacios sociales y políticos progresistas que ahora mismo en Catalunya ven la centralidad de la cuestión nacional como una oportunidad para vincular libertades democráticas con derechos sociales y económicos; espacios que, como bien expone Jaime Pastor, parten del demos y no del etnos; buscan contribuir a la profundización del conflicto centro-periferia en aras de poner en jaque a un régimen español putrefacto y en vías de descomposición; y se empeñan en empujar en la misma dirección y con las mismas aspiraciones que los y las demócratas del resto del Estado español: deslegitimar a un gobierno español de raíces, talantes y comportamientos antidemocráticos, contribuir al inicio de una ruptura constituyente desde los márgenes y conquistar la soberanía real y plena para todo el mundo.

Es por todo ello que te pido a ti, querido demócrata español que me lees, que no nos dejéis solos. Ahora más que nunca necesitamos que seáis nuestra voz y nuestros puños levantados. Necesitamos que rompáis el monopolio que el Partido Popular y amplios sectores del Partido Socialista Obrero Español creen ostentar sobre una España unida, intolerante, sorda. Mostradles, como nosotros hacemos, las otras Españas: las Españas rebeldes, las Españas que saben escuchar, las Españas diversas, las Españas demócratas. La tensión política entre el gobierno español y amplios sectores del pueblo de Catalunya se intensifica y no cabe duda de que en las próximas semanas hará estallar más de un termómetro. Queremos votar y tenemos todo el derecho. No hay duda de que habrá muchas más probabilidades de que podamos hacerlo si rompéis vuestro silencio y, no cabe duda tampoco de que nuestro voto, nuestra rebeldía y nuestro grito harán más plausibles los vuestros. El rival es común. Nosotras y nosotros nunca lo hemos olvidado. Espero que no lo hagas tú tampoco.

Artículo aparecido en Público el 14/9/2014

Un Sí-Sí Infinit

11s2014

Fa dues Diades, fins i tot l’any passat, era molt difícil sortir al carrer l’11 de setembre a reivindicar drets socials per al poble de Catalunya. La gent ens deia: «avui no toca» «avui hem d’estar units» «primer la independència i després ja en parlarem». Hi ha moltes persones i interessos que ens ho segueixen dient però, avui, ens podem felicitar per haver col·locat sobre la taula la necessitat de treballar per a que el nou país sigui de i per a les majories; per haver obert esquerda en un procés sobiranista que Convergència i Unió havia pensat que es faria seu; i per haver deixat ben clar que no ens serveix qualsevol Catalunya independent.

Vivim temps d’incertesa i en les properes setmanes aquesta incertesa es farà més gran. S’acosta una més que probable prohibició del nostre dret a decidir per part del Tribunal Constitucional, una més que probable prohibició de la nostra llibertat per part del govern del Partit Popular i una més que probable retirada de promeses per part del govern de Convergència i Unió.

Front aquest triple No-No injust, antidemocràtic i covard, avui hem de seguir empenyent per un Sí-Sí infinit i més ferm que mai. Seguim empenyent per un Sí-Sí innegociable a votar el dia 9 de novembre, passi el que passi. Un Sí-Sí esperançador per emancipar-nos d’un govern espanyol i un règim que porten el franquisme i els silencis de la Transició al seu ADN; d’una monarquia corrupta, parasitària i decadent.

El nostre Sí-Sí, tanmateix, també ha de sonar ben alt per obtenir sobirania plena del poder financer del qual el Deutsche Bank n’és un clar representant. Sobirania plena dels lladres que parlen alemany, però també dels que estiuegen a la Cerdanya i seuen als palcs del Palau de la Música i a les tribunes del Barça. Un Sí-Sí a una forma de fer política i de governar transparents, democràtiques, des de i per a la ciutadania. Un Sí-Sí per aturar les retallades als nostres drets, al nostre futur, a les nostres vides. Un Sí-Sí de Sobirania Plena per als nostres cossos: per decidir si volem ser mares o no; per decidir com volem viure els nostres afectes i la nostra identitat. Un Sí-Sí per auditar el deute i deixar ben clar que no pensem pagar-lo. Un Sí-Sí per desterrar les lleis d’estrangeries i els CIEs; per declarar il·legals els desnonaments. Un Sí-Sí de complicitat i solidaritat amb els companys i companyes de més enllà de l’Ebre, de més enllà dels Pirineus, de més enllà del mar… que lluiten cada dia per un país, per una societat, per un món just i ple de llibertat. Un Sí-Sí a una República Catalana, però també a una Europa, i tot un planeta, del 99%.

Vivim temps d’incertesa i d’incertesa encara se n’acosta més. Però si una cosa hem de tenir clara és que avui, més que mai, és possible multiplicar el Sí-Sí valent i tombar els Sís a mitges o els No-Nos. Ara, més que mai, seguim treballant per un Procés Constituent de la gent. Sí que podem. I sí que ho farem.

Intervenció de Sandra Ezquerra a l’acte del Procés Constituent l’11 de setembre de 2014