– Una franquícia de cossos i afectes

Sandra Ezquerra | Catalunya Plural. La meva amiga Marta m’explicava fa dies la seva intenció d’impugnar una convocatòria d’una administració pública per considerar-la discriminatòria cap a les dones i, particularment, cap a les que són mares. La Marta no només és amiga meva sinó que també treballem juntes a la universitat. Les i els que ens trobem en aquest àmbit laboral ens veiem sotmesos a una enorme pressió per produir de manera constant: produir articles, produir llibres, produir projectes, produir interminables línies en el nostre Currículum Vitae. El nostre futur i estabilitat laboral depenen d’això i, sovint, ens trobem treballant a les nits, als caps de setmana o en períodes de vacances per aconseguir estar a l’alçada de les exigències de les agències de qualitat universitària. Aquestes, de manera similarment capritxosa a les de la qualificació del deute, decideixen de manera periòdica si el que fem té prou rigor i valor. Són els seus veredictes els que, en part, ens ajuden (o tot el contrari) a tenir accés a recursos per fer allò per al que vam ser contractats, investigar, i alhora seguir engreixant el sac sense fons dels mèrits que, potser (només potser) ens poden mantenir allunyats de l’atur i la precarietat.

En els últims anys la Marta ha estat mare de dos fills i sosté que, en no prendre en consideració els “forats negres” que la maternitat sol generar en les trajectòries professionals de les dones investigadores, la convocatòria ens ubica de manera indirecta, tot i automàtica, en una situació de desavantatge respecte als nostres col·legues homes: hi ha un període en el nostre recorregut laboral en el qual se’ns considera improductives, perpetuant així un escenari universitari on ells tenen una presència desproporcionada com a catedràtics i en posicions de gestió, direcció i prestigi mentre que nosaltres ens veiem sovint relegades a llocs perifèrics i precaris.

Mentre li expressava a la Marta el meu suport, no podia evitar pensar que el seu relat transcendeix amb escreix l’àmbit universitari i és paradigmàtic del que està succeint en el conjunt de la nostra societat. En un moment en què se’ns intenta convèncer que finalment hem arribat a la igualtat de gènere, casos com el seu són clars recordatoris dels reptes als quals les dones, i particularment les mares amb una feina assalariada, ens enfrontem en el nostre dia a dia. Els vivim com a lluites individuals però en realitat tenen molt a veure amb com les nostres existències es veuen configurades per les contradiccions d’un sistema econòmic que ens necessita al mercat laboral però no dubta a relegar-nos a jornades parcials, contractes temporals i sectors precaritzats. També tenen a veure amb unes polítiques públiques que, mentre d’una banda ens animen a fer créixer les pàtries taxes de fertilitat (recordem el famós xec nadó de Zapatero o les declaracions de Javier Arenas promovent la nostra permanència a les nostres llars), promouen al seu torn la nostra incorporació inestable en el treball remunerat sense garantir de manera paral·lela la creació de serveis públics que ens ajudin a conciliar les diferents esferes de les nostres vides. Les retallades en polítiques socials, sanitàries i educatives ens obliguen a passar més hores que mai cuidant dels i les que ens envolten i els permisos de paternitat segueixen sense ser equiparables als de maternitat. La possibilitat d’una vellesa digna esdevé cada vegada més remota davant les exigències de demostrar cada vegada més milions d’hores cotitzades sense que ningú plantegi l’interrogant de si la població en general ja tindrà en els propers decennis serioses dificultats per satisfer els requisits imposats per les interminables reformes del sistema de pensions, quina altra opció queda per a les mares que triïn (o es vegin obligades a) prendre una feina de convertir en súper-dones i intentar no morir en l’intent?

Ja és profundament injust que els nostres “mèrits” laborals (un ascens, una consolidació, etc) es vegin perjudicats de manera sistemàtica pel simple fet que la biologia ens permet portar a aquest món éssers humans i alimentar-los amb el nostre cos. El fet que tot això tingui tan greu impacte en els nostres drets, però, resulta inacceptable. Malgrat el que pugui semblar, la resposta no rau en tenir més facilitats per aparcar a fills i filles en llars d’infants, escoles d’estiu o en cases d’avis, i molt menys a renunciar a la maternitat per tal de mantenir la nostra salut i aspirar a una vida professional.

El problema és complex i, per tant, la solució també ho ha de ser: si els homes s’impliquessin en similar mesura que les dones en tenir cura d’aquelles persones properes que ho necessitin, avançaríem en dues qüestions: les probabilitats que les dones caiguessin de manera sistemàtica en situacions de desavantatge o discriminació en l’àmbit laboral i el treball de cura passaria a ser distribuït de manera més equitativa en el marc de les llars. Però això no és tot. Si les jornades i expectatives laborals que se’ns imposen a tots i totes es veiessin reduïdes fins a esdevenir raonables, no només no ens veuríem obligades i obligats a robar presència i energia a les nostres famílies per destinar-les a la nostra ocupació, sinó que podríem assumir, totes i tots, les nostres responsabilitats de cures sense tenir per això que convertir-nos en permanents malabaristes del temps. Finalment, si les cures passaran a ser concebuts d’incumbència pública i col · lectiva, les dones podríem deixar de ser esclaves del nostre capritxós destí biològic i participar lliurement i de manera igualitària al costat dels homes en els múltiples àmbits de les nostres vides. Tot això comportaria que les dones (i també molts homes) passéssim de ser seus de franquícies invisibles de cossos i afectes a ser, pel sol fet d’existir, subjectes de drets. Com comportaria també que la meva amiga Marta presentés el seu recurs davant l’administració pública i el guanyés.

Article publicat a Catalunya Plural el 20/9/2014

Versión original en castellano aquí

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s