política

Som molt més que el nostre dolor

foto som molt més que el nostre dolor.jpg

Diu el feminisme des de fa dècades que el personal és polític. A banda de ser un lema, una consigna molt repetida, crec que no m’equivoco si dic que moltes dones al món hem sentit en un moment o en un altre, d’una manera o una altra, que situar l’arrel del problema de moltes de les coses que ens passen, i per tant també la solució, fora de nosaltres, en el nostre entorn, en la nostra societat, ens ha salvat més d’un cop l’ànim, ens ha salvat el rumb, ens ha salvat l’autoestima, ens ha salvat la salut mental, ens ha salvat la vida.

Recordo fa uns quinze anys assistir per primera vegada a Estats Units a la marxa anual Take Back the Night o Recupera la Nit. Després de recórrer la ciutat on em trobava en una manifestació de dones- amb la presència d’alguns, no molts, homes al final- a l’acabar ens esperava un petit escenari amb megafonia. La majoria de les persones allà vam seure a terra al davant. Jo no sabia exactament què estava a punt de passar i pensava que potser ens disposàvem a escoltar els parlaments polítics que tanquen la majoria de manifestacions. No va ser així. Per la meva sorpresa, pel meu dolor, per la meva fascinació, per la meva alegria, per totes aquestes emocions juntes i barrejades, dones de totes les edats van començar a agafar el micròfon una rere l’altra i, durant hores, van explicar en primera persona les seves experiències com a víctimes de violència sexual i masclista.

Una estudiant de poc més de vint anys va explicar la violació que va patir en un viatge d’estudis en mans de la parella de la seva millor amiga. Va confessar també que durant anys es va castigar per haver seduït l’endemà el seu violador fins que finalment va entendre que li havia calgut recrear l’episodi amb la diferència que aquest cop ella tindria el control; una dona professional liberal va compartir l’agressió sexual que va patir per part d’un desconegut davant del seu cotxe una nit sortint de la feina, després de pensar tota la vida que ‘aquestes coses no li passen a dones com ella’; una senyora de més de 60 anys va pronunciar en veu alta la culpa que encara sentia per haver trigat tants i tants anys en deixar els seu marit abusiu i violent.

Volien trencar el silenci, deien totes elles. I sé que no vaig ser l’única que va plorar escoltant-les; no vaig ser l’única que les va envejar per haver fet un viatge que els permetia afirmar amb contundència que el que els havia passat no era personal sinó polític; no vaig ser l’única que els va agrair que cagant-se en el tabú de les violències masclistes, que trencant el seu silenci, que negant-se a la seva pròpia solitud, ajudaven a que moltes altres dones estiguéssim una mica menys callades i ens sentíssim una mica menys soles. Compartint-lo i fent-lo públic, ajudaven a que tant el seu dolor com el de moltes dones allà fos més suportable, i contribuïen a crear una connexió invisible però que es podia tocar, que ens permetia en aquell moment dir a moltes ‘Jo et Crec’, un ‘Jo Et Crec’ que en el transcurs dels anys es convertiria sovint en un ‘Jo També’. Jo et crec, germana, només perquè m’ho dius tu. Jo et crec perquè a mi m’ha passat el mateix.

Poder compartir el dolor ens ha permès seguir dempeus, seguir sent nosaltres mateixes, seguir vives. Tanmateix, com diu la dolçament punyent Bell Hooks, ‘sempre vam saber que érem molt més que el nostre dolor’. Després de compartir-lo durant molts anys, ara l’estem articulant, l’estem conjurant, l’estem polititzant. No només estem trencant el silenci, no només estem recuperant la nit: estem també recuperant la veu i les  paraules, i les estem posant al servei de qui la vulgui alçar i de qui les vulgui pronunciar. Hem passat de compartir a l’oïda secrets foscos i clandestins a explicar la nostra història en primera persona amb veu ben alta i clara. No som la presa de cacera de la ‘manada’ sinó que som nosaltres ‘la manada’ que s’escolta, que s’acompanya, que s’estima, que es defensa i que reescriu la història. La nostra història.

En els darrers temps escriptores, activistes, alcaldesses, regidores, actrius, professores i moltes altres dones amb visibilitat han explicat públicament que han patit violències masclistes en algun moment de la seva vida. Han fet un pas endavant per ser mirall de milers de dones anònimes; han posat cara i veu a les enquestes que ens diuen que 1 de cada 3 dones a Catalunya han patit violència greu en algun moment de la seva vida. 1 de cada 3! I aquesta 1 de cada 3 ni som casos aïllats, ni som anomalies, ni som pobres dones, ni hem tingut mala sort, ni ho hem provocat, ni ens ho hem inventat.

Ens preguntem sovint on són les dones, però, on són els homes? Tristament segueixen sense sentir-se interpel·lats per textos com aquest o per debats que busquen visibilitzar les violències masclistes per posar-hi fi. Jo us dic: no ens deixeu soles. I no deixar-nos soles no vol dir salvar-nos. D’això ja en sabem molt nosaltres. No deixar-nos soles significa coresponsabilitzar-se; significa militar en el ‘yo no soy manada’; significa repetir de manera incansable ‘ser home no era això’ i no permetre que en el futur, per als vostres fills ‘ser home vulgui dir això’. No deixar-nos soles significa autoexaminar-se i escoltar molt, molt, molt atentament; significa, en definitiva, ajudar-nos a construir i instaurar un cercle virtuós amb el ‘Jo et Crec’, el ‘Jo També’, de nou el ‘Jo et Crec’.

Mireu-nos: som les que hem patit i seguim patint la violència patriarcal que la nostra societat insisteix en amagar. Però també som les petites grans llobes que cada dia seguim fent camí. Som les que, amb més convicció, amb més força, amb més sororitat que mai, i gràcies a les que van parlar abans que nosaltres, obrim portes i finestres per a que entri l’aire i per a que surti la veritat. Som les que diem ‘Ni Una Menys’, som les que diem ‘Prou’, som les que diem ‘Mai Més’.

Text de la presentació a l’acte Parlem de Violències Masclistes organitzat per Catalunya en Comú a Gràcia, Barcelona, el 26/11/2017

España me duele. Catalunya també

foto España me duele

El pasado agosto fui invitada a participar en una tertulia de radio justo el día siguiente de los terribles atentados sufridos en Barcelona y en Cambrils. Recuerdo que en esos momentos me sentí absolutamente incapaz de separar mis emociones, mis tripas, mi duelo de la perspectiva y la distancia necesarias para realizar un análisis de la situación en un medio de comunicación. Fue por ello que decidí vivir aquellos días como vecina, como barcelonesa, como ciudadana y no como analista o experta. Amablemente decliné la invitación.

Algo similar me ha sucedido desde el 1 de octubre y todo lo que ha pasado desde entonces: la euforia, la rabia, la tristeza, el miedo, la angustia, la impotencia me han paralizado a la hora de sentarme y reflexionar sobre lo que está pasando en Catalunya y en España. Van pasando los días, sin embargo, y deviene obvio que la montaña rusa política y emocional a la que hace ya casi dos meses que estamos subidos no va a pararse a corto plazo y que la herida emocional que se ha abierto de forma virulenta tardará muchísimo tiempo en sanar. También ha ido quedando claro que, a pesar de presentarse como posicionamientos nítidos y racionales y a pesar de estar enmascarados de objetividad, gran parte de las informaciones y análisis que nos llegan son inseparables de las emociones y de los posicionamientos ideológicos de las personas que los realizan. Es por todo ello que hoy reivindico la necesidad de analizar y compartir lo que estamos viviendo sin tener que distanciarme de mis sentimientos ni separar la política de las emociones. Hoy finalmente escribo de política y lo hago desde el dolor.

España me duele

Nunca he sido independentista. Hija, nieta, biznieta, sobrina, prima y amiga de aragoneses y aragonesas, siempre había vivido el vínculo de Catalunya con el resto del Estado como algo dado y natural que formaba parte de quién soy y de cómo he llegado a serlo. El encaje nunca ha sido fácil, cierto, pero las dificultades nunca me habían hecho sentir la necesidad de defender una separación ni un distanciamiento.

Sin embargo, desde el 1 de octubre España me pesa muchísimo y me duele cada vez más. Me duele la España que golpeó brutalmente e hirió a centenares de personas indefensas y pacíficas que sólo querían votar; me duele la España que salió de civil pero con porras extensibles a las calles de municipios del Maresme para intimidar y vengarse del rechazo de las y los vecinos; me duele la España que en el Congreso niega que el 1 de octubre la Policía Nacional y la Guardia Civil utilizaran violencia, me duele que hubiera víctimas y me duele la España que se ríe cuando hablamos de ellas; me duele la España que en lugar de desautorizar a las porras extensibles libres por las calles criminaliza a la población por quererlas fuera de sus ciudades.

Me duele la España de un rey escogido a dedo y sangre que amenazó el 3 de octubre a la mitad de la población catalana por no querer tronos ni pensar como él; me duele la España que encarcela políticos y políticas sin fundamento, la España que lo anuncia a bombo y platillo, la España que aplaude y estalla en carcajadas cuando entran en prisión, la que los quiere de rodillas sólo por su ideología; me duele la España que grita ‘a por ellos’ y la de los que se desternillan y lo elogian también; me duele la España que ronda por las calles de Barcelona, de Mataró, de Valencia, de Madrid agrediendo a personas de izquierdas, a independentistas, a personas de origen migrante, a periodistas sólo por pensar como piensan o por ser quiénes son; me duele la España que calla ante las agresiones, que disimula ante el fascismo y la España que los justifica a gritos o en silencio; me duele la España que persigue a maestros, profesoras, padres, madres, políticas, activistas; la que pega a nuestras abuelas y esconde la mano; me duele la España de la postverdad y la de los medios de comunicación al servicio de los que tienen el poder.

Me duele la España que no quiere que Catalunya se vaya pero que la retiene con burlas, violencia y humillaciones; me duele la España que demoniza al nacionalismo catalán y, sin embargo, aunque lo niega, se erige sobre un nacionalismo español autoritario y virulento; me duele la España que se enorgullece de estar unida sin preguntarse si es fraterna, si es justa o si es democrática y que no reconoce de una maldita vez que dentro y fuera de la meseta es plural.

Catalunya també

També Catalunya em fa mal. Em fa mal la Catalunya que es posa de la banda del govern espanyol per imposar de manera il·legítima l’article 155 de la Constitució espanyola i em fa mal la Catalunya que viu d’atiar, mitjançant la demagògia i la mentida, la frustració de la gent per convertir-la en ressentiment i guanyar així vots; em fa mal la Catalunya que s’alimenta de l’odi.

Però també em fa mal la Catalunya que increpa unes adolescents en mig del carrer per parlar castellà, o la Catalunya que porta dècades rient de la meva mare per no “parlar bé el català”, la que em va fer sentir durant tants anys avergonyida per ser “txarnega”; em fa mal la Catalunya que es pensa que és millor que altres pobles, la Catalunya que insulta Andalusia anomenant-la gandula i la Catalunya que menja maduixes de Huelva mentre ridiculitza els seus jornalers.

Em fa mal la Catalunya que ha desmuntat des de l’any 2010 molts dels mecanismes que s’havien construït per combatre les violències masclistes i les desigualtats de gènere i també la que pensa que no se n’han de construir més; em fa mal la Catalunya que s’oblida de les terres de l’Ebre, de terres gironines o de terres de Ponent; em fa mal la Catalunya que porta dècades veient el Baix Llobregat com “els altres catalans” mentre es posava a la butxaca el 3% i el 4%; em fa mal la Catalunya que pensa que només per ser catalana la República serà més justa i la que no ha admès matisos, zones grises ni discrepàncies amb el full de ruta de Junts pel Sí. Em fa mal la Catalunya que encara no ha explicat on estaven les famoses estructures d’estat, els suports internacionals o la unilateralitat màgica que mai no van arribar.

Em fa mal la Catalunya que continua pensant que els presos polítics independentistes mereixen més suport que els d’Aturem el Parlament, la que pensa que és legítim desobeir un Estat espanyol autoritari però no un Parlament català que legisla en contra de les classes populars; em fa mal la Catalunya que plora per la violència contra les que vam votar l’1 d’Octubre però que mai condemnarà la repressió contra les que vam ocupar les places el 15 de maig; em fa mal la Catalunya que plora les ferides fruit de la brutalitat de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, però no les dels Mossos d’Esquadra; em fa mal la Catalunya que no ha entès encara que sense el sobiranisme no independentista, sense l’anarquisme, sense l’antifeixisme, sense el 15M, ni l’1 d’Octubre ni la resposta a la repressió de l’Estat espanyol no haguessin estat tan grans ni transversals; em fa mal la Catalunya que defensa aturades de país però condemna o reprimeix vagues generals.

Em fa mal la Catalunya que no farà balanços dels dos darrers anys i continuarà avançant sense escoltar, enganyant-se i, potser sense ser-ne conscient, enganyant. Em fa mal la Catalunya que no entén que potser la desobediència a l’Estat és legítima però no ho és la unilateralitat respecte a una majoria àmplia de la nostra gent.

Em fa mal la Catalunya que s’enfadarà amb mi per haver-me atrevit a dir que Espanya em fa mal però que Catalunya també.

Artículo publicado en El Salto el 13/11/2017

La política feminista era això

foto la politica feminista era això

Molt s’ha parlat en els darrers mesos sobre la feminització de la política, sovint reduint el debat a una qüestió de quotes, a la paritat com a objectiu finalista o a una reivindicació d’una manera de fer que les dones suposadament tenim pel simple fet de ser dones. Tanmateix, no s’ha parlat tant de la importància de col·locar el feminisme en el centre del tauler polític, pel que fa tant a les maneres de fer política com a les polítiques a fer o, dit d’una altra manera, de com construir una política veritablement feminista.

Durant dècades, i de manera particularment fructífera en els darrers deu anys, l’Economia Feminista ha vingut realitzant, primer en l’àmbit de l’acadèmia i després en el sí dels moviments socials, una triple esmena a la mirada de la ciència i la política econòmica convencionals. En primer lloc, ha qüestionat la pertinença de centrar l’anàlisi econòmica en l’àmbit mercantil o considerat productiu; en segon lloc, ha reivindicat la importància de l’àmbit del treball no remunerat realitzat a les llars i les comunitats principalment per dones, no només per al funcionament del sistema econòmic sinó també per a la provisió de benestar i per al sosteniment de la vida; en tercer lloc, enfront dels models econòmics imperants que assumeixen l’individu autosuficient i autònom com el subjecte tipus de la vida socioeconòmica contemporània, defensa la vulnerabilitat i la (inter)dependència com aspectes fonamentals de l’experiència humana i no com desviacions d’una norma on les persones estan sempre, com per art de màgia, vestides, alimentades, saludables, disposades a ser productives, educades i cuidades. El que habitualment s’anomena situacions de dependència no són estats excepcionals en la trajectòria vital de les persones, sinó que caracteritzen nombrosos moments de les nostres existències i de la nostra vida quotidiana en comú.

La segona implicació política resultant de les reflexions de l’Economia Feminista és la denúncia de les desigualtats socials que caracteritzen l’actual organització social de la cura. És a dir, la provisió de la cura és habitualment realitzada a costa dels drets i el benestar d’altres persones: quan la cura es realitza de manera no remunerada en l’àmbit familiar, la seva construcció social i cultural com a activitat pròpia de les dones té un impacte en la resta d’esferes de les nostres vides. Un impacte que es tradueix en situacions de desavantatge respecte als homes en el mercat laboral, en una negligència de la pròpia autocura, en un deteriorament de la salut quan la cura que proveïm és intensa i de llarga durada, en una menor capacitat de participar en les nostres comunitats, en un major aïllament social i en renúncies a projectes vitals propis.

La cura remunerada, al seu torn, també es caracteritza per l’existència de fortes desigualtats i per una greu precarització. A tall d’exemple, segons un estudi de l’Ajuntament de Barcelona sobre les condicions laborals de les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària, el 44,6% tenen un contracte temporal, el 76,1% un contracte a temps parcial i el 95,7% guanya un sou inferior a 9,47 € bruts per hora. El “mercat de la cura”, a més, compta amb una presència majoritària de dones, i particularment de dones d’origen migrant, el que significa que la precarietat laboral que el caracteritza no té només un component de gènere sinó també d’origen, i es veu intensificada per legislacions estatals com la Llei d’Estrangeria, la qual obliga les dones migrades a ocupar-se en nínxols econòmics que les condemnen a la pobresa i a l’exclusió social.

La tercera implicació política del posicionament de l’Economia Feminista implica promoure la corresponsabilització dels diferents actors socials, incloent-hi les administracions públiques, les comunitats, el sector privat mercantil, el sector privat sense ànim de lucre i l’economia social i solidària en la provisió d’una cura digna en el conjunt del cicle vital. Si defensem que la cura ha de ser valorada i visibilitzada i, alhora, que no es pot dur a terme a costa de la salut, l’autonomia o, entre d’altres, les condicions laborals d’altres persones, la responsabilitat vers la mateixa, així com els seus costos, ha de deixar de ser assumida de manera silenciosa per les dones en l’ombra de la llar i ha de ser posada en el centre de les prioritats socials, polítiques i econòmiques.

Portar endavant les propostes de l’Economia Feminista, tanmateix, comporta una transformació radical, no només de les polítiques públiques, sinó també del sistema econòmic. Posar la cura de la vida i la provisió de benestar en el centre entra en conflicte amb la priorització actual de criteris econòmics com l’eficiència, la competitivitat, la productivitat i el marge de benefici; passa també per generar jornades laborals, i al seu torn existències vitals, que permetin dedicar temps i energies a tenir cura de nosaltres mateixes i de les persones que ens envolten; passa, finalment, per acabar amb la penalització de la cura que les dones patim en el transcurs de les nostres existències i per la promoció de models i imaginaris en els que la cura sigui una activitat fonamental i desitjable per a tothom independentment del nostre sexe o la nostra identitat de gènere.

No són aquests canvis senzills ni segurament realitzables a curt termini, però de manera recent s’estan començant a fer passes en aquesta direcció. Un exemple d’aquests avenços és la presentació aquesta setmana a l’Ajuntament de Barcelona de la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura, política municipal sense precedents i innovadora pel que fa a posar l’actual organització social de la cura a debat i començar a sotmetre-la a canvis democratitzadors. La mesura de Govern, co-liderada per la Regidoria de Feminismes i LGTBI i el Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum, polititza finalment la cura i la situa, en la seva globalitat i complexitat, i des d’una mirada clarament feminista, com un àmbit d’intervenció de la política pública amb l’objectiu de contribuir a transformar el paradigma econòmic imperant, així com la posició històrica que les dones hi hem tingut.

De l’acadèmia l’Economia Feminista va arribar al carrer i ara des del carrer entra finalment a l’acció institucional. Aquesta mesura de Govern constitueix una molt bona notícia pels efectes que busca tenir en les vides dels i les barcelonines, però sobretot perquè pot constituir un precedent inspirador d’accions similars de vocació feminista, des d’un àmbit polític tan central com és l’econòmic, no només a altres ajuntaments sinó també a altres nivells institucionals que compten amb majors competències per poder alterar l’organització social de la cura, particularment la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol.

Vivim un temps en el qual sembla que la paraula “feminisme” es desprèn a poc a poc de l’estigma que l’ha caracteritzat des del seu naixement; un temps en què en certs sectors de la vida política l’ús d’aquest terme sembla estar de moda; un temps en el qual fins i tot sovint s’arriba a utilitzar el terme amb certa laxitud; un temps on la “feminització de la política” corre el risc de reduir-se a carcassa buida en comptes de convertir-se en motor de canvi real. I en aquest temps, poder presenciar el traspàs dels sabers i les propostes feministes a l’acció institucional i la seva materialització en actuacions concretes que, més enllà dels eslògans i les victòries merament formals, busquen fer trontollar un iceberg en què les dones seguim sent les ciutadanes de segona que el mantenen dempeus, és un motiu de celebració feminista. Perquè, si bé no era, no és, només això; la política feminista també era, també és, això.

Article publicat a Catalunya Plural el 30/05/2017

Guanyar de veritat: quin nou subjecte polític necessitem?

foto guanyar de veritat

Falta poc per a l’assemblea fundacional del nou subjecte polític que ha de donar una nova forma a l’espai electoral que En Comú Podem ha ocupat al Congrés dels Diputats i que construirà una organització política que sigui una eina de transformació de país per a Catalunya. Ja han arrencat el debat de l’ideari i les principals discussions organitzatives, així que ens hi sumem compartint aquí la nostra visió, des del compromís amb el projecte i el procés de construcció i fixant-nos en els reptes que té per al futur.

Alternativa política i lluita social

La crisi del sistema polític català ha obert grans oportunitats i, per primer cop en dècades, sembla possible construir una nova majoria política i electoral clarament d’esquerres i sobiranista en tots els sentits. Els èxits electorals de les eleccions municipals i de les dues passades eleccions generals mostren el potencial existent. Ara cal treballar a fons per desplegar aquest potencial en tota la seva integritat. El repte, però, no rau només a obtenir els millors resultats electorals possibles ni a propiciar un canvi de majories electorals. El desafiament de fons és aconseguir fer tot això sense quedar absorbides pel treball institucional i electoral.

L’activitat del nou subjecte polític no pot girar només entorn de les institucions i s’ha de centrar també a contribuir a l’autoorganització social i a rellançar la mobilització social, que és la que ha fet possible l’escenari polític actual. Tenim clar que volem guanyar, i guanyar passa també per ser una força present al carrer que impulsa el canvi des de tots els racons possibles. Si no tenim clara aquesta aposta, poques coses podrem canviar des de les institucions. El projecte que estem creant no pot ser una maquinària electoral i institucional buida per sota: ha de tenir clares les prioritats programàtiques i estratègiques per abordar una crisi econòmica i social que en cap cas se solucionarà amb mesures tèbies que no arribin al moll de l’os. El nou subjecte polític no necessita etiquetes per definir-se. Tanmateix, ho mirem com ho mirem, sobrepassar el capitalisme és l’horitzó de futur que ens hem de marcar per fer polítiques que posin la vida, i no els mercats, al centre.

Guanyar les majories sense desnaturalitzar el projecte

La nova majoria política a Catalunya que volem articular ha de servir per transformar la societat. En aquest sentit, la vocació de ser (i arribar a la) majoria i la de radicalitat programàtica i estratègica són dues cares de la mateixa moneda i no pas dos objectius contraposats. Per aquest motiu cal un veritable treball d’aprofundiment programàtic que afronti les grans qüestions estratègiques, com ara la democratització de les finances amb la posada sota control democràtic del banc central –recuperant la capacitat democràtica d’aplicar la pròpia política monetària–, així com la socialització del sistema bancari i dels sectors estratègics de l’economia (com ara l’energètic), l’auditoria ciutadana del deute i l’impagament del deute il·legítim, la visibilització del treball de cures no remunerat o la reconstrucció del sector productiu.

Fins ara, el debat de l’ideari ha abordat qüestions clau que caldrà aterrar en un debat programàtic sense evitar plantejar determinades qüestions decisives per veritablement governar en contra d’interessos poderosos. Per fer-ho, caldrà tenir un espai polític preparat per a això, amb capacitat de resposta al carrer i amb activistes formades, motivades i actives. I, sobretot, caldrà construir un projecte tan ampli, plural i nombrós com sigui possible. On no hi falti ni sobri ningú i on es puguin organitzar persones que avui no són en cap de les forces polítiques confluents inicials. El punt més feble del procés de formació del nou subjecte polític fins ara és que no ha mobilitzat tanta gent independent com voldríem. Els debats i tallers que s’han fet al territori han estat molt profitosos i enriquidors, però hi han participat bàsicament membres dels i les Comuns, de Podem, d’ICV i d’EUiA. Volem i hem d’anar molt més enllà.

Aprenguem del cas grec

Aconseguir articular noves majories polítiques és molt complex. Però el més difícil arriba després d’assolir el Govern. Només tenim una experiència recent a Europa amb la qual ens podem comparar, la de Grècia. Conèixer-la és fonamental per imaginar com podria ser un escenari de victòria electoral d’Unidos Podemos i de les confluències a escala estatal o, encara que no sigui el mateix, del nou subjecte polític a Catalunya. La falta de debat sobre aquest tema és una mancança important. Hem d’aprendre les lliçons de Grècia per evitar que tornem a repetir els mateixos errors a casa nostra.

La Unió Europea va ser implacable davant l’arribada de Syriza al Govern. No va cedir en res i va col·locar el Govern grec en una situació de caixa o faixa: o adaptar-se completament a la ‘troica’ o assumir una ruptura. La decisió de Tsipras és coneguda: finalment va decidir capitular davant les autoritats de la UE i acceptar el tercer memoràndum. Això ha implicat l’adopció d’una política econòmica devastadora de retallades en les pensions, pujades d’impostos, un nou rescat bancari i la privatització d’actius públics fins a un total de 50.000 milions d’euros. Aquesta política econòmica ha promogut la venda de béns comuns, així com de ports i d’aeroports, a empreses xineses i alemanyes. Aquestes polítiques, al seu torn, mantenen Grècia en uns nivells de caiguda del PIB des de l’inici de la crisi del 25% –propis d’una devastació causada per la guerra– i en unes taxes estratosfèriques d’atur.

Més enllà de l’impacte social de les polítiques d’austeritat aplicades per Tsipras, l’impacte polític de la seva capitulació és devastador. Transmet la idea que no hi ha alternativa al capitalisme neoliberal i que no cal confiar en les noves forces polítiques. Genera, en definitiva, tal com pretenien les autoritats europees, un efecte desmoralitzador. Davant això, nosaltres hem de deixar clar que, si tenim responsabilitats governamentals, no seguirem per aquesta via i ens reafirmarem en el nostre compromís amb una política de veritable canvi social. A la pràctica, això implica que hem d’assumir la necessitat de preparar-nos per a un enfrontament amb les autoritats europees i els poders financers que poden fins i tot amenaçar amb l’expulsió de la zona euro o de la UE.

Participació i democràcia interna

La democràcia interna, la creació d’un espai polític inclusiu i divers, i el foment d’una cultura de participació en les discussions i els debats polítics, són fonamentals per a l’èxit a mitjà i llarg termini del nostre projecte. Caldrà encoratjar la participació dels i les activistes de base en els debats i la presa de decisions, garantint que les qüestions de fons no s’acordin a corre-cuita en els òrgans de direcció, sinó que puguin ser discutides en el conjunt de l’organització. L’experiència recent ens ensenya que habitualment l’agenda i els temps institucionals poden acabar marcant fàcilment el ritme polític de les organitzacions que realitzen una aposta institucional. Per això cal cultivar una bona cultura democràtica interna i establir els mecanismes necessaris per ajustar al màxim possible els temps dels debats polítics interns amb els institucionals, prioritzant els debats estratègics horitzontals als posicionaments institucionals conjunturals i garantint un model d’organització que faci compatible la participació i la democràcia amb la vida quotidiana i la sostenibilitat de la vida. No és pas fàcil, però d’això es tracta també posar la vida al centre i despatriarcalitzar la política. Les institucions estan dissenyades de tal manera que és fàcil que siguin absorbides per la seva burocràcia i pels seus ritmes. L’organització política que construïm plegades ha de reflexionar, innovar i desplegar de manera col·lectiva mecanismes perquè això no succeeixi.

La qüestió de fons és tenir una estratègia que eviti qualsevol dinàmica de burocratització o, dit d’una altra manera, d’una autonomització de l’activitat institucional de la vida quotidiana de l’espai polític, que acabi desdibuixant el sentit del nostre projecte i el faci presoner de les rutines parlamentàries i institucionals. La història dels moviments socials i polítics ens mostra que l’allunyament de l’activitat institucional de les dinàmiques de deliberació i dels processos de presa de decisions col·lectius extrainstitucionals és un perill constant que amenaça qualsevol projecte polític. Impedir-ho requereix una política conscient de foment de la democràcia interna, la participació, el debat constant i el control dels càrrecs públics. No hi ha cap recepta màgica per aconseguir-ho. Serà necessari una política d’assaig i error constant. Però, si tenim ben identificades les potencialitats que posseïm i els problemes a evitar, serà més fàcil avançar cap a l’èxit. Serà més fàcil guanyar en tots els fronts i en tots els sentits. Serà possible guanyar de veritat.

Article publicat amb Sònia Farrè a #SentitCrític el 02/04/2017

Sweet pride of having had Joan Acker in our lives

joan acker IIIToday I learned that our dear Joan Acker died this past June. I knew it through an Email from another dear feminist from Oregon, Kari Norgaard. I left Eugene in August 2008 and I have not been back since then. That was the last time I saw Joan: during my PhD Dissertation defense and the celebration party that Lara, Linda, and Joan, among others, organized for me after the defense.

I have not talked much to any of my friends and colleagues from Oregon since I moved back to Barcelona. However, I have thought quite a bit about many of them. I have also wondered often about Joan. Her dedication, support, and inspiration were undoubtedly some of the main gifts I took with me when I headed back home. Free from all the pressures, burdens and overwork that the younger feminist professors had to put up with, during the years I was in Oregon (2001-2008) Joan had among her priorities to spend time with the upcoming generations of feminist researchers: discussing with us, advising us, encouraging us, empowering us. She would come to spend time with us in our wonderful and historic SSFN retreats at the Oregonian coast to talk and practice feminism; she would have us in her home discussing books, authors, articles; she would tell jokes that made our experience of young feminist scholars a little bit less lonely; she would also make voracious criticisms to the university hierarchies whenever she felt she had to.

Joan was a pioneer but, far from being content with that, she made sure she spent her whole life helping younger women to start new paths and to walk the old ones in good company. Joan was struggle, she was compassion, she was camaraderie.

When I learned about her death this morning I told my partner, Jordi, that I felt sad for not having been more in touch with Joan during these eight years. He replied that my way of keeping in touch with her may have been feeling her intellectual and political heiress, inspiring my scholarly work and my activism in hers. I think Jordi is right. Joan’s guidance, mentorship, and friendship is one of the precious gifts I will always treasure from my time in Oregon. In exchange, our gift to her and to her memory should be the continuation of our uncompromising feminist struggle, our stubborn choice to keep pushing toward social chance, and our sweet pride of having had her in our lives.

To learn more about Joan’s life and work click here and here and here