Fa quasi dos anys ens vam reunir aquí i el Procés Constituent neixia decidit a capgirar la vida política catalana. També teníem clar que no podíem fer-ho soles ni sols. Sabíem ja en aquell moment que calia trencar amb el règim espanyol del 78 defensat pel bipartidisme del PSOE i del PP. Ho seguim tenint clar. I sabíem que tampoc ens servien les receptes antisocials impulsades i imposades pel president Mas i per Convergència i Unió. També teníem clar que quan el Partit Popular ens deia que la Constitució no es podia reformar sabíem que mentien perquè no havien tingut cap problema en reformar-la per fer-nos pagar el deute i els costos de la crisi, i que quan Convergència Unió parlava de sobirania no tenia cap tipus de problema en donar suport en aquesta reforma constitucional feta des de dalt i de manera antidemocràtica a Madrid per PSOE i PP. Teníem clar sobretot en aquell moment que la República Catalana ha de ser, no la que ens explicava el senyor Mas, sinó que ha de ser de i per a les majories, i que ha de ser construïda des de baix i no des de despatxos ni passadissos.
En tot aquest temps hem treballat moltíssim; portem quasi dos anys de molta feina. I de fet hem fet coses que mai haguèssim imaginat, o almenys en aquell moment, que serien possibles. I després de semi-consultes, de la continuació de les retallades (perquè ens segueixen retallant i ens segueixen imposant pressupostos de l’austeritat), i d’una política vergonyosament electoralista per part de Convergència i Unió, en la que amb aquesta declaració posposada d’eleccions intenten guanyar temps i imaginar com podran salvar-se i segurament com refundar-se com a partit… després de tot això, crec que ens hem de reafirmar en la diagnosi de la necessitat de la confluència de totes les esquerres, moviments socials i polítics catalans que defensin el llançament d’un procés constituent que transformi radicalment no només el vincle de Catalunya amb un règim espanyol oligàrquic i antidemocràtic, sinó també el model de societat que volem construir a casa nostra. En aquest sentit, hem de reivindicar la pertinença i la rellevància d’aquest diagnòstic i hem de reconèixer i recordar que el projecte del Procés Constituent i aquesta proposta de confluència rupturista són més rellevants que mai. Com s’ha dit abans, estem en un moment excepcional.
Hem de seguir defensant una confluència de ruptura contra els que ens segueixen desnonant.
Confluència de ruptura contra els que no ens volen deixar decidir com a poble, però també confluència de ruptura contra tots els que carreguen el pes del deute sobre les espatlles dels i les estudiants, de les treballadores, de les persones en situació de dependència, de la gent gran, i dels moltíssims col·lectius i majories socials que estem pagant el cost d’aquesta crisi.
Confluència de ruptura contra els que agredeixen el dret de les dones a decidir sobre els nostres cossos. Es diguin Partit Popular o es diguin Unió Democràtica de Catalunya.
Confluència de ruptura contra corruptes i els seus compares, tinguin els seus comptes a Suïssa o els tinguin a Andorra.
Confluencia de ruptura contra els veritables responsables de la mort de la Patricia Heras i l’empresonament i sentència macabres d’en Rodrigo Lanza aquí a Barcelona.
Confluència de ruptura també, contra els que a Catalunya i a la resta d’Espanya, tinguin les sigles que tinguin, segueixen defensant una llei d’Estrangeria que crea ciutadania de primera i segona classe.
I confluència de ruptura contra els que s’aferren a les cadires i als privilegis, sigui a Sant Jaume, sigui al Parlament o sigui a Madrid.
Avui la pregunta afortunadament ja no és si podem guanyar sinó com guanyarem; com ho farem. Perque estic segura que així serà. Si seguim treballant i, com sempre, seguim empenyen.
interseccion[e]s 