– Tenir cura de la cura

cuidar el cuidado

Versió en castellà aquí

Escrivia fa un parell de setmanes Vicenç Navarro al diari Público un article sobre l’impacte del classisme i el masclisme en la despesa pública social de l’Estat espanyol en l’actualitat. Segons les dades que presenta el professor, malgrat que el PIB per càpita espanyol és el 93% de la UE-15, la despesa invertida en l’Estat del benestar es redueix al 71%.

Aquesta diferència es deu, Navarro argumenta, d’una banda a un sistema fiscal regressiu, que fa que els sectors de població amb major renda aportin a l’erari públic quantitats més petites que els seus homòlegs de classe europeus i declarin menys ingressos que els membres de la classe treballadora espanyola.

D’altra banda, Navarro explica que el “poder de gènere” determina que els serveis menys desenvolupats siguin els d’ajuda a les famílies, ja que malgrat que la retòrica política oficial situa la família espanyola en el centre, és precisament l’existència de la família com a institució garant de suport informal (i com bé diu l’autor “a Espanya, quan diem famílies, volem dir dona”) la que compensa la falta d’inversió pública social en la cura de les persones. L’esmentada dimensió de gènere té conseqüències múltiples, les quals inclouen la sobrecàrrega humana i econòmica de la dona espanyola, les taxes de fecunditat més baixes del món durant els últims anys i la subparticipació de la dona al mercat laboral.

És aquesta última conseqüència la que ve preocupant l’autor últimament. Existeix, segons ell, una infrautilització de mà d’obra originada, tant directament com indirectament, en la insuficiència de despesa pública social i que té un impacte negatiu en la productivitat de l’economia espanyola. D’una banda, les dones en l’Estat espanyol troben greus dificultats a l’hora de compatibilitzar la maternitat (o cura d’altres familiars en situació d’autonomia restringida) amb la seva participació en el mercat laboral. Mentre que això sovint s’ha traduït, com dèiem, en declius històrics de l’índex espanyol de fecunditat, també es veu reflectit en una menor participació laboral femenina en comparació amb la mitja europea. D’altra banda, segons Navarro, una major despesa púbica social desembocaria en la creació de llocs de treball “de la cura” que podrien ser ocupats per milions de dones actualment sense feina. Això contribuiria, mitjançant el pagament d’impostos i cotitzacions a la Seguretat Social d’aquestes treballadores, a millorar el nivell de riquesa del país i el seu benestar social, així com a una millora de la productivitat de l’economia del país.

És en aquest punt on l’argument de classe i de gènere de Navarro es torna, en la meva opinió, feble si no inexistent. Malgrat que sembla un avenç incorporar la perspectiva de classe i de gènere en les anàlisis de l’actual situació socioeconòmica, si es fa de forma acrítica es cau en el perill de reproduir el model androcèntric que es pretén evitar i deixar immune la lògica del benefici del sistema capitalista, motor infal·lible de la reproducció de la societat de classes.

D’una banda, trobo important, i urgent, situar en el centre del debat polític actual la prioritat que la cura de les persones hauria de tenir en la nostra societat. I això hauria de fer-se no com a part d’un esforç per esmenar les profundes contradiccions socials que el sistema capitalista crea, sinó com una manera de llançar llum sobre elles. Independentment del que digui el dirigent de torn, el benestar de les persones mai no podrà ocupar un lloc central en la societat actual, ja que el sistema econòmic que fa dècades que van elegir gestionar, el relega als marges de les seves equacions inqüestionables. Malgrat que el benestar de les persones es presenta, en les democràcies liberals, com l’objectiu final a aconseguir, la cura s’assembla cada vegada més a un premi de (poca) consolació per a les classes treballadores i/o un servei mercantilitzable: malgrat la retòrica compassiva del liberal-socialisme, la cura mai no ha estat, ni mai serà, un principi ineludible regent de decisions político-econòmiques. En aquest sentit, seria interessant, i desitjable, que Navarro optés per analitzar, des de la postura suposadament progressista que el caracteritza, el concepte de la cura i de benestar social sense sentir la necessitat de lligar-lo a la lògica de productivitat i eficiència que, sense cap dubte, caracteritza el “policy-making” internacional actual ni de demostrar un possible rèdit econòmic o polític per convèncer (a qui?) de que val la pena “tenir cura de la cura”: Quin paper té la cura de les persones en la societat que volem construir? Com serà percebuda i gestionada en una societat sense classes i sense opressió de gènere? Té únicament sentit parlar de cura si es pot demostrar que aquesta, de manera directa o indirecta, pot ser econòmicament rendible? A partir de quin moment comencem a deixar, des de l’esquerra, enrere la lògica del benefici per substituir-la per la de la solidaritat i el benestar?

D’altra banda, Navarro repeteix la relliscada, present en altres articles seus, de donar per fet que els llocs de treball creats per una major inversió pública social resultarien en un augment de la participació laboral femenina, la qual cosa no pot voler dir una altra cosa, que, segons ell, haurien de ser dones les que ocupessin les futures vacants. I arribades a aquest punt, no puc evitar preguntar-me com pot ser que un autor denunciant el masclisme existent en la societat espanyola acabi caient en una estereotip i clixé tan facilons com la identificació automàtica (sense parèntesi, sense matisos, sense aclariments) de la dona (en aquest cas l’espanyola i, indirectament, l’europea) amb el treball remunerat de la cura.

Les esmentades relliscades haurien de ser (exclusivament)part del passat o de la dreta. Hauria de ser part del passat o de la dreta analitzar el paper de la inversió pública social en el mercat laboral sense qüestionar la pervivència de la divisió sexual del treball, que dicta que les dones cuidem i els homes produeixen, i que es dóna no únicament a la llar privada sinó en tots els àmbits socials. Una verdadera socialització del treball de cura o, tal com deia Lenin, la transmissió de “les funcions econòmiques i educatives de la vida domèstica individual a la societat” ha de passar per l’assumpció d’aquestes tasques per tots i per totes (incloent l’Estat). Però sobretot ha de passar per realment “tenir cura de la cura”, pel convenciment de que la reproducció, lluny de ser una activitat més o menys residual efectuada per dones que contribueix a la pervivència de l’actual sistema productiu o que mitjançant la seva gestió eficient pot fins i tot resultar rendible, ha d’esdevenir una tasca política i social fonamental que no solament garanteixi el benestar i la cohesió social, sinó que també reflecteixi i condueixi a una lògica, a una producció, a unes equacions diferents: La centralitat de la cura com a reflex i porta a altres mons; a altres possibilitats.

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s