Versió en castellà aquí. L’ajuntament de La Seu d’Urgell (Alt Urgell, Lleida), governat per CIU, ha anunciat que a partir del mes d’octubre els usuaris i usuàries dels Serveis Socials municipals hauran de realitzar “tasques per a la comunitat” com a requisit per a poder seguir rebent els ajuts. La mesura afectarà a totes aquelles persones que en l’actualitat reben algun tipus d’ajut per cobrir les seves necessitats bàsiques como l’alimentació o el pagament de les factures de l’habitatge com l’aigua o el llum. Aquestes persones, la xifra de les quals l’ajuntament estima que ascendeix a unes 300, hauran de treballar per a l’administració local una hora per cada 15 euros que reben en concepte d’ “ajut social”. Aquesta mesura, avalada pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, el Consorci d’Atenció a les Persones de l’Alt Urgell i, entre altres institucions, l’Associació Catalana de Municipis, suposarà, segons els seus impulsors, “una innovació dels serveis socials” que evitarà la “dependència crònica dels ajuts públics”. Algunes de les tasques a realitzar consistiran en participar en les brigades municipals de neteja o jardineria, organitzar el material en les biblioteques, acompanyar a a persones en el transport adaptat o ajudar en les gosseres municipals. Des de l’ajuntament de La Seu d’Urgell han declarat que una desena d’ajuntaments catalans han mostrat interès per aquesta iniciativa.
Malgrat que la mesura resulta pionera a Catalunya, en termes generals no constitueix cap novetat. A mitjans dels anys norantes ja va ser introduïda a Estats Units pel llavors president Bill Clinton i, més recentment, el Partit Popular ha anunciat la possible introducció d’activitats en el sector públic com a requisit per rebre el subsidi de desocupació. Front els aplaudiments d’una part important de la classe política catalana i espanyola davant aquest tipus d’iniciatives, voldria expressar la meva profunda preocupació pel que em sembla una proposta perillosíssima que té com a premissa una lògica perversa i atroç.
La proposta de fer pagar o treballar a les persones com a requisit per rebre ajudes socials constitueix un altre intent d’estigmatització d’aquestes persones. Se les presenta com “dependents” i “parasitàries” i se les obliga a agrair la caritat pública mitjançant el seu treball, la seva activitat física i el seu temps. Conceptes que als polítics professionals tant els agrada incloure en els seus programes electorals com “cohesió social” i “autonomia” resulten així cada vegada més buits de significat real i deriven en sinònims de “individualisme” i la “llei de campi qui pugui”. Els principis de solidaritat i responsabilitat col · lectiva desapareixen de l’imaginari polític, mediàtic i, com a resultat, cada vegada més del social. Davant aquest cop de timó ideològic, que ignora que si hi ha relació de dependència aquesta és generada per les retallades, els acomiadaments i els desnonaments, i davant l’obsessió histèrica de la classe política per l’eficiència, hem de respondre que els Serveis Socials no es toquen! perquè precisament constitueixen l’últim coixí de seguretat de moltes i molts davant les brutalitats d’un sistema precisament basat en l’eficiència a tot preu, l’acumulació de benefici i la competitivitat.
En comptes d’invertir recursos públics en la generació d’ocupació (incloent els Serveis Socials) com a resposta a la virulenta crisi que ofega al 99%, les administracions no només retallen cada vegada més serveis i ajudes, sinó que a més utilitzen les receptores d’aquestes ajudes per estalviar contractar persones per poder reduir les taxes d’atur. Les condicions d’aquestes persones haurien de ser a més, sense cap tipus de dubte ni ambigüitat, laborals. És a dir, l’Estat tapa els enormes forats que les seves salvatges polítiques d’austeritat generen amb el que perfectament pot ser anomenat (tenint en compte l’obligatorietat existent i el fet que les persones beneficiàries d’ajuts socials reben diners en qualitat d’ajuda social i no de salari) treball esclau. I si algú creu que exagero, quin tipus de categoria administrativa ocuparan aquests nous ajudants de jardineria i biblioteconomia? Seran becaris? No, perquè la seva activitat no els reportarà cap benefici formatiu. Seran treballadors o treballadores assalariades? En aquest cas els diners que rebin haurien de ser en forma de prestació contributiva i haurien de ser generadors de drets com ara la desocupació o la pensió de jubilació. Seran voluntàries? No crec tampoc, ja que l’ajuntament de la Seu d’Urgell no els dóna opció de negar-s’hi si no volen perdre les ajudes que estan rebent. Les profundes retallades socials, d’aquesta manera, van de la mà d’una hiperflexibilización del mercat laboral i una eliminació de les possibilitats que les persones tenen de negar-se a treballar en condicions d’extrema explotació.
Fins ara els Serveis Socials han estat els grans absents en les lluites contra les retallades efectuades pels governs del Partit Popular, Convergència i Unió i, entre d’altres, el PSOE. Aquest silenciament no és casualitat ja que aquest sector atén als sectors socials més vulnerables i difícils d’organitzar políticament i socialment: persones grans, persones en situació d’autonomia restringida, persones d’origen immigrant, persones amb malalties mentals, etc. Tot i això, és urgent situar les retallades i atacs contra els Serveis Socials al centre de la nostra lluita d’igual manera que ubiquem la Sanitat, l’Educació o els drets laborals. I és urgent fer-ho no només perquè constitueixen l’últim matalàs i mur de contenció del més remot enclavament de misèria, pobresa i patiment que habita en les nostres comunitats, sinó sobretot perquè la seva privatització i desaparició com els hem conegut fins ara constitueix el proper pas en el virulent atac que les classes dominants estan exercint contra les classes populars. La sortida capitalista a l’actual crisi descansa en gran mesura sobre el retorn de la responsabilitat pública de les administracions cap a la reproducció i la cura de tornada a les famílies i el mercat. Estem, d’aquesta manera, davant un nou encerclament dels comuns que mercantilitza i re-privatitza la responsabilitat col · lectiva i el que fins fa poc temps es deia solidaritat.
Defensem tot allò comú, expandim les lluites, construïm aliances: entre treballadores de l’acció social i persones en situació d’autonomia restringida, entre cuidadores familiars i persones desnonades, entre cuidadores contractades i treballadores en atur. Lluitem als carrers però batallem també els conceptes, les categories i els enunciats: davant eficiència, serveis de qualitat; davant explotació, ocupació digna per a totes i tots, enfront de la privatització dels serveis socials, alternatives que busquin el benestar del planeta i el 99%, enfront de la inevitabilitat de l’austeritat, el no pagament de deute. Per què no? És el més “eficient”. Som moltes més que ells. Estem molt més cabrejades.
I tenim raó.
interseccion[e]s 
1 comments