xenofòbia
Opinions esbiaixades disfressades de fets
Sandra Ezquerra|Públic [1] Els veïns de Santa Caterina, a Barcelona, estem avesats a una gran presència policial al nostre barri. Els nostres carrers són freqüents escenaris d’identificacions i detencions de joves dominicans o magrebins, entre d’altres. Els indignats de l’assemblea del barri, que ens reunim cada setmana al Forat de la Vergonya, ens hem adreçat més d’un cop als i les agents de la Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra per expressar el nostre malestar per l’excessiva presència de les forces policials a la zona i pel que considerem accions exclusivament dirigides a veïns d’origen immigrant. Fa unes setmanes un mosso d’esquadra va justificar els seus hàbits amb l’asserció que “en el nostre país la majoria de delictes són comesos per immigrants”. L’afirmació de l’agent arribava poc després que es fessin públiques les declaracions del conseller d’Interior en les quals assegurava que “la meitat dels presos de les instal·lacions penitenciàries a Catalunya no són de nacionalitat espanyola”.
No és cap secret que en l’imaginari col·lectiu sovint es relaciona immigració amb inseguretat ciutadana i delinqüència. Una investigació del CIS de l’any 2009 sobre actituds vers la immigració indicava que més d’un 30% de la ciutadania atribueix els dos fenòmens a la població estrangera. Nombrosos estudis, tanmateix, desmenteixen l’existència de cap correlació entre aquestes variables. Segons dades dels Ministeris d’Interior i de Treball, malgrat que entre el 2002 i el 2010 es va triplicar la població immigrada a l’Estat espanyol, la taxa de criminalitat no va deixar de disminuir. A més, en clar contrast amb les afirmacions del conseller Puig i l’agent dels Mossos d’Esquadra esmentat, la població reclusa estrangera a l’Estat espanyol també s’ha reduït en la darrera dècada i l’any 2010 constituïa només un 35,6% del total front el 64,4% de presos autòctons. Segons dades d’Unitat contra el Feixisme, la majoria de detencions de persones d’origen immigrant són fruit d’una situació administrativa irregular i no pas d’una activitat delictiva, i dades de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona indiquen que a les persones d’origen immigrant se’ls aplica presó preventiva amb més freqüència que als autòctons. D’altra banda, el seu compliment de penes és més dur al no poder pagar la responsabilitat civil del delicte.
Si bé és profundament preocupant que, ignorant l’existència de dades que apunten el contrari, la ciutadania tendeixi a identificar les persones immigrades amb delinqüència i inseguretat, la propagació i perpetuació d’aquesta visió per part de la classe política i les anomenades forces de seguretat resulta absolutament inadmissible. Aquests darrers no només falten a la veritat quan atribueixen les suposadament altes taxes de criminalitat a la presència d’estrangers a casa nostra sinó que a més reprodueixen l’estereotip racista de l’altre en tant que amenaça i perill. Les seves esbiaixades opinions, disfressades de dades objectives, no difereixen gaire de la voluntat de PxC de solucionar els problemes d’inseguretat mitjançant expulsions massives o la flamant xenofòbia de Garcia Albiol a l’afirmar que certs col·lectius d’estrangers vénen a Catalunya a delinquir.
El recurs del conseller Puig al ja esgotat estereotip de la immigració inherentment delictiva, tanmateix, encaixa perfectament en la lògica de les polítiques del Govern. El mite de l’alteritat amenaçadora s’erigeix com a cortina de fum i justificació de les greus retallades en gairebé totes les partides pressupostàries excepte la dels Mossos d’Esquadra o, entre d’altres mesures, l’enduriment de l’accés de la població estrangera a nombroses prestacions socials.
Fins i tot en el cas que el percentatge de delinqüència entre els col·lectius d’immigrants superés el de la seva presència a Catalunya, ¿no tindria això quelcom a veure amb la severitat amb què els colpeja la crisi, amb la discriminació sociolaboral que pateixen cada dia i amb la vulnerabilitat vital resultant d’una llei d’estrangeria cada dia més repressiva? Així, si la conflictivitat social a Catalunya realment està augmentant, la solució no rau en un increment de les forces policials en els nostres barris i les nostres ciutats sinó en una defensa i millora de la Renda d’Inserció Mínima, els serveis socials i altres mesures contra la pobresa, la marginació i l’exclusió social. Les desigualtats socials no s’han resolt mai amb policia i la immigració, massa sovint boc expiatori d’aquesta crisi, no n’és una excepció.
[1] Article aparegut al diari Públic el 21 d’octubre de 2011, pàg. 5
Stop retallades, Stop desnonaments, Stop repressió, Stop injustícies!
“De la indignació a l’acció”. Aquest és el lema sota el que la manifestació internacional del dissabte 15 d’octubre transcorrerà a Barcelona. Fidels al missatge, les assemblees de barris, ciutats i pobles de tot el territori català van realitzar ahir a la nit una acció sincronitzada per seguir amb la seva política de reivindicacions i fer una crida, al seu torn, a una participació massiva de la ciutadania a la manifestació internacional de demà contra una política d’austeritat que redueix els drets socials a una lògica mercantil.
D’aquesta manera, aquest matí de divendres, la ciutat de Barcelona i nombrosos municipis catalans s’han despertat amb centenars i milers de senyals de trànsit d’STOP o prohibit, entre d’altres, plenes d’adhesius en els que figures les paraules “retallades”, “desnonaments”, “redades”, “repressió”, “precarietat” i així fins arribar a 15 lemes diferents. En els adhesius també figura una invitació a anar a la manifestació de demà a plaça Catalunya a les 17hores, que transcorrerà per diversos carrers de l’Eixample fins arribar a Arc de Triomf. El 15M català, malgrat la forta onada repressiva a la qual està sotmès, torna a sortir als carrers amb força i, a jutjar pel lema de la gran manifestació del dissabte, això no ha fet més que començar.
Diferències de forma, però no de fons
Sandra Ezquerra|Públic. Hem presenciat durant els darrers mesos nombroses mobilitzacions contra les retallades socials de Convergència i Unió. Ara bé, si bé les protestes han visibilitzat àmpliament les sagnants reduccions que l’executiu imposa en Sanitat i Educació, no s’ha parat tanta atenció al brutal atac que els nous pressupostos llencen contra la població immigrada.
Les envestides contra els col·lectius de persones d’origen immigrant en temps de recessió no són pas un invent de la dreta de casa nostra. La història contemporània està plena de legislació que ha exclòs els nouvinguts del mercat laboral, els ha barrat l’accés a drets bàsics i els ha expulsat de fronteres físiques i simbòliques quan les economies i els imaginaris nacionals així ho han exigit. L’any 1994, per exemple, es va aprovar a Califòrnia la Iniciativa legislativa 187, coneguda com Save Our State Initiative, que va negar l’accés de la població immigrada en situació irregular a tot tipus de serveis públics. Dos anys més tard, la reforma del welfare state nord-americà, encapçalada per Bill Clinton, va restringir substancialment els drets socials del conjunt de la població immigrada dels Estats Units. En un context de grans dificultats econòmiques, els i les immigrants s’erigien, de nou, en boc expiatori per les altes taxes de desocupació, el deteriorament dels serveis públics i la creixent sensació d’inseguretat entre les classes autòctones.
Davant la temptació d’atribuir aquests tics a la idiosincràsia anglosaxona, cal recordar que durant els darrers anys de crisi França, Itàlia i el mateix Estat espanyol han prioritzat també els drets de la “gent de casa” per sobre dels “de fora”. Sembla que ara és el torn de la Catalunya de CIU. Amb els pressupostos que es votaran el 21 de juliol al Parlament, la direcció general per a la Immigració veu els seus recursos reduïts en un 9%, el Govern anuncia la possible retirada de la targeta sanitària a les persones estrangeres amb menys de sis mesos d’empadronament i la continuïtat dels plans d’acollida no està garantida. Això no és tot. La renda mínima d’inserció resultarà inaccessible per a aquelles persones estrangeres que portin menys de 24 mesos a Catalunya i els ajuts per a famílies amb fills menors de tres anys tindran com a requisit haver residit en el país cinc anys o més.
Aquesta ofensiva contra els drets de les persones d’origen immigrant no sorgeix del no-res. Els discursos que culpen la població estrangera de tots els nostres mals troben un creixent ressò entre sectors socials a la recerca de respostes a una crisi econòmica que els ofega cada dia més. Sense anar més lluny, el convergent alcalde de Salt anunciava fa poc la seva intenció de posar límits al nombre de nouvinguts que podran viure a la ciutat. D’altra banda, no fa tant que el també convergent alcalde de Vic proposava excloure una part dels estrangers vigatans dels serveis socials més bàsics. D’aquesta manera, s’ordena als estrangers que s’integrin però, com apuntava Bensaïd, les humiliacions i les discriminacions els recorden constantment la seva diferència.
Ara, sota la coartada que s’ha de salvar l’estat de benestar, el president Mas es disposa a discriminar de nou la població nouvinguda i penalitzar-la per sol fet d’haver nascut en un altre indret. Tenint en compte que els estudis han demostrat repetidament que les persones immigrades contribueixen més a les arques públiques del que n’obtenen, jo em pregunto, salvar l’estat del benestar de què? Salvar-lo de qui?
Qui realment el posa en perill és qui retalla serveis socials, privatitza hospitals i universitats, tanca quiròfans, elimina centres de salut i acomiada personal sanitari. Qui el posa en perill és qui fa política seguint les directrius d’organismes internacionals en comptes de prioritzar els interessos i les necessitats socials. Qui el posa en perill són tots aquells parlamentaris que el dia 21 votaran a favor d’uns pressupostos que seguiran carregant aquesta crisi sobre les espatlles dels que no l’ha creada. Qui, en definitiva, posa en perill l’estat del benestar i els drets universals més fonamentals és qui nega l‘accés a serveis socials i sanitaris per raons d’ètnia, origen nacional o situació administrativa, indicant que potser les distàncies existents entre la xenofòbia explícita de PxC o el PP i la retòrica políticament correcta d’Artur Mas sobre una integració social parcial i condicionada no són gaire significatives: les formes difereixen però en cap cas ho fa el fons.
http://acampadadebarcelona.org/aturemlesretallades/
Article aparegut a Públic el dimarts 19 de juliol de 2011, pàg. 5
La dignitat de les dones com a coartada
Sandra Ezquerra|Públic. La vicepresidenta del Govern de la Generalitat i consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, va anunciar ara fa unes setmanes la intenció del Govern de regular l’ús del burka i el niqab amb l’objectiu de preservar la dignitat de les dones. La principal motivació de la Consellera sembla que és que no vol retrocessos en matèria d’igualtat de gènere després que a Catalunya les dones hàgim trigat tants anys en assolir els mateixos drets que els homes. En vista d’això se m’acuden dos interrogants: ¿hem assolit realment la igualtat de drets en relació amb els homes? Si és així, ¿la regulació d’aquestes peces de roba implicarà un avenç més gran en la igualtat de gènere?
Pel que fa a la primera interrogació, sabem que les dones a Catalunya continuem patint una representació desproporcionada en les jornades laborals parcials, els contractes temporals i, entre d’altres, la població inactiva i aturada. També perdura la nostra discriminació salarial, segregació laboral i concentració en l’economia informal i precària.
D’altra banda, a l’Estat espanyol ja han mort més de 20 dones víctimes de la violència masclista des d’inicis d’any i les dones catalanes seguim sense poder exercir plenament el nostre dret al propi cos com a resultat, entre d’altres factors, de les dificultats existents per implementar la recent reforma de la llei d’avortament. Si bé el nou i flamant Govern dels millors no ha mostrat cap preocupació vers aquest escenari i ha eliminat durant els seus primers mesos programes específics per a la nostra protecció contra la violència de gènere i, entre d’altres, contra la nostra discriminació en el mercat laboral, ara sembla mostrar un rehabilitat neguit per la dignitat femenina i argumenta que la prohibició dels vels integrals pot ajudar a preservar-la. Això em condueix a la segona pregunta.
La controvèrsia sobre la prohibició d’aquestes peces de roba a Catalunya constitueix un debat artificial impulsat per certs sectors de la classe política, i el nombre de dones que les utilitzen en el nostre territori poden ser comptades amb els dits d’una mà. Convergència i Unió no es troba sola en la confecció de cortines de fum: partits com el PSC i ERC també semblen anar a remolc del discurs clarament xenòfob de Plataforma per Catalunya i el PPC s’ha convertit en principal altaveu d’un relat en què la població d’origen immigrant esdevé el blanc on la ciutadania pugui dirigir la ràbia, la incertesa i el desemparament creats per la crisi econòmica.
Si els partits polítics darrere d’iniciatives com la prohibició del vel integral realment volguessin fer una aposta per eradicar les nombroses situacions d’indignitat a les que es veu sotmesa la comunitat musulmana, com ara la incapacitat de practicar la seva religió i els seus costums de manera normalitzada, la seva discriminació laboral, la seva criminalització, la seva estigmatització com a retrògrada i inherentment masclista i la seva dificultat per accedir a nombrosos drets, promourien mesures d’inclusió i cohesió social en comptes de regulacions prohibicionistes i punitives.
Si els preocupés sincerament la dignitat de les dones, no obstaculitzarien l’accés de les que són visiblement musulmanes als serveis públics ni, d’altra banda, permetrien l’allau de publicitat sexista que ens recorda subliminalment a totes cada dia que mai acabarem de convertir-nos en dignes objectes del desig masculí.
Si tinguessin com a prioritat fomentar la participació de totes les dones en la vida pública, no en sancionarien ni condemnarien a algunes a quedar-se a casa seva combatent possibles símptomes- unes vestimentes determinades- amb el mal que diuen voler eradicar- la falta d’autonomia de les dones-.
Si realment la voluntat fos de contrarestar la presència de la religió en l’esfera pública, retirarien crucifixos i subvencions de les escoles catòliques i deixarien de finançar visites papals amb diner públic. Si es proposessin honestament empoderar i comprendre les dones a qui suposadament volen protegir, preguntarien a les principals interessades com i per què porten el niqab i el burka. Si sentissin un desig genuí de legislar per a la nostra dignitat, no destruirien nombrosos recursos i avenços que tanta lluita ens han costat a les dones ni ens utilitzarien cínicament com a coartada. Si veritablement, en definitiva, volguessin garantir el nostre dret a decidir, no decidirien per nosaltres. Ni, vet aquí la ironia, ens prohibirien decidir.
http://contradecretburca.wordpress.com/
Article aparegut a Públic el 26 d’abril del 2011
interseccion[e]s 
