Mes: Març de 2009

Sobre dignitat i autonomia

(Versión en castellano aquí)

feminismo-burgosEns vam equivocar les que vam pensar que cap al 8 de març d’aquest any ja tindríem l’anunci en ferm de la nova llei d’avortament. Malgrat que el govern del PSOE va llençar als mesos de febrer i març nombrosos “globus sonda” amb els principals continguts de la llei, se segueixen donant ajustos i revisions que, en la majoria dels casos, signifiquen retrocessos respecte al que pensàvem que obtindríem i fins i tot respecte al que hem tingut fins ara.

La proposta de llei que va fer la ministra d’igualtat fa unes setmanes introduïa una limitació que no era present en la llei del 85, ja que reduïa la capacitat de dur a terme un avortament per raons de perill per a la salut de la dona a 22 setmanes. Si recordem, aquest supòsit no tenia limitació de temps fins ara. D’aquesta manera, malgrat que és cert que la nova llei augmentarà la dimensió lliure de l’avortament al permetre a les dones dur-lo a terme per pròpia elecció, i sense haver de donar explicacions a ningú, durant les primeres 14 setmanes de l’embaràs, introdueix un límit de temps en els casos de la salut de la dona que abans no hi era i, a més, ho fa en el supòsit que ha estat utilitzat de manera més freqüent per part de les dones espanyoles durant les últimes dècades.

La polèmica no es queda aquí, però. Un altre supòsit sota el qual s’ha pogut avortar fins ara dins les primeres 22 setmanes de l’embaràs ha estat el de greus malformacions del fetus. Aquesta limitació de temps ha estat àmpliament criticada per nombroses clíniques i organitzacions feministes, ja que un alt percentatge de malformacions es produeixen o es detecten després de les 22 setmanes. En aquests casos, les dones han hagut de o bé recórrer al supòsit de risc per a la salut psicològica de la mare (situant-se així en una posició de vulnerabilitat legal) o viatjar a altres països com França o el Regne Unit, on la llei no imposa un límit si es detecten malformacions greus. Aquesta última estratègia comporta, evidentment, grans incomoditats i despeses que no totes les dones es poden permetre.

Amb la reforma que planteja el govern es deixa la porta oberta a avortar més enllà de les 22 setmanes en aquells casos que les malformacions siguin “incompatibles amb la vida”. Aquesta excepció no reconeix que hi ha casos de malformacions que, malgrat que tècnicament són compatibles amb la vida biològica no són compatibles amb una vida digna, ja que deriven en seqüeles molt greus, i que poden incloure danys cerebrals, cardiopaties dilatades, hemorràgies ventriculars cerebrals o tumors fetals. Per exemple, de cada 12 casos d’hidrocefàlia detectats, 7 ho són per sobre de la setmana 23 de gestació. Aquest punt obre una altra batalla ideològica sobre la conceptualització de vida digna i autònoma.

Els anti-elecció, tant els obertament dretans com la liberal-democràcia disfressada de progre, han utilitzat dos arguments per limitar a 22 setmanes l’avortament en el casos de malformació del fetus. El primer argument ha estat la seva pretesa lluita contra la discriminació de les persones discapacitades. És a dir, i utilitzant la seva lògica barroera, si s’interromp un embaràs per raons de malformació s’està decidint que la vida d’una persona amb malalties greus o discapacitats té menys valor que la vida d’una persona sana o Standard. El segon argument que justifica el límit de les 22 setmanes és que l’avortament, fins i tot en fetus amb greus malformacions no és justificable després d’aquest termini ja que el fetus ja és viable per viure fora del ventre de la dona “de forma autònoma”.

El primer argument presenta la demagògia i inconsistència tan sovint presents en les postures anti-elecció. És a dir, el seu moralisme els permet denunciar la vulnerabilitat dels fetus i estigmatitzar i criminalitzar la postura que diu que, en cas de néixer, la seva vida estaria plena de patiment. D’altra banda, la seva ideologia i praxis política els porta a ignorar la fragilitat de les persones que ja han nascut. Davant la seva cínica defensa dels desprotegits, jo em pregunto si senten tanta preocupació per la discriminació de les persones discapacitades (les que ja estan entre nosaltres) a l’hora de garantir recursos per a la seva cura, per a la seva integració social i laboral, per a la promoció de la seva autonomia, per l’eliminació de barreres arquitectòniques i per la lluita, en general, contra tota forma d’exclusió, marginació, invisibilització i opressió per raons de discapacitat física i mental en la nostra societat. I què hi ha de la tendència de la dreta de reduir recursos públics que garanteixin l’assistència sanitària, el suport a les famílies, a les mares solteres, als sectors social més vulnerables? Alguna vegada s’han plantejat denunciar la divisió sexual i social del treball, que deriva en què l’estat, el capital i la societat depengui del treball invisible i no remunerat de les dones per reproduir-se i sobreviure? Si la vida de les persones malaltes, discapacitades i les desfavorides en general té tant de valor com la de la resta, perquè la dreta ultradefensora del neoliberalisme patriarcal insisteix en deixar-les fora dels marges del sistema i discriminar-les? Perquè parlen de la inclusió abans de la vida i no durant la vida?

El segon argument, el que estableix que és inadmissible interrompre l’embaràs en els casos en què el fetus, malgrat que tingui greus malformacions, pugui viure fora del ventre de la dona “de forma autònoma”, tampoc té desperdici. Què vol dir autonomia? Autonomia vol dir ser capaç de respirar? Tenir un cor que bateja sol? En els casos de malformacions greus suposadament compatibles amb la “vida autònoma”, qui és pensen aquests senyors i aquestes senyores tan compassives que dóna de menjar a les persones amb discapacitats i malalties greus cada dia? Qui les neteja? Qui vetlla per elles? Qui les porta de passeig? Qui els llegeix un llibre? Qui els dóna afecte afecte? Qui sacrifica una vida professional o fins i tot personal per quedar-se al seu costat? S’han preguntat en algun moment la feina, l’esforç, l’abnegació de qui permet que aquestes persones continuïn vives de “forma digna i autònoma” cada matí?

Els ho dic jo: els de les dones que renuncien a tot i estan al seu costat fins que es moren, les mateixes dones a les que no se’ls li va permetre triar què fer amb el seu propi cos en el moment en què es podrien haver evitat dues vides plenes de dolor i sacrifici: la seva i la del seu fill.

Manifestación en Barcelona contra Bolonia y la represión policial: “¡estos jóvenes son los que pueden cambiar este puñetero mundo!”

img_4578

He llegado al Centro de Barcelona del trabajo y me he dado cuenta de que eran casi las ocho. Se me hacía tarde para la manifestación. He pasado un momento por casa para dejar las cosas y coger la cámara y he empezado a andar rápido hacia Plaça Universitat. De camino hacía allí he visto las calles llenas de Mossos. El Portal de l’Àngel, las calles que rodean Plaça Catalunya, la calle Pelayo… mientras esperaba ante un semáforo para cruzar, oía como una señora de unos setenta años conversaba con un mosso d’esquadra y le decía que los estudiantes no son lo suficientemente maduros como para entender nada. El mosso asentía y la mujer seguía hablando. Yo la oía y me iba preguntando qué iba a pasar esta noche. Me he cruzado con unos chicos jóvenes que iban riéndose mientras decían que todo el mundo “iba a recibir esta noche”. A mí en realidad en ese momento lo que más miedo me daba era encontrarme una Plaça Universitat vacía. Me preocupaba que, ante la incertidumbre respecto al cariz que iba a tomar la manifestación, hubiese gente que hubiera decidido quedarse en casa. Que dejaran a los estudiantes solos. Que dejaran a la lucha coja.

Al acercarme a la plaza y poder vislumbrar el gentío, he sonreído y me he relajado. Si el miércoles pasado estaba llena, hoy la gente no cabía en ella y ocupaba las calles que la rodean. En la cabeza de la manifestación se había colocado a profesores, que anunciaban que “Bolonya es futuro caduco”. Los fotógrafos invadían la parte izquierda de la plaza, las televisiones y las radios se colocaban para retransmitir la manifestación en directo, la gente se preparaba para recorrer una noche que no se sabía cómo iba a acabar.

Una de las preocupaciones que había era que se iba a intentar bajar por las Ramblas hacia Plaça Sant Jaume a pesar de las prohibiciones. Éste era uno de los primeros detonantes que podían derivar en violencia y represión. Sin embargo, sobre las 20:15 ha empezado a correr el rumor de que el trayecto de la manifestación había cambiado. Y efectivamente, en un dribbling a los dispositivos de seguridad y represión que ya estaban instalados por toda la zona, lo que era la cola de la manifestación se ha convertido súbitamente en la cabeza y lentamente hemos empezado a alejarnos del Centro intentando entrar en Ronda Sant Antoni. Al encontrarnos con la barrera policial, la manifestación ha girado a la derecha y hemos empezado a subir por la calle Aribau.

A partir de ahí, l’Eixample ha sido nuestro. Mientras recorríamos Diputación y virábamos por Calabria, docenas de vecinos se asomaban a sus balcones contemplando nuestro avance, el de más de diez mil personas gritando “llibertat d’expressió, policia no!” y “Què direm, què direm? no a Bolonya, no a Bolonya! Què farem, què farem? lluitarem, lluitarem!” y nos aplaudían, mostraban pancartas, nos tiraban flores o improvisaban caceroladas en señal de apoyo. La improvisación de la ruta ha derivado en sorpresa y confusión. El tráfico ha estado cortado durante horas, los mossos no sabían donde ponerse, los helicópteros intentaban en vano predecir nuestro siguiente paso. La preocupación por el cariz de la manifestación ha ido convirtiéndose en euforia, y los coros contra Bolonya, contra la crisis y contra el gobierno burgués en Catalunya han ido aumentando. Las estudiantes y no-estudiantes alzaban sus flores y libros como armas. La sensación de estar tomando las calles, de estar tomando la ciudad se ha ido incrementando a medida que nos acercábamos al Barrio de Sants. La sede de Esquerra Republicana ha sido rociada de pintura roja como denuncia a la mercantilización que este partido, que este gobierno, quieren hacer de la educación pública. Hoy Barcelona ha vibrado.

Esta mañana los medios de comunicación acusaban a los estudiantes barceloneses de querer desafiar a los Mossos con esta manifestación ilegal. Y, aunque por razones distintas a las que diarios como la Razón argüían, lo de hoy ha sido un desafío: a la obsesión del govern por querer controlar y encorsetar a las luchas, a la caracterización de los estudiantes como provocadores, criminales o terroristas, a la criminalización de los movimientos sociales en general, a un sistema político-económico que arrasa, destruye, margina, tortura, mata. Entre cánticos, euforia y sensación de triunfo, tanto estudiantes como no-estudiantes han dado, durante tres horas, una lección de creatividad, de democracia y de dignidad.  Los estudiantes mostrando que, a pesar de las porras y acoso, la lucha no se ha acabado. El resto por estar ahí, por acompañar, por hacerse la lucha suya. Hoy Barcelona ha hablado.

Justo antes de entrar por la Avenida Roma ha llegado un compa de IA de Bilbao explicando que ha bajado de Euskadi porque tenía que estar en Barcelona en un día como éste. Nos contaba que había tenido que andar veinte minutos para llegar de la cabecera de la mani hasta donde estábamos nosotros. Si te subías a las vallas podías ver una marea de gente sin principio ni fin. Después de pasar por la Plaça de Sants y al llegar a una enanísima Plaça Osca donde no cabían ni una fracción de los manifestantes, se han leído manifiestos, han hablado estudiantes, profesores, se ha advertido de la presencia de los polis de paisano y se ha felicitado a todo el mundo por el éxito de la protesta. Un compañero sindicalista andaluz ha cerrado la rueda de intervenciones expresando su orgullo por lo que había visto hoy en Barcelona y compartiendo que “las calles que hemos recorrido hoy nunca encontraron tanta dignidad”. “Estoy convencido” ha gritado “que los jóvenes que tengo delante son los jóvenes que pueden cambiar este puñetero mundo!”

Independientemente de la lectura política auto-indulgente y demagógica que seguro hará mañana el govern d’entesa de la ausencia de violencia en la protesta, hoy el movimiento estudiantil y la izquierda (la de verdad) ha vencido.  Y la victoria de hoy nos da mucha fuerza para seguir luchando: “Se va a acabar, se va acabar, se va a acabar la paz social!”.

El sábado más.

img_4571

img_4568img_4590img_4591img_4596img_4605img_4606img_4611img_4613img_46141img_4617img_4561

Avui 26 de març: vaga i manifestació, 20 hores, Plaça Universitat (Barcelona)

cae-gran1

Per Coordinadora d’Assemblees d’Estudiants

Estimats companys i companyes:

Ens han arribat veus de diferents col.lectius que dubten en assistir a la manifestació d’avui dijous 26 de març a les 20:00 a la plaça universitat perquè creuen que és una manifestació contra la policia i que pot haver-hi individus que vagin a provocar conflicte.

Ens agradaria remarcar que:

. Aquesta manifestació reclama una paral.lització de l’EEES i l’obertura d’un debat obert sobre el futur de la universitat pública i recrimina la repressió que rep el moviment estudiantil i, en aquest sentit, fa un crit al dret que tenim d’expressar-nos lliurement la qual cosa no es pot demanar a cops de bastó.

. En vistes del que va succeir el passat 18M, els i les organitzadores han decidit que no es permetrà l’ús d’objectes contundents i que s’intentarà que ningú vagi encaputxat. És per això que s’ha estipulat una comissió de seguretat que vetllarà perquè es respectin aquestes premisses. Seguint aquesta linia es fa un crit a que els assistents portin llibres i flors ja que són aquestes les nostres armes i així ho volem demostrar.

Aprofitem per convidar a tothom que vegi a algú que distorssiona o que pretengui executar actes violents a que li faci un toc d’atenció: tots cuidarem que la manifestació sigui pacífica.

Recordem que en acabar acamparem tots junts a plaça universitat fins dissabte a les 17:00 i la plaça esdevindrà un centre de reflexió i formació.

Gràcies pel suport i fins aquest vespre a les 20:00 a plaça universitat

Manifestació “Bolonya s’aprova a cops de porra”

no-a-bolonia

Per CAE (Coordiandora d’Assemblees d’Estudiants)

Desde la comissió de dinamització de la CAE (Coordinadora d’Assemblees d’Estudiants) us volem convidar a la manifestació contra la repressió policial als moviments socials, organitzada conjuntament amb el SEPC i d’altres moviments socials.

Desde la trobada d’assemblees extraordinària hem valorat necessari donar una resposta pacífica, unitària i massiva a la violència exercida pels mossos d’esquadra el passat 18 de Març.

La Manifestació començarà a les 8 de la tarda a plaça universitat. La mani acabarà fent una acampada a la mateixa plaça universitat. La intenció de l’acampada és impulsar la manifestació contra la crisi del 28 de març, convertint la Plaça Universitat en un centre de formació, informació i difusió contra les conseqüències socials de la seva crisi.

Ens veiem a la manifestació el DIJOUS 26 de MARÇ a les 20h a Plaça Universitat

Comissió de dinamització de la CAE

I les dones…?

El dia 25 de Març la Conferència presenta la campanya publicitària del linx contra l’avortament en una “Jornada per la vida”, que es celebrarà a diferents ciutats de l’estat. El 25 de març és el dia de “l’anunciació de Maria” (vaja, el dia que es va quedar embarassada). A Barcelona penjaran més de 200 plafons publicitaris. Al mateix temps, les ultimes declaracions del Papa sobre el preservatiu i la SIDA mostren la hipocresia i la propaganda de la mort que promouen.

Donat que el dia 25 sortirà a tots els mitjans aquesta campanya masclista i demagògica, us convoquem a una

CONCENTRACIÓ A PLAÇA CATALUNYA, EL DIA 25, A LES 19H, per una vida digna i de qualitat, pel dret a decidir i el dret al propi cos

cartell-8-de-marc-gran