La Directa

“L’economia feminista no vol ser un subgrup de l’economia: no hem d’esperar que ningú ens doni permís”

Parlem amb Sandra Ezquerra, investigadora, activista feminista i organitzadora del Congrés d’Economia Feminista

20130924_sandraezquerra-122-edit

Sandra Ezquerra és activista, investigadora i una de les persones que ha organitzat el Congrés d’Economia Feminista. Enric Català

La setmana passada, Vic va acollir el Congrés Estatal d’Economia Feminista. Acadèmiques, activistes i treballadores d’arreu d’Europa i d’Amèrica Llatina van assistir a la cinquena edició d’un congrés que ha esdevingut un referent en el seu àmbit. Des de la Directa parlem amb Sandra Ezquerra, investigadora, activista feminista i organitzadora de l’esdeveniment.

Després de mesos de preparació, quina valoració féu del Congrés?

La nostra valoració és francament molt positiva. Aquests dies a la Universitat de Vic hi han assistit més de 400 persones provinents del món acadèmic, dels moviments socials i del tercer sector. Des de la seva primera edició, el Congrés ha anat creixent i podem afirmar que l’edició d’enguany confirma la seva consolidació.

Quina utilitat creieu que tenen aquest tipus de trobades?

La utilitat d’aquest Congrés és doble: acadèmicament parlant, ens permet compartir recerques, tenir un feedback dels treballs realitzats, comptar amb referents internacionals i també crear noves xarxes de col·laboració. Però el fet que sigui un congrés obert, on no només participen acadèmiques, ajuda a assegurar un diàleg imprescindible amb les necessitats de coneixement que hi ha al món feminista.

I sol ser gaire comú aquest vessant obert en els congressos acadèmics?

Malauradament no és usual que aquests congressos comptin amb les veus que no són acadèmiques.

Existeix la necessitat d’una economia específica que adopti el cognom de feminista?

L’economia ha estat la disciplina més impermeable a les crítiques, la més acrítica de les disciplines. Com diu Sílvia Federici, és la ciència més propera al poder. Per això, és necessària una economia netament feminista que tingui en compte el factor de gènere i les necessitats i realitats específiques de les dones. Tot i això, encara hi ha amplis sectors que no reconeixen el seu paper. Malgrat tot, l’economia feminista tampoc vol ser un subgrup de l’economia general: no hem d’esperar que ningú ens doni permís.

I com s’entomen les mesures de l’economia feminista des de les administracions públiques?

Al nostre entendre, les administracions polítiques han ideat bàsicament mesures d’igualtat de gènere. Fa anys que des de l’economia feminista reclamem que cal anar més enllà. Nosaltres fem un balanç força crític de les mesures de “transversalitat” del gènere que s’han aplicat perquè sovint han derivat en la invisibilitat o en l’absència d’aquest element clau. Per contra, és la mirada feminista que hauria d’arribar tot el conjunt de les polítiques i, en paral·lel, mantenir un àmbit específic de treball.

I avui ens trobem que, a més d’una mala aplicació d’aquestes mesures, la realitat dels últims anys és que les polítiques de gènere han deixat de ser una prioritat per les administracions i això ha fet que el pes de la crisi hagi caigut especialment sobre les dones.

Aquest oblit institucional es viu també en l’àmbit internacional?

En l’àmbit supraestatal és evident que les polítiques de la UE passen per l’austeritat. Com es concreta això? El cas de Grècia ens mostra que el que es reclama és la reducció de les pensions i dels serveis públics com l’atenció a la salut. I són precisament aquests factors els que castigaran especialment el col·lectiu femení, ja que són les dones les que acaben proveint el suport i atenció que les administracions públiques eliminen. En aquest sentit, avui estem tornant a patir problemes que ja creiem superats.

Durant el Congrés s’ha debatut si la resposta a aquestes mesures s’ha de donar a escala local o en coordinacions globals. Quina és la teva opinió?

Al meu entendre, no es pot prioritzar una estratègia sobre l’altra. A Barcelona, com en altres municipis, s’estan aprovant mesures d’emergència social que són necessàries però que no resolen el problema de fons. La clau doncs, consisteix a coordinar-se a escales majors per a compartir experiències i augmentar la força per canviar les polítiques a una escala superior. A més, està clar que els ajuntaments ho tindran més fàcil per a aplicar aquestes mesures si hi ha governs autonòmics i estatal favorables. En el cas europeu, és obvi que si hi hagués dos o tres grècies fent front a la troica, el poder de negociació seria molt més gran.

L’octubre del 2013 et vam entrevistar a la Directa. Llavors mostraves la teva preocupació per la Llei de l’avortament proposada per Gallardón, una llei que finalment no es va aprovar. Com hauríem de llegir aquest fet?

La retirada de la Llei de l’avortament va ser, sens dubte, una victòria del moviment feminista. Amb un 80% de la població en contra i una mobilització excepcional, es va aconseguir no només frenar la llei sinó la sortida d’un ministre del govern espanyol. Era una victòria necessària que ens ha de servir per continuar veient el sentit d’empènyer i actuar per aturar injustícies.

Tornant al congrés de Vic que s’ha celebrat, hem observat que més d’un 95% de les participants són dones…

És evident que, ara per ara, l’economia feminista genera més interès entre les dones. Si fos un congrés d’economia convencional o fins i tot d’economia alternativa, segurament el percentatge d’homes seria superior al de dones. Esperem que en pròximes edicions hi hagi més homes que escoltin… i que participin!

“Reconèixer el treball de cures duria el capitalisme a fer aigües”

Foto miralls-page-001

Entrevista de Meritxell Rigol a Sandra Ezquerra a La Directa 334, pp. 4-5; Fotografies: Enric Català

Financera, econòmica, laboral, social… L’habitual llista de qualificatius que ressona, a dreta i esquerra, per definir el que la sociòloga Sandra Ezquerra titlla –ras, curt i consistent– de crisi sistèmica manté invisibilitzat un prefaci de la fallida financera que n’evidencia l’arrel estructural. La dificultat creixent per tenir cura, cuidar-se o ser cuidada, així com l’impacte de la crisi de les cures en el precariat femení, és una peça del panorama que queda fora del pla d’anàlisi. La gestió neoliberal de la crisi econòmica ha aguditzat la repercussió del fenomen sobre la qualitat de vida de les dones i, alhora, ha delatat com els governs es recolzen en el manteniment d’un segon sexe per mimar políticament el capital. Per Ezquerra, transformar l’economia i les relacions de gènere són reptes democràtics que exigeixen una relectura de la crisi sota la lent del feminisme, que inclou la “insostenibilitat de la vida” entre els atributs de l’esclat. És en aquesta direcció que l’experta en polítiques socials i laborals defensa que comprendre el fons de l’escenari actual passa per incorporar a la narració econòmica les línies escrites fora dels mercats.

Per llegir entrevista sencera premeu a aquí: Miralls_Ezquerra_334

Cap a la creació d’horitzons estratègics des del 15-M

Sandra Ezquerra|La Directa [1] Ens trobem en un moment de desconcert en què el moviment ha perdut la iniciativa que el va caracteritzar durant els seus primers mesos de vida. L’aprofundiment de la crisi, el caràcter creixentment reaccionari de les reformes dels governs de CIU i el PP i la creixent repressió de la dissidència, tanmateix, ens plantegen la necessitat de generar respostes contundents basades en la concreció i coordinació d’objectius polítics i un horitzó estratègic.

Moltes veus dins el 15-M consideren que apel·lar a les institucions perpetua les estructures dominants, i aposten per la generació aquí i ara d’experiències contra-hegemòniques i auto-gestionades desmarcades de la lògica del mercat. Aquestes experiències presenten gran interès i potencial però resulta dubtós que puguin vèncer per si soles el capitalisme. Malauradament no ens trobem en un moment de poder construir una societat perfecta sinó d’esdevenir moviment real que qüestioni des d’una perspectiva global l’ordre existent. El rebuig a interpel·lar les institucions ignora que l’autogestió no és inherentment emancipadora a menys que es doni de forma generalitzada i obvia que mentre el poder polític mantingui intactes els interessos del capital hi haurà serioses limitacions per qüestionar l’ordre existent. El nostre objectiu no hauria de reduir-se a crear petites illes “fora” del capitalisme sinó aspirar a que TOTES puguem construir i viure en un món radicalment diferent a l’actual.

Altres veus del moviment defensen la persecució de reformes com a principal raó de ser i, front això, hauríem de planejar-nos si ens volem conformar amb una concepció de la política com a gestora del possible. L’Estat no sol realitzar concessions en temps de recessió i la veritable naturalesa de la crisi elimina qualsevol possibilitat d’una sortida institucional de caràcter democràtic.

Dit això, és cert que les demandes de reformes no són en si mateixes ni reformistes ni transformadores: això depèn del seu potencial i finalitat o, en altres paraules, de si incrementen la consciència i la mobilització o, per contra, les contenen i desvien. No és contradictori treballar per construir ponts entre remeis immediats i una voluntat de canvi en profunditat. Més enllà, per exemple, de les energies centrades en la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament, durant els últims mesos el moviment ha realitzat desenes de paralitzacions de desnonaments i alliberaments d’edificis, els quals han visibilitzat davant molta gent la compulsiva generació de misèria i sofriment per part del sistema. Aquest procés no ha de constituir una estratègia alternativa a la política de demandes sinó que pot ser complementari. El potencial transformador de les dues tàctiques no rau tant en els seus èxits a curt termini sinó més aviat en què, lluny de fer-nos creure que el capitalisme pot garantir el dret de totes les persones a un habitatge digne, ens mostren cada dia amb més claredat que s’alimenta de l’especulació i la creixent desigualtat que ell mateix genera.

Així, moltes de les reivindicacions i accions gestades en el 15-M poden contribuir a acumular forces mitjançant la creació de les condicions de pedagogia, reflexió i acció necessàries perquè cada vegada més persones prenguin consciència dels límits del sistema i decideixin sobrepassar-los. El 15-M és prou plural i flexible com per fer això des de diferents fronts: caben en ell manifestacions massives, accions directes, consultes populars, i molt més. Només hem de coordinar-nos sobre la direcció en la que volem que tot això ens dugui. Necessitem passar de la inèrcia a la tàctica i, d’aquesta, a l’estratègia.

El 15-M no pot ni ha de conformar-se amb canvis purament quantitatius ni amb crear petites illes “fora” del capitalisme. No es tracta d’esmenar la realitat ni tampoc d’evadir-se d’ella, sinó d’utilitzar totes les eines al nostre abast per seguir agrupant a milers de persones, despertar la seva consciència i convèncer-les de la possibilitat i inevitabilitat de transformar radicalment la seva, la nostra, realitat. La de totes.

[1] Article aparegut a La Directa, núm. 263

Vaga general: el 29 de setembre les dones també tenim una cita al carrer

Sandra Ezquerra|La Directa[1]. Arrel del Primer de Maig alternatiu d’aquest any a Barcelona vàries activistes del feminisme anticapitalista ens vam reunir i expressàrem que la defensa dels drets laborals i socials ha d’incloure també una lluita contra les desigualtats que totes les dones seguim patint i que s’aguditzen en temps de crisi com l’actual. Si bé avui les dones sumem el 45,22% de la població activa registrada i el 45,60% de les persones compatibilitzades com a ocupades a Catalunya, els debats polítics, socials i fins i tot sindicals entorn els efectes de la crisi i les respostes del govern no solen prendre en consideració la nostra realitat en tant que dones al mercat de treball i a la societat en general.

Les batalles lliurades pel moviment feminista han obtingut victòries inimaginables fa només unes dècades. Les dones del nou mil·lenni en som hereves i beneficiàries: gaudim d’un major accés a recursos, d’una major presència en l’àmbit públic i d’una progressiva, malgrat que insuficient, incorporació de les nostres demandes en la legislació dels últims anys. Tanmateix, ens queda un llarg camí per recórrer. La nostra presència al mercat laboral segueix estant caracteritzada per altes taxes de parcialitat, de temporalitat, de discriminació salarial, de segregació, etc. Aquesta presència secundària resulta, malgrat els discursos que anuncien la mort del patriarcat, del fet que les càrregues domèstiques i de cura continuen, encara a dia d’avui, recaient sobre nosaltres. Les dones tenim grans dificultats per conciliar vida laboral amb vida personal i familiar, i això té efectes enormement negatius en la nostra capacitat d’accedir a una feina remunerada, en les nostres condicions laborals i en la nostra qualitat de vida.

Pel que fa a les respostes de les administracions, les retallades en despesa pública tindran un impacte desproporcionat sobre les dones, ja que la nostra important presència en el sector públic farà que siguem nosaltres les principals víctimes de la reducció de salaris i llocs de treball. A més, la nostra precarietat ens farà patir de forma especialment greu les retallades socials, i la pèrdua de suport públic a les famílies serà compensada, de nou, per la intensificació del nostre treball de cura a la llar.

La Reforma Laboral, a banda d’accentuar la vulnerabilitat específica de les dones, elimina la bonificació per a la nostra contractació, la qual, si bé constituïa un remei clarament insuficient, no passa a ser substituïda per una prevenció de les causes de fons de la nostra discriminació laboral. A més, la Reforma conserva intactes els incentius a la contractació parcial, principal causa de la dualització per gènere del mercat de treball, i reforça d’aquesta manera la inserció laboral precària de les dones i la nostra responsabilitat desproporcionada en tasques de la llar. D’altra banda, la major mobilitat que introdueix la Reforma perjudica comparativament a les dones, ja que disposem de menor flexibilitat que els homes. Finalment, la Reforma no inclou les treballadores del servei de la llar dins l’ET i perpetua així la discriminació d’un activitat laboral històricament femenina i duta a terme avui en dia majoritàriament per dones migrades. Pel que fa a la proposta de reforma de les pensions, l’ampliació del període de càlcul de cotització per a les pensions també afectarà particularment a les dones: arrel de la nostra concentració en l’economia informal i precària, així com de la freqüent interrupció de la nostra vida laboral per tenir cura de fills i altres familiars, trobarem més dificultats a l’hora d’assolir la cotització exigida.

És per tot això que la vaga general també ha de ser una lluita feminista. A nosaltres també ens sobren els motius per dir NO a aquesta crisi i a les reformes que la fan caure sobre les i els que no l’hem creada. El 29 de setembre les dones també tenim una cita ineludible al carrer.

[1] Article aparegut el 22 de setembre al número 197 de La Directa.