– De vint anys i espanyol

violencia machista

Versió en castellà aquí

Informa el diari Público avui a la seva secció d’Actualitat que els mossos d’esquadra van detenir la passada matinada a Barcelona a un home de 20 anys i de nacionalitat espanyola per haver matat presumptivament la seva companya sentimental, també espanyola i que estava embarassada de gairebé nou mesos. Encara que els metges no van poder evitar la mort de la dona, si que van aconseguir practicar-li una cesària postmortem de la qual va néixer una nena que en aquests moments es troba ingressada a Vall d’Hebron en estat greu [1].

La dona assassinada s’afegeix a les 35 dones que han perdut la vida aquest any en mans dels seus companys sentimentals o exparelles a l’Estat espanyol. La seva mort ens recorda, una vegada més, el llarg camí que ens queda per recórrer per eradicar una violència contra les dones que, lluny de ser fruit de fets aïllats, es repeteix de forma tràgicament sistemàtica i és reflex de com les relacions patriarcals, les relacions de poder entre homes i dones, es reprodueixen en les nostres vides quotidianes, en les existències dels milers de dones que denuncien (i de les quals no ho fan) casos de violència masclista cada any. Sense perdre de vista la tragèdia i la tristesa que m’ha provocat la mort de la jove, hi ha dues dades que aporta el breu article que m’han cridat l’atenció.

El primer és que el/la periodista explicita la nacionalitat espanyola tant de la víctima com de l’agressor. Trobo això interessant per dues raons. D’una banda, sempre he pensat que era curiós (i ho dic en el sentit negatiu) que durant els últims anys cada vegada que els mitjans de comunicació han anunciat un crim i el presumpte criminal no era de nacionalitat espanyola s’han sentit en l’obligació d’explicitar el seu origen marroquí, equatorià, etc. No era aquest el cas quan el supòsit criminal era autòcton. L’esmentat exercici informatiu (?) ha contribuït, en la meva opinió, a crear i perpetuar una imatge de l’”immigrant” com a criminal i a convertir-lo, d’aquest manera, en boc expiatori davant dels suposadament creixents problemes de seguretat pública a l’Estat espanyol. Si es considera rellevant explicitar la nacionalitat d’un presumpte criminal (cosa que no acabo de tenir del tot clara), llavors s’hauria de fer sigui aquest immigrant o “d’aquí”. I d’aquesta manera deixar clar que els “d’aquí” han infringit la llei tant abans que arribessin els immigrants com després. O és que vam deixar màgicament en cas de delinquir després de la desembarcada dels immigrants?

Com deia, no solament l’agressor d’aquest crim en concret és espanyol sinó que també ho era, segons el periodista de Público, la víctima. Òbviament, trobo igual de valuoses les vides de les dones autòctones com les de les immigrants així com igual de tràgiques les seves morts. No obstant això, també trobo interessant (i aquesta vegada ho dic en sentit positiu) que s’expliciti que també les dones autòctones som víctimes de violència masclista. I m’explico. Està ben generalitzat el discurs sobre l’home immigrant com “l’altre” que, de manera més o menys inherent, és més irracional, violent, endarrerit i masclista que l’autòcton. De manera paral•lela, s’ha construït a Occident una imatge de la dona immigrant, particularment la musulmana, com a víctima passiva i majoritària de la violència masclista. No és cap secret que l’opressió suposadament extrema de la dona musulmana, per exemple, ha estat utilitzada per la classe política occidental (entre ella el govern nord-americà) per justificar la seva guerra del terror contra el món àrab. Com si el principal objectiu de les agressions neoimperialistes de George W. Bush fóra l’emancipació de la dona afganesa. Les esmentades construccions simbòliques també han servit, des de la meva opinió, per establir una diferència qualitativa entre l’immigrant (agressiu)/la immigrant (passiva, indefensa) i l’autòcton (no masclista, racional)/l’autòctona (emancipada), que reprodueix discursos i pràctiques xenòfobes i un cert sentiment d’autoindulgència que veu el masclisme, el d’aquí, com a una cosa ja superada. Doncs bé, com bé aclareix l’autora de l’article, les dones espanyoles continuen sent gran majoria de les víctimes mortals de violència masclista, i això ens ha de servir de recordatori que, lluny d’haver deixat enrere les relacions patriarcals i abusives (la qual cosa marcaria una diferència entre “nosaltres” i “els/les altres”), la societat espanyola/occidental té encara, com deia al principi, un gran camí per recórrer per aconseguir acabar amb elles d’una vegada per totes.

Una altra dada que m’ha cridat l’atenció de l’article ha estat l’edat tant de la dona com la del seu agressor. Ella tenia 22 anys i ell té 20. Mentre conversava avui amb una professional treballant en prevenció de violència masclista a Catalunya ella m’explicava que durant l’any passat, gairebé el 90% de les agressions masclistes en l’Estat espanyol van ser efectuades per individus menors de 36 anys. Les dades, tant les de la tragèdia que avui ens ocupa com les estadístiques del 2008, ens obliguen a repensar el mite que la violència masclista és un vestigi del passat i que els casos actuals no són més que les últimes cuades d’una ideologia, una forma de vida, unes relacions de gènere en procés d’extinció. Ens recorden que els homes joves també estan agredint. També estan abusant. També estan matant. Ens recorden que les dones joves també estem rebent. També estem sofrint. També estem morint. Les agressions masclistes no s’estan extingint amb la desaparició de les velles generacions sinó que es reprodueixen amb l’aparició de les noves, d’aquestes que no van viure la dictadura, ni l’omnipresència explícita de l’Església Catòlica, ni l’exaltació del mascle ibèric com a estendard d’orgull patriòtic. Això no pot ser més que un trist recordatori de que la prevenció, la sensibilització, l’educació no masclista segueixen sent grans assignatures pendents; que la necessitat d’una visió feminista del món és avui més vigent que mai; que alguna cosa continuem fent malament. Realment, tristament, tràgicament malament.

[1] La nena va morir poc després de que s’escrivís aquest article.

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s