– No té sentit ser anticapitalista si no s’és també antipatriarcal

dependencia

Versión en castellano aquí

Ens explicava fa poc Vicenç Navarro a Público i a Kaosenlared que “si Espanya tingués la taxa de participació de la dona en el mercat de treball que té Suècia, hi hauria tres milions més de treballadores pagant imposats i cotitzant a la Seguretat Social. I per això invertir en escoles d’infantesa i serveis domiciliaris que ajudin la integració de la dona al mercat de treball és una inversió pública de gran calat que els economistes del Govern espanyol (la majoria homes de classe alta) no havien captat fins fa poc”.

Es podria derivar del comentari de Navarro, i de fet jo he fet aquesta reivindicació en algun altre espai, que a part d’enfortir l’erari públic, més necessari que mai en els temps de crisi en els quals ens trobem, crear llocs de treball en l’àmbit de la cura és positiu per afavorir la integració de milers de dones al mercat laboral i la fi de la seva reclusió en l’àmbit privat de la llar i del seu (sempre) treball no remunerat ni valorat.

En el moment econòmic i social en què ens trobem té molt sentit invertir en la creació d’ocupació que respongui a les necessitats de les persones i que posi en el centre de la nostra societat la cura de la vida i dels més vulnerables. En aquest sentit, més li valdria al govern de Zapatero destinar recursos a desenvolupar seriosament d’una vegada per totes la Llei de Dependència que destinar milions d’euros a obres faraòniques insostenibles que sovint responen més als interessos d’empresaris o elits polítiques locals que a les necessitats dels ciutadans. Invertir contundentment en l’aplicació de la Llei de la Dependència podria derivar no només en un creixement important dels recursos econòmics i humans destinats a cuidar-se d’aquelles persones més vulnerables davant de l’avenç de la (sempre sistèmica) crisi sinó també en la creació de milers de llocs de treball que ajudarien a atenuar l’esgarrifosa pujada de l’índex de l’atur durant els últims mesos.

Tanmateix, si volem evitar plantejar simples tirites, és necessari que, davant de tal proposta, avancem de manera coherent algunes preguntes crítiques. Apostar per situar la cura i el benestar en el centre de les mesures anticrisi i de la societat que volem construir va més enllà d’una mera transferència del treball de cura de les dones a l’estat. Com es fa aquesta transferència? Com es finança? Com s’assegura que s’apliqui en tots els territoris? Com es garanteix que no derivi en un procés de subcontractació de la cura del sector públic al privat? Com es garanteix i agilitza el procés d’aprovisionament de la cura? Com s’assegura que aquest arribi a totes les persones que ho necessitin? Quins criteris s’utilitzen perquè sigui una cura de qualitat? Quines mesures s’adopten per evitar una eventual mercantilització i deshumanització de la cura? Com es garanteix que els llocs de treball que es creïn no presentin la precarietat, infrarregulació i invisibilització que ha caracteritzat històricament el treball  reproductiu remunerat?

D’altra banda, l’afirmació de Navarro cau en el mateix error de premissa que la mateixa Llei de Dependència. Per què es dóna per fet que els treballs de cura han de ser efectuats per dones? Quan qüestionarem l’essencialització de les dones com a curadores nates? Una mera transferència del treball de la cura de l’àmbit de la família a l’administració o al mercat, sense qüestionar la seva funció i la seva lògica, no farà sinó substituir una opressió privada per una pública. Com aconseguim assignar a la cura el (merescut) valor, prestigi i reconeixement com a activitat imprescindible en una societat justa i igualitària? Com aconseguim que tant els homes com les dones apostin per participar en el seu desenvolupament, en la seva aplicació i en el seu manteniment? Com aconseguim que la cura, més enllà de ser ubicat en l’àmbit públic, sigui socialitzada, sigui compartida, sigui celebrada?

El món pel qual jo lluito i aposto cada dia és un en el qual la lògica del benefici ha de ser substituïda per la lògica de la cooperació i de la solidaritat. Això passa per esfondrar la idea de que l’explotació, quan és reconeguda, és un mal menor necessari per a l’avenç de la Història. També passa per reivindicar d’una vegada per totes que la societat no pot funcionar gràcies al treball invisible i silenciós, sigui remunerat o no, de moltes dones.

Les dones, a partir de les nostres pròpies vivències, som conscients que l’explotació i marginació resultants del sistema capitalista tenen múltiples facetes i es precipiten sobre nosaltres de forma específica i particularment severa. És per això que aspirem a molt més que a una simple regulació o institucionalització del treball reproductiu que, durant segles hem estat “predestinades” a realitzar. En un moment especialment important de qüestionament del sistema capitalista i de denúncia dels seus efectes sobre els sectors més vulnerables, és més necessari que mai continuar reivindicant un canvi radical de lògica. Més enllà de la creació de drets merament formals, fa falta generalitzar i socialitzar de manera genuïna el manteniment i la reproducció de la vida i el benestar de les persones. Aquests no han de ser vistos com a factors necessaris per a la perpetuació del sistema econòmic i el seu mercat laboral sinó com a béns absoluts en si mateixos, com la nostra principal aspiració. Aspiració prou important, i sempre política, com perquè totes les persones es responsabilitzin d’ella. En aquests moments de crisi, de canvi, de lluita i d’il·lusió, no té sentit ser anticapitalista si no s’és també antipatriarcal.

2 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s