#24M

A Sant Boi i arreu, som molt més que el nostre dolor

IMG-20150522-WA0031Quan em van convidar a venir a participar en aquest acte els companys i companyes de Gent de Sant Boi em van demanar que us parlés des de la perspectiva d’una dona que porta temps lluitant pels drets de les dones i que, sense cap complexe i amb molta alegria, es considera, em considero, una dona feminista.

Si bé hi ha molta gent que per feminisme entèn propostes per millorar les vides de les dones i acabar amb la discriminació que patim, per a mi el feminisme va molt més enllà i ens afecta no només a TOTES sinó també a TOTS:

Per mi lluitar per un Sant Boi feminista significa treballar per una ciutat de i per a les persones en totes la nostra diversitat i per tots els nostres desitjos i necessitats; significa construir un Sant Boi que deixi d’estar en les mans dels que especulen, dels que desnonen, dels que acomiaden, dels que retallen i dels que ens fan promeses cada quatre anys que mai no pensen complir.

Així, exigir un Sant Boi feminista passa per voler viure en una ciutat on a ningú no el fan fora de casa seva perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca i on cap mare ni pare ha d’explicar als seus fills per què la policia els ha deixat al carrer; una ciutat on la nostra gent gran obté totes les cures i atenció que necessita sense que les seves filles hagin de deixar-ho tot per cuidar-los 24 hores al dia; on els serveis públics garanteixin el dret a tothom a cuidar i a ser cuidat, però també a rebre suport públic de qualitat per a que cuidar d’una familiar sigui compatible amb tenir una feina, amb passar temps amb els amics, amb participar a Gent de Sant Boi…

Una ciutat on a les mares joves no els hi surti més a compte deixar la feina que pagar l’escola bressol de la canalla. Volem un Sant Boi amb accés universal i gratuït a l’educació infantil des dels zero anys; una ciutat sense xenofòbia ni xenòfobs. I sense cap mena de xenòfob: ni dels macarres matons i dels de corbata. Una ciutat en la que CAP, absolutament CAP persona sigui il·legal i on CAP, absolutament CAP veí o veïna hauria de ser tractat com a ciutadà de segona. Una ciutat on ni l’alcalde, ni la urbana, ni un director d’escola li digui a una nena o dona musulmana com pot o no pot vestir. Ens diuen PSC i CIU que volen protegir la dignitat d’aquestes dones i aquestes nenes. Si això fos cert, però, haurien de començar a escoltar-les i a prendre’s seriosament les seves veus. Una ciutat on ni el meu pare ni cap santobià o santboiana hagi de passar ni un, ni dos ni tres ni CAP dia a un racó d’urgències perquè mentre hi tanquen unitats, en l’hospital no queden llits lliures. Una ciutat on no es facin obres faròniques com el Parc Tecnològic de Sant Joan de Déu per després maltractar i trepitjar els drets de les seves infermeres, de les seves metgesses, de tots els seus treballadors. Volem que es cuidi i respecti a qui ens ha de cuidar quan ens posem malalts i la seva indignació és la nostra!

Una ciutat també on ni la meva mare, ni el meu germà ni la meva neboda, que neixerà el més que ve, es posin malalts perquè, sense el seu permís, els planten una antenta de telèfons mòbils al seu terrat. Una ciutat on els nouvinguts de veritat són els que especulen i a les persones nascudes al Marroc o a l’Equador les sentim com veïnes de tota la vida. Una ciutat on l’ajuntament no governa d’esquenes a la gent i de cara a les elits econòmiques.

Perquè aquesta manera de governar, aquesta manera injusta, corrupta, immoral de repartir els costos i beneficis de la crisi ens ha fet mal, molt mal, com a veïns i veïnes, com a ciutadania i com a persones que ens llevem cada dia a toc de despertador per anar a treballar, per anar a classe, per vestir la canalla, per cuidar dels nostres grans, per anar a la consulta del CAP… Ens ha fet mal i ens ha fet passar molta por. Por de perdre-ho tot. Por de caure i de no poder tornar a aixecar-nos.

Tanmateix, com diu la Bell Hooks, sóc molt més que el meu dolor; som molt més que el nostre dolor i la nostra por. I ho estem demostrant.

Som gent capaç d’aixecar-se malgrat el desencís, el cansament i la desesperança, per mirar-se als ulls amb gent com nosaltres i identificar-se en el seu dolor i en la seva por. Som gent que es posa en peu negant-se a que els hi robin el dret a imaginar i somiar altres maneres de viure, altres maneres de fer les coses. Som gent que del somni passa a l’acció i es posa mans a l’obra per capgirar el seu barri i la seva ciutat. Som gent de Barcelona, de Cornellà, de Tetuan, de Manila, de Saragossa, d’Azuaga, de la Cope, de Málaga, de Camps Blancs, de la Noguera. Som gent de Sant Boi que mai més es tornarà a deixar per vèncer per la por i el dolor ocasionats pels que tants anys porten guanyant i manant. Som gent que, incansable, seguirà treballant per a que la por, la justícia i fins i tot el somriure canviïn de bàndol i per a que Sant Boi torni a ser casa nostra, de la gent, de totes i tots.

Som gent de Sant Boi i, els que malgrat seguir sent-ho, ja no hi vivim, us seguim des de la distància i ens sentim inspirats per vosaltres. Si que es pot. Endavant.

Intervenció a l’acte de cloenda de campanya de Gent de Sant Boi el 22 de maig de 2015

Barcelona i el canvi en comú: lliçons de futur

Sandra Ezquerra i Jordi Rabassa | Catalunya Plural

Després de gairebé una dècada de crisi i quatre anys de l’esclat del 15M, els moviments socials han caminat fermament de la denúncia a l’acció i, des d’allà, cap a la voluntat d’apropiació de les institucions públiques. Aquest ha estat el gran viatge de l’empoderament popular: la constatació que, per canviar el règim del 78, totes i tots hem d’assumir responsabilitats per fer-hi una esmena a la totalitat. Tants anys de lluita incansable contra els efectes i la gestió de la crisi ens han ensenyat que el model del “carrer per ell mateix” està esgotat i que no ens queda més remei que prendre els cels. No es tracta de substituir l’estratègia de mobilització ciutadana per la de participació institucional, sinó de reconèixer que aquestes no tenen per què estar contraposades i de combinar-les per impulsar processos de transformació efectius i de gran calat. Els balanços dels darrers anys han descobert els topalls amb què es troba la mobilització exclusivament social i d’ells se’n deriven les propostes d’enfortir-la. Front la demostrada manca de voluntat dels governs de sempre de donar-hi resposta, neix la determinació per col·locar les reivindicacions socials i democràtiques en el centre del tauler polític mitjançant l’acció institucional.

Reeditant Transicions?

No és el primera vegada que això passa a la nostra ciutat, atravessada històricament per centenars de contestacions i experiències de resistència. Ciutat, també, que en les darreres dècades ha tingut la sort de comptar amb un moviment veïnal que, com la resta de moviments socials, s’ha caracteritzat per ser especialment vibrant, creatiu i compromès amb els drets dels seus veïns i veïnes. El moviment veïnal barceloní va ser una peça clau en la configuració de la democràcia a la nostra ciutat i al nostre país. En la primerenca transició fou aglutinador de forces polítiques diverses i clandestines i motor de mobilitzacions cabdals per entendre el difícil trànsit que deixava enrere la dictadura; les associacions de barri i de veïns i veïnes dels primers setantes del segle XX lluitaren al costat de moviments polítics amplis i serviren de paraigües per a les més variades reivindicacions democràtiques. En un moment en què tot s’havia de construir de nou, els sindicalistes, els “cabezas de familia”, les estudiants universitàries, els obrers de les fàbriques, les dependentes de les botigues, els capellans compromesos, les mestres, els treballadors de la banca, les mestresses de casa que pintaven nines al menjador, i un llarg etcètera de ciutadans i ciutadanes, es trobaren als carrers, als centres morals, a les parròquies, en la intimitat de cases particulars… per començar a configurar el que hauria de ser la societat resultant de la lluita per la democràcia. Tot estava per fer, i el somni que tot era possible esperonava a centenars d’homes i dones a arriscar-se a multes, detencions i repressió.

Fa quaranta anys els homes i les dones dels moviment veïnal i altres moviments socials constataren també la necessitat de la lluita política per garantir un poder organitzat que mantingués viva la radicalitat democràtica. Aquell assalt institucional que durant els primers anys ho havia de trasbalsar tot, saccejar la ciutat i consolidar reformes importants, tanmateix, va abraçar després un cofoisme per la feina en curs que volgué endormiscar la participació ciutadana i anul·lar la dissidència i les lectures alternatives de Barcelona. Començaven a trontollar les estructures d’un moviment que, algunes veus diran, va anar sent assimilat per les institucions que s’havia proposat transformar, va patir una crisi com a resultat de la fuga de persones amb les eleccions als ajuntaments democràtics de l’any 1979 i del 1983 i va acabar buidant-se per sota fins convertir-se en una ombra nostàlgica del que havia estat. Aquests buits s’ompliren més endavant, estructurant de nou un moviment que en l’actualitat acumula uns coneixements i un coratge necessaris.

Avui, en un moment de canvi d’època en què aquella «transició modèlica», així com el règim al que va donar a llum, es troben qüestionats sense precedents; en un moment en què experiències com Barcelona en Comú aposten per reeditar l’eixamplament de la lluita social cap a l’esfera institucional, resulta fonamental realitzar balanços i aprenentatges d’experiències passades per evitar reproduir errors i controlar riscos futurs.

Lliçons de futur

Ha de ser un objectiu prioritari que el moviment veïnal i el conjunt de moviments socials juguin un paper clau en la transformació de la política institucional en curs. Qualsevol projecte que pretengui assaltar de manera efectiva i trasbalsar el govern de la ciutat, així com la vida dels seus veïns i veïnes, ha de tenir com a tasca ineludible respectar i vigoritzar la voluntat popular generant de manera genuïna relacions de confiança mútua. El protagonisme social del canvi que s’acosta no s’obtindrà ni mantindrà convertint els artífexs de la nova política en mers altaveus de les reivindicacions socials en els recintes institucionals, sinó generant espais reals de participació on els moviments siguin les seves pròpies veus amb capacitat de ser escoltades, opinar i tenir incidència en totes les decisions i processos importants que afectin la vida quotidiana de la ciutat. També s’hauran de deixar sonar les veus de persones que no estan ni estaran mai organitzades i que, precisament per això, ara mateix no tenen qui les representi. Les noves forces transformadores que ocupin seients a l’ajuntament de Barcelona també han de fer una aposta innegociable per respectar, garantir i potenciar les mobilitzacions i reivindicacions als carrers: no només perquè el vigor de la contestació social és indicador fonamental de la salut democràtica de qualsevol comunitat, sinó també perquè l’ambiciosa tasca de posar en escac les institucions i l’status quo econòmic d’un país, d’una comarca o d’una ciutat resulta inassolible comptant únicament amb respresentació electoral. No hi ha govern més fort que aquell que té un poble al darrere dient «prou».

En segon lloc, val la pena fer una breu apreciació sobre el paper que els representants de la nova política hauran de jugar a l’ajuntament de Barcelona. Si bé la seva obligació serà comptar dia a dia amb els interessos de les majories socials com a bruixola indesviable de la seva actuació, no poden apropiar-se ni del discurs ni de les maneres de fer dels moviments socials. És cert que la candidatura de Barcelona en Comú anirà plena d’activistes, lluitadors i lluitadores amb una trajectòria impecable en la defensa del bé comú. Tanmateix, amb la seva entrada a l’ajuntament no es convertiran en representants de ningú que no sigui Barcelona en Comú. Malgrat que reivindiquem una estreta relació entre lluita política i lluita social, l’autonomia dels moviments socials respecte a qualsevol candidatura, actor polític o institucional és una línia roja inviolable per a qualsevol iniciativa que reclami deixar la «política a l’ús» enrere i liderar un procés de ruptura democràtica. Haurem d’estar també alerta contra les nefastes conseqüències que tindria per als nostres propòsits omplir les institucions de referents de lluites socials només per deixar aquestes lluites buides; dotar la batalla institucional de protagonistes socials arrencant les batalles socials de protagonistes, de massa crítica, de capital humà i de força. Ras i curt: no ens ho podem permetre.

En tercer lloc, l’assalt a les institucions no pot ser l’únic objectiu de Barcelona en Comú. També ho ha de ser fer-ho d’una manera diferent: integradora, limitadora de poders i entenent la política no com una professió on fer carrera sinó com un veritable servei al bé col·lectiu i una eina per canviar el món. De la mateixa manera que la participació política que se’n derivi requerirà fórmules imaginatives i radicalment originals front les forces que maldin incansablement per reproduir els vells tics, les noves solucions i maneres, controlades per un codi ètic inaudit a la ciutat, hauran de ser un front més en la batalla contra les hegemonies imperants i els discursos totalitzants.

Un darrer risc important que se’ns presenta rau en quelcom tan simple, i alhora tan invisible, com la pròpia finitud humana: el que caracteritza la participació política no professionalitzada (en totes les seves esferes) és el difícil encaix que aquesta presenta a mig i llarg termini en les nostres vides quotidianes. Ens veiem obligats a compatibilitzar-la amb jornades laborals precàries i interminables que, malgrat tot, paguen els nostres lloguers i els nostres rebuts, i amb imprescindibles dimensions familiars, personals i afectives de les nostres existències. No és pas banal que la impossibilitat per part de nombroses persones valuossíssimes (sobretot dones) de conciliar les seves múltiples apostes i responsabilitats vitals amb la participació política derivi de manera recurrent en què moltes d’elles es quedin pel camí i en què la política s’assembli més a una activitat de súper herois robòtics que a un espai amable i veritablement inclusiu de participació, creativitat i transformació col·lectiva.

A poques setmanes de les eleccions municipals podem anticipar que Barcelona En Comú aconseguirà uns bons resultats i que lluitarà per l’alcaldia vot a vot front la llista de Xavier Trias. Sigui quin sigui el desenllaç final, però, a partir del dia 25 de maig la seva actuació serà escrutada amb milers de lupes des de tots els àmbits polítics i socials, incloent aquells que, en principi, li són més afins. Si bé això ja va passar l’any 1979, afortunadament ara es veurà incrementat de manera geomètrica per les creixents exigències de transparència així com pels implacables i immediats dictàmens de les xarxes socials.

Fa quatre dècades les derives, errors i punts de no retorn resultants de l’entrada de lluites i lluitadors a les institucions contribuí a una pèrdua de rumb i raó de ser i en la instal·lació del desencant polític en els moviments socials. Avui no ens podem permetre tal sentiment i és per això que és una tasca de primer ordre vacunar-nos-en repassant aprenentatge passats i construint-ne de futurs. No ho deixem per a demà, fem-ho en comú, no oblidem mai d’on venim, cap a on anem i, sobretot, no oblidem mai qui som.

En defensa del Procés Constituent: temps de coratge, temps de convicció, temps de canvi

Sandra Ezquerra. En els darrers dies hem pogut llegir nombroses crítiques al Procés Constituent per la seva probable incorporació a la ciutat de Barcelona en la iniciativa de confluència de les esquerres barcelonines per prendre l’ajuntament de la ciutat, Guanyem Barcelona, llançada fa uns mesos per Ada Colau i altres activistes socials de la ciutat. Aquestes crítiques han girat entorn a tres eixos argumentals: 1) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al pactar amb ICV- EUiA; 2) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al no presentar-se a les eleccions municipals amb la CUP; 3) El Procés Constituent està traïnt els seus principis fundadors al pactar amb forces no independentistes.

Pel que fa a la primera suposada traïció del Procés Constituent, pactar amb ICV-EUiA, crec que s’hauria d’aclarir d’una banda, que d’entre els objectius fundacionals del Procés no ha estat mai descartable una confluència amb aquesta força política (entre d’altres forces d’esquerres a favor del dret a l’auto-determinació) i que, de l’altra, el Procés Constituent no ha realitzat un pacte amb ICV-EUiA, sinó amb un espai de confluència composat de 5 actors dels quals ICV-EUiA n’és una més. Dit això, no és precisament la meva tasca ni la meva voluntat rentar la cara d’ICV-EUiA ni ajudar-la a recuperar legitimitat després de no poques lamentables actuacions tant en govern del Tripartit com en el de la ciutat de Barcelona. Crec fermament, a més, que el model de partit depenent de les institucions i especialitzat en la professionalització i tecnificació de la política, així com el complexe possibilista dels darrers 40 anys de bona part de les esquerres catalanes, cada cop forma més part del passat. També crec que això és una molt bona notícia. El recorregut de Guanyem en tota la seva diversitat, en aquest sentit, no ha de ser, i no té per què ser, des del meu punt de vista, reforçar ICV-EUiA o contribuir a refundar-la sinó fer l’existència del model de partit i el fals realisme que sovint l’han caracteritzada cada cop més irrellevants i obsolets.

Començo la meva segona reflexió recuperant un petit fragment del manifest fundacional del Procés Constituent el mes d’Abril de 2013 en el què es deia que es proposava “iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible”. Un cop llegit això, difícilment es pot acusar el Procés Constituent d’haver traït o mentit ningú a l’entrar a Guanyem quan en aquests moments aquest espai és un exemple de confluència sense precedents a Catalunya i a l’Estat espanyol. Puc comprendre perfectament la decepció de moltíssimes persones per l’absència de la CUP de Barcelona a Guanyem. Jo mateixa estic molt decebuda i desitjaria que els companys i companyes d’aquesta formació també hi fossin. Si així ho haguessin decidit el potencial de ruptura democràtica de l’espai de confluència seria encara major. La seva participació, a més, hauria donat encara més pes a altres formes de fer política, a propostes radicals i a postures clarament independentistes. Tanmateix, la realitat és que la CUP de Barcelona ha decidit no entrar a Guanyem. És una decisió que no comparteixo però que respecto profundament, i ni el Procés Constituent ni cap altre espai polític poden inmiscuir-se en les decisions sobiranes de les seves assemblees. Com a resultat, les persones que tant critiquen aquests darrers dies el Procés Constituent per no haver anat amb la CUP potser haurien de plantejar-se preguntar-los a ells i elles per què no participarà en Guanyem en comptes de culpar el Procés Constituent perquè no ho hagi fet.

En tercer lloc, si bé és cert que alguns dels actors que composen Guanyem Barcelona no són explícitament independentistes, cal no oblidar que 1) Moltes de les seves cares conegudes es van posicionar públicament en el seu moment a favor del Sí-Sí en la pseudo-consulta del 9 de novembre i defensen la ruptura amb el règim espanyol del 78; 2) Més enllà de la postura clarament independentista de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres com a persones més conegudes del Procés Constituent, hi ha des dels inicis en el seu si persones que es consideren federalistes i confederalistes i que, tanmateix, donen suport al procés de ruptura democràtica que pot comportar la independència de Catalunya; 3) La independència de Catalunya, així com el procés constituent que permeti canviar el nostre país de dalt a baix i posar-lo al servei de les majories en comptes d’una elit privilegiada, no es declararà des del ajuntament de Barcelona. Tanmateix, posar sobre la taula la possibilitat del triomf de polítiques i maneres de funcionar radicalment oposades a les dels actuals governs a Catalunya i Espanya, tal i com s’ha defensat sempre  des del Procés Constituent, permet començar a imaginar i treballar de manera concreta alternatives democràtiques per a una futura República Catalana del i per al 99%. Permetrà a més, debatre amb moltíssimes persones que ara mateix no veuen cap avantatge en donar suport a una Catalunya independent regida per la mateixa austeritat, corrupció i injustícia que caracteritza el govern de Convergència i Unió i qui, en canvi, pot sentir-se entusiasmada amb un nou país radicalment democràtic i de fort contingut social.

El que fa uns dies era una incorporació probable del Procés Constituent a la candidatura Guanyem Barcelona ja és una realitat. Aquest matí les assemblees de Barcelona s’han reunit durant més de quatre hores i després d’un intens i enriquidor debat han donat suport a la proposta d’entrar-hi. No és una aposta exempta de riscos però no tinc cap dubte que posseeix els trets que els temps excepcionals que vivim requereixen: coratge i convicció de la possibilitat del canvi que tant necessitem.