– Sobre les ficcions de l’accés lliure a la píndola postcoital

pildora poscoital

Versión en castellano aquí

Ahir dilluns dia 28 de setembre es va començar a dispensar sense recepta la píndola postcoital (més coneguda com del dia després) a les farmàcies de l’Estat espanyol. Constitueix això, almenys sobre el paper, un avenç respecte a una situació en la qual es requeria l’autorització mèdica perquè una dona pogués accedir al fàrmac. Una aproximació a aquest canvi, no obstant, posa en dubte els arguments d’aquells que, bé sigui mitjançant celebracions o bé mitjançant repudies, el perceben com un enorme progrés pel que fa a la prevenció d’embarassos no desitjats o carta blanca per al llibertinatge i la irresponsabilitat sexual.

En aquest sentit, considero important detenir-nos a reflexionar sobre algunes de les circumstàncies que envolten a la dispensació de la píndola a les farmàcies, circumstàncies que en realitat fan que el que ja s’està “venent” com un dret formal (o una aberració, depenent de qui protagonitzi el titular) desafortunadament no vagi a traduir-se en un dret real.

Per començar, la píndola val 20 Euros. No cal ser molt llesta per adonar-se que moltes dones que necessitin accedir a ella (i és important recordar que l’eficàcia de la píndola disminueix com més es retarda la presa) poden tenir dificultats per pagar aquest preu. Particularment dones joves i de baix nivell adquisitiu es poden trobar que no poden reunir amb rapidesa (o no poden reunir, punt) els diners que costa la píndola. Es podria argumentar que en el cas de Catalunya, per exemple, aquestes dones sempre poden acudir a un centre de salut perquè se’ls dispensi la píndola de manera gratuïta. Però la gratuïtat no està garantida en totes les comunitats autònomes. D’aquesta manera, s’inicia la venda sense recepta a les farmàcies no com un avenç del que a partir d’ara totes les dones puguin beneficiar-se, sinó com una opció a la que només podran recórrer aquelles que puguin permetre-se-la. L’accés de la píndola sense supervisió mèdica no inicia el seu recorregut com a dret universal sinó com a opció (només) per a qui pugui pagar-la. No queda clar si l’esmentada discriminació respon al rebuig per part de l’administració de destinar recursos a un fàrmac amb una demanda social important o si és fruit de la por de ser acusada de promoure el sexe sense protecció (o el sexe, punt). Potser hi ha una mica de tot. El que està clar és que ni l’accés universal a la Sanitat ni el lliure dret de les dones a decidir sobre el nostre propi cos no constitueixen factors explicatius (ni conseqüències) de la recent reforma. Un altre gall cantaria si de veritat ho fossin.

No tot es redueix al cost de la píndola. Encara suposant per un moment que totes les dones podran permetre’s pagar-la, a Catalunya, arrel del protocol que van firmar el passat estiu la Generalitat i el Col·legi de Farmacèutics, aquests, després d’al·legar objecció de consciència, no estan obligats a vendre-la. No diu res el protocol, no obstant això, sobre la distància física màxima que hi pot haver entre objector i objector. L’esmentat silenci legal derivarà en situacions en les quals, davant de la baixa densitat de farmàcies (per exemple, en entorns rurals), la negativa d’una farmacèutica a dispensar la píndola, posem un dissabte a la nit, pot desembocar en grans dificultats d’accés al fàrmac, ja que la farmàcia més propera podria estar a desenes de quilòmetres. En el medi urbà això pot desembocar en un pelegrinatge absurd i incòmode per trobar una farmàcia de guàrdia disposada a dispensar la píndola. Mentre que el protocol protegeix el dret dels farmacèutics catalans a dormir amb la consciència tranquil·la, constitueix també una greu amenaça a l’accés real i garantit, de nou, de totes les dones a la píndola. En aquest sentit, la Generalitat ha optat per protegir els farmacèutics dels conflictes morals resultants de la dispensació de la píndola i del presumpte excés d’algunes dones a l’hora utilitzar-la. No obstant això, jo em pregunto, com pensa protegir la Generalitat a les dones dels possibles excessos d’una objecció de consciència sense regular?

I no només a Catalunya es donen problemes. Com es pot llegir avui en un article de Público, la dispensació de la píndola sense recepta a les farmàcies de l’Estat arrenca entre la confusió i el forat legal que l’existència de lleis contradictòries crea. D’una banda, si bé el Govern tampoc no es pronuncia sobre la regulació de l’objecció de consciència en aquest context, segons el Consejo General de Farmacéuticos, els farmacèutics poden, a títol personal, esgrimir l’article 16 de la Constitució, que garanteix la llibertat ideològica. Com es pensa resoldre aquest conflicte? A més, malgrat que la Ley de Garantías y Uso Racional del Medicamento obliga els farmacèutics a dispensar els fàrmacs que els demandin els usuaris i el Sistema Nacional de Salut, la Ley de Existencias Mínimas (de 1965) no inclou la píndola postcoital en la llista de fàrmacs indispensables. Un presumpte avenç es converteix, d’aquesta manera, en una ficció legal fins que a algú se li ocorri actualitzar una norma franquista que, evidentment, excloïa la píndola postcoital. Ja portem temps dient-li al govern del PSOE: les cortines de fum no funcionen i de res no serveixen reformes maquillades de progressia si es deixen intactes lleis reaccionàries que permeten obrir portes posteriors.

La garantia de nous drets, d’aquesta manera, es converteix en ficció davant de la incoherència i contradicció entre diferents normatives. A més, la incapacitat per part de l’administració de reconèixer que la desigualtat entre les condicions materials (nivell adquisitiu, ubicació geogràfica, etc.) de les dones deriva en desigualtat en l’accés a drets suposadament universals corrobora, una vegada més, que els drets formals no es tradueixen de manera automàtica en drets ni reals ni socials. Lluny d’inaugurar l’accés lliure i universal a la píndola postcoital, ahir dilluns es va obrir una nova versió d’un conflicte ja vell, en el que les dones seguirem reivindicant el control sobre el nostre propi cos i les i els professionals anti-elecció, en vergonyosa complicitat amb les diferents administracions, comptaran amb la discrecionalitat i immunitat que la legalitat i l’al.legalitat els confereixen, per impedir-nos-ho.

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s