Barcelona i el canvi en comú: lliçons de futur

Sandra Ezquerra i Jordi Rabassa | Catalunya Plural

Després de gairebé una dècada de crisi i quatre anys de l’esclat del 15M, els moviments socials han caminat fermament de la denúncia a l’acció i, des d’allà, cap a la voluntat d’apropiació de les institucions públiques. Aquest ha estat el gran viatge de l’empoderament popular: la constatació que, per canviar el règim del 78, totes i tots hem d’assumir responsabilitats per fer-hi una esmena a la totalitat. Tants anys de lluita incansable contra els efectes i la gestió de la crisi ens han ensenyat que el model del “carrer per ell mateix” està esgotat i que no ens queda més remei que prendre els cels. No es tracta de substituir l’estratègia de mobilització ciutadana per la de participació institucional, sinó de reconèixer que aquestes no tenen per què estar contraposades i de combinar-les per impulsar processos de transformació efectius i de gran calat. Els balanços dels darrers anys han descobert els topalls amb què es troba la mobilització exclusivament social i d’ells se’n deriven les propostes d’enfortir-la. Front la demostrada manca de voluntat dels governs de sempre de donar-hi resposta, neix la determinació per col·locar les reivindicacions socials i democràtiques en el centre del tauler polític mitjançant l’acció institucional.

Reeditant Transicions?

No és el primera vegada que això passa a la nostra ciutat, atravessada històricament per centenars de contestacions i experiències de resistència. Ciutat, també, que en les darreres dècades ha tingut la sort de comptar amb un moviment veïnal que, com la resta de moviments socials, s’ha caracteritzat per ser especialment vibrant, creatiu i compromès amb els drets dels seus veïns i veïnes. El moviment veïnal barceloní va ser una peça clau en la configuració de la democràcia a la nostra ciutat i al nostre país. En la primerenca transició fou aglutinador de forces polítiques diverses i clandestines i motor de mobilitzacions cabdals per entendre el difícil trànsit que deixava enrere la dictadura; les associacions de barri i de veïns i veïnes dels primers setantes del segle XX lluitaren al costat de moviments polítics amplis i serviren de paraigües per a les més variades reivindicacions democràtiques. En un moment en què tot s’havia de construir de nou, els sindicalistes, els “cabezas de familia”, les estudiants universitàries, els obrers de les fàbriques, les dependentes de les botigues, els capellans compromesos, les mestres, els treballadors de la banca, les mestresses de casa que pintaven nines al menjador, i un llarg etcètera de ciutadans i ciutadanes, es trobaren als carrers, als centres morals, a les parròquies, en la intimitat de cases particulars… per començar a configurar el que hauria de ser la societat resultant de la lluita per la democràcia. Tot estava per fer, i el somni que tot era possible esperonava a centenars d’homes i dones a arriscar-se a multes, detencions i repressió.

Fa quaranta anys els homes i les dones dels moviment veïnal i altres moviments socials constataren també la necessitat de la lluita política per garantir un poder organitzat que mantingués viva la radicalitat democràtica. Aquell assalt institucional que durant els primers anys ho havia de trasbalsar tot, saccejar la ciutat i consolidar reformes importants, tanmateix, va abraçar després un cofoisme per la feina en curs que volgué endormiscar la participació ciutadana i anul·lar la dissidència i les lectures alternatives de Barcelona. Començaven a trontollar les estructures d’un moviment que, algunes veus diran, va anar sent assimilat per les institucions que s’havia proposat transformar, va patir una crisi com a resultat de la fuga de persones amb les eleccions als ajuntaments democràtics de l’any 1979 i del 1983 i va acabar buidant-se per sota fins convertir-se en una ombra nostàlgica del que havia estat. Aquests buits s’ompliren més endavant, estructurant de nou un moviment que en l’actualitat acumula uns coneixements i un coratge necessaris.

Avui, en un moment de canvi d’època en què aquella «transició modèlica», així com el règim al que va donar a llum, es troben qüestionats sense precedents; en un moment en què experiències com Barcelona en Comú aposten per reeditar l’eixamplament de la lluita social cap a l’esfera institucional, resulta fonamental realitzar balanços i aprenentatges d’experiències passades per evitar reproduir errors i controlar riscos futurs.

Lliçons de futur

Ha de ser un objectiu prioritari que el moviment veïnal i el conjunt de moviments socials juguin un paper clau en la transformació de la política institucional en curs. Qualsevol projecte que pretengui assaltar de manera efectiva i trasbalsar el govern de la ciutat, així com la vida dels seus veïns i veïnes, ha de tenir com a tasca ineludible respectar i vigoritzar la voluntat popular generant de manera genuïna relacions de confiança mútua. El protagonisme social del canvi que s’acosta no s’obtindrà ni mantindrà convertint els artífexs de la nova política en mers altaveus de les reivindicacions socials en els recintes institucionals, sinó generant espais reals de participació on els moviments siguin les seves pròpies veus amb capacitat de ser escoltades, opinar i tenir incidència en totes les decisions i processos importants que afectin la vida quotidiana de la ciutat. També s’hauran de deixar sonar les veus de persones que no estan ni estaran mai organitzades i que, precisament per això, ara mateix no tenen qui les representi. Les noves forces transformadores que ocupin seients a l’ajuntament de Barcelona també han de fer una aposta innegociable per respectar, garantir i potenciar les mobilitzacions i reivindicacions als carrers: no només perquè el vigor de la contestació social és indicador fonamental de la salut democràtica de qualsevol comunitat, sinó també perquè l’ambiciosa tasca de posar en escac les institucions i l’status quo econòmic d’un país, d’una comarca o d’una ciutat resulta inassolible comptant únicament amb respresentació electoral. No hi ha govern més fort que aquell que té un poble al darrere dient «prou».

En segon lloc, val la pena fer una breu apreciació sobre el paper que els representants de la nova política hauran de jugar a l’ajuntament de Barcelona. Si bé la seva obligació serà comptar dia a dia amb els interessos de les majories socials com a bruixola indesviable de la seva actuació, no poden apropiar-se ni del discurs ni de les maneres de fer dels moviments socials. És cert que la candidatura de Barcelona en Comú anirà plena d’activistes, lluitadors i lluitadores amb una trajectòria impecable en la defensa del bé comú. Tanmateix, amb la seva entrada a l’ajuntament no es convertiran en representants de ningú que no sigui Barcelona en Comú. Malgrat que reivindiquem una estreta relació entre lluita política i lluita social, l’autonomia dels moviments socials respecte a qualsevol candidatura, actor polític o institucional és una línia roja inviolable per a qualsevol iniciativa que reclami deixar la «política a l’ús» enrere i liderar un procés de ruptura democràtica. Haurem d’estar també alerta contra les nefastes conseqüències que tindria per als nostres propòsits omplir les institucions de referents de lluites socials només per deixar aquestes lluites buides; dotar la batalla institucional de protagonistes socials arrencant les batalles socials de protagonistes, de massa crítica, de capital humà i de força. Ras i curt: no ens ho podem permetre.

En tercer lloc, l’assalt a les institucions no pot ser l’únic objectiu de Barcelona en Comú. També ho ha de ser fer-ho d’una manera diferent: integradora, limitadora de poders i entenent la política no com una professió on fer carrera sinó com un veritable servei al bé col·lectiu i una eina per canviar el món. De la mateixa manera que la participació política que se’n derivi requerirà fórmules imaginatives i radicalment originals front les forces que maldin incansablement per reproduir els vells tics, les noves solucions i maneres, controlades per un codi ètic inaudit a la ciutat, hauran de ser un front més en la batalla contra les hegemonies imperants i els discursos totalitzants.

Un darrer risc important que se’ns presenta rau en quelcom tan simple, i alhora tan invisible, com la pròpia finitud humana: el que caracteritza la participació política no professionalitzada (en totes les seves esferes) és el difícil encaix que aquesta presenta a mig i llarg termini en les nostres vides quotidianes. Ens veiem obligats a compatibilitzar-la amb jornades laborals precàries i interminables que, malgrat tot, paguen els nostres lloguers i els nostres rebuts, i amb imprescindibles dimensions familiars, personals i afectives de les nostres existències. No és pas banal que la impossibilitat per part de nombroses persones valuossíssimes (sobretot dones) de conciliar les seves múltiples apostes i responsabilitats vitals amb la participació política derivi de manera recurrent en què moltes d’elles es quedin pel camí i en què la política s’assembli més a una activitat de súper herois robòtics que a un espai amable i veritablement inclusiu de participació, creativitat i transformació col·lectiva.

A poques setmanes de les eleccions municipals podem anticipar que Barcelona En Comú aconseguirà uns bons resultats i que lluitarà per l’alcaldia vot a vot front la llista de Xavier Trias. Sigui quin sigui el desenllaç final, però, a partir del dia 25 de maig la seva actuació serà escrutada amb milers de lupes des de tots els àmbits polítics i socials, incloent aquells que, en principi, li són més afins. Si bé això ja va passar l’any 1979, afortunadament ara es veurà incrementat de manera geomètrica per les creixents exigències de transparència així com pels implacables i immediats dictàmens de les xarxes socials.

Fa quatre dècades les derives, errors i punts de no retorn resultants de l’entrada de lluites i lluitadors a les institucions contribuí a una pèrdua de rumb i raó de ser i en la instal·lació del desencant polític en els moviments socials. Avui no ens podem permetre tal sentiment i és per això que és una tasca de primer ordre vacunar-nos-en repassant aprenentatge passats i construint-ne de futurs. No ho deixem per a demà, fem-ho en comú, no oblidem mai d’on venim, cap a on anem i, sobretot, no oblidem mai qui som.

Una franquicia de cuerpos y afectos

Sandra Ezquerra | Catalunya Plural. Mi amiga Marta me contaba hace días su intención de impugnar una convocatoria de una administración pública por considerarla discriminatoria hacia las mujeres y, particularmente, hacia las que son madres. Marta no sólo es amiga mía sino que también trabajamos juntas en la universidad. Las y los que nos encontramos en ese ámbito laboral nos vemos sometidos a una enorme presión para producir de manera constante: producir artículos, producir libros, producir proyectos, producir interminables líneas en nuestro Currículum Vitae. Nuestro futuro y estabilidad laboral dependen de ello y, a menudo, nos encontramos trabajando por las noches, durante los fines de semana o en períodos vacacionales para conseguir estar a la alturas de las exigencias de las agencias de calidad universitaria. Éstas, de manera similarmente caprichosa a las de la calificación de la deuda, deciden de manera periódica si lo que hacemos tiene suficiente rigor y valor. Son sus veredictos los que, en parte, nos ayudan (o todo lo contrario) a tener acceso a recursos para hacer aquello para lo que fuimos contratados, investigar, y a la vez seguir engordando el saco sin fondo de los méritos que, quizás (sólo quizás) nos pueden mantener alejados del paro y la precariedad.

En los últimos años Marta ha sido madre de dos hijos y sostiene que, al no tomar en consideración los “agujeros negros” que la maternidad suele generar en las trayectorias profesionales de las mujeres investigadoras, la convocatoria nos ubica de manera indirecta, aunque automática, en una situación de desventaja respecto a nuestros colegas hombres: hay un período en nuestro recorrido laboral en el que se nos considera improductivas, perpetuándose así un escenario universitario donde ellos tienen una presencia desproporcionada como catedráticos y en posiciones de gestión, dirección y prestigio mientras que nosotras nos vemos con frecuencia relegadas a lugares periféricos y precarios.

Mientras le expresaba a Marta mi apoyo, no podía evitar pensar que su relato trasciende con creces el ámbito universitario y es paradigmático de lo que está sucediendo en el conjunto de nuestra sociedad. En un momento en el que se nos intenta convencer de que finalmente hemos alcanzado la igualdad de género, casos como el suyo son claros recordatorios de los retos a los que las mujeres, y particularmente las madres con un trabajo asalariado, nos enfrentamos en nuestro día a día. Los vivimos como luchas individuales pero en realidad tienen mucho que ver con cómo nuestras existencias se ven configuradas por las contradicciones de un sistema económico que nos necesita en el mercado laboral pero no duda en relegarnos a jornadas parciales, contratos temporales y sectores precarizados. También tienen que ver con unas políticas públicas que, mientras por un lado nos animan a hacer crecer las patrias tasas de fertilidad (recordemos el famoso cheque bebé de Zapatero o las declaraciones de Javier Arenas promoviendo nuestra permanencia en nuestros hogares), promueven a su vez nuestra incorporación inestable en el trabajo remunerado sin garantizar de manera paralela la creación de servicios públicos que nos ayuden a conciliar las distintas esferas de nuestras vidas. Los recortes en políticas sociales, sanitarias y educativas nos obligan a pasar más horas que nunca cuidando de los y las que nos rodean y los permisos de paternidad siguen sin ser equiparables a los de maternidad. La posibilidad de una vejez digna deviene cada vez más remota ante las exigencias de demostrar cada vez más millones de horas cotizadas sin que nadie plantee el interrogante de, si la población en general ya tendrá en los próximos decenios serias dificultades para satisfacer los requisitos impuestos por las interminables reformas del sistema de pensiones, ¿qué otra opción queda para las madres que elijan (o se vean obligadas a) tomar un empleo que convertirse en súper-mujeres e intentar no morir en el intento?

Ya es profundamente injusto que nuestros “méritos” laborales (un ascenso, una consolidación, etc.) se vean perjudicados de manera sistemática por el mero hecho de que la biología nos permite traer a este mundo seres humanos y alimentarlos con nuestro cuerpo. El hecho de que todo ello tenga tan grave impacto en nuestros derechos, no obstante, resulta inaceptable. Pese a lo que pueda parecer, la respuesta no yace en tener más facilidades para aparcar a hijos e hijas en guarderías, escuelas de verano o en casas de abuelos, y mucho menos en renunciar a la maternidad en aras de mantener nuestra salud y aspirar a una vida profesional.

El problema es complejo y, por ende, la solución también lo debe ser: si los hombres se implicaran en similar medida que las mujeres en cuidar de aquellas personas próximas que lo necesiten, avanzaríamos en dos cuestiones: disminuirían las probabilidades de que las mujeres cayeran de manera sistemática en situaciones de desventaja o discriminación en el ámbito laboral y el trabajo de cuidado pasaría a ser distribuido de manera más equitativa en el marco de los hogares. Pero eso no es todo. Si las jornadas y expectativas laborales que se nos imponen a todos y todas se vieran reducidas hasta convertirse en razonables, no sólo no nos veríamos obligadas y obligados a robar presencia y energía a nuestras familias para destinarlas a nuestro empleo, sino que podríamos asumir, todas y todos, nuestras responsabilidades de cuidados sin tener por ello que convertirnos en permanentes malabaristas del tiempo. Finalmente, si los cuidados pasaran a ser concebidos de incumbencia pública y colectiva, las mujeres podríamos dejar de ser esclavas de nuestro caprichoso destino biológico y participar libremente y de manera igualitaria junto a los hombres en los múltiples ámbitos de nuestras vidas. Todo ello comportaría que las mujeres (y también muchos hombres) pasáramos de ser sedes de franquicias invisibles de cuerpos y afectos a ser, por el mero hecho de existir, sujetos de derechos. Como comportaría también que mi amiga Marta presentara su recurso ante la administración pública y lo ganara.

Artículo publicado en Catalunya Plural el 20/9/2014

Traducció al català aquí

Nosotras también podemos perder la paciencia

Sandra Ezquerra | Catalunya Plural/eldiario.es  Siento gran fascinación por la relación que históricamente se ha dado entre la izquierda y/o el movimiento obrero y el feminismo. Autoras como Heidi Hartmann o Cinzia Arruzza la han caracterizado como una extraña combinación entre matrimonios y divorcios; entre encuentros y desencuentros; como uno de aquellos amores que matan o, como mínimo, hacen sufrir.

Nos hace sufrir, claro está, a las feministas comprometidas con la izquierda, ya que hemos tenido (y tenemos) que enfrentarnos de modo más frecuente del que nos gustaría o bien a una teorización explícita de que “las cosas de mujeres” son secundarias a reivindicaciones sociales “más amplias” o bien a nuestra políticamente correcta y superficial inclusión en los espacios políticos y de movilización social. Hemos realizado avances, no hay duda. Pero no hay duda tampoco de que el feminismo no es eso. Podemos y debemos aspirar a mucho más.

Nos encontramos en un momento importante. Los ataques de la derecha neofranquista contra las libertades de las mujeres amenazan, por un lado, con eliminar avances en igualdad de género que habíamos batallado durante décadas aunque, por el otro, la ponen en evidencia ante la sociedad, el mundo y sus propias filas al constatarse el escaso apoyo ciudadano con el que cuentan. Presenciamos, a su vez, la aparición de propuestas políticas como la CUP-Alternativa d’Esquerres y el Procés Constituent en Catalunya, cuyo leitmotiv es construir maneras alternativas de pensar y hacer política; que cuentan entre sus filas con mujeres llenas de fuerza, inspiración y capacidad para remover las aguas estancadas de la política institucional y situar las reivindicaciones feministas en el centro del debate. A escala estatal, por otro lado, hemos visto surgir recientemente a Podemos, cuyo objetivo primordial a corto plazo ha sido el lanzamiento de una candidatura unitaria a las elecciones al Parlamento Europeo en clave de ruptura con el régimen institucional actual y presentando como uno de sus ejes principales la defensa del derecho de las mujeres a decidir libremente sobre nuestros cuerpos y nuestras vidas. Dicho esto, tal y como escribí hace semanas en otro espacio, una de las principales debilidades de Podemos en sus inicios ha sido el marcado talante masculino de sus caras visibles que, si bien capaces e inspiradoras, no me transmiten, como feminista, la habilidad, el deseo o la capacidad de representar mi lucha y apropiarse de ella para extenderla, para airearla con orgullo, para comprenderla en aras de hacerla más fuerte.

En las últimas semanas, sin embargo, iniciadas ya unas elecciones primarias que, por motivos que escapan a este artículo no me acaban de convencer, vemos aparecer a una mujer, Teresa Rodríguez, quién, a mi parecer, hace saltar el tablero de Podemos y de cualquier práctica política que yo haya conocido hasta ahora. Conozco a Teresa desde hace años. Hemos compartido ideas, debates, manifestaciones y discrepancias. No obstante, recientemente la veo de nuevo, casi por primera vez. Gaditana, profesora de secundaria y sindicalista, Teresa no espera a que le dejen espacio sino que lo ocupa y lo hace suyo. Feminista, ecologista, inagotable disidente de la Europa fortaleza y de los mercaderes; obstinada defensora del derecho del pueblo catalán a decidir su modelo de Estado y su futuro, Teresa representa para mí un lamentablemente raro espécimen de integridad: sin esconder ases en la manga, incapaz de cálculos electorales, llena de fuerza y a su vez profundamente tierna: capaz de emocionarnos, de hacernos creer que otra política y otro mundo son posibles, y que podemos contar con ella de manera incondicional para construirlos.

Teresa no sólo apuesta por hacer políticas en beneficio del 99% sino sobre todo por otra manera de hacer política: con un pie en las instituciones y mil en las calles. Nos enseña, nos lanza un guiño, nos recuerda a las mujeres, a las feministas, que Podemos perder la paciencia y dar un golpe sobre la mesa; que Podemos tomar lo que es nuestro sin esperar a que nos den permiso; que nuestras reivindicaciones son innegociables y nuestros principios también. Huye de los personalismos, incluido el suyo y, muy a su pesar, eso la hace aún más irresistible. Pocos días atrás exclamaba ante centenares de personas que el problema no es que el poder corrompa sino que los y las incorruptibles aún no lo han tomado para transformarlo. Así es Teresa: humilde, leal, poderosa y real. Muy real. Con capacidad de inspirar a las personas a encontrar y creer en lo mejor de ellas mismas; de soñar con nuevos principios. Una de las nuestras. De las feministas también. Convencida que esta vez nuestra lucha no se puede quedar a medias. Férrea desobediente de los recortes sociales y democráticos. Lo que ves es lo que hay y lo que hay te llena de esperanza. Demasiado honesta para aspirar a representarnos pero demasiado ella como para no hacerlo, Teresa nos insta a perder la paciencia y escribir con ella nuevas recetas en las que seamos, esta vez sí, nosotras las protagonistas.

Artículo publicado en Catalunya Plural/eldiario.es el 29 de marzo de 2014

Traducción al catalán aquí

Encerclem La Caixa: per la independència del 99%

Traducción al castellano aquí

Sandra Ezquerra |eldiario.es A una setmana de la Diada de l’11 de setembre tot apunta que la Via Catalana organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) serà un gran èxit. L’alt nivell de participació amb què previsiblement comptarà, la seva repercussió mediàtica durant els darrers mesos, així com la seva capacitat aglutinadora d’una bona part de les veus sobiranistes del país, constitueixen un clar símptoma de l’avenç quantitatiu i qualitatiu de les posicions tant pel dret democràtic a decidir el futur de Catalunya com d’una aposta explícita per la independència. Parafrasejant Heidi Hartmann, la unió entre Espanya i Catalunya ha estat com el matrimoni entre home i dona defensat tradicionalment per les cavernes político-religioses: Espanya i Catalunya són una, i aquesta una és Espanya. Fins fa poc el dilema raïa en aconseguir un matrimoni més saludable o bé començar a preparar els papers del divorci. I la primera opció perd força a ambdues ribes de l’Ebre.

Des del seu naixement l’abril del 2011, l’ANC ha estat fonamental per l’arrelament del sentiment independentista a la societat catalana, així com en la seva visibilització. No ha resultat menys decisiu, d’altra banda, l’autisme reaccionari provinent del govern estatal, des de la gestió de l’Estatut per part del govern del PSOE a les no per nombroses menys insòlites agressions per part del govern del Partit Popular, com ara la declaració d’intencions d’espanyolitzar els i les nenes catalanes. Front aquests atacs, les postures federalistes defensades des de Catalunya queden cada cop més desvirtuades. Com deia algú fa poc, per jugar a tenis cal algú a l’altra banda de la xarxa. Sinó únicament estem llançant pilotes enlaire. I segurament també fora.

No podem oblidar, tanmateix, que les mobilitzacions i expressions sobiranistes no han estat l’única veu al carrer durant els darrers anys i, particularment des que va esclatar la crisi econòmica. Des de l’any 2008 hem assistit a desenes de manifestacions contra Expedients de Regulació d’Ocupació, un massiu i espectacular moviment 15-M expressant que “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”, ocupacions de CAP, hospitals, consultoris, escoles i universitats contra les polítiques d’austeritat dels governs de Madrid i de la Generalitat, tres vagues generals contra les retallades a les pensions i les reformes laborals i desenes de vagues sectorials o localitzades, incomptables actes de desobediència ciutadana per aturar desnonaments, creixents denúncies feministes contra les polítiques misògines de la dreta catalana i espanyola i, entre moltes d’altres, la proposta d’una auditoria ciutadana per impedir el pagament del deute il·legítim i odiós.

El més que segur èxit de la Via Catalana serà un indici irrefutable de l’evolució de la sensibilitat política nacional d’una part important dels i les catalanes, però una anàlisi rigorosa del moment que estem vivint no pot ignorar l’augment i aprofundiment de les crítiques contra les polítiques d’austeritat i les retallades, així com de la desconfiança ciutadana vers la classe política que ens ha conduït a aquesta crisi i pretén fer-nos-la pagar. Les massives mobilitzacions a favor de la independència de Catalunya o pel dret a decidir no han d’esborrar les assemblees multitudinàries a les places del conjunt del país que han exigit una societat més justa o un sistema polític veritablement participatiu i transparent, sinó que constitueixen una altra canalització del creixent malestar social vers el règim de la Transició, l’especulació, la corrupció, la impunitat, la desmemòria, l’empobriment de la majoria i els privilegis d’uns pocs.

Vivim un moment excepcional, tant en la vessant nacional com en la social. I, mentre que resulta imprescindible abandonar soliloquis estèrils i començar a fer via nacional, és igualment fonamental aprofitar l’oportunitat històrica que se’ns obre per parlar del dret a decidir en totes les seves dimensions. El matrimoni entre Espanya i Catalunya fa temps que es troba en crisi, sí, i el més desitjable en aquests moment és un divorci exprés, sí, però la DEMOCRÀCIA en majúscules agonitza, i la misèria i patiment generats per la crisi i la seva gestió per part de TOTS els governs, són cada cop més injustos i insostenibles. Davant d’això, com diria l’Arcadi Oliveres, no n’hi ha prou amb què passin d’”engañarnos” i “escañarnos” a fer-ho amb ny i guió. Podem i hem d’aspirar a molt més.

És aquest el sentit i la raó de ser de l’Encerclem La Caixa convocat pel Procés Constituent, i no -com algunes veus han defensat- fer competència deslleial a la Via Catalana o restar-li protagonisme. És impossible preveure quin serà el destí del camí que estem recorrent, però Encerclem La Caixa suma a la necessitat de poder decidir com a poble la urgència de poder fer-ho també com a ciutadania: sobre com es distribueixen els recursos públics, sobre la qualitat de les nostres escoles, sobre l’atenció a les persones malaltes, sobre el dret a l’habitatge, sobre el pagament del deute, sobre els nostres cossos, sobre totes les esferes de les nostres vides! I això no resta centralitat al moviment per la independència sinó que busca omplir-lo de contingut democràtic.

Com qualsevol esdeveniment històric, els processos sobiranistes no són mai socialment neutres, i el Procés Constituent treballa per a que el nostre es posi al servei de la majoria. Dir que les reivindicacions socials divideixen en un dia tan significatiu com l’11 de setembre; dir que a la Diada no toca parlar de drets socials; o dir que ja posarem el poder financer al seu lloc quan tinguem un Estat propi, no només és una fal·làcia sinó que a més resulta profundament perillós. Potser Madrid ens roba i sens dubte fa molt temps que el govern espanyol ens falta el respecte, però no és menys cert que també ho fan Artur Mas i els seus compares privatitzant hospitals, tancant centres de salut, augmentant les taxes universitàries, criminalitzant els moviments socials, convertint les nostres ciutats en parcs temàtics, promovent la impunitat de la violència policial i la corrupció política, votant amb el Partit Popular a favor de la constitucionalització de l’austeritat, prioritzant els pagaments a la banca per sobre dels de les entitats socials i, entre moltes altres gestes, batejant carrers amb noms de personatges franquistes. Jo vull una República Catalana, però no vull la que m’ofereixen ells ni la vull governada pels seus interessos.

La independència de Catalunya no pot ser parcial ni a qualsevol preu. És un destí en ella mateixa però sobretot ha de constituir el camí cap a una societat més justa; ha cer servir per treure la democràcia del coma i repensar-ho tot, repensar-nos tots, de nou. Un dels grans valors de la Via Catalana és que està organitzada, encapçalada i protagonitzada per la societat civil, i mereix tot el suport. L’encerclament de La Caixa és al seu torn una aposta per a que la independència sigui la del 99%, per a que l’inevitable divorci ens porti una millor vida i per a que la substitució de la “ñ” no sigui merament folklòrica ni condueixi a canviar-ho tot per a que, en el fons, tot segueixi igual. Els i les que no hi estan d’acord és o perquè encara no ho han entès o perquè ja els interessa que sigui així. Pel que fa als primers, haurem de parlar més clar, fer-nos comprendre i seguir construint ponts. Pel que fa als segons, no en tinc cap dubte: hem de seguir assenyalant-los, parlar més alt que mai i seguir empenyent ben fort.

Article aparegut a Catalunya Plural/ElDiario.es el 5 de setembre del 2013

El feminisme és proVida

Traducció al castellà aquí

Sandra Ezquerra|eldiario.es La dreta recorre amb freqüència a la mateixa estratègia per neutralitzar les crítiques: en comptes d’interlocutar directament amb les denúncies i exigències plantejades per un col·lectiu, altera el significat de les mateixes oposant-les (falsament) als drets o interessos d’un altre sector, distorsionant o eliminant, d’aquesta manera, la possibilitat d’un debat obert i transparent sobre les reivindicacions plantejades. Divideix i venceràs: és la millor manera d’evadir responsabilitats. Alguns exemples recents són la culpabilització de la ciutadania per “haver viscut per sobre de les seves possibilitats” o la responsabilització, entre d’altres, de la població migrant per les estratosfèriques taxes d’atur o la decreixent disponibilitat de recursos públics. En el cas de les reivindicacions específicament feministes, els avenços dels drets de les dones són presentats com a inherentment antagònics amb altres interessos col·lectius: si la dona s’incorpora al mercat laboral, els fills creixeran sense valors i sense rumb; si les treballadores domèstiques de la llar reivindiquen una millor regulació de la seva feina, les llars de classe mitja veuran violada la seva intimitat o no podran permetre’s comprar els serveis; i si les dones poden decidir lliurement sobre el seu propi cos, milions de fetus i futurs ciutadans seran assassinats.

El principal argument esgrimit pel neoconservadurisme en general, i l’espanyol en particular, en els seus atacs contra la interrupció voluntària de l’embaràs ha estat identificar la seva posició com a “defensora de la vida” i presentar la (irresponsable) llibertat de les dones a decidir com a irreductiblement contrària o, dit d’una altra manera, favorable a la mort. Més recentment, la polèmica està girant entorn a la intenció del Partit Popular de prohibir l’avortament fins i tot en casos de malformacions greus del fetus. S’acusa a les veus defensores de la interrupció lliure d’intentar esborrar del mapa a les persones amb diversitat funcional o intel·lectual, i Alberto Ruiz Gallardon s’erigeix, front la maldat i l’egoisme de les feministes, com el salvador universal de les dones veritablement dones, dels fetus i de les persones amb discapacitats.

Front això, em sembla important que des del feminisme treballem per desmuntar l’apropiació per part de la dreta de la defensa de la vida. Milers de dones moren intentant avortar en la clandestinitat, i les seves vides ens importen. A més, tal i com s’expressa a Hombres y Retrones, “es mucho más difícil para todos que una madre traiga al mundo a un niño “normal” en un poblado chabolista que a un niño Down en un chalet de la Moraleja”. La possibilitat d’una “vida (in)digna” ve condicionada per múltiples factors i, lluny de raure exclusivament en les nostres capacitats funcionals o intel·lectuals, depèn del nostre accés a recursos materials, a habitatge, a atenció sanitària, a una formació de qualitat i, entre molts d’altres, al respecte i reconeixement de la nostra comunitat. Tanmateix, aquells que prometen defensar totes les vides són els mateixos que retallen el minsos ajuts a la dependència, privatitzen l’educació i la sanitat, exclouen a les persones migrades de l’atenció mèdica, retallen els serveis socials, precaritzen el mercat laboral, congelen les pensions i bloquegen la ILP per la dació en pagament. Hipòcritament defensen els fetus a cops de Codi Penal, però una vegada aquests es converteixen en humans se’n desentenen negant-los els drets socials més bàsics. Si tant protegeixen la vida, faran torns amb la dona dedicada únicament i exclusiva a tenir cura de la seva filla paraplègica? Subvencionarà el ministre Wert la seva educació? Ajudarà Rouco Varela a netejar-li el cul? Li farà el sopar Mariano Rajoy? Garantirà Ana Mato que la mare pugui conciliar l’atenció amb una vida pròpia? Prioritzarà el PP l’atenció a les persones front el pagament del deute i el rescat dels bancs?

No defenso l’opció de l’avortament com a necessàriament fàcil, sinó que la reivindico com a imprescindiblement lliure. Ningú millor que una dona embarassada pot saber quina existència i quina dignitat podrà garantir en cas de decidir convertir-se en mare, i és per això que defensar la seva llibertat no és ni més ni menys que defensar la Vida en majúscules: una Vida amb veu i amb autonomia; una Vida d’oportunitats; una Vida amb justícia i igualtat; una Vida digna de ser viscuda.

Article aparegut a Catalunya Plural/ElDiario.es el 21 de maig de 2013