Programa especial de “La Klau” en motiu de la celebració del 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista. Entrevista amb la regidora de feminismes i LGTBI a Barcelona, Laura Pérez, sobre el treball municipal per eradicar aquesta xacra social. Debat posterior sobre el proposat pacte d’Estat contra la violència de gènere, les limitacions institucionals per combatre-la i les propostes polítiques de lluita de cara a les eleccions generals del 20D.
Entrevistada: Laura Pérez, regidora feminismes i LGTBI a l’Ajuntament de Barcelona.
Taula de debat: Sandra Ezquerra, sociòloga i activista feminista; Gemma Lienas, diputada CSQEP; Maria José Varela; advocada especialista de la dona; i Laura Pérez, regidora.
Fa quasi dos anys ens vam reunir aquí i el Procés Constituent neixia decidit a capgirar la vida política catalana. També teníem clar que no podíem fer-ho soles ni sols. Sabíem ja en aquell moment que calia trencar amb el règim espanyol del 78 defensat pel bipartidisme del PSOE i del PP. Ho seguim tenint clar. I sabíem que tampoc ens servien les receptes antisocials impulsades i imposades pel president Mas i per Convergència i Unió. També teníem clar que quan el Partit Popular ens deia que la Constitució no es podia reformar sabíem que mentien perquè no havien tingut cap problema en reformar-la per fer-nos pagar el deute i els costos de la crisi, i que quan Convergència Unió parlava de sobirania no tenia cap tipus de problema en donar suport en aquesta reforma constitucional feta des de dalt i de manera antidemocràtica a Madrid per PSOE i PP. Teníem clar sobretot en aquell moment que la República Catalana ha de ser, no la que ens explicava el senyor Mas, sinó que ha de ser de i per a les majories, i que ha de ser construïda des de baix i no des de despatxos ni passadissos.
En tot aquest temps hem treballat moltíssim; portem quasi dos anys de molta feina. I de fet hem fet coses que mai haguèssim imaginat, o almenys en aquell moment, que serien possibles. I després de semi-consultes, de la continuació de les retallades (perquè ens segueixen retallant i ens segueixen imposant pressupostos de l’austeritat), i d’una política vergonyosament electoralista per part de Convergència i Unió, en la que amb aquesta declaració posposada d’eleccions intenten guanyar temps i imaginar com podran salvar-se i segurament com refundar-se com a partit… després de tot això, crec que ens hem de reafirmar en la diagnosi de la necessitat de la confluència de totes les esquerres, moviments socials i polítics catalans que defensin el llançament d’un procés constituent que transformi radicalment no només el vincle de Catalunya amb un règim espanyol oligàrquic i antidemocràtic, sinó també el model de societat que volem construir a casa nostra. En aquest sentit, hem de reivindicar la pertinença i la rellevància d’aquest diagnòstic i hem de reconèixer i recordar que el projecte del Procés Constituent i aquesta proposta de confluència rupturista són més rellevants que mai. Com s’ha dit abans, estem en un moment excepcional.
Hem de seguir defensant una confluència de ruptura contra els que ens segueixen desnonant.
Confluència de ruptura contra els que no ens volen deixar decidir com a poble, però també confluència de ruptura contra tots els que carreguen el pes del deute sobre les espatlles dels i les estudiants, de les treballadores, de les persones en situació de dependència, de la gent gran, i dels moltíssims col·lectius i majories socials que estem pagant el cost d’aquesta crisi.
Confluència de ruptura contra els que agredeixen el dret de les dones a decidir sobre els nostres cossos. Es diguin Partit Popular o es diguin Unió Democràtica de Catalunya.
Confluència de ruptura contra corruptes i els seus compares, tinguin els seus comptes a Suïssa o els tinguin a Andorra.
Confluencia de ruptura contra els veritables responsables de la mort de la Patricia Heras i l’empresonament i sentència macabres d’en Rodrigo Lanza aquí a Barcelona.
Confluència de ruptura també, contra els que a Catalunya i a la resta d’Espanya, tinguin les sigles que tinguin, segueixen defensant una llei d’Estrangeria que crea ciutadania de primera i segona classe.
I confluència de ruptura contra els que s’aferren a les cadires i als privilegis, sigui a Sant Jaume, sigui al Parlament o sigui a Madrid.
Avui la pregunta afortunadament ja no és si podem guanyar sinó com guanyarem; com ho farem. Perque estic segura que així serà. Si seguim treballant i, com sempre, seguim empenyen.
Clara Serrano. Se ha ido Moro, compañero de militancia, maestro y ser querido. Era una de las personas que más admiración me han despertado en mi vida. Moro infundía respeto, pero desde el lugar tan poco frecuentado de la humildad. Nunca daba lecciones a nadie, y sin embargo, cuánto hemos aprendido tod@s de él. Era una especie de punto medio entre la firmeza y la ternura. Recuerdo la alegría que daba encontrárselo en alguna asamblea o por Lavapiés, porque seguía vivo. A pesar de que la enfermedad iba avanzando, su inolvidable voz siempre se mantuvo viva y firme, igual que sus ideas.Daba igual cuando hablara, en qué contexto, y ante quién. Siempre lo hacía desprendiendo claridad, gracias a su esfuerzo por hacerse entender. Jamás hablaba para demostrar lo que sabía, sino que hablaba para los demás. Era generoso, incondicionalmente generoso. Recuerdo una frase que dijo una vez, y que se me quedó grabada para siempre: l@s revolucionari@s no podemos mostrarnos ante la gente como una especie de superhéroes morales, como personas ejemplares que se encuentran por encima del resto, porque no lo estamos. Debemos mostrarnos como somos, como gente normal y humilde pero comprometida con la transformación del mundo para hacer que sea un lugar más justo. Así veía yo a Moro, como un tío normal, pero con una luz especial, admirable por su compromiso político y militante. Es una suerte para el mundo que existan personas como él, y una suerte infinita haberlo conocido. Me gustaría dedicarle esta canción de Nina Simone que lleva todo el día sonando en mi cabeza. Una vez le oí decir que era su canción preferida, y desde entonces, muchas veces cuando la escucho me viene su recuerdo. Que siga siendo así. Te debemos mucho, Moro. Gracias y besos.
interseccion[e]s 