Diu el feminisme des de fa dècades que el personal és polític. A banda de ser un lema, una consigna molt repetida, crec que no m’equivoco si dic que moltes dones al món hem sentit en un moment o en un altre, d’una manera o una altra, que situar l’arrel del problema de moltes de les coses que ens passen, i per tant també la solució, fora de nosaltres, en el nostre entorn, en la nostra societat, ens ha salvat més d’un cop l’ànim, ens ha salvat el rumb, ens ha salvat l’autoestima, ens ha salvat la salut mental, ens ha salvat la vida.
Recordo fa uns quinze anys assistir per primera vegada a Estats Units a la marxa anual Take Back the Night o Recupera la Nit. Després de recórrer la ciutat on em trobava en una manifestació de dones- amb la presència d’alguns, no molts, homes al final- a l’acabar ens esperava un petit escenari amb megafonia. La majoria de les persones allà vam seure a terra al davant. Jo no sabia exactament què estava a punt de passar i pensava que potser ens disposàvem a escoltar els parlaments polítics que tanquen la majoria de manifestacions. No va ser així. Per la meva sorpresa, pel meu dolor, per la meva fascinació, per la meva alegria, per totes aquestes emocions juntes i barrejades, dones de totes les edats van començar a agafar el micròfon una rere l’altra i, durant hores, van explicar en primera persona les seves experiències com a víctimes de violència sexual i masclista.
Una estudiant de poc més de vint anys va explicar la violació que va patir en un viatge d’estudis en mans de la parella de la seva millor amiga. Va confessar també que durant anys es va castigar per haver seduït l’endemà el seu violador fins que finalment va entendre que li havia calgut recrear l’episodi amb la diferència que aquest cop ella tindria el control; una dona professional liberal va compartir l’agressió sexual que va patir per part d’un desconegut davant del seu cotxe una nit sortint de la feina, després de pensar tota la vida que ‘aquestes coses no li passen a dones com ella’; una senyora de més de 60 anys va pronunciar en veu alta la culpa que encara sentia per haver trigat tants i tants anys en deixar els seu marit abusiu i violent.
Volien trencar el silenci, deien totes elles. I sé que no vaig ser l’única que va plorar escoltant-les; no vaig ser l’única que les va envejar per haver fet un viatge que els permetia afirmar amb contundència que el que els havia passat no era personal sinó polític; no vaig ser l’única que els va agrair que cagant-se en el tabú de les violències masclistes, que trencant el seu silenci, que negant-se a la seva pròpia solitud, ajudaven a que moltes altres dones estiguéssim una mica menys callades i ens sentíssim una mica menys soles. Compartint-lo i fent-lo públic, ajudaven a que tant el seu dolor com el de moltes dones allà fos més suportable, i contribuïen a crear una connexió invisible però que es podia tocar, que ens permetia en aquell moment dir a moltes ‘Jo et Crec’, un ‘Jo Et Crec’ que en el transcurs dels anys es convertiria sovint en un ‘Jo També’. Jo et crec, germana, només perquè m’ho dius tu. Jo et crec perquè a mi m’ha passat el mateix.
Poder compartir el dolor ens ha permès seguir dempeus, seguir sent nosaltres mateixes, seguir vives. Tanmateix, com diu la dolçament punyent Bell Hooks, ‘sempre vam saber que érem molt més que el nostre dolor’. Després de compartir-lo durant molts anys, ara l’estem articulant, l’estem conjurant, l’estem polititzant. No només estem trencant el silenci, no només estem recuperant la nit: estem també recuperant la veu i les paraules, i les estem posant al servei de qui la vulgui alçar i de qui les vulgui pronunciar. Hem passat de compartir a l’oïda secrets foscos i clandestins a explicar la nostra història en primera persona amb veu ben alta i clara. No som la presa de cacera de la ‘manada’ sinó que som nosaltres ‘la manada’ que s’escolta, que s’acompanya, que s’estima, que es defensa i que reescriu la història. La nostra història.
En els darrers temps escriptores, activistes, alcaldesses, regidores, actrius, professores i moltes altres dones amb visibilitat han explicat públicament que han patit violències masclistes en algun moment de la seva vida. Han fet un pas endavant per ser mirall de milers de dones anònimes; han posat cara i veu a les enquestes que ens diuen que 1 de cada 3 dones a Catalunya han patit violència greu en algun moment de la seva vida. 1 de cada 3! I aquesta 1 de cada 3 ni som casos aïllats, ni som anomalies, ni som pobres dones, ni hem tingut mala sort, ni ho hem provocat, ni ens ho hem inventat.
Ens preguntem sovint on són les dones, però, on són els homes? Tristament segueixen sense sentir-se interpel·lats per textos com aquest o per debats que busquen visibilitzar les violències masclistes per posar-hi fi. Jo us dic: no ens deixeu soles. I no deixar-nos soles no vol dir salvar-nos. D’això ja en sabem molt nosaltres. No deixar-nos soles significa coresponsabilitzar-se; significa militar en el ‘yo no soy manada’; significa repetir de manera incansable ‘ser home no era això’ i no permetre que en el futur, per als vostres fills ‘ser home vulgui dir això’. No deixar-nos soles significa autoexaminar-se i escoltar molt, molt, molt atentament; significa, en definitiva, ajudar-nos a construir i instaurar un cercle virtuós amb el ‘Jo et Crec’, el ‘Jo També’, de nou el ‘Jo et Crec’.
Mireu-nos: som les que hem patit i seguim patint la violència patriarcal que la nostra societat insisteix en amagar. Però també som les petites grans llobes que cada dia seguim fent camí. Som les que, amb més convicció, amb més força, amb més sororitat que mai, i gràcies a les que van parlar abans que nosaltres, obrim portes i finestres per a que entri l’aire i per a que surti la veritat. Som les que diem ‘Ni Una Menys’, som les que diem ‘Prou’, som les que diem ‘Mai Més’.
Text de la presentació a l’acte Parlem de Violències Masclistes organitzat per Catalunya en Comú a Gràcia, Barcelona, el 26/11/2017
interseccion[e]s 