Opinions esbiaixades disfressades de fets

Traducción al castellano aquí

Sandra Ezquerra|Públic [1] Els veïns de Santa Caterina, a Barcelona, estem avesats a una gran presència policial al nostre barri. Els nostres carrers són freqüents escenaris d’identificacions i detencions de joves dominicans o magrebins, entre d’altres. Els indignats de l’assemblea del barri, que ens reunim cada setmana al Forat de la Vergonya, ens hem adreçat més d’un cop als i les agents de la Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra per expressar el nostre malestar per l’excessiva presència de les forces policials a la zona i pel que considerem accions exclusivament dirigides a veïns d’origen immigrant. Fa unes setmanes un mosso d’esquadra va justificar els seus hàbits amb l’asserció que “en el nostre país la majoria de delictes són comesos per immigrants”. L’afirmació de l’agent arribava poc després que es fessin públiques les declaracions del conseller d’Interior en les quals assegurava que “la meitat dels presos de les instal·lacions penitenciàries a Catalunya no són de nacionalitat espanyola”.

No és cap secret que en l’imaginari col·lectiu sovint es relaciona immigració amb inseguretat ciutadana i delinqüència. Una investigació del CIS de l’any 2009 sobre actituds vers la immigració indicava que més d’un 30% de la ciutadania atribueix els dos fenòmens a la població estrangera. Nombrosos estudis, tanmateix, desmenteixen l’existència de cap correlació entre aquestes variables. Segons dades dels Ministeris d’Interior i de Treball, malgrat que entre el 2002 i el 2010 es va triplicar la població immigrada a l’Estat espanyol, la taxa de criminalitat no va deixar de disminuir. A més, en clar contrast amb les afirmacions del conseller Puig i l’agent dels Mossos d’Esquadra esmentat, la població reclusa estrangera a l’Estat espanyol també s’ha reduït en la darrera dècada i l’any 2010 constituïa només un 35,6% del total front el 64,4% de presos autòctons. Segons dades d’Unitat contra el Feixisme, la majoria de detencions de persones d’origen immigrant són fruit d’una situació administrativa irregular i no pas d’una activitat delictiva, i dades de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona indiquen que a les persones d’origen immigrant se’ls aplica presó preventiva amb més freqüència que als autòctons. D’altra banda, el seu compliment de penes és més dur al no poder pagar la responsabilitat civil del delicte.

Si bé és profundament preocupant que, ignorant l’existència de dades que apunten el contrari,  la ciutadania tendeixi a identificar les persones immigrades amb delinqüència i inseguretat, la propagació i perpetuació d’aquesta visió per part de la classe política i les anomenades forces de seguretat resulta absolutament inadmissible. Aquests darrers no només falten a la veritat quan atribueixen les suposadament altes taxes de criminalitat a la presència d’estrangers a casa nostra sinó que a més reprodueixen l’estereotip racista de l’altre en tant que amenaça i perill. Les seves esbiaixades opinions, disfressades de dades objectives, no difereixen gaire de la voluntat de PxC de solucionar els problemes d’inseguretat mitjançant expulsions massives o la flamant xenofòbia de Garcia Albiol a l’afirmar que certs col·lectius d’estrangers vénen a Catalunya a delinquir.

El recurs del conseller Puig al ja esgotat estereotip de la immigració inherentment delictiva, tanmateix, encaixa perfectament en la lògica de les polítiques del Govern. El mite de l’alteritat amenaçadora s’erigeix com a cortina de fum i justificació de les greus retallades en gairebé totes les partides pressupostàries excepte la dels Mossos d’Esquadra o, entre d’altres mesures, l’enduriment de l’accés de la població estrangera a nombroses prestacions socials.

Fins i tot en el cas que el percentatge de delinqüència entre els col·lectius d’immigrants superés el de la seva presència a Catalunya, ¿no tindria això quelcom a veure amb la severitat amb què els colpeja la crisi, amb la discriminació sociolaboral que pateixen cada dia i amb la vulnerabilitat vital resultant d’una llei d’estrangeria cada dia més repressiva? Així, si la conflictivitat social a Catalunya realment està augmentant, la solució no rau en un increment de les forces policials en els nostres barris i les nostres ciutats sinó en una defensa i millora de la Renda d’Inserció Mínima, els serveis socials i altres mesures contra la pobresa, la marginació i l’exclusió social. Les desigualtats socials no s’han resolt mai amb policia i la immigració, massa sovint boc expiatori d’aquesta crisi, no n’és una excepció.

[1] Article aparegut al diari Públic el 21 d’octubre de 2011, pàg. 5

La inevitable crisi generada per paràsits

Traducció al castellà aquí

Sandra Ezquerra|Públic. La crisi celebra el seu tercer aniversari: tres anys d’increment dramàtic de l’atur, de desnonaments i precarització de les nostres vides; tres anys de respostes polítiques cada cop més orientades a satisfer els mal anomenats mercats i menys eficaces a combatre els impactes socials de la situació econòmica; tres anys també de mites que, amb l’objectiu d’injectar certa dosi de legitimitat a reformes i decrets que mai van passar per les urnes, han desviat l’atenció de les veritables causes de la recessió i han jugat a confondre el sentit comú amb la raó d’estat.

El primer mite va ser el de la negació de l’evidència. Inicialment el govern de Zapatero va desmentir la gravetat de la situació econòmica fins que les xifres oficials i l’augment de l’atur van fer-la innegable. D’aquesta manera, mesures com el famós Plan EEE o el Plan 2000E, qüestionables tant per la seva buidor estratègica com per la seva ineficàcia, van passar sense pena ni glòria amb un increment en les taxes d’atur d’un 5% i un descens similar del Producte Interior Brut durant el període de la seva implementació.

El segon gran mite ha estat el de la inevitabilitat. La centralitat que la crisi fiscal ha tingut en el debat polític durant el darrer any ha servit per situar la reducció de la despesa pública, així com l’enèsima precarització del mercat laboral, al capdavant de les mesures aplicades. La dimensió de les retallades socials i laborals, tanmateix, no ha anat acompanyada d’una discussió oberta sobre els orígens de la crisi fiscal ni ha respost a una demostració empírica de la relació causa-efecte entre les dimensions de l’estat del benestar i la preocupant situació dels comptes públics. En clar contrast, el voluble estat d’ànim dels misteriosos mercats ha esdevingut l’excusa constantment esgrimida per justificar els constants atacs contra les classes populars, i els governs del PSOE, el Tripartit i CIU s’han amagat de manera reiterada darrere la seva suposada impotència per dur la contrària a les agències de qualificació del deute, els bancs, el Fons Monetari Internacional o Brussel·les. El missatge és clar: som conscients que ho esteu passant malament però no podem fer-hi gaire al respecte. Així és el joc del capitalisme i la seva gestió: el mite de la inevitabilitat ens intenta fer creure que mesures com la famosa tisorada, la privatització d’edificis i empreses públiques, la reforma laboral, de les pensions i de la negociació col·lectiva, la privatització de les caixes, així com les retallades en sanitat, educació, serveis socials, cooperació, immigració, medi ambient i cultura, no són més que el producte de l’inexistent marge de maniobra que tant els governs de dretes com els que s’anomenen d’esquerres diuen tenir en un context com l’actual.

El tercer gran mite ha estat brillantment afegit no fa gaire al repertori pel Govern d’Artur Mas. Els catalans i catalanes començàvem l’agost assabentant-nos dels canvis en la forma d’entrega de la Renda Mínima d’Inserció, els quals han provocat un retard generalitzat en el cobrament i greus problemes a milers de persones que depenen d’un ajut de 400 euros mensuals de mitjana per sobreviure. Moltes altres segueixen, encara avui, sense haver rebut els diners. Més enllà de les imperdonables disrupcions causades en les vides de tots aquests individus i famílies, cal destacar aquí el mite amb què el Govern ha explicat la seva actuació: el frau i la picaresca de milers de receptors justifica les molèsties causades a la resta. Aquest discurs, que no és gaire diferent a l’utilitzat per defensar el copagament en sanitat, ha servit per endurir, al seu torn, els requisits per rebre la prestació i es basa en la fal·làcia, juntament amb la de la inevitabilitat, més perillosa de totes: els orígens de la pobresa no rauen en un sistema econòmic i social que genera desigualtats i exclusions socials de manera inherent i patològica, sinó que es poden atribuir a un grup suposadament marginal i parasitari que o bé no s’esforça prou per sortir endavant o bé ens està estafant a la resta. Com si els minsos impostos gravats a les rendes més altes i del capital o el frau i els paradisos fiscals, entre moltes altres qüestions, no hi tinguessin res a veure. El gran triomf d’aquest mite, enarborat per la dreta catalana, l’espanyola i la de tot arreu, consisteix en individualitzar les causes d’una crisi sistèmica, estigmatitzar els pobres per mandrosos o mentiders i culpar les principals víctimes de les retallades socials i la crisi pressupostària en comptes d’assenyalar-ne els veritables responsables.

[1] Article aparegut el dimecres 7 de setembre al diari Públic, pàg. 5

Quo vadis, 15-M?

Traducció al castellà aquí

Sandra Ezquerra|Públic El títol d’aquest article ha resultat sens dubte una de les preguntes més vegades repetides durant les darreres setmanes. Si bé en alguns casos ha estat formulada de manera retòrica per part de maliciosos analistes buscant evidenciar la suposada falta de rumb del moviment, la majoria de vegades aquest interrogant ha respost a un genuí desig de conèixer les seves següents passes, la concreció de les demandes i la forma que es proposa adoptar a curt i mig termini. Davant el silenci guardat pel 15-M, algunes hipòtesis llençades pels experts que l’observen des de la distància han girat entorn la seva capacitat d’incidència en les decisions de la classe política i fins i tot la seva possible transformació en una força electoral.

Qualsevol que hagi interactuat mínimament amb el moviment, tanmateix, hauria d’haver comprès a hores d’ara que les categories convencionals i els conceptes clàssics d’anàlisi no resulten gaire útils a l’hora de preveure’n els pròxims passos. El que està passant és més senzill i alhora molt més gran. Més enllà de les testimonials concessions que una desorientada classe política està duent a terme amb l’objectiu de salvaguardar la seva malmesa legitimitat, i independentment de la més que plausible incorporació d’un grapat d’indignats en les fileres de l’esquerra institucional, la veritable importància del 15-M rau en la seva inesperada configuració en espai de gestació d’una nova generació d’activistes socials, de dissidents, de lluitadores, de pensadores crítiques, d’intel·lectuals orgàniques, de polítics profans.

Aquests nous actors sociopolítics no es configuren seguint cap recepta ni manual. Ho fan mitjançant la reflexió, el debat i, el que és més important, mitjançant la praxi. Cada nou pas del 15-M és un triomf en si mateix i, al seu torn, cada nova victòria, per simbòlica que sigui o sembli, permet acumular forces per seguir caminant. El 15-M ha aconseguit fites impensables per tothom fa només uns mesos: ha creat àgores públiques de discussió en què han participat milers de persones; ha qüestionat la Junta electoral central, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, ha proclamat i practicat la diferència entre legalitat i justícia, ha posat el dit a l’ull d’algunes de les contradiccions més fonamentals de la democràcia liberal; ha fet front a un brutal desallotjament de la plaça Catalunya obligant els mossos d’esquadra a retirar-se en bloc i revelat, altre cop mitjançant la pràctica i sense deixar de guanyar suport ciudatà en el procés, que la violència policial sovint és irracional i capriciosa; ha ocupat Centres d’Atenció Primària i consultoris mèdics per impedir el seu tancament; ha aturat desnonaments de famílies amb la ràbia, la passió i els cossos com a única arma.

Els seus integrants no hi participen perquè puguin beneficiar-se’n sinó més aviat perquè, enmig d’un desolador panorama de precarització de les seves vides i retallades socials sense precedents, s’han convençut finalment que ja no tenen res a perdre. Pertànyer-hi no requereix cap carnet, únicament ganes de recórrer el curt però espinós camí existent entre la desolació, la indignació i el compromís. Així, les i els joves que demostren que l’etiqueta de ni-nis fou sempre una fal·làcia són 15-M; els aturats i aturades que protesten a plaça de Sant Jaume són 15-M; les auxiliars de clínica indignades són 15-M; les àvies que ocupen el consultori de la Colònia Güell són 15-M; els veïns de Badia que lluiten contra el tancament del seu CAP o els de Gràcia que intenten paralitzar el tancament de les seves urgències són 15-M; els ciutadans que irrompen en les oficines locals de l’agència Fitch de qualificació del deute són 15-M; les usuàries i treballadores que es mobilitzen per aturar l’Expedient de Regulació d’Ocupació de l’Hospital del Mar són 15-M.

Lluny de constituir un ens de contorns delimitats i identitat monolítica, el 15-M constitueix, per damunt de tot, un procés de politització als antípodes dels codis de la política professional. Alhora, malgrat el que diguin les enquestes oficials, anuncia l’inici de la mort de la desafecció ciutadana cap a la Política en majúscules; anuncia, com diu la bella expressió del filòsof Bensaïd, la fi de les fins. Ha plantat fèrtils arrels d’un profund procés de mobilització popular, procés que comença a ser irreversible. Heus aquí el seu principal, sinó l’únic, tret transversal: és un camí de no retorn. La propera vegada que els experts preguntin els seus membres cap a on es dirigeix, aquests potser haurien de trencar durant uns breus instants el seu silenci i respondre, sense cap tipus de dubte ni vacil·lació: cap endavant.

Article aparegut el dimecres 10 d’agost al diari Públic

Diferències de forma, però no de fons

Sandra Ezquerra|Públic. Hem presenciat durant els darrers mesos nombroses mobilitzacions contra les retallades socials de Convergència i Unió. Ara bé, si bé les protestes han visibilitzat àmpliament les sagnants reduccions que l’executiu imposa en Sanitat i Educació, no s’ha parat tanta atenció al brutal atac que els nous pressupostos llencen contra la població immigrada.

Les envestides contra els col·lectius de persones d’origen immigrant en temps de recessió no són pas un invent de la dreta de casa nostra. La història contemporània està plena de legislació que ha exclòs els nouvinguts del mercat laboral, els ha barrat l’accés a drets bàsics i els ha expulsat de fronteres físiques i simbòliques quan les economies i els imaginaris nacionals així ho han exigit. L’any 1994, per exemple, es va aprovar a Califòrnia la Iniciativa legislativa 187, coneguda com Save Our State Initiative, que va negar l’accés de la població immigrada en situació irregular a tot tipus de serveis públics. Dos anys més tard, la reforma del welfare state nord-americà, encapçalada per Bill Clinton, va restringir substancialment els drets socials del conjunt de la població immigrada dels Estats Units. En un context de grans dificultats econòmiques, els i les immigrants s’erigien, de nou, en boc expiatori per les altes taxes de desocupació, el deteriorament dels serveis públics i la creixent sensació d’inseguretat entre les classes autòctones.

Davant la temptació d’atribuir aquests tics a la idiosincràsia anglosaxona, cal recordar que durant els darrers anys de crisi França, Itàlia i el mateix Estat espanyol han prioritzat també els drets de la “gent de casa” per sobre dels “de fora”. Sembla que ara és el torn de la Catalunya de CIU. Amb els pressupostos que es votaran el 21 de juliol al Parlament, la direcció general per a la Immigració veu els seus recursos reduïts en un 9%, el Govern anuncia la possible retirada de la targeta sanitària a les persones estrangeres amb menys de sis mesos d’empadronament i la continuïtat dels plans d’acollida no està garantida. Això no és tot. La renda mínima d’inserció resultarà inaccessible per a aquelles persones estrangeres que portin menys de 24 mesos a Catalunya i els ajuts per a famílies amb fills menors de tres anys tindran com a requisit haver residit en el país cinc anys o més.

Aquesta ofensiva contra els drets de les persones d’origen immigrant no sorgeix del no-res. Els discursos que culpen la població estrangera de tots els nostres mals troben un creixent ressò entre sectors socials a la recerca de respostes a una crisi econòmica que els ofega cada dia més. Sense anar més lluny, el convergent alcalde de Salt anunciava fa poc la seva intenció de posar límits al nombre de nouvinguts que podran viure a la ciutat. D’altra banda, no fa tant que el també convergent alcalde de Vic proposava excloure una part dels estrangers vigatans dels serveis socials més bàsics. D’aquesta manera, s’ordena als estrangers que s’integrin però,  com apuntava Bensaïd, les humiliacions i les discriminacions els recorden constantment la seva diferència.

Ara, sota la coartada que s’ha de salvar l’estat de benestar, el president Mas es disposa a discriminar de nou la població nouvinguda i penalitzar-la per sol fet d’haver nascut en un altre indret. Tenint en compte que els estudis han demostrat repetidament que les persones immigrades contribueixen més a les arques públiques del que n’obtenen, jo em pregunto, salvar l’estat del benestar de què? Salvar-lo de qui?

Qui realment el posa en perill és qui retalla serveis socials, privatitza hospitals i universitats, tanca quiròfans, elimina centres de salut i acomiada personal sanitari. Qui el posa en perill és qui fa política seguint les directrius d’organismes internacionals en comptes de prioritzar els interessos i les necessitats socials. Qui el posa en perill són tots aquells parlamentaris que el dia 21 votaran a favor d’uns pressupostos que seguiran carregant aquesta crisi sobre les espatlles dels que no l’ha creada. Qui, en definitiva, posa en perill l’estat del benestar i els drets universals més fonamentals és qui nega l‘accés a serveis socials i sanitaris per raons d’ètnia, origen nacional o situació administrativa, indicant que potser les distàncies existents entre la xenofòbia explícita de PxC o el PP i la retòrica políticament correcta d’Artur Mas sobre una integració social parcial i condicionada no són gaire significatives: les formes difereixen però en cap cas ho fa el fons.

http://acampadadebarcelona.org/aturemlesretallades/

Article aparegut a Públic el dimarts 19 de juliol de 2011, pàg. 5

La dignitat de les dones com a coartada

Traducció al castellà aquí

Sandra Ezquerra|Públic. La vicepresidenta del Govern de la Generalitat i consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, va anunciar ara fa unes setmanes la intenció del Govern de regular l’ús del burka i el niqab amb l’objectiu de preservar la dignitat de les dones. La principal motivació de la Consellera sembla que és que no vol retrocessos en matèria d’igualtat de gènere després que a Catalunya les dones hàgim trigat tants anys en assolir els mateixos drets que els homes. En vista d’això se m’acuden dos interrogants: ¿hem assolit realment la igualtat de drets en relació amb els homes? Si és així, ¿la regulació d’aquestes peces de roba implicarà un avenç més gran en la igualtat de gènere?

Pel que fa a la primera interrogació, sabem que les dones a Catalunya continuem patint una representació desproporcionada en les jornades laborals parcials, els contractes temporals i, entre d’altres, la població inactiva i aturada. També perdura la nostra discriminació salarial, segregació laboral i concentració en l’economia informal i precària.

D’altra banda, a l’Estat espanyol ja han mort més de 20 dones víctimes de la violència masclista des d’inicis d’any i les dones catalanes seguim sense poder exercir plenament el nostre dret al propi cos com a resultat, entre d’altres factors, de les dificultats existents per implementar la recent reforma de la llei d’avortament. Si bé el nou i flamant Govern dels millors no ha mostrat cap preocupació vers aquest escenari i ha eliminat durant els seus primers mesos programes específics per a la nostra protecció contra la violència de gènere i, entre d’altres, contra la nostra discriminació en el mercat laboral, ara sembla mostrar un rehabilitat neguit per la dignitat femenina i argumenta que la prohibició dels vels integrals pot ajudar a preservar-la. Això em condueix a la segona pregunta.

La controvèrsia sobre la prohibició d’aquestes peces de roba a Catalunya constitueix un debat artificial impulsat per certs sectors de la classe política, i el nombre de dones que les utilitzen en el nostre territori poden ser comptades amb els dits d’una mà. Convergència i Unió no es troba sola en la confecció de cortines de fum: partits com el PSC i ERC també semblen anar a remolc del discurs clarament xenòfob de Plataforma per Catalunya i el PPC s’ha convertit en principal altaveu d’un relat en què la població d’origen immigrant esdevé el blanc on la ciutadania pugui dirigir la ràbia, la incertesa i el desemparament creats per la crisi econòmica.

Si els partits polítics darrere d’iniciatives com la prohibició del vel integral realment volguessin fer una aposta per eradicar les nombroses situacions d’indignitat a les que es veu sotmesa la comunitat musulmana, com ara la incapacitat de practicar la seva religió i els seus costums de manera normalitzada, la seva discriminació laboral, la seva criminalització, la seva estigmatització com a retrògrada i inherentment masclista i la seva dificultat per accedir a nombrosos drets, promourien mesures d’inclusió i cohesió social en comptes de regulacions prohibicionistes i punitives.

Si els preocupés sincerament la dignitat de les dones, no obstaculitzarien l’accés de les que són visiblement musulmanes als serveis públics ni, d’altra banda, permetrien l’allau de publicitat sexista que ens recorda subliminalment a totes cada dia que mai acabarem de convertir-nos en dignes objectes del desig masculí.

Si tinguessin com a prioritat fomentar la participació de totes les dones en la vida pública, no en sancionarien ni condemnarien a algunes a quedar-se a casa seva combatent possibles símptomes- unes vestimentes determinades- amb el mal que diuen voler eradicar- la falta d’autonomia de les dones-.

Si realment la voluntat fos de contrarestar la presència de la religió en l’esfera pública, retirarien crucifixos i subvencions de les escoles catòliques i deixarien de finançar visites papals amb diner públic. Si es proposessin honestament empoderar i comprendre les dones a qui suposadament volen protegir, preguntarien a les principals interessades com i per què porten el niqab i el burka. Si sentissin un desig genuí de legislar per a la nostra dignitat, no destruirien nombrosos recursos i avenços que tanta lluita ens han costat a les dones ni ens utilitzarien cínicament com a coartada. Si veritablement, en definitiva, volguessin garantir el nostre dret a decidir, no decidirien per nosaltres. Ni, vet aquí la ironia, ens prohibirien decidir.

http://contradecretburca.wordpress.com/

Article aparegut a Públic el 26 d’abril del 2011