eleccions al Parlament

Confluència de ruptura per guanyar

Fa quasi dos anys ens vam reunir aquí i el Procés Constituent neixia decidit a capgirar la vida política catalana. També teníem clar que no podíem fer-ho soles ni sols. Sabíem ja en aquell moment que calia trencar amb el règim espanyol del 78 defensat pel bipartidisme del PSOE i del PP. Ho seguim tenint clar. I sabíem que tampoc ens servien les receptes antisocials impulsades i imposades pel president Mas i per Convergència i Unió. També teníem clar que quan el Partit Popular ens deia que la Constitució no es podia reformar sabíem que mentien perquè  no havien tingut cap problema en reformar-la per fer-nos pagar el deute i els costos de la crisi, i que quan Convergència Unió parlava de sobirania no tenia cap tipus de problema en donar suport en aquesta reforma constitucional feta des de dalt i de manera antidemocràtica a Madrid per PSOE i PP. Teníem clar sobretot en aquell moment que la República Catalana ha de ser, no la que ens explicava el senyor Mas, sinó que ha de ser de i per a les majories, i que ha de ser construïda des de baix i no des de despatxos ni passadissos.

En tot aquest temps hem treballat moltíssim; portem quasi dos anys de molta feina. I de fet hem fet coses que mai haguèssim imaginat, o almenys en aquell moment, que serien possibles. I després de semi-consultes, de la continuació de les retallades (perquè ens segueixen retallant i ens segueixen imposant pressupostos de l’austeritat), i d’una política vergonyosament electoralista per part de Convergència i Unió, en la que amb aquesta declaració posposada d’eleccions intenten guanyar temps i imaginar com podran salvar-se i segurament com refundar-se com a partit… després de tot això, crec que ens hem de reafirmar en la diagnosi de la necessitat de la confluència de totes les esquerres, moviments socials i polítics catalans que defensin el llançament d’un procés constituent que transformi radicalment no només el vincle de Catalunya amb un règim espanyol oligàrquic i antidemocràtic, sinó també el model de societat que volem construir a casa nostra. En aquest sentit, hem de reivindicar la pertinença i la rellevància d’aquest diagnòstic i hem de reconèixer i recordar que el projecte del Procés Constituent i aquesta proposta de confluència rupturista són més rellevants que mai. Com s’ha dit abans, estem en un moment excepcional.

Hem de seguir defensant una confluència de ruptura contra els que ens segueixen desnonant.

Confluència de ruptura contra els que no ens volen deixar decidir com a poble, però també confluència de ruptura contra tots els que carreguen el pes del deute sobre les espatlles dels i les estudiants, de les treballadores, de les persones en situació de dependència, de la gent gran, i dels moltíssims col·lectius i majories socials que estem pagant el cost d’aquesta crisi.

Confluència de ruptura contra els que agredeixen el dret de les dones a decidir sobre els nostres cossos. Es diguin Partit Popular o es diguin Unió Democràtica de Catalunya.

Confluència de ruptura contra corruptes i els seus compares, tinguin els seus comptes a Suïssa o els tinguin a Andorra.

Confluencia de ruptura contra els veritables responsables de la mort de la Patricia Heras i l’empresonament i sentència macabres d’en Rodrigo Lanza aquí a Barcelona.

Confluència de ruptura també, contra els que a Catalunya i a la resta d’Espanya, tinguin les sigles que tinguin, segueixen defensant una llei d’Estrangeria que crea ciutadania de primera i segona classe.

I confluència de ruptura contra els que s’aferren a les cadires i als privilegis, sigui a Sant Jaume, sigui al Parlament o sigui a Madrid.

Avui la pregunta afortunadament ja no és si podem guanyar sinó com guanyarem; com ho farem. Perque estic segura que així serà. Si seguim treballant i, com sempre, seguim empenyen.

Del #25N a seques al #25NalCarrer: diumenge tenim un recorregut per fer

Sandra Ezquerra|Eldiario.es Portem setmanes parlant de la jornada del 25 de novembre i la importància que tindrà per al futur de Catalunya a curt i mitjà termini. Hi ha moltes coses en joc: la possible majoria absoluta del “govern dels millors” en les retallades, la configuració sobiranista del Parlament i la més que probable entrada d’una força rupturista com la CUP-Alternativa d’Esquerres. El 25N, en definitiva, es decideixen moltes qüestions d’interès per al conjunt de la societat i, particularment, per a aquelles i aquells que duem anys lliurant una interminable batalla contra els privilegis de l’1%, que apostem per una altra forma de fer política i que defensem el dret dels pobles a decidir sobre el seu futur.

Dit això, s’està parlant molt menys d’un fet d’enorme importància per als feminismes. Més enllà de ser (i abans d’esdevenir) jornada electoral, el 25N era (i és) el Dia Internacional contra la Violència Masclista, i cada any se celebra a Barcelona una manifestació contra la impassibilitat social i política i en record de les víctimes que va de Canaletes a Plaça Sant Jaume. Aquest any, però, la Junta Electoral l’ha prohibida. La raó? Perquè “coincideix amb la jornada de votació corresponent a les properes eleccions al Parlament de Catalunya”. Ja sabem com van les coses per a la ciutadania profana: el dia 24 només s’autoritza la reflexió electoral portes endins i l’única política permesa el 25 serà el discret acte de dipositar una papereta en una caixa transparent.

No ens hauria de sorprendre que CiU hagi convocat les eleccions catalanes en aquesta data, obviant així la seva importància social, política i simbòlica. Al cap i a la fi, durant aquesta legislatura Mas i el seu executiu han dut a terme una silenciosa, però no per això menys hostil, croada contra nombroses victòries obtingudes pels feminismes durant els últims anys, tal i com il.lustren, entre d’altres accions, la seva supressió poc després d’arribar al poder del programa específic contra la violència masclista del Departament d’Interior o l’eliminació de la direcció general d’igualtat d’oportunitat de l’extingit Departament de Treball. Tampoc ens hauria de sobtar la prohibició de la Junta Electoral de la mobilització organitzada i convocada des del moviment feminista per aquest diumenge. No és la primera vegada que aquest organisme s’erigeix com a garant de la perpetuació de l’status quo polític-institucional i criminalitza la llibertat d’expressió i manifestació. O és que no recordem les abusives i arbitràries imposicions de recollida d’avals a qualsevol força política extra-parlamentària que s’ha presentat a unes eleccions? Això per no parlar de la prohibició de múltiples manifestacions per part de juntes electorals i tribunals judicials diversos amb motiu del 8 de març durant les eleccions generals de l’any 2008 o de les desenes d’acampades sorgides en plena ebullició del moviment 15M durant els comicis municipals del 2011.

No crec que calgui argumentar gaire la importància de denunciar la persistència de la violència masclista. Segueix existint i és inherent a la nostra societat, la nostra economia i les nostres relacions. És estructural. Hem de dir prou; hem de visibilitzar-la; l’hem d’eliminar. I per això, aquest diumenge a la tarda, quan els col.legis electorals encetin el compte enrere per tancar les seves portes, totes les que somiem, treballem i lluitem per un món lliure d’injustícies i desigualtats ens trobarem a Canaletes per deixar ben clar que si toquen a una ens toquen a totes i tots. No és tasca aquesta, tanmateix, només dels feminismes ni de les dones, sinó de tots i totes les rebels i desobedients. No ens deixeu soles. No us quedeu sols. Malgrat la desídia del Govern i l’autoritarisme antidemocràtic de la Junta Electoral, que corri per les xarxes, que ho sentit tothom: aquest diumenge no només hi ha eleccions; aquest diumenge tenim un recorregut a fer. Passem, a les 18 hores, del #25N a seques al #25NalCarrer.

Article publicat a eldiario.es, 24/11/2012

Traducció al castellà aquí

Una Catalunya millor, per a qui?

Versió en castellà aquí Sandra Ezquerra[1] Anunciava la campanya electoral de Convergència i Unió l’inici del canvi i una Catalunya millor. Doncs ja hi som. Les eleccions tenen un guanyador i, parant atenció al seu programa, cal preguntar-se per on aniran les millores.

Malgrat la retòrica del conservadorisme compassiu, mesures com “la transformació de la renda mínima d’inserció”, la creació “d’un compromís de ciutadania [per als nouvinguts] que comporti respecte i actitud d’integració al país”, la “supressió de l’impost sobre successions i donacions” i, entre d’altres, l’aplicació del “principi d’austeritat en tota l’administració pública” suposaran un retrocés important per a totes aquelles persones crònicament excloses del mercat laboral, en els drets de la població immigrada, en la creació d’un sistema fiscal progressiu i en la qualitat tant dels serveis públics com dels llocs de treball que els conformen. Tanmateix, l’aprofundiment de les mesures neoliberals implementades pel Tripartit no és l’únic tret definidor del projecte de país d’Artur Mas per als propers quatre anys. També ho són algunes absències, com per exemple l’escassa menció de les polítiques entorn a la igualtat de gènere i la inexistència de mesures a favor de la llibertat de les persones, incloent les dones, de decidir sobre el nostre propi cos i futur.

Fa unes setmanes milers de persones vam sortir, de nou, al carrer amb motiu del Dia Internacional contra les Violències de Gènere, per reivindicar el dret de les dones a viure una vida digna i en llibertat. Nombrosos estudis han coincidit durant els últims anys en què els diferents tipus de violències de gènere són perpetuats per la pervivència d’estructures i ideologies patriarcals que reclouen a les dones en la dependència i la invisibilitat de l’àmbit privat, que defineixen rígidament i de forma binària els rols de gènere als que ens acollim les persones i que exclouen qualsevol itinerari vital o identitat i opció sexual no domesticables per l’asfixiant model de la família tradicional heteronormativa. Això es dóna independentment que la violència sigui exercida contra dones, persones homosexuals, lesbianes o d’identitat trans o executada en la seva vessant física, psicològica, econòmica, simbòlica o sexual.

Malauradament, el futur Molt Honorable no té gaire a dir al respecte. Crida l’atenció del seu full de ruta política l’absència de qualsevol priorització de la lluita contra les violències masclistes i la mancança de propostes per continuar retallant les desigualtats de gènere, identitat o opció sexual, així com per implementar algunes de les polítiques de gènere aprovades pel govern central. En aquest sentit, les paraules interrupció voluntària de l’embaràs, avortament, masclisme, masclista, sexista o feminisme no figuren a enlloc del programa. I enlloc vol dir zero vegades. La paraula violència de gènere apareix un cop i de forma descontextualitzada, el mot gai ho fa dos, un dels quals per garantir el suport psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar [sic] i la paraula “embarassades” figura al bloc de polítiques familiars per promoure l’educació de les adolescents en la maternitat sense que hi hagi cap menció sobre l’opció d’avortar. En clar contrast, austeritat hi apareix vuit vegades, religió 36 i família 84.

Recapitulant, més moralismes (catòlics), més retallades socials i un retorn al pilar fonamental de la societat catalana: la família en majúscules, la de tota la vida. Això passa, entre d’altres, per una devolució de les responsabilitats de cura a les llars, per una problematització de qualsevol condició sexual que no sigui normal i per un retrocés en la llibertat de les dones i les persones per decidir, més enllà dels dictàmens de la família i la societat patriarcals, sobre la nostra vida i la nostra autonomia. En definitiva, el canvi orgullosament anunciat per CIU passa per una silenciosa, però no per això menys hostil, croada contra nombroses victòries obtingudes pels feminismes, incloent la visibilització de les violències de gènere, durant els últims anys.

Els i les que seguirem lluitant des de baix pels nostres drets ens preguntem en veu alta, una Catalunya millor per a qui? Per a nosaltres segur que no.

[1] Article aparegut a l’edició catalana de Público el 23 de desembre del 2010

I de nou ha valgut la pena

Versió en castellà aquí

Ens llevem amb la ressaca de la feina realitzada durant les últimes setmanes i començant a fer-nos a la idea que la dreta ha guanyat un terreny considerable tant en el govern com en l’oposició catalana: la dreta sobiranista, la dreta espanyolista i la dreta independentista. Però la dreta al cap i a la fi. Malgrat que el populisme feixista s’hagi quedat a les portes del Parlament no deixa de ser significatiu el seu creixement, i aquest hauria de ser un avís important de cara a les eleccions municipals de la primavera del 2011. Després d’ahir el Parlament català serà més neoliberal que mai i, si ahir la lluita contra el sistema s’enfrontava a nombrosos reptes, a partir d’avui els drets de les classes populars, de les dones, de la població d’origen immigrant, de les treballadores i treballadors, de les persones jubilades, entre molts altres, perillen més que mai. Avui dia 29 de novembre, doncs, no s’acaba una lluita sinó que es renova, reflexiona i es prepara per encarar noves dificultats.

Els tres components del Tripartit, de manera diferenciada però plena de paral·lelismes, paguen el preu que la subordinació de l’esquerra al joc parlamentari i a la gestió del sistema porta anys imposant. Aquest preu inevitablement es multiplica en temps de crisi. La pèrdua de rumb i de projecte polític de l’esquerra institucional, la seva aposta per jugar a dues o tres bandes, l’escandalós contrast entre allò dit i allò fet, la seva acceptació de la inevitabilitat del capitalisme i, per tant, del seu “rescat”, deixa cada dia a més gent en la foscor i el fred del desencís i el cinisme rabiós. De res ha servit que el Joan Herrera ens intentés seduir amb esperances verdes o estètiques rebels: l’esperança de molta gent ha estat destruïda per les seves traïcions i fa ja temps que vam triar exercir la nostra rebel·lia a l’únic lloc on no pot ser cooptada: al carrer i des d’un anticapitalisme sense concessions.

Fa un any i mig vaig rebre més d’una i dos crítiques per un text que vaig escriure en el què afirmava que havia valgut la pena participar en una campanya electoral anticapitalista al Parlament europeu que va acabar obtenint uns 20.000 a tot l’Estat espanyol. Potser algunes de les acusacions d’autoindulgència tenien cert fonament des d’un punt de vista electoralista i “curtplacista”, però en aquell moment, igual que ara, per mi el que realment va resultar important va ser l’arrencada (molt modesta, però arrencada al cap i a la fi) d’un procés, d’una inèrcia, d’una il·lusió col·lectives sobre la possibilitat de canviar la nostra societat de base.

Un any i mig després em miro els 7.169 vots de Des de Baix de la mateixa manera. Queda per davant, indubtablement, molta reflexió a fer: sobre les dificultats que l’actual context social, econòmic i polític imposa a l’hora d’intentar obrir una escletxa mediàtica, política i social per qüestionar frontalment el sistema; sobre els errors interns comesos, sobre les mancances existents, sobre les dificultats d’arribar a més gent dins i fora de la militància radical; sobre la necessitat de descansar i prendre forces per continuar el camí… Algunes de les conclusions d’aquestes reflexions seran dures i difícils de pair però només fent-ho serem capaces d’avançar.

I avançarem no només perquè tenim 7.169 raons per fer-ho- que ja és moltíssim- sinó principalment perquè estem convençuts que no ens queda cap altra opció. Des de Baix ha estat capaç de sumar voluntats, de fer confluir complicitats, de transmetre il·lusió a moltes persones. I ho hem fet desmarcant-nos de la lògica imperant, des de l’honestedat, la valentia i la irreverència. Només per això ja estic convençuda que ha tornat a valdre la pena.

Tanmateix, ha quedat també molt clar que no hem estat capaces de convèncer a un sector important de l’esquerra alternativa, ja sigui per la seva aposta per l’abstenció passiva o activa, per la seva preferència per programes monogràfics o per opcions independentistes clarament de dretes. En aquest sentit, a Des de Baix haurem de reflexionar també sobre com connectar amb aquests sectors i seguir reivindicant no només la possibilitat sinó també la urgència de vincular la lluita anticapitalista, amb la del dret als pobles a decidir, amb la dels drets dels animals, amb la de la cultura lliure, amb la feminista, amb l’antirracista, en definitiva, amb la denúncia contundent contra tot tipus d’opressió.

Dit això, també tinc clar que amb això no hi haurà suficient. Nosaltres ens haurem d’esforçar molt més per transmetre el missatge i seguir construint els ponts, però molta altra gent haurà de fer la seva part per rebre’l i per creuar-los. Per trobar-nos tots plegats en un punt, que existeix, on podem començar a caminar plegats. Entre altres coses, els resultats del 28-N mostren que són temps profundament difícils per a l’esquerra ANTI-SISTEMA i que únicament podrem seguir multiplicant forces si ho fem de forma unitària. I mentre que les eleccions municipals de la primavera seran un eix clau entorn al qual seguir teixint aliances i complicitats, no és aquesta la principal raó per la qual hem de fer-ho. A diferència del que pugui semblar, no està en joc l’obtenció de quatre regidors sinó la consolidació d’una resistència valenta, honesta, generosa i solidària front a  l’agudització de la crisi sistèmica i l’enduriment dels atacs neoliberals, xenòfobs, homòfobs i patriarcals que seguirem patint les classes populars. Malgrat que sovint des de l’esquerra radical tendim a pensar en termes d’autoconstrucció, de protecció d’espais polítics, de debats eternament estèrils i sospitosament fratricides i de purismes perillosament autoreferencials, el que realment està en joc és l’existència o no d’una alternativa creïble, coordinada, que no faci concessions i que perduri i creixi en el temps .  Una esquerra descarada i alhora incloent i plural; una esquerra que no sigui la casa de ningú però que alhora sigui la llar de totes i tots dels que hi vulguin formar part; una esquerra de combat front una dreta cada cop més combativa i una socialdemocràcia cada dia més desorientada i llunyana.

Com deia fa poques setmanes un company de Kaosenlared, en aquests moments les classes populars estem derrotades, sí, però ni de lluny estem vençudes. I de la derrota al contraatac no hi ha tanta distància. És qüestió de posar-s’hi. Passi el que passi, ha tornat a valdre la pena. I si les 7.169 raons de Des de Baix contribueixen a multiplicar diàlegs, ponts, espais,  batalles i voluntats, encara n’haurà valgut més.