J.M.G. va amenaçar i va perseguir la seva ex-xicota, adolescent com ell, perquè tornés amb ell. En el seu intent de reprendre la relació, J.M.G. va pressionar a la jove trucant-la al mòbil cada dia, presentant-se en la seva acadèmia, cridant i colpejant la porta i increpant de forma intimidadora els seus coneguts. A més de tot això la va abordar davant del seu domicili cridant-li “que se iba a enterar” i li va prendre el mòbil per esbrinar “amb qui havia estat”. En no aconseguir la reacció desitjada, es va tirar al terra i es va arrossegar per la calçada.
El Jutjat Penal número 2 de Santander va condemnar J.M.G. a una multa de 60 euros per una falta d’amenaces i coaccions de caràcter lleu. També li ha prohibit apropar-se a la jove durant sis mesos. El mateix Jutjat, no obstant, l’ha absolt del delicte de violència de gènere perquè considera que un “enamorament propi d’adolescents”, sense projecte de futur, no pot equiparar-se a la relació de parella que exigeix el Codi Penal [1].
No sabem gaire de la vida de J.M.G. Sabem que és menor. També sabem que, davant d’un “rebuig amorós” va reaccionar amb violència verbal, agressivitat, amenaces, intimidació, xantatge i coacció. El que m’ha cridat l’atenció d’aquest cas és que el jutge, vista la curta edat del noi (i de la víctima), li ha tret importància: Coses de nens/es. Tanmateix, el que fa que el jutge, al meu parer, relativitzi aquest episodi és precisament el que a mi em fa veure’l com a especialment preocupant. Què passa? Que els adolescents, pel fet de ser-ho, no poden ferir? No poden matar? És que no es convertiran un dia en adults que es mouran pel món partint del coneixement i experiència acumulats des de nens?
Sembla clar que J.M.G. va aprendre en algun(s) lloc(s) que podia mantenir al seu costat a una parella utilitzant la força. Dubto que una multa de 60 Euros i una ordre d’allunyament el facin canviar de visió així com així. El que va fer és violència de gènere i el jutge, però particularment J.M.G., ho haurien d’haver entès així. Amb això no estic advocant necessàriament per una pena més dura per a aquest jove, sinó que plantejo la necessitat de, independentment de l’edat de l’agressor, nomenar les coses pel seu nom. Només així podem canviar-les. Vistos els mètodes que J.M.G. ha utilitzat per abordar la ruptura de la seva relació, què ens fa pensar que n’utilitzarà d’altres quan es trobi en una relació amb “projecte de futur” i que ja no sigui fruit d’un “enamorament propi d’adolescents”? Què està fent en aquest cas l’estat i la societat per assegurar-se que J.M.G. desaprengui allò après? Què estem fent perquè aprengui altres coses, altres formes, altres lògiques? No podria haver estat aquest cas una valuosa oportunitat per treballar amb aquest jove la qüestió de les relacions de gènere i les violències que sovint se’n deriven?
La sentència constitueix, en la meva opinió, una frivolitat com a mínim sinó una negligència. No podem esborrar ja el que J.M.G. li va fer a la seva ex-parella, però sí que hauríem estat a temps de prevenir el que ell, i molts joves com ell, podrien fer en el futur a les joves i dones que han de conèixer i “estimar”. A què esperem?
[1] Informació extreta de Público, 20 de novembre 2009 (pàgina 30)
interseccion[e]s 
1 comments