Entrevista amb El Debat, per Gemma Vialcanet
La manifestació del 8 de Març és ja un clàssic, una cita habitual i emblemàtica per a milers de persones. Col·lectius, dones a títol personal, organitzacions feministes i d’altres sectors dels moviments socials surten al carrer per defensar els drets de les dones. Però en un moment en què les dones ja s’han incorporat plenament en el món laboral, sorgeixen veus que qüestionen accions d’aquest tipus. En aquest context, Sandra Ezquerra, membre de la Comissió 8 de març reivindica que el “feminisme no està passat de moda” i que encara hi ha molt camí per récorrer.
Encara cal un dia com el 8 de març?
Per suposat, sí que cal. Actualment circula un discurs, sobretot en els mitjans, que diu que ens trobem en l’era postfeminisme, que les dones ja han assolit la plena igualtat i que el feminisme ja està obsolet, però no és veritat. El feminisme no està passat de moda, encara cal denunciar l’opressió i la discriminació que milions de dones segueixen patint avui en dia. D’aquí també ve una mica el lema que defensem: ‘Nosaltres som feministes, i tu?’, reivindicant que el feminisme segueix sent necessari i segueix estan vigent.
Enguany es compleix el primer centenari de la proclamació del 8 de Març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Quines són les reivindicacions principals?
A banda de reclamar la vigència del moviment feminista, la manifestació d’aquest any es centra en la denúncia dels efectes que la crisi està tenint sobre les dones. Es deia que la crisi estava afectant més als homes, però en una segona etapa la recessió va arribar al sector serveis, majoritàriament ocupat per les dones. Les taxes de contractes parcials en dones són més altes que en homes, la precarietat i la conciliació laboral són altres problemes. La crisi té rostre de dona i calen respostes femenines.
Quines respostes calen en aquest camp?
Inversió i més inversió en polítiques socials i serveis públics gratuïts i de qualitat: serveis sanitaris, educatius i de cura de les persones. La crisi no pot ser una excusa per retallar els drets que s’han aconseguit. Cal un reconeixement de les tasques de la cura de les persones, les llars i la seva socialització completa; els mateixos drets per a totes les persones, així com una educació que qüestioni activament l’estructura patriarcal i heterosexista.
La violència de gènere és un altre dels problemes més greus de tots els temps?
Cal dir que el moviment feminista no acaba de tenir consens en matèria de violència de gènere. Hi ha punts de vista que diuen que les lleis actuals són bones, però que no hi ha diners; i n’hi ha d’altres que diuen que l’actual Llei de violència de gènere no és suficient. El que sí que està clar és que és un problema greu, molt relacionat amb el canvi dels processos socioeconòmics i amb la incorporació de la dona al mercat de treball. Els homes de cop ja no són els qui sostenen la família i les dones guanyen en autonomia. Tot això fa trontollar el sistema i model tradicional.
Com valores la Llei de l’avortament recentment aprovada pel Govern Zapatero?
Una cosa positiva és que introdueix que les dones puguin avortar fins les catorze setmanes sense donar explicacions. De totes maneres, amb aquesta llei no s’ha despenalitzat l’avortament ja que segueix veient-se com un delicte i no estem davant un dret lliure. Tampoc es garanteix la gratuïtat. Pel que fa a la qüestió de les nenes de 16 i 17 anys és contradictori. Es considera que són prou madures per ser mares i no per poder avortar.
Davant el sentiment de postfeminisme, com atreure ara l’atenció no només dels mitjans, sinó també de les pròpies dones?
Un dels punts claus és apropar el feminisme a la vida quotidiana de les dones i de les joves perquè vegin el feminisme com una qüestió rellevant de la seva vida més intima i del dia a dia. Ser conscients per exemple, d’allò que significa anar a l’escola i que poc a poc, s’aprengui un rol de gènere sense donar-se compte. En aquest sentit, hem d’acostar-nos a les dones joves perquè les que pugen ara són les activistes del demà, són les que agafaran el testimoni i seguiran la lluita.
Quina és l’assignatura pendent?
Ens hem acomodat com a societat en un discurs de la igualtat formal i hem donat per suposat que automàticament volia dir igualtat, però hem de seguir empenyent. La igualtat sobre el paper no vol dir igualtat de facto, real o social. Aquest discurs de la igualtat formal ha fet molt de mal al feminisme perquè ha fet sentir a molta gent que la lluita estava guanyada, que la batalla ja estava lliurada i que no calia continuar-la. No és veritat. Ho demostren els fets.
Enllaç a l’entrevista a Eldebat.cat aquí
interseccion[e]s 