Mes: gener de 2011

Apologia de la por

Traducció al castellà aquí. Quan milites a l’esquerra radical arriba un moment en què de manera inevitable comences a dubtar de si la teva visió fatalista del món és compartida per més que un grapat de milers de persones. La teva realitat no està exempta de certs tints esquizofrènics fruit dels teus salts constants entre la bombolla militant i la “vida real”. Durant les últimes setmanes he dubtat d’aquest dubte. O potser hauria de dir que m’he oblidat d’ell. Avui, però, per alguna raó, torno a ser conscient de la bipolaritat i, per què no dir-ho?, sento unes enormes ganes de plorar.

Em dic Sandra, tinc 34 anys i molta por. També tinc una història laboral registrada oficialment de menys de 365 dies cotitzats. Sé que també tinc ràbia, però ara mateix no la trobo. A vegades passa: en el constant i precari equilibri entre els múltiples, i sovint contradictoris, sentiments que ens fan llevar-nos cada matí, a vegades guanyen uns, encara que mai els mateixos. Guanyen, però, per ser vençuts, afortunadament, per altres a l’endemà. I així anem avançant, fins que s’ensorra el fràgil equilibri o fins que s’enquista per sempre per tornar esclatar el dia després.

Avui, sense cap tipus de dubte, està guanyant la por. Ja sé que molts de vosaltres sovint em sentiu parlar i somrieu amb escepticisme afectuós.  D’altres amb escepticisme a seques. Mai m’he acostumat a que em digueu “utòpica” però sí que m’he acostumat al somriure. Avui, però, insisteixo, és diferent. No estic “només” preocupada pel futur de la humanitat, la davallada de l’estat del benestar, la insostenibilitat del sistema econòmic, l’opressió de les dones o la xenofòbia inherent a la llei d’estrangeria. Que ho estic. Però el que em fa sentir un nus a l’estómac no és el pes de principis tan tangiblement abstractes . És visceral. De cos. Una por no teoritzada, articulada ni debatuda sinó sentida, viscuda, plorada.

D’aquí a una setmana el govern té planejat tirar endavant, peti qui peti, l’avantprojecte de llei de reforma de les pensions. Durant els últims mesos he estat fent números i no només, si s’aprova la reforma, no crec que em pugui jubilar abans dels 78 anys sinó que ho faré amb una pensió irrisòria. La meva trajectòria fins ara al mercat laboral, que és paradigmàtica de la d’una part important dels homes i dones de la meva generació, ha estat plena d’incertesa, angoixa, inestabilitat i impotència, i els canvis que ens estan imposant no faran més que agreujar i perpetuar tot això. I si bé les contrarreformes en les que ens veiem immerses reescriuran la meva història, i la de tants altres, per ubicar-la en una nova realitat que de moment només som capaços d’imaginar, el que veritablement em fa por no és això sinó que els carrers estan buits. El que en realitat em fa preguntar-me terroritzada si hi ha futur per a mi i per tants i tantes altres és que tant des de la distància com des de la proximitat la gent no sembla tenir-ne de por. Sé que la tenen, però no ho sembla. I no ho sembla perquè estan tan acostumats a caminar amb ella que, malgrat que és la por la que regeix la seva vida, han hagut de fer veure que no hi és per poder dormir a les nits, per poder viure durant el dia.

Avui no m’he assegut davant l’ordinador per escriure una ponència acadèmica o un pamflet dels meus. Avui no. Avui teclejo per demanar si us plau a qualsevol que em vulgui llegir, per suplicar-vos que mireu cap endintre i busqueu la vostra por. Busqueu-la per tots els racons per on sospiteu que vau decidir amagar-la un dia i recupereu-la. Viviu-la. És real, és una merda. Però poca gent s’ha mort de por. Jo no conec a ningú. Un cop l’hàgiu trobada i l’hàgiu viscuda mireu llavors cap enfora. Descobriu que no sou els únics, entengueu d’una puta vegada que el que mata no és la por sinó les conseqüències de fer veure que no hi és. Reivindiqueu-la com la manifestació més íntima i inconfessable de la crisi, de l’atur, del deute, de la solitud, de la incertesa, de la precarietat, dels desnonaments, de la desídia dels grans sindicats, del pensament únic, de les retallades, del l’augment del racisme, de les paraules del Rouco, de la impunitat de Berlusconi, del cinisme de Zapatero, del triomf del Mas, de la criminalització de la dissidència, de la banalització de l’amor. En els vostres cossos, en els vostres budells, en la vostra ment, en el vostre cor. I permeteu-vos reconèixer-vos, d’aquesta manera, en la meva por, en la de l’altre. Deixeu que la vostra por, malgrat que s’amaga sota la vostra pell i rere els vostre subconscient més profund, esdevingui pública, col·lectiva, articulada, es converteixi en veu, esdevingui ràbia.

Aquesta nit sento molta por, però el que és diferent respecte a la setmana passada és que m’ha deixat de fer por sentir-la. I quan vagi a dormir creuaré els dits aviam si quan em desperti demà ha estat vençuda per la ràbia. És més, sé que la ràbia guanyarà. Al final sempre ho fa, la qüestió és encertar en què triem combatre, en què decidim crear amb ella. I un cop hagi guanyat, en comptes de permetre’m caminar com una sonàmbula aterrida, demà sortiré als carrers per omplir-los juntament amb tanta altra gent que també comença a estar espantada de no sentir la seva por. I això els permetrà cridar de forma decidida i valenta, ja hi ha prou!

Contra la fal·làcia de la inevitabilitat

Sandra Ezquerra|Públic [1] Versió en castellà aquí. La necessitat de reformar les pensions no és cap novetat en el panorama polític de l’Estat espanyol. Ja fa un parell de dècades que sentim que l’envelliment de la població fa augmentar la taxa de dependència, i el caràcter suposadament neutral i científic d’aquesta afirmació ha dificultat l’articulació d’una resposta capaç de rebatre l’aparent inevitabilitat de reformar (és a dir, reduir i fer més inaccessibles) les pensions. Aquesta dificultat de rèplica argumental s’agreuja en un context protagonitzat per la crisi fiscal, on les retallades en despesa pública social cada cop més són presentades pel govern com l’única i indiscutible solució.

Si ens aturem a desgranar l’argument de la suposada inevitabilitat de la reforma descobrim, no obstant, que s’hi conjuguen dos elements. El primer rau en què, com a resultat del creixement de l’esperança de vida durant les darreres dècades fruit d’importants avenços mèdics i tecnològics, d’aquí a uns anys no hi haurà suficients persones cotitzant per suportar el pes de les que per edat ja no ho facin. Això es veurà reforçat pel declivi en les taxes de fertilitat a Catalunya i l’Estat espanyol, que darrerament s’han situat entre les més baixes del món. Les dones actualment en edat reproductiva no només hem posposat l’edat de tenir fills sinó que a més hem reduït el seu nombre en una proporció considerable en relació a les generacions anteriors. Això està tenint un impacte indiscutible sobre el creixement de la taxa de dependència.

Tanmateix, les equacions matemàtiques utilitzades pels polítics no deriven necessàriament ni en la insostenibilitat d’un dels pilars fonamentals de l’Estat del benestar ni a la inevitabilitat de la reforma de les pensions. Tampoc incorporen tota la complexitat del panorama social actual. La pregunta que en realitat ens hauríem d’estar formulant és, per què decideixen les dones tenir pocs fills o no tenir-ne?

La resposta rau principalment en el desfasament existent entre la nostra incorporació generalitzada en el mercat laboral durant les últimes dècades i la minsa creació d’oportunitats per compatibilitzar aquesta nova presència amb el rol de mares i curadores que se’ns imposa socialment. Aquest desfasament fa que sovint les dones hàgim de triar entre la maternitat o el treball remunerat fora de la llar. No escollir sovint significa enfrontar-se a kafkians malabarismes per poder conciliar i, tenint en compte la feblesa de les polítiques públiques actuals de suport a les famílies, això fa que moltes acabem decidint o no ser mares o no ser treballadores remunerades. L’enquistament d’aquest dilema es troba profundament relacionat amb el fet que la taxa d’activitat femenina a l’Estat espanyol es situa en aquests moments entre les més baixes de la Unió Europea, fet que afecta negativament tant la competitivitat de l’economia com les arques públiques i, de retruc, el finançament, entre d’altres, de les pensions.

Si realment volem donar una resposta a la crisi de dependència que se’ns ve a sobre comencem per visibilitzar que es pot i cal fer-ho des de l’esquerra: enfortint l’Estat de benestar i no encongint-lo cada cop més. Apostem per una reducció de la jornada laboral que permeti tant a dones com a homes gaudir de temps per tenir fills i cura d’ells; exigim una xarxa de serveis socials finançada per l’Estat que garanteixi el suport a la maternitat i la paternitat i que acabi d’una vegada per totes amb el pervers binomi feina-família; invertim recursos públics en la creació d’ocupació de qualitat que afavoreixi la incorporació laboral de les dones sense que per això hàgim de renunciar a tenir una família; creem un model de benestar que defineixi la reproducció social com a responsabilitat d’homes, de dones, de l’Estat, de l’economia. Tot això tindria un important impacte a mig termini en un dels principals factors darrere el tan temut problema demogràfic sense haver de reduir ni en un euro la despesa en jubilacions. També significaria un gir substancial respecte l’espiral de mesures neoliberals a la que portem dos anys abocats per apaivagar la còlera dels “mercats”.

Front a la fal·laç inevitabilitat de la reforma de les pensions l’única resposta sostenible i valenta passa per augmentar drets i no per retallar-los. Ens queda poc temps però val la pena intentar-ho. Hi ha massa en joc com per no fer-ho.

[1] Article aparegut a l’edició catalana de Público l’11/1/2011