Sweet pride of having had Joan Acker in our lives

Today I learned that our dear Joan Acker died this past June. I knew it through an Email from another dear feminist from Oregon, Kari Norgaard. I left Eugene in August 2008 and I have not been back since then. That was the last time I saw Joan: during my PhD Dissertation defense and the celebration party that Lara, Linda, and Joan, among others, organized for me after the defense.

I have not talked much to any of my friends and colleagues from Oregon since I moved back to Barcelona. However, I have thought quite a bit about many of them. I have also wondered often about Joan. Her dedication, support, and inspiration were undoubtedly some of the main gifts I took with me when I headed back home. Free from all the pressures, burdens and overwork that the younger feminist professors had to put up with, during the years I was in Oregon (2001-2008) Joan had among her priorities to spend time with the upcoming generations of feminist researchers: discussing with us, advising us, encouraging us, empowering us. She would come to spend time with us in our wonderful and historic SSFN retreats at the Oregonian coast to talk and practice feminism; she would have us in her home discussing books, authors, articles; she would tell jokes that made our experience of young feminist scholars a little bit less lonely; she would also make voracious criticisms to the university hierarchies whenever she felt she had to.

Joan was a pioneer but, far from being content with that, she made sure she spent her whole life helping younger women to start new paths and to walk the old ones in good company. Joan was struggle, she was compassion, she was camaraderie.

When I learned about her death this morning I told my partner, Jordi, that I felt sad for not having been more in touch with Joan during these eight years. He replied that my way of keeping in touch with her may have been feeling her intellectual and political heiress, inspiring my scholarly work and my activism in hers. I think Jordi is right. Joan’s guidance, mentorship, and friendship is one of the precious gifts I will always treasure from my time in Oregon. In exchange, our gift to her and to her memory should be the continuation of our uncompromising feminist struggle, our stubborn choice to keep pushing toward social chance, and our sweet pride of having had her in our lives.

To learn more about Joan’s life and work click here and here and here

Caçadores de somnis

Des d’aquest petit paradís en flames a l’Atlàntic els darrers dies m’he deixat acariciar per la rebelia i l’inconformisme de Virginia Woolf. Les seves paraules han despertat somnis que sovint es queden adormits entre la meva panxa i el meu cor; m’han fet pensar també en moltes de les dones que estimo, aprecio i admiro, i preguntar-me si elles també els tenen aquests somnis intermitents: somnis de que el feminisme ens fa imparables, somnis de que hem enderrocat tots els murs, somnis que les nostres veus són rellevants, somnis que les nostres paraules prevaldran.

Som hereves de generacions de dones que, contra tot pronòstic, van construir-se cambres pròpies amb les seves mans. Som dones que sobre el paper ho tenim tot i, tanmateix, seguim batallant contra molins de cristall transparent. Som dones que hem fet un pas endavant, que hem fet mil salts al buit. Els fem cada dia. I malgrat la companyia silenciosa del fil violeta que ens ha marcat el camí, malgrat les complicitats impagables, malgrat els argumentaris i les conviccions construïdes des d’una determinació col·lectiva, som també dones que sovint ens esgotem d’haver d’aixecar la veu, d’haver de recordar que som aquí, d’haver d’obligar-nos a seguir empenyent.

Les flames en aquest paradís de l’Atlàntic afortunadament van minvant i el silenci que les ha observat des de fa ja sis dies em recorda, com ho fa la Virginia Woolf, que el cansament no és excusa per obligar-nos a ser més petites, tot i que a vegades pugui ser temptador, ni per deixar d’atrapar els somnis que ens acaronen la cara i que de manera intermitent es posen a hivernar entre el nostre cor i la nostra panxa.

Ens seguiran ignorant, ens seguiran criticant d’una manera en què només se’ns critica a nosaltres, ens seguiran menystenint, ens seguiran somrient amb condescendència i ens seguirant temptant a sentir-nos petites i insignificants. Aquesta nit penso en totes vosaltres. Aquesta nit escric per a mi i per a totes aquelles que, contracorrent, empaiteu les estrelles. Aquesta nit em prometo ser caçadora de somnis durant la resta de la meva vida. I us demano la mateixa promesa. No fer-ho seria, com deia Virginia a les futures escriptores, abjecta traïció.

“Ni la lloança ni la crítica adversa tenen cap valor. No, tot i que ens hi podem entretenir amb molt de gust, el fet és que prendre mides en aquest camp és l’ocupació més fútil de totes, i sotmetre’s als mesuradors és la més servil de les actituds. L’única cosa que compta és escriure allò que vols escriure: i, qui pot dir si comptarà durant segles i segles o només unes hores? Però sacrificar un sol cabell del cap de la teva visió, un matís del seu color, per acatament a un director amb una copa de plata a les mans o a un professor amb un metre sota la màniga, heus aquí una traïció abjecta, en comparació amb la qual la pèrdua de tota la riquesa i de la castedat, generalment considerada com el més gros dels desastres humans, és una mera picada de puça” (Virginia Woolf, 1929).