Caçadores de somnis

2016-08-07 20.53.53.jpg

Des d’aquest petit paradís en flames a l’Atlàntic els darrers dies m’he deixat acariciar per la rebelia i l’inconformisme de Virginia Woolf. Les seves paraules han despertat somnis que sovint es queden adormits entre la meva panxa i el meu cor; m’han fet pensar també en moltes de les dones que estimo, aprecio i admiro, i preguntar-me si elles també els tenen aquests somnis intermitents: somnis de que el feminisme ens fa imparables, somnis de que hem enderrocat tots els murs, somnis que les nostres veus són rellevants, somnis que les nostres paraules prevaldran.

Som hereves de generacions de dones que, contra tot pronòstic, van construir-se cambres pròpies amb les seves mans. Som dones que sobre el paper ho tenim tot i, tanmateix, seguim batallant contra molins de cristall transparent. Som dones que hem fet un pas endavant, que hem fet mil salts al buit. Els fem cada dia. I malgrat la companyia silenciosa del fil violeta que ens ha marcat el camí, malgrat les complicitats impagables, malgrat els argumentaris i les conviccions construïdes des d’una determinació col·lectiva, som també dones que sovint ens esgotem d’haver d’aixecar la veu, d’haver de recordar que som aquí, d’haver d’obligar-nos a seguir empenyent.

Les flames en aquest paradís de l’Atlàntic afortunadament van minvant i el silenci que les ha observat des de fa ja sis dies em recorda, com ho fa la Virginia Woolf, que el cansament no és excusa per obligar-nos a ser més petites, tot i que a vegades pugui ser temptador, ni per deixar d’atrapar els somnis que ens acaronen la cara i que de manera intermitent es posen a hivernar entre el nostre cor i la nostra panxa.

Ens seguiran ignorant, ens seguiran criticant d’una manera en què només se’ns critica a nosaltres, ens seguiran menystenint, ens seguiran somrient amb condescendència i ens seguirant temptant a sentir-nos petites i insignificants. Aquesta nit penso en totes vosaltres. Aquesta nit escric per a mi i per a totes aquelles que, contracorrent, empaiteu les estrelles. Aquesta nit em prometo ser caçadora de somnis durant la resta de la meva vida. I us demano la mateixa promesa. No fer-ho seria, com deia Virginia a les futures escriptores, abjecta traïció.

“Ni la lloança ni la crítica adversa tenen cap valor. No, tot i que ens hi podem entretenir amb molt de gust, el fet és que prendre mides en aquest camp és l’ocupació més fútil de totes, i sotmetre’s als mesuradors és la més servil de les actituds. L’única cosa que compta és escriure allò que vols escriure: i, qui pot dir si comptarà durant segles i segles o només unes hores? Però sacrificar un sol cabell del cap de la teva visió, un matís del seu color, per acatament a un director amb una copa de plata a les mans o a un professor amb un metre sota la màniga, heus aquí una traïció abjecta, en comparació amb la qual la pèrdua de tota la riquesa i de la castedat, generalment considerada com el més gros dels desastres humans, és una mera picada de puça” (Virginia Woolf, 1929).

2016-08-06 19.45.05.jpg

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s