Mes: Novembre de 2010

I de nou ha valgut la pena

Versió en castellà aquí

Ens llevem amb la ressaca de la feina realitzada durant les últimes setmanes i començant a fer-nos a la idea que la dreta ha guanyat un terreny considerable tant en el govern com en l’oposició catalana: la dreta sobiranista, la dreta espanyolista i la dreta independentista. Però la dreta al cap i a la fi. Malgrat que el populisme feixista s’hagi quedat a les portes del Parlament no deixa de ser significatiu el seu creixement, i aquest hauria de ser un avís important de cara a les eleccions municipals de la primavera del 2011. Després d’ahir el Parlament català serà més neoliberal que mai i, si ahir la lluita contra el sistema s’enfrontava a nombrosos reptes, a partir d’avui els drets de les classes populars, de les dones, de la població d’origen immigrant, de les treballadores i treballadors, de les persones jubilades, entre molts altres, perillen més que mai. Avui dia 29 de novembre, doncs, no s’acaba una lluita sinó que es renova, reflexiona i es prepara per encarar noves dificultats.

Els tres components del Tripartit, de manera diferenciada però plena de paral·lelismes, paguen el preu que la subordinació de l’esquerra al joc parlamentari i a la gestió del sistema porta anys imposant. Aquest preu inevitablement es multiplica en temps de crisi. La pèrdua de rumb i de projecte polític de l’esquerra institucional, la seva aposta per jugar a dues o tres bandes, l’escandalós contrast entre allò dit i allò fet, la seva acceptació de la inevitabilitat del capitalisme i, per tant, del seu “rescat”, deixa cada dia a més gent en la foscor i el fred del desencís i el cinisme rabiós. De res ha servit que el Joan Herrera ens intentés seduir amb esperances verdes o estètiques rebels: l’esperança de molta gent ha estat destruïda per les seves traïcions i fa ja temps que vam triar exercir la nostra rebel·lia a l’únic lloc on no pot ser cooptada: al carrer i des d’un anticapitalisme sense concessions.

Fa un any i mig vaig rebre més d’una i dos crítiques per un text que vaig escriure en el què afirmava que havia valgut la pena participar en una campanya electoral anticapitalista al Parlament europeu que va acabar obtenint uns 20.000 a tot l’Estat espanyol. Potser algunes de les acusacions d’autoindulgència tenien cert fonament des d’un punt de vista electoralista i “curtplacista”, però en aquell moment, igual que ara, per mi el que realment va resultar important va ser l’arrencada (molt modesta, però arrencada al cap i a la fi) d’un procés, d’una inèrcia, d’una il·lusió col·lectives sobre la possibilitat de canviar la nostra societat de base.

Un any i mig després em miro els 7.169 vots de Des de Baix de la mateixa manera. Queda per davant, indubtablement, molta reflexió a fer: sobre les dificultats que l’actual context social, econòmic i polític imposa a l’hora d’intentar obrir una escletxa mediàtica, política i social per qüestionar frontalment el sistema; sobre els errors interns comesos, sobre les mancances existents, sobre les dificultats d’arribar a més gent dins i fora de la militància radical; sobre la necessitat de descansar i prendre forces per continuar el camí… Algunes de les conclusions d’aquestes reflexions seran dures i difícils de pair però només fent-ho serem capaces d’avançar.

I avançarem no només perquè tenim 7.169 raons per fer-ho- que ja és moltíssim- sinó principalment perquè estem convençuts que no ens queda cap altra opció. Des de Baix ha estat capaç de sumar voluntats, de fer confluir complicitats, de transmetre il·lusió a moltes persones. I ho hem fet desmarcant-nos de la lògica imperant, des de l’honestedat, la valentia i la irreverència. Només per això ja estic convençuda que ha tornat a valdre la pena.

Tanmateix, ha quedat també molt clar que no hem estat capaces de convèncer a un sector important de l’esquerra alternativa, ja sigui per la seva aposta per l’abstenció passiva o activa, per la seva preferència per programes monogràfics o per opcions independentistes clarament de dretes. En aquest sentit, a Des de Baix haurem de reflexionar també sobre com connectar amb aquests sectors i seguir reivindicant no només la possibilitat sinó també la urgència de vincular la lluita anticapitalista, amb la del dret als pobles a decidir, amb la dels drets dels animals, amb la de la cultura lliure, amb la feminista, amb l’antirracista, en definitiva, amb la denúncia contundent contra tot tipus d’opressió.

Dit això, també tinc clar que amb això no hi haurà suficient. Nosaltres ens haurem d’esforçar molt més per transmetre el missatge i seguir construint els ponts, però molta altra gent haurà de fer la seva part per rebre’l i per creuar-los. Per trobar-nos tots plegats en un punt, que existeix, on podem començar a caminar plegats. Entre altres coses, els resultats del 28-N mostren que són temps profundament difícils per a l’esquerra ANTI-SISTEMA i que únicament podrem seguir multiplicant forces si ho fem de forma unitària. I mentre que les eleccions municipals de la primavera seran un eix clau entorn al qual seguir teixint aliances i complicitats, no és aquesta la principal raó per la qual hem de fer-ho. A diferència del que pugui semblar, no està en joc l’obtenció de quatre regidors sinó la consolidació d’una resistència valenta, honesta, generosa i solidària front a  l’agudització de la crisi sistèmica i l’enduriment dels atacs neoliberals, xenòfobs, homòfobs i patriarcals que seguirem patint les classes populars. Malgrat que sovint des de l’esquerra radical tendim a pensar en termes d’autoconstrucció, de protecció d’espais polítics, de debats eternament estèrils i sospitosament fratricides i de purismes perillosament autoreferencials, el que realment està en joc és l’existència o no d’una alternativa creïble, coordinada, que no faci concessions i que perduri i creixi en el temps .  Una esquerra descarada i alhora incloent i plural; una esquerra que no sigui la casa de ningú però que alhora sigui la llar de totes i tots dels que hi vulguin formar part; una esquerra de combat front una dreta cada cop més combativa i una socialdemocràcia cada dia més desorientada i llunyana.

Com deia fa poques setmanes un company de Kaosenlared, en aquests moments les classes populars estem derrotades, sí, però ni de lluny estem vençudes. I de la derrota al contraatac no hi ha tanta distància. És qüestió de posar-s’hi. Passi el que passi, ha tornat a valdre la pena. I si les 7.169 raons de Des de Baix contribueixen a multiplicar diàlegs, ponts, espais,  batalles i voluntats, encara n’haurà valgut més.

Sobre la invitació de la CGT a Carmen de Mairena a l’Hospital Clínic

La secció sindical de la CGT de l’Hospital Clínic ha organitzat demà al mateix hospital un acte amb Carmen de Mairena, número dos de la candidatura “Coordinadora Reusenca Independent” (CORI). Ignorant absolutament els detalls darrere l’organització de l’event, imagino que aquest està relacionat amb la campanya per a l’abstenció que la CGT està duent a terme en l’actual marc de campanya electoral al Parlament català. En paraules del mateix sindicat, la campanya proposa “que els treballadors i treballadores s’organitzin entorn organitzacions de base autogestionades per defensar realment els drets dels treballadors i treballadores i per a transformar la societat”. També segons el sindicat, “l’opció de la CGT front a les eleccions és lluny de ser una posició de “passotisme” i, ans al contrari, és una posició activa i amb una finalitat política de càstig al sistema parlamentari capitalista”.

Si bé personalment no comparteixo l’opció de l’abstenció (ni passiva ni activa) la respecto absolutament i, de fet, no és això el que em porta a escriure aquest text. Malgrat que el sindicat reivindica el caràcter polític de la seva opció i rebutja qualsevol acusació d’apatia o “passotisme”, no deixa de sorprendre que una de les seves seccions convidi a una candidata de la CORI que, d’altra banda, té entre les seves propostes polítiques més destacades, “vehicles oficials de color rosa amb tapisseria de pell de lleopard, que funcionin amb biodièsel. A qui no li agradi que agafi el transport públic”, “aparcaments i autopistes gratuïtes en temps de crisi” i, a Tarragona, “com que tenim tantes nuclears, petroquímiques i molins de vent, volem aconseguir que la llum sigui a meitat de preu, i pagar la gasolina sense IVA. I no és cap tonteria, perquè som la província on tenim més càncer d’Europa”.

Entenc la ironia darrere les propostes programàtiques de la CORI i entenc també que utilitzen l’absurd per posar de manifest les desigualtats existents. No estic d’acord amb l’estratègia però no sóc ningú per criticar-la. No obstant, ja que sembla ser que els companys i companyes de la CGT no han estat capaços d’abstenir-se (tal i com la seva campanya preconitza) de donar veu a cap de les opcions electorals, em pregunto per què, en tant que sindicat combatiu i anticapitalista, no han decidit organitzar un acte amb formacions que, en comptes de voler introduir cotxes oficials de color rosa apostin per la desaparició dels cotxes oficials i de la professionalització de la política; em pregunto per què la CGT no ha decidit donar suport, en comptes de a aparcaments i autopistes gratuïtes, a un model de desenvolupament compatible amb la defensa del mediambient i que passi per la creació d’una xarxa de transport públic sostenible, de qualitat i gratuït; em pregunto per què la CGT, en comptes de donar suport a la reducció del preu de l’electricitat dels tarragonins per compensar-los de la concentració de plantes nuclear i petroquímiques en el seu territori, no ha apostat per convidar algú que parli de l’expropiació del sector energètic i per la creació d’una xarxa energètica veritablement ecològica, local i fora de l’abast de les multinacionals.

D’altra banda, em sembla particularment preocupant que un sindicat com la CGT convidi en el dia internacional contra les violències de gènere i contra les dones (o en qualsevol altre dia de l’any), una candidata electoral que l’any 2006 va estar involucrada i detinguda en una operació policial contra una xarxa internacional de prostitució. En aquell moment es va tractar de la xarxa de prostitució més important a l’Estat espanyol i una de les més importants a Europa i els imputats i imputades varen ser acusats d’obligar a dones d’origen immigrant en situació irregular, algunes d’elles menors, a prostituir-se, de proxenetisme i de falsificació de documents entre d’altres delictes. Dit això, em pregunto si els companys i companyes aniran demà dijous, després d’haver escoltat a la candidata de la CORI, a la manifestació convocada pel moviment feminista a les set de la tarda per protestar contra les violències, tant individuals com estructurals, que les dones arreu del món continuem patint només pel fet de ser dones. Em pregunto si realment pensen que la seva politiquíssima i radicalíssima decisió de boicotejar el sistema electoral és compatible amb la seva visibilització d’opcions i persones implicades en casos d’explotació sexual de dones menors i d’origen immigrant, les quals, al cap i a la fi, i independentment de la postura de cadascú de nosaltres respecte a la prostitució, són part del conjunt de la classe treballadora a la que el sindicat fa una crida a organitzar-se en organitzacions de base auto-gestionades per poder així canviar la societat.

Em pregunto si la societat es canvia obviant històries com aquesta. I em pregunto també com això no és passotisme o, pitjor encara, d’un cinisme realment pervers.

Crisis e Igualdad

Sandra Ezquerra  en Público [1]

No han faltado en los dos últimos años artículos de prensa ni análisis sociológicos afirmando que la crisis económica ha golpeado con especial dureza a los hombres e incluso que las mujeres han salido fortalecidas de ella. Un informe de la Fundació Surt publicado en 2009 advertía ya entonces, ante el discurso de la crisis en masculino, sobre el riesgo de que este derivara en el espejismo de la superfluidad de las políticas de género. No iban muy desencaminadas sus autoras.

Si bien cabe reconocer que la misma naturaleza de la economía española provocó una masculinización de la destrucción de empleo en 2008, la recesión acabó llegando también al feminizado sector servicios. Por otro lado, las mujeres se han enfrentado desde los inicios de la crisis a una agudización de sus ya desfavorables condiciones laborales, de sus malabarismos para rozar la mal llamada conciliación y de la violencia de género. En la actualidad, las mujeres suman únicamente el 43% de la población activa y el 42% de la ocupada. Casi un 79% de los contratos a tiempo parcial pertenecen a mujeres, estas acceden a menos del 43% de los contratos indefinidos y su salario medio suma un mero 75% del de los hombres. Además, las mujeres tienen una mayor presencia en la economía informal, con la ausencia de derechos laborales y sociales –incluyendo los de jubilación– que ello comporta. Todas estas desigualdades y discriminaciones son resultado de la pervivencia de la identificación social de las mujeres con las tareas domésticas y del cuidado, lo cual impide que se puedan incorporar en el mercado laboral en igualdad de condiciones que los hombres.

A pesar de que estas cifras ayudan a entender la realidad desde la que las mujeres tienen que enfrentarse a la crisis, esta última parece haber marcado la finalización del maratón legislativo supuestamente feminista iniciada en el año 2004 por el Gobierno de Zapatero. Todas aquellas buenas intenciones se alejan a la misma velocidad que los tiempos de bonanza y, de hecho, las medidas anticrisis de los dos últimos años, fruto de ignorar las consecuencias de género de la actual situación económica, no han hecho más que contribuir a agravarlas.

En un inicio, las políticas centradas en el fomento del empleo se dirigieron exclusivamente a un sector construcción que apenas ocupa a un 8% de mujeres y no introdujeron requisito alguno de contratación femenina para la concesión de financiación. Poco más de un año después, la crisis fiscal desembocó en una carrera esquizofrénica por la austeridad, que tuvo como principal resultado el famoso tijeretazo. Más allá de la supresión del cheque bebé y de la retroactividad de las ayudas a la Dependencia, los recortes sociales están teniendo un gran impacto en las mujeres al estar estas concentradas en sectores públicos como la sanidad, la educación y los servicios sociales. Como consecuencia, las mujeres son las principales víctimas de la eliminación de empleos y la reducción de salarios. También acusan con más fuerza los recortes en ayudas sociales y, ante la desaparición de estos, son ellas las que, mediante su trabajo invisible y altruista de cuidado, los acaban sustituyendo.

Más allá de sus efectos desastrosos sobre el conjunto de la clase trabajadora, la reforma laboral suprime la bonificación a la contratación de mujeres y, en cambio, no elimina los incentivos a la contratación parcial, la cual ha sido el principal motor de dualización por género del mercado laboral. Además, la reforma no incluye a las empleadas del hogar en el Estatuto de los Trabajadores, perpetuando así la discriminación de una actividad laboral históricamente femenina y en la actualidad llevada a cabo mayoritariamente por mujeres de origen migrante. En caso de aprobarse, la reforma de las pensiones afectará particularmente a las mujeres, quienes, a raíz de su concentración en la economía informal, así como de la frecuente interrupción de su vida laboral para cuidar de hijos y otras familiares, encontrarán más dificultades a la hora de sumar la cotización exigida.

Corren tiempos de crisis, pero también de revelaciones. La justificación de la supresión del Ministerio de Igualdad yace, de nuevo, tras la odisea por la austeridad. No obstante, su eliminación, de manera similar a la renuncia a aumentar el permiso de paternidad y al resto de medidas anticrisis, debe ser puesta en perspectiva.

La entrada de José Luis Rodríguez Zapatero en la Moncloa, así como la supuesta firmeza con la que entonces priorizó toda una serie de políticas de género, constituyeron indudablemente un cambio importante. Sin embargo, no se puede vivir de las rentas. Los instrumentos de cambio, más allá de ser diseñados, necesitan ser dotados de contenido para resultar efectivos. El contenido, a su vez, sólo puede ser resultado de la visión global de una problemática, así como de un empeño real en solucionarla. La desaparición del Ministerio de Igualdad nos recuerda que en realidad nunca existió una auténtica comprensión de la complejidad y profundidad de las desigualdades de género ni una apuesta incondicional por acabar con ellas.

La verdadera voluntad se demuestra en contextos adversos y superando tozudamente el filtro de la rentabilidad, sea esta política o económica. En esto, como en muchas otras cosas, sin lugar a dudas, el Gobierno suspende el examen.

[1] Artículo aparecido en Público el viernes 19 de noviembre