Mes: Juliol de 2011

Diferències de forma, però no de fons

Sandra Ezquerra|Públic. Hem presenciat durant els darrers mesos nombroses mobilitzacions contra les retallades socials de Convergència i Unió. Ara bé, si bé les protestes han visibilitzat àmpliament les sagnants reduccions que l’executiu imposa en Sanitat i Educació, no s’ha parat tanta atenció al brutal atac que els nous pressupostos llencen contra la població immigrada.

Les envestides contra els col·lectius de persones d’origen immigrant en temps de recessió no són pas un invent de la dreta de casa nostra. La història contemporània està plena de legislació que ha exclòs els nouvinguts del mercat laboral, els ha barrat l’accés a drets bàsics i els ha expulsat de fronteres físiques i simbòliques quan les economies i els imaginaris nacionals així ho han exigit. L’any 1994, per exemple, es va aprovar a Califòrnia la Iniciativa legislativa 187, coneguda com Save Our State Initiative, que va negar l’accés de la població immigrada en situació irregular a tot tipus de serveis públics. Dos anys més tard, la reforma del welfare state nord-americà, encapçalada per Bill Clinton, va restringir substancialment els drets socials del conjunt de la població immigrada dels Estats Units. En un context de grans dificultats econòmiques, els i les immigrants s’erigien, de nou, en boc expiatori per les altes taxes de desocupació, el deteriorament dels serveis públics i la creixent sensació d’inseguretat entre les classes autòctones.

Davant la temptació d’atribuir aquests tics a la idiosincràsia anglosaxona, cal recordar que durant els darrers anys de crisi França, Itàlia i el mateix Estat espanyol han prioritzat també els drets de la “gent de casa” per sobre dels “de fora”. Sembla que ara és el torn de la Catalunya de CIU. Amb els pressupostos que es votaran el 21 de juliol al Parlament, la direcció general per a la Immigració veu els seus recursos reduïts en un 9%, el Govern anuncia la possible retirada de la targeta sanitària a les persones estrangeres amb menys de sis mesos d’empadronament i la continuïtat dels plans d’acollida no està garantida. Això no és tot. La renda mínima d’inserció resultarà inaccessible per a aquelles persones estrangeres que portin menys de 24 mesos a Catalunya i els ajuts per a famílies amb fills menors de tres anys tindran com a requisit haver residit en el país cinc anys o més.

Aquesta ofensiva contra els drets de les persones d’origen immigrant no sorgeix del no-res. Els discursos que culpen la població estrangera de tots els nostres mals troben un creixent ressò entre sectors socials a la recerca de respostes a una crisi econòmica que els ofega cada dia més. Sense anar més lluny, el convergent alcalde de Salt anunciava fa poc la seva intenció de posar límits al nombre de nouvinguts que podran viure a la ciutat. D’altra banda, no fa tant que el també convergent alcalde de Vic proposava excloure una part dels estrangers vigatans dels serveis socials més bàsics. D’aquesta manera, s’ordena als estrangers que s’integrin però,  com apuntava Bensaïd, les humiliacions i les discriminacions els recorden constantment la seva diferència.

Ara, sota la coartada que s’ha de salvar l’estat de benestar, el president Mas es disposa a discriminar de nou la població nouvinguda i penalitzar-la per sol fet d’haver nascut en un altre indret. Tenint en compte que els estudis han demostrat repetidament que les persones immigrades contribueixen més a les arques públiques del que n’obtenen, jo em pregunto, salvar l’estat del benestar de què? Salvar-lo de qui?

Qui realment el posa en perill és qui retalla serveis socials, privatitza hospitals i universitats, tanca quiròfans, elimina centres de salut i acomiada personal sanitari. Qui el posa en perill és qui fa política seguint les directrius d’organismes internacionals en comptes de prioritzar els interessos i les necessitats socials. Qui el posa en perill són tots aquells parlamentaris que el dia 21 votaran a favor d’uns pressupostos que seguiran carregant aquesta crisi sobre les espatlles dels que no l’ha creada. Qui, en definitiva, posa en perill l’estat del benestar i els drets universals més fonamentals és qui nega l‘accés a serveis socials i sanitaris per raons d’ètnia, origen nacional o situació administrativa, indicant que potser les distàncies existents entre la xenofòbia explícita de PxC o el PP i la retòrica políticament correcta d’Artur Mas sobre una integració social parcial i condicionada no són gaire significatives: les formes difereixen però en cap cas ho fa el fons.

http://acampadadebarcelona.org/aturemlesretallades/

Article aparegut a Públic el dimarts 19 de juliol de 2011, pàg. 5

Si significa privatització, cooperativa no!

En resposta a l’anunci de l’imminent tancament de l’Hospital 2 de Maig els seus treballadors i treballadores han proposat comprar ells mateixos l’immoble per evitar deixar més de 135.000 veïns sense cobertura i més de 400 acomiadaments. La seva proposta consisteix en crear una empresa privada participada i gestionada pels treballadors. El Govern seguiria aportant-hi recursos anualment per valor d’uns 37 milions d’euros i els treballadors gestionarien l’edifici i els serveis. Per tal que la nova cooperativa pugui comprar l’edifici, actualment propietat de la Creu Roja, seria necessari un préstec de 30 milions d’euros així com el concert de la Generalitat que garantís el funcionament de l’hospital.

Si bé resulta agradable sentir que després de quasi dues setmanes d’acampada i moltes més de lluita és possible que els treballadors i treballadores del 2 de Maig no perdin els seus llocs de treball i els veïns no perdin el seu hospital, entristeix saber quina és la solució proposada. La compra de l’hospital per part dels treballadors pot resultar en una interessant experiència d’autogestió en la que serà la plantilla la que prendrà les decisions que afecten els seus presents i futurs laborals. També pot significar sortosament que el barri no perd el centre mèdic. Però la celebració d’aquestes propostes no ens pot fer oblidar en cap moment que la suposada solució al conflicte laboral i veïnal passa per la privatització del centre, amb els costos polítics, econòmics i socials que això tindrà.

En primer lloc, la compra de l’hospital per part dels treballadors i treballadores té l’efecte d’eximir l’Estat, en aquest cas la Generalitat, de la responsabilitat de garantir que segueixi obert i que sigui públic. És a dir, front a la negativa del Govern de responsabilitzar-se de la salut i el benestar de milers de ciutadans i ciutadanes, uns centenars de treballadors acaben posant en risc tot el que tenen per obtenir un crèdit multimilionari la liquidació del qual dependrà del bon funcionament del centre mèdic des d’una perspectiva d’eficiència i competitivitat i no pas de la qualitat dels serveis oferts. Això té conseqüències econòmiques i polítiques, ja que, amb aquesta compra, els treballadors no només legitimen els discursos i pràctiques neoliberals de l’administració sinó que a més literalment n’assumeixen el pes i les executen. En certa manera estem davant un episodi en què la classe treballadora surt en auxili de l’administració pública i, particularment, d’un bé comú i públic com és la salut. De nou, un cas de socialització de pèrdues en aquest context de crisi.

En segon lloc, no podem oblidar els impactes que aquesta via de sortida té sobre la resta de col·lectius en lluita. Si bé els treballadors i treballadores del 2 de Maig han mostrat una gran força i fermesa a l’hora de lluitar contra el tancament del centre, no ho és menys que han estat acompanyades des dels inicis de la seva batalla tant per veïnes del barri com de desenes d’Indignats i Indignades que, solidaris, s’han acostat cada dia allà a mostrar el seu suport, s’han unit a l’acampada davant el centre i han celebrat nombroses assemblees davant l’hospital per reivindicar-lo com un espai de lluita. Aquest suport ha estat fruit d’un desig per ampliar les lluites contra les retallades que ens imposen els governs i enfortir el teixit social que des de fa uns mesos s’està manifestant als carrers i les places del nostre país. No s’haurien d’estranyar els treballadors del 2 de Maig si els veïns i indignades ens sentim decebudes i entristides per aquesta sortida a la crisi que, lluny de tenir en compte la situació global de crisi en la que es troba immers el país, “salva” només un col·lectiu determinat i a més constitueix una important passa més en el procés de privatització de tot allò que hauria de ser públic, gratuït, social i de qualitat.

Si els veïns i indignades ens sentirem decebuts encara ho estaran més totes aquelles treballadores de Sanitat i altres sectors que continuen lluitant per salvar els seus llocs de treball, contra les retallades i contra els atacs que els serveis públics estan rebent tant dels mercats com dels polítics. Si els i les treballadores del 2 de Maig compren l’hospital la resta de treballadores en lluita estaran una mica més soles a l’hora de lliurar una resistència sense concessions i per uns interessos molt més grans que els d’un col·lectiu determinat.

És innegable que des del punt de vista humà resulta comprensible que les treballadores del 2 de Maig vulguin salvar els seus llocs de feina. Són persones, com totes nosaltres, amb responsabilitats personals i familiars. Amb desitjos i somnis. Amb càrregues i deutes. Tanmateix, des del punt de vista polític, l’opció de comprar l’hospital constituiria una nova derrota infligida a la classe obrera pel capital i la classe política amb la complicitat dels propis treballadors. Mirem més enllà del pati de casa nostra, del nostre lloc de treball, del nostre dia a dia. Recordem que la nostra lluita no té sentit de manera aïllada sinó que forma part  d’una realitat molt més complexa, global i extraordinària. Només així serem capaces de comprendre que ens necessitem totes per aturar els atacs brutals que rebem cada dia i per construir espais, móns i lògiques radicalment diferents a l’actual.

Si significa privatització, cooperativa no!

Per seguir les lluites contra les retallades i donar suport clicka aquí