Diferències de forma, però no de fons

Sandra Ezquerra|Públic. Hem presenciat durant els darrers mesos nombroses mobilitzacions contra les retallades socials de Convergència i Unió. Ara bé, si bé les protestes han visibilitzat àmpliament les sagnants reduccions que l’executiu imposa en Sanitat i Educació, no s’ha parat tanta atenció al brutal atac que els nous pressupostos llencen contra la població immigrada.

Les envestides contra els col·lectius de persones d’origen immigrant en temps de recessió no són pas un invent de la dreta de casa nostra. La història contemporània està plena de legislació que ha exclòs els nouvinguts del mercat laboral, els ha barrat l’accés a drets bàsics i els ha expulsat de fronteres físiques i simbòliques quan les economies i els imaginaris nacionals així ho han exigit. L’any 1994, per exemple, es va aprovar a Califòrnia la Iniciativa legislativa 187, coneguda com Save Our State Initiative, que va negar l’accés de la població immigrada en situació irregular a tot tipus de serveis públics. Dos anys més tard, la reforma del welfare state nord-americà, encapçalada per Bill Clinton, va restringir substancialment els drets socials del conjunt de la població immigrada dels Estats Units. En un context de grans dificultats econòmiques, els i les immigrants s’erigien, de nou, en boc expiatori per les altes taxes de desocupació, el deteriorament dels serveis públics i la creixent sensació d’inseguretat entre les classes autòctones.

Davant la temptació d’atribuir aquests tics a la idiosincràsia anglosaxona, cal recordar que durant els darrers anys de crisi França, Itàlia i el mateix Estat espanyol han prioritzat també els drets de la “gent de casa” per sobre dels “de fora”. Sembla que ara és el torn de la Catalunya de CIU. Amb els pressupostos que es votaran el 21 de juliol al Parlament, la direcció general per a la Immigració veu els seus recursos reduïts en un 9%, el Govern anuncia la possible retirada de la targeta sanitària a les persones estrangeres amb menys de sis mesos d’empadronament i la continuïtat dels plans d’acollida no està garantida. Això no és tot. La renda mínima d’inserció resultarà inaccessible per a aquelles persones estrangeres que portin menys de 24 mesos a Catalunya i els ajuts per a famílies amb fills menors de tres anys tindran com a requisit haver residit en el país cinc anys o més.

Aquesta ofensiva contra els drets de les persones d’origen immigrant no sorgeix del no-res. Els discursos que culpen la població estrangera de tots els nostres mals troben un creixent ressò entre sectors socials a la recerca de respostes a una crisi econòmica que els ofega cada dia més. Sense anar més lluny, el convergent alcalde de Salt anunciava fa poc la seva intenció de posar límits al nombre de nouvinguts que podran viure a la ciutat. D’altra banda, no fa tant que el també convergent alcalde de Vic proposava excloure una part dels estrangers vigatans dels serveis socials més bàsics. D’aquesta manera, s’ordena als estrangers que s’integrin però,  com apuntava Bensaïd, les humiliacions i les discriminacions els recorden constantment la seva diferència.

Ara, sota la coartada que s’ha de salvar l’estat de benestar, el president Mas es disposa a discriminar de nou la població nouvinguda i penalitzar-la per sol fet d’haver nascut en un altre indret. Tenint en compte que els estudis han demostrat repetidament que les persones immigrades contribueixen més a les arques públiques del que n’obtenen, jo em pregunto, salvar l’estat del benestar de què? Salvar-lo de qui?

Qui realment el posa en perill és qui retalla serveis socials, privatitza hospitals i universitats, tanca quiròfans, elimina centres de salut i acomiada personal sanitari. Qui el posa en perill és qui fa política seguint les directrius d’organismes internacionals en comptes de prioritzar els interessos i les necessitats socials. Qui el posa en perill són tots aquells parlamentaris que el dia 21 votaran a favor d’uns pressupostos que seguiran carregant aquesta crisi sobre les espatlles dels que no l’ha creada. Qui, en definitiva, posa en perill l’estat del benestar i els drets universals més fonamentals és qui nega l‘accés a serveis socials i sanitaris per raons d’ètnia, origen nacional o situació administrativa, indicant que potser les distàncies existents entre la xenofòbia explícita de PxC o el PP i la retòrica políticament correcta d’Artur Mas sobre una integració social parcial i condicionada no són gaire significatives: les formes difereixen però en cap cas ho fa el fons.

http://acampadadebarcelona.org/aturemlesretallades/

Article aparegut a Públic el dimarts 19 de juliol de 2011, pàg. 5

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s