– El “Tijeretazo” com a fil conductor i com a palanca

Versión en castellano aquí

Va assegurar un cop rere l’altre José Luis Rodríguez Zapatero que aquesta crisi no la podien pagar els i les més desfavorides. Va jurar i va perjurar que la reducció de despesa pública prevista en el seu Pla d’Austeritat no afectaria la despesa social. Després de sis anys de focus multicolor de mesures progressistes subsidiàries d’un teló de fons clarament neoliberal, el govern del PSOE finalment es queda sense tables social-demòcrates, sense cortines de fum, sense possibilitats de distreure’ns més. El “Tijeretazo” anunciat ahir, que supera les traïcions del govern de Felipe González i les més obscenes fantasies frustrades de José María Aznar, posa d’una vegada per totes, de manera inequívoca, fi a la farsa. Mentre que Zapatero accedia a la Moncloa l’any 2004 amb un posat heroic d’indomable desafiament a la Casa Blanca de G.W. Bush, ahir acceptava submisament les directrius del nou inquilí de la mateixa Casa i dels seus compares del FMI i la Comissió Europea.

Si bé el salt a la llum del que portem temps anunciant i denunciant té quelcom de validació (sense dubte, sempre hem tingut raó!), no és temps de congratular-se. La pluja de contra-reformes i contra-polítiques que han anat teixint la catifa vermella que ens ha conduït als titulars d’avui, no han provocat fins ara, desafortunadament, una mobilització social significativa. Les lluites han continuat, amb poques excepcions, estant fragmentades, i l’Esquerra política i social s’ha topat una vegada rere l’altra amb l’autisme desmobilitzador  dels grans sindicats i l’esquerra institucional. Pitjor encara, el més probable és que aquest últim episodi de despropòsits del govern no faci més que abonar el camí per a la tornada d’un Partit Popular més ocupat jugant a Los Soprano que en fer oposició, reaccionària, però oposició al cap i a la fi. Si això del PSOE ens escandalitza i ens indigna, ja podem començar a tremolar davant de les possibles alternatives d’un Rajoy okupant la Moncloa.

Tanmateix, que no sigui temps de felicitar-se no significa que no sigui temps de continuar treballant. Si una cosa tenen de consistent les mesures incloses en el “Tijeretazo” és que totes elles afecten als sectors populars i més desfavorits: jubilats, milions de treballadors i treballadores, persones en situació d’autonomia restringida, “professionals” de la Dependència, pares i (sobretot) mares, les classes populars als països del Sud, etc. Davant de l’acusació d’esquizofrènia de part de l’Oposició, la present etapa del Pla d’Austeritat és absolutament coherent en dos sentits: en la inamobible recepta de fer pagar els plats trencats als i les que ni tan sols no estaven convidades al banquet i en el seu aprofundiment de dècades de consolidació del capitalisme patriarcal neoliberal. Vet aquí el fil conductor central i la palanca imprescindible de la nostra resposta.

Fa uns anys vaig seguir molt de prop l’intent d’un grapat de treballadores domèstiques i curadores immigrants de reformar la normativa laboral californiana que discrimina les treballadores reproductives remunerades respecte a la resta de treballadors i treballadores. Malgrat la tenacitat fèrria amb què van dur a terme la seva lluita, la reforma de llei va ser desbancada pel governador Schwarzenegger i nombrosos senadors i congressistes de l’estat nord-americà. En aquest context, mentre que l’oposició dels think tank i polítics conservadors i dels propietaris de les residències privades va ser més que anticipable, la (imprevista) resistència que realment va dinamitar la lluita de les treballadores per unes condicions laborals més dignes va ser la de múltiples associacions de persones grans i col·lectius d’homes i dones en situació de dependència. Tristament, van veure la millora de les condicions de les “seves” curadores com una amenaça al seu propi benestar en lloc d’unir forces amb elles per a visibilitzar i denunciar una realitat inamovible: que tants un/es com els i les altres eren víctimes d’un sistema polític-econòmic que, de manera simultània, deixa en la cuneta a aquells que no poden valer-se per ells mateixos i legalitza l’explotació d’aquelles que, en precàries situacions laborals, legals i vitals i davant de l’imparable retrocés de l’Estat d’allò “públic” i del “bé comú”, cuiden d’elles perquè ningú més ho fa i perquè, com la resta, han de menjar. La lliçó que van aprendre les dones de la seva derrota va ser que, abans d’emprendre la següent batalla, havien d’establir aliances i teixir solidaritats amb tots aquells sectors populars, incloent les persones grans i amb discapacitats, amb els quals, més enllà de l’obscena competició per escassos recursos públics, compartien el trist honor de ser les i els pàries, les i els marginats, les i els oblidats per un sistema gestionat per uns quants i que té secrestats i secrestades a la resta.

Aquesta va ser la seva lliçó. I també ha de ser la nostra. Si alguna vegada les i els funcionaris d’aquest país van tenir la il·lusió d’immunitat front la creixent inseguretat que patim la resta de treballadores i treballadors, avui hauran de reconèixer que comparteixen més del que es pensaven amb nosaltres, així com amb la mare que deixarà de rebre suport públic per contribuir al creixement de les taxes de fertilitat occidentals, que alhora veurà inevitablement la connexió entre la seva pèrdua i la del pensionista que es pregunta si a partir de l’any que ve li arribarà per al bono-bus. I alhora tot/es ell/es s’interrogaran per què els seus drets són escombrats sota la catifa d’espart de manera equiparable a totes i tots aquells desconeguts remots de Llatinoamèrica que lluiten cada dia per sobreviure. I així fins a l’infinit.

Vet aquí la nostra lliçó, el nostre fil conductor, la nostra palanca. Mirar-nos cara a cara i reconèixer que, més enllà d’un grapat de beneficis parcials, totes i tots som víctimes d’un sistema depredador i d’uns polítics que el gestionen com qui juga al Monopoly un diumenge a la tarda. Només establint i articulant les connexions entre la nostra exclusió, la nostra opressió, la nostra explotació, podem començar a comprendre el que realment està en joc. I només unificant la nostra ràbia, la nostra força i els nostres somnis per construir un altre món, podrem començar a pensar i actuar seriosament per assolir-lo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s