Sandra Ezquerra|Públic [1] En unes dates en què es torna a visibilitzar el treball dels feminismes per assolir una societat on les dones puguem ser plenament autònomes i lliures, no està de més aturar-nos a examinar-ne l’evolució durant les darreres dècades per avaluar si existeix o no una necessitat de revisar-les.
Una de les demandes vertebradores del feminisme dels anys setantes es dirigí contra la reclusió de les dones al paper de mares o mullers de i a favor de la seva entrada en l’espai públic. En aquells temps la taxa d’ocupació femenina a l’Estat espanyol se situava per sota del 30% i el percentatge d’estudiants universitàries no superava el 31%. Des de llavors les dones hem anat incrementant la nostra presència en àmbits que ens havien estat tradicionalment vedats: el nombre total de dones matriculades en l’ensenyament universitari català en l’actualitat sobrepassa el dels homes en més d’un 17% i la taxa d’ocupació femenina a Catalunya s’ha incrementat en més d’un 33% en els darrers 35 anys. L’esfera privada de la família heteronormativa també ha estat objecte de denúncia i subjecta a canvis: el nombre de llars catalanes liderades per figures femenines, incloent-ne les monoparentals, ha augmentat de forma exponencial, els naixements fora del matrimoni han passat d’un ínfim 2,2% en 1975 al 34,5% de l’any 2009 i les dones lesbianes han vist recentment reconegut el seu dret formal a casar-se i ser mares. D’altra banda, la taxa de fertilitat de 2,72 fills per dona de l’any 1975 s’ha vist reduïda fins a menys de 1,5 en l’actualitat.
Lluny d’eliminar les velles desigualtats, tanmateix, el nou escenari les transforma i les actualitza. Més enllà de la indubtablement positiva diversificació de les trajectòries vitals de les dones, resulta imprescindible interrogar-nos sobre les formes en què la societat, la patronal i les administracions assisteixen a la nostra creixent presència en l’esfera pública. S’ha vist aquesta acompanyada d’una assumpció equitativa dels homes de les responsabilitats de cura? S’ha vist validada per l’eliminació de la discriminació laboral de les dones? S’ha vist certificada per una reducció de les jornades de treball remunerat de totes i tots per garantir el temps i l’energia a la família? S’ha vist recolzada per la creació d’una xarxa pública gratuïta i de qualitat de serveis que permetin una veritable conciliació de vida laboral, familiar i personal? S’ha donat, al seu torn, una transformació de les nocions socialment predominants del que significa ser una mare, una dona o fins i tot un home com cal? S’ha garantit que totes les dones, independentment de la nostra opció familiar o sexual, així com del nostre nivell socioeconòmic, puguem accedir en igualtat de condicions a la reproducció assistida? Tenim les dones en l’actualitat l’opció de ser treballadores de ple dret sense haver de renunciar per això a la maternitat? Gaudim d’altra banda de plena llibertat i autonomia per decidir ser mares sense haver de renunciar a ser o fer qualsevol altra cosa?
Hem desbordat les universitats, entrat al mercat laboral, qüestionat models familiars i separat la sexualitat de la reproducció. Però també hem sofert la reformulació de velles renúncies i nous obstacles econòmics, laborals, administratius, ideològics i polítics ens segueixen obligant a triar: treballadora o mare? Lesbiana o mare? Sola o mare? Descobrim que la nostra insubmissió front a gàbies, dualismes i paradigmes pretèrits no ha derivat en una veritable capacitat d’escollir. Malgrat que públic i privat es troben íntimament lligats pel fil invisible de la sostenibilitat, hem accedit al primer només per veure trontollar el nostre dret a gaudir del segon en els nostres termes i segons les nostres regles. Front a això, les dones del nou segle exigim poder realitzar-nos en absolutament totes les vessants de les nostres vides sense haver de triar prèviament des d’on o en base a quines premisses ho fem, ja que, en definitiva, ho volem tot, ho volem aviat i ho volem per a totes i tots.
[1] Article aparegut a Públic el 8 de març del 2011. Traducció al castellà aquí
interseccion[e]s 