– Assegui un pobre a la seva taula

la-pobreza-desgarra-clase-media23282

Sandra Ezquerra | el diario.es Ens ho mostrava Berlanga durant el Nadal de fa més de cinquanta anys. Les consciències burgeses es netegen empolainant-se de caritat cristiana vers els desposseïts. Al 1961 ho feien convidant-los a un obscè banquet en els seus luxosos menjadors. Avui el rentat d’imatge es realitza mitjançant esperpèntiques telemaratons on es recapten milions d’euros per a aquelles i aquells amb qui la societat no sol seure a dinar. A mig camí entre pornografia de la pobresa dels que manen i fugida cap endavant dels que volen pensar-se solidaris, els Plàcidos del segle XXI mostren que, com diria José Luis López Vázquez, Berlanga no va caricaturar l’Espanya franquista sinó l’Espanya eterna .

El temps, tanmateix, canvia les coses. I les crisis econòmiques també. Aquells que segueixen pensant que per Nadal hem d’obrir les portes de les nostres cases i els nostres cors als pobres, els exclosos i els marginats, haurien de començar a replantejar-se el banquet: ja no es tracta d’obsequiar amb aletes de pollastre a la senyora analfabeta que dorm a la plaça de l’església o de regalar els xoriços de la panera de la feina al vell alcohòlic de forats amb mitjons. Ni tan sols es tracta d’organitzar berenars populars o partits de futbol per ajudar a finançar projectes d’acció social.

Fa pocs dies s’informava en aquest mateix espai que la taxa de risc de pobresa va arribar l’any passat a gairebé el 22% de la població de l’Estat espanyol, colpejant amb especial duresa als sectors més joves. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida, el percentatge de persones i llars amb dificultats per arribar a final de mes ha augmentat en més de tres punts en només un any, de manera similar a aquells que no poden afrontar despeses imprevistes o pateixen retards en pagaments relacionats amb el seu habitatge. El nombre de persones sense llar s’ha doblat des de 2008 fins sumar 23.000 i un terç de totes elles ha perdut casa seva en l’últim any. Després de la crisi arribà l’atur. Més tard els subsidis, potser els estalvis; però després el no res.

Els i les pobres d’avui, aquells que acudeixen als serveis socials cercant ajuts, aquells que estan a punt de perdre la seva llar o ja l’han perduda, els que fa mesos que no tenen cap tipus d’ingrés, aquells que fan peripècies per garantir un plat de menjar calent als seus fills, aquells que ocupen immobles, no són, majoritàriament, els mateixos pobres d’ahir. Els pobres, senyors, ja són a casa nostra. Ja són a les nostres taules. No obstant això, acostumats a relacionar els ajuts i subsidis socials amb aquella gent que semblava haver nascut per omplir les bosses d’exclusió que el sistema necessita, ens resistim a reconèixer que els pobres d’avui són els nostres pares, els nostres veïns, els nostres amics. Som nosaltres.

Les falses classes mitjanes i les capes altes de la classe treballadora van navegar durant molt temps un mar on els estalvis, la seguretat, els somnis i fins i tot el futur semblaven estar garantits. Era tot això el que ens conferia la nostra identitat de “pertanyents” i ens feia sentir segurs en un equilibri que, tot i que sovint precari, era prou flexible i estava prou protegit com perquè les nostres vides mai fessin marxa enrere. A dia d’avui, però, la pobresa remota de sempre es torna minoria davant el creixement veloç d’unes classes mitjanes que deixen de ser-ho i miren amb vertigen la proximitat existent entre les vides encaminades i el risc de perdre-ho tot. El resultat no és ni molt menys que els pobres de Plácido ja no importin sinó que el fràgil dic que ens separava d’ells ha esclatat en mil pedaços. Ja no podem seguir culpant-los de la seva misèria perquè fer-ho significaria culpar-nos a nosaltres mateixos de la geladora possibilitat de la nostra.

El miratge del que vam creure ser s’esvaeix. Mitjançant aquesta crisi, el capitalisme finalment ens ha tocat els dits dels peus i ens ha xiuxiuejat a l’oïda que nosaltres, malgrat el que vam voler pensar, no vam ser mai immunes a la seva despietada compulsió destructiva. No vam ser mai fora de perill de la seva inevitable generació de misèria. No vam ser mai els burgesos de Berlanga sinó simples pobres aburgesats jugant a salvar el món un dia a l’any.

Mai vam pensar que podríem perdre-ho tot i ara ens adonem que en realitat tampoc teníem tant. La crisi estreny, l’ombra de la misèria plana sobre tots nosaltres i en algun moment haurem de decidir quina resposta volem donar. Podem tancar els ulls, esperar que passi la tempesta i anhelar el retorn dels dies en què érem o aspiràvem a ser els amfitrions del convit. O podem reconèixer que el fred del carrer està per quedar-se, que avança sense treva i no té compassió. I podem fer-ho no per caure en la desesperança sinó per sacsejar la hipocresia que durant tant de temps ens ha permès ser caritatius vers “els de fora”, per recordar que nosaltres també som Plàcids. Sempre vam ser-ho i mai vam deixar d’estar en perill de tornar-ho a ser.

Article publicat a eldiario.es el 24/12/2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s