Som molt més que el nostre dolor

Diu el feminisme des de fa dècades que el personal és polític. A banda de ser un lema, una consigna molt repetida, crec que no m’equivoco si dic que moltes dones al món hem sentit en un moment o en un altre, d’una manera o una altra, que situar l’arrel del problema de moltes de les coses que ens passen, i per tant també la solució, fora de nosaltres, en el nostre entorn, en la nostra societat, ens ha salvat més d’un cop l’ànim, ens ha salvat el rumb, ens ha salvat l’autoestima, ens ha salvat la salut mental, ens ha salvat la vida.

Recordo fa uns quinze anys assistir per primera vegada a Estats Units a la marxa anual Take Back the Night o Recupera la Nit. Després de recórrer la ciutat on em trobava en una manifestació de dones- amb la presència d’alguns, no molts, homes al final- a l’acabar ens esperava un petit escenari amb megafonia. La majoria de les persones allà vam seure a terra al davant. Jo no sabia exactament què estava a punt de passar i pensava que potser ens disposàvem a escoltar els parlaments polítics que tanquen la majoria de manifestacions. No va ser així. Per la meva sorpresa, pel meu dolor, per la meva fascinació, per la meva alegria, per totes aquestes emocions juntes i barrejades, dones de totes les edats van començar a agafar el micròfon una rere l’altra i, durant hores, van explicar en primera persona les seves experiències com a víctimes de violència sexual i masclista.

Una estudiant de poc més de vint anys va explicar la violació que va patir en un viatge d’estudis en mans de la parella de la seva millor amiga. Va confessar també que durant anys es va castigar per haver seduït l’endemà el seu violador fins que finalment va entendre que li havia calgut recrear l’episodi amb la diferència que aquest cop ella tindria el control; una dona professional liberal va compartir l’agressió sexual que va patir per part d’un desconegut davant del seu cotxe una nit sortint de la feina, després de pensar tota la vida que ‘aquestes coses no li passen a dones com ella’; una senyora de més de 60 anys va pronunciar en veu alta la culpa que encara sentia per haver trigat tants i tants anys en deixar els seu marit abusiu i violent.

Volien trencar el silenci, deien totes elles. I sé que no vaig ser l’única que va plorar escoltant-les; no vaig ser l’única que les va envejar per haver fet un viatge que els permetia afirmar amb contundència que el que els havia passat no era personal sinó polític; no vaig ser l’única que els va agrair que cagant-se en el tabú de les violències masclistes, que trencant el seu silenci, que negant-se a la seva pròpia solitud, ajudaven a que moltes altres dones estiguéssim una mica menys callades i ens sentíssim una mica menys soles. Compartint-lo i fent-lo públic, ajudaven a que tant el seu dolor com el de moltes dones allà fos més suportable, i contribuïen a crear una connexió invisible però que es podia tocar, que ens permetia en aquell moment dir a moltes ‘Jo et Crec’, un ‘Jo Et Crec’ que en el transcurs dels anys es convertiria sovint en un ‘Jo També’. Jo et crec, germana, només perquè m’ho dius tu. Jo et crec perquè a mi m’ha passat el mateix.

Poder compartir el dolor ens ha permès seguir dempeus, seguir sent nosaltres mateixes, seguir vives. Tanmateix, com diu la dolçament punyent Bell Hooks, ‘sempre vam saber que érem molt més que el nostre dolor’. Després de compartir-lo durant molts anys, ara l’estem articulant, l’estem conjurant, l’estem polititzant. No només estem trencant el silenci, no només estem recuperant la nit: estem també recuperant la veu i les  paraules, i les estem posant al servei de qui la vulgui alçar i de qui les vulgui pronunciar. Hem passat de compartir a l’oïda secrets foscos i clandestins a explicar la nostra història en primera persona amb veu ben alta i clara. No som la presa de cacera de la ‘manada’ sinó que som nosaltres ‘la manada’ que s’escolta, que s’acompanya, que s’estima, que es defensa i que reescriu la història. La nostra història.

En els darrers temps escriptores, activistes, alcaldesses, regidores, actrius, professores i moltes altres dones amb visibilitat han explicat públicament que han patit violències masclistes en algun moment de la seva vida. Han fet un pas endavant per ser mirall de milers de dones anònimes; han posat cara i veu a les enquestes que ens diuen que 1 de cada 3 dones a Catalunya han patit violència greu en algun moment de la seva vida. 1 de cada 3! I aquesta 1 de cada 3 ni som casos aïllats, ni som anomalies, ni som pobres dones, ni hem tingut mala sort, ni ho hem provocat, ni ens ho hem inventat.

Ens preguntem sovint on són les dones, però, on són els homes? Tristament segueixen sense sentir-se interpel·lats per textos com aquest o per debats que busquen visibilitzar les violències masclistes per posar-hi fi. Jo us dic: no ens deixeu soles. I no deixar-nos soles no vol dir salvar-nos. D’això ja en sabem molt nosaltres. No deixar-nos soles significa coresponsabilitzar-se; significa militar en el ‘yo no soy manada’; significa repetir de manera incansable ‘ser home no era això’ i no permetre que en el futur, per als vostres fills ‘ser home vulgui dir això’. No deixar-nos soles significa autoexaminar-se i escoltar molt, molt, molt atentament; significa, en definitiva, ajudar-nos a construir i instaurar un cercle virtuós amb el ‘Jo et Crec’, el ‘Jo També’, de nou el ‘Jo et Crec’.

Mireu-nos: som les que hem patit i seguim patint la violència patriarcal que la nostra societat insisteix en amagar. Però també som les petites grans llobes que cada dia seguim fent camí. Som les que, amb més convicció, amb més força, amb més sororitat que mai, i gràcies a les que van parlar abans que nosaltres, obrim portes i finestres per a que entri l’aire i per a que surti la veritat. Som les que diem ‘Ni Una Menys’, som les que diem ‘Prou’, som les que diem ‘Mai Més’.

Text de la presentació a l’acte Parlem de Violències Masclistes organitzat per Catalunya en Comú a Gràcia, Barcelona, el 26/11/2017

Sweet pride of having had Joan Acker in our lives

Today I learned that our dear Joan Acker died this past June. I knew it through an Email from another dear feminist from Oregon, Kari Norgaard. I left Eugene in August 2008 and I have not been back since then. That was the last time I saw Joan: during my PhD Dissertation defense and the celebration party that Lara, Linda, and Joan, among others, organized for me after the defense.

I have not talked much to any of my friends and colleagues from Oregon since I moved back to Barcelona. However, I have thought quite a bit about many of them. I have also wondered often about Joan. Her dedication, support, and inspiration were undoubtedly some of the main gifts I took with me when I headed back home. Free from all the pressures, burdens and overwork that the younger feminist professors had to put up with, during the years I was in Oregon (2001-2008) Joan had among her priorities to spend time with the upcoming generations of feminist researchers: discussing with us, advising us, encouraging us, empowering us. She would come to spend time with us in our wonderful and historic SSFN retreats at the Oregonian coast to talk and practice feminism; she would have us in her home discussing books, authors, articles; she would tell jokes that made our experience of young feminist scholars a little bit less lonely; she would also make voracious criticisms to the university hierarchies whenever she felt she had to.

Joan was a pioneer but, far from being content with that, she made sure she spent her whole life helping younger women to start new paths and to walk the old ones in good company. Joan was struggle, she was compassion, she was camaraderie.

When I learned about her death this morning I told my partner, Jordi, that I felt sad for not having been more in touch with Joan during these eight years. He replied that my way of keeping in touch with her may have been feeling her intellectual and political heiress, inspiring my scholarly work and my activism in hers. I think Jordi is right. Joan’s guidance, mentorship, and friendship is one of the precious gifts I will always treasure from my time in Oregon. In exchange, our gift to her and to her memory should be the continuation of our uncompromising feminist struggle, our stubborn choice to keep pushing toward social chance, and our sweet pride of having had her in our lives.

To learn more about Joan’s life and work click here and here and here

Caçadores de somnis

Des d’aquest petit paradís en flames a l’Atlàntic els darrers dies m’he deixat acariciar per la rebelia i l’inconformisme de Virginia Woolf. Les seves paraules han despertat somnis que sovint es queden adormits entre la meva panxa i el meu cor; m’han fet pensar també en moltes de les dones que estimo, aprecio i admiro, i preguntar-me si elles també els tenen aquests somnis intermitents: somnis de que el feminisme ens fa imparables, somnis de que hem enderrocat tots els murs, somnis que les nostres veus són rellevants, somnis que les nostres paraules prevaldran.

Som hereves de generacions de dones que, contra tot pronòstic, van construir-se cambres pròpies amb les seves mans. Som dones que sobre el paper ho tenim tot i, tanmateix, seguim batallant contra molins de cristall transparent. Som dones que hem fet un pas endavant, que hem fet mil salts al buit. Els fem cada dia. I malgrat la companyia silenciosa del fil violeta que ens ha marcat el camí, malgrat les complicitats impagables, malgrat els argumentaris i les conviccions construïdes des d’una determinació col·lectiva, som també dones que sovint ens esgotem d’haver d’aixecar la veu, d’haver de recordar que som aquí, d’haver d’obligar-nos a seguir empenyent.

Les flames en aquest paradís de l’Atlàntic afortunadament van minvant i el silenci que les ha observat des de fa ja sis dies em recorda, com ho fa la Virginia Woolf, que el cansament no és excusa per obligar-nos a ser més petites, tot i que a vegades pugui ser temptador, ni per deixar d’atrapar els somnis que ens acaronen la cara i que de manera intermitent es posen a hivernar entre el nostre cor i la nostra panxa.

Ens seguiran ignorant, ens seguiran criticant d’una manera en què només se’ns critica a nosaltres, ens seguiran menystenint, ens seguiran somrient amb condescendència i ens seguirant temptant a sentir-nos petites i insignificants. Aquesta nit penso en totes vosaltres. Aquesta nit escric per a mi i per a totes aquelles que, contracorrent, empaiteu les estrelles. Aquesta nit em prometo ser caçadora de somnis durant la resta de la meva vida. I us demano la mateixa promesa. No fer-ho seria, com deia Virginia a les futures escriptores, abjecta traïció.

“Ni la lloança ni la crítica adversa tenen cap valor. No, tot i que ens hi podem entretenir amb molt de gust, el fet és que prendre mides en aquest camp és l’ocupació més fútil de totes, i sotmetre’s als mesuradors és la més servil de les actituds. L’única cosa que compta és escriure allò que vols escriure: i, qui pot dir si comptarà durant segles i segles o només unes hores? Però sacrificar un sol cabell del cap de la teva visió, un matís del seu color, per acatament a un director amb una copa de plata a les mans o a un professor amb un metre sota la màniga, heus aquí una traïció abjecta, en comparació amb la qual la pèrdua de tota la riquesa i de la castedat, generalment considerada com el més gros dels desastres humans, és una mera picada de puça” (Virginia Woolf, 1929).

Justicia de género para cambiar el mundo

Sandra Ezquerra & Xavier Domènech | Público. Es un clásico en los períodos electorales. A medida que se aproxima la cita con las urnas, los partidos sacan sus calculadoras, y filones de votos tan poco homogéneos como las mujeres se convierten en objetos de deseo de agresivas campañas de marketing.

Pregunten sino a los flamantes candidatos de Ciudadanos. Después de que el CIS anunciara recientemente que únicamente el 11% de las mujeres simpatizan con la formación naranja, y mediante titulares efímeros que buscan acallar sus propias incoherencias, se han apresurado a lanzar una cínica operación de blanqueo (de cara) con la que parecen erigirse como la nueva vanguardia de la lucha por los derechos femeninos. Sus candidatos se quejan de las falsas denuncias de las mujeres en materia de violencia machista o se muestran contrarios a medidas para favorecer la paridad de género, si bien en esta última cuestión, y en aras de promover políticas que mejoren el bienestar de amplios sectores de la población, proponen, como excepción, reformar la constitución española para eliminar la preferencia del varón sobre la mujer en la sucesión en la jefatura del Estado. Su programa, por otro lado, devuelve la violencia machista al armario de la domesticidad donde los hombres también son considerados víctimas o propone graves retrocesos en el derecho de las mujeres a decidir sobre su propio cuerpo. Como si tales despropósitos no fueran suficientes, sus ruedas de prensa presentan ambiguas medidas sobre racionalizaciones de horarios y trabajos, así como sobre escuelas infantiles y desgravaciones fiscales diseñadas por sus neoliberales economistas, los cuales, como buenos economistas neoliberales que son, visualizan la igualdad de género o la legalización de la industria del sexo como meras variables instrumentales para el funcionamiento del libre mercado y el crecimiento del PIB.

Más allá de poses y oportunismos, los partidos políticos adolecen de graves estrabismos en materia de género: o bien subordinan las políticas de igualdad a la productividad económica o bien promueven las desigualdades mediante la especialización de las mujeres en el cuidado familiar. Sin embargo, la entrada de las mujeres en el mercado laboral se ha visto caracterizada por una multiplicación de sus dobles jornadas, así como de una galopante discriminación laboral, salarial y en materia de derechos sociales. Por otro lado, las políticas de promoción de los roles tradicionales de género no han hecho más que promover el aislamiento de miles de mujeres en el ámbito privado y minar su autonomía, sus derechos económicos y su participación en otros ámbitos de la vida social. Nada de esto nos sirve ya.

Los feminismos nos han enseñado que las raíces de las desigualdades entre hombres y mujeres son profundas y tienen múltiples dimensiones. Es por ello que ha llegado el momento de reivindicar sin tapujos también en la arena institucional una verdadera justicia de género en el sentido más complejo y poliédrico, lo cual pasa por tener claro que los “problemas de las mujeres” no se reducen a retocar permisos ni cuotas, sino que pasan por promover nuevas lógicas materiales, simbólicas y políticas que nos permitan a todas y a todos participar como interlocutores plenos en la vida social.

El “problema de las mujeres” yace en que sufren mayores tasas de pobreza y explotación, así como una preocupante inequidad en los ingresos respecto a los hombres; fruto en parte de las miopes políticas de igualdad impulsadas por gobiernos considerados de izquierdas, sufren, además, una grave pobreza de tiempo que las obliga a hacer imposibles malabarismos entre las fragmentadas esferas de sus vidas, y tiene negativos impactos sobre su salud y su bienestar. Sufren, a su vez, una sistemática falta de respeto por parte de la sociedad, que trivializa sus actividades y sus saberes, las agrede, las trata como objetos o como putas o como niñas o como víctimas. Sufren también una marginación social que las deja fuera de los espacios de participación colectiva y las recluye a los ámbitos considerados femeninos. Sufren, finalmente, una vida social androcéntrica formada por instituciones diseñadas por y para hombres, y a menudo hostiles a formas de vida distintas a las pensadas como masculinas.

Una reivindicación clara de la justicia de género pasa, en este sentido, por abordar las causas de las dificultades materiales de las mujeres, pero también de su desvalorización en el ámbito de lo simbólico y su exclusión de los espacios de participación. La injusticia de género que sigue prevaleciendo en nuestras vidas tiene un claro carácter sistémico y, por ende, también deben tenerlo las respuestas para combatirla y erradicarla: políticas globales y desacomplejadamente feministas que se propongan la descodificación de género de actividades, espacios y roles, así como subvertir su importancia como principio estructural que atraviesa el mercado laboral, el espacio público, el ámbito cultural, la esfera educativa, las instituciones públicas, las comunidades y también los hogares.

Vivimos momentos de transformación. La ciudadanía se mueve, se organiza, inventa nuevas maneras de hacer política, toma las instituciones sin dejar las calles y demuestra que hay alternativas. El feminismo no es una excepción. Plantea propuestas integrales e innovadoras y, lejos de conformarse con que algunos utilicen los “problemas de las mujeres” para arañar puntos en las encuestas, denuncia el agotamiento de los axiomas que yacen tanto tras las políticas de igualdad de las últimas décadas como tras las de aquellos partidos que continúan queriendo a las mujeres calladas y sumisas. Sigamos el camino que abre. Resulta imprescindible, hoy más que nunca, participar en el cambio y, ante los que se proponen dinamitarlo o convertirlo en recambio, trabajar para que se extienda y crezca mediante fórmulas valientes y novedosas. Contagiémonos y contagiemos. Mezclemos saberes y voluntades. Nueva política para reinventar la vida. Justicia de género para cambiar el mundo.

Articulo publicado el 01/12/2015 en Publico.es

Especial La Klau contra les violències masclistes

Programa especial de “La Klau” en motiu de la celebració del 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista. Entrevista amb la regidora de feminismes i LGTBI a Barcelona, Laura Pérez, sobre el treball municipal per eradicar aquesta xacra social. Debat posterior sobre el proposat pacte d’Estat contra la violència de gènere, les limitacions institucionals per combatre-la i les propostes polítiques de lluita de cara a les eleccions generals del 20D.

Entrevistada: Laura Pérez, regidora feminismes i LGTBI a l’Ajuntament de Barcelona.

Taula de debat: Sandra Ezquerra, sociòloga i activista feminista; Gemma Lienas, diputada CSQEP; Maria José Varela; advocada especialista de la dona; i Laura Pérez, regidora.