economia feminista

La política feminista era això

foto la politica feminista era això

Molt s’ha parlat en els darrers mesos sobre la feminització de la política, sovint reduint el debat a una qüestió de quotes, a la paritat com a objectiu finalista o a una reivindicació d’una manera de fer que les dones suposadament tenim pel simple fet de ser dones. Tanmateix, no s’ha parlat tant de la importància de col·locar el feminisme en el centre del tauler polític, pel que fa tant a les maneres de fer política com a les polítiques a fer o, dit d’una altra manera, de com construir una política veritablement feminista.

Durant dècades, i de manera particularment fructífera en els darrers deu anys, l’Economia Feminista ha vingut realitzant, primer en l’àmbit de l’acadèmia i després en el sí dels moviments socials, una triple esmena a la mirada de la ciència i la política econòmica convencionals. En primer lloc, ha qüestionat la pertinença de centrar l’anàlisi econòmica en l’àmbit mercantil o considerat productiu; en segon lloc, ha reivindicat la importància de l’àmbit del treball no remunerat realitzat a les llars i les comunitats principalment per dones, no només per al funcionament del sistema econòmic sinó també per a la provisió de benestar i per al sosteniment de la vida; en tercer lloc, enfront dels models econòmics imperants que assumeixen l’individu autosuficient i autònom com el subjecte tipus de la vida socioeconòmica contemporània, defensa la vulnerabilitat i la (inter)dependència com aspectes fonamentals de l’experiència humana i no com desviacions d’una norma on les persones estan sempre, com per art de màgia, vestides, alimentades, saludables, disposades a ser productives, educades i cuidades. El que habitualment s’anomena situacions de dependència no són estats excepcionals en la trajectòria vital de les persones, sinó que caracteritzen nombrosos moments de les nostres existències i de la nostra vida quotidiana en comú.

La segona implicació política resultant de les reflexions de l’Economia Feminista és la denúncia de les desigualtats socials que caracteritzen l’actual organització social de la cura. És a dir, la provisió de la cura és habitualment realitzada a costa dels drets i el benestar d’altres persones: quan la cura es realitza de manera no remunerada en l’àmbit familiar, la seva construcció social i cultural com a activitat pròpia de les dones té un impacte en la resta d’esferes de les nostres vides. Un impacte que es tradueix en situacions de desavantatge respecte als homes en el mercat laboral, en una negligència de la pròpia autocura, en un deteriorament de la salut quan la cura que proveïm és intensa i de llarga durada, en una menor capacitat de participar en les nostres comunitats, en un major aïllament social i en renúncies a projectes vitals propis.

La cura remunerada, al seu torn, també es caracteritza per l’existència de fortes desigualtats i per una greu precarització. A tall d’exemple, segons un estudi de l’Ajuntament de Barcelona sobre les condicions laborals de les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària, el 44,6% tenen un contracte temporal, el 76,1% un contracte a temps parcial i el 95,7% guanya un sou inferior a 9,47 € bruts per hora. El “mercat de la cura”, a més, compta amb una presència majoritària de dones, i particularment de dones d’origen migrant, el que significa que la precarietat laboral que el caracteritza no té només un component de gènere sinó també d’origen, i es veu intensificada per legislacions estatals com la Llei d’Estrangeria, la qual obliga les dones migrades a ocupar-se en nínxols econòmics que les condemnen a la pobresa i a l’exclusió social.

La tercera implicació política del posicionament de l’Economia Feminista implica promoure la corresponsabilització dels diferents actors socials, incloent-hi les administracions públiques, les comunitats, el sector privat mercantil, el sector privat sense ànim de lucre i l’economia social i solidària en la provisió d’una cura digna en el conjunt del cicle vital. Si defensem que la cura ha de ser valorada i visibilitzada i, alhora, que no es pot dur a terme a costa de la salut, l’autonomia o, entre d’altres, les condicions laborals d’altres persones, la responsabilitat vers la mateixa, així com els seus costos, ha de deixar de ser assumida de manera silenciosa per les dones en l’ombra de la llar i ha de ser posada en el centre de les prioritats socials, polítiques i econòmiques.

Portar endavant les propostes de l’Economia Feminista, tanmateix, comporta una transformació radical, no només de les polítiques públiques, sinó també del sistema econòmic. Posar la cura de la vida i la provisió de benestar en el centre entra en conflicte amb la priorització actual de criteris econòmics com l’eficiència, la competitivitat, la productivitat i el marge de benefici; passa també per generar jornades laborals, i al seu torn existències vitals, que permetin dedicar temps i energies a tenir cura de nosaltres mateixes i de les persones que ens envolten; passa, finalment, per acabar amb la penalització de la cura que les dones patim en el transcurs de les nostres existències i per la promoció de models i imaginaris en els que la cura sigui una activitat fonamental i desitjable per a tothom independentment del nostre sexe o la nostra identitat de gènere.

No són aquests canvis senzills ni segurament realitzables a curt termini, però de manera recent s’estan començant a fer passes en aquesta direcció. Un exemple d’aquests avenços és la presentació aquesta setmana a l’Ajuntament de Barcelona de la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura, política municipal sense precedents i innovadora pel que fa a posar l’actual organització social de la cura a debat i començar a sotmetre-la a canvis democratitzadors. La mesura de Govern, co-liderada per la Regidoria de Feminismes i LGTBI i el Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum, polititza finalment la cura i la situa, en la seva globalitat i complexitat, i des d’una mirada clarament feminista, com un àmbit d’intervenció de la política pública amb l’objectiu de contribuir a transformar el paradigma econòmic imperant, així com la posició històrica que les dones hi hem tingut.

De l’acadèmia l’Economia Feminista va arribar al carrer i ara des del carrer entra finalment a l’acció institucional. Aquesta mesura de Govern constitueix una molt bona notícia pels efectes que busca tenir en les vides dels i les barcelonines, però sobretot perquè pot constituir un precedent inspirador d’accions similars de vocació feminista, des d’un àmbit polític tan central com és l’econòmic, no només a altres ajuntaments sinó també a altres nivells institucionals que compten amb majors competències per poder alterar l’organització social de la cura, particularment la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol.

Vivim un temps en el qual sembla que la paraula “feminisme” es desprèn a poc a poc de l’estigma que l’ha caracteritzat des del seu naixement; un temps en què en certs sectors de la vida política l’ús d’aquest terme sembla estar de moda; un temps en el qual fins i tot sovint s’arriba a utilitzar el terme amb certa laxitud; un temps on la “feminització de la política” corre el risc de reduir-se a carcassa buida en comptes de convertir-se en motor de canvi real. I en aquest temps, poder presenciar el traspàs dels sabers i les propostes feministes a l’acció institucional i la seva materialització en actuacions concretes que, més enllà dels eslògans i les victòries merament formals, busquen fer trontollar un iceberg en què les dones seguim sent les ciutadanes de segona que el mantenen dempeus, és un motiu de celebració feminista. Perquè, si bé no era, no és, només això; la política feminista també era, també és, això.

Article publicat a Catalunya Plural el 30/05/2017

Sweet pride of having had Joan Acker in our lives

joan acker IIIToday I learned that our dear Joan Acker died this past June. I knew it through an Email from another dear feminist from Oregon, Kari Norgaard. I left Eugene in August 2008 and I have not been back since then. That was the last time I saw Joan: during my PhD Dissertation defense and the celebration party that Lara, Linda, and Joan, among others, organized for me after the defense.

I have not talked much to any of my friends and colleagues from Oregon since I moved back to Barcelona. However, I have thought quite a bit about many of them. I have also wondered often about Joan. Her dedication, support, and inspiration were undoubtedly some of the main gifts I took with me when I headed back home. Free from all the pressures, burdens and overwork that the younger feminist professors had to put up with, during the years I was in Oregon (2001-2008) Joan had among her priorities to spend time with the upcoming generations of feminist researchers: discussing with us, advising us, encouraging us, empowering us. She would come to spend time with us in our wonderful and historic SSFN retreats at the Oregonian coast to talk and practice feminism; she would have us in her home discussing books, authors, articles; she would tell jokes that made our experience of young feminist scholars a little bit less lonely; she would also make voracious criticisms to the university hierarchies whenever she felt she had to.

Joan was a pioneer but, far from being content with that, she made sure she spent her whole life helping younger women to start new paths and to walk the old ones in good company. Joan was struggle, she was compassion, she was camaraderie.

When I learned about her death this morning I told my partner, Jordi, that I felt sad for not having been more in touch with Joan during these eight years. He replied that my way of keeping in touch with her may have been feeling her intellectual and political heiress, inspiring my scholarly work and my activism in hers. I think Jordi is right. Joan’s guidance, mentorship, and friendship is one of the precious gifts I will always treasure from my time in Oregon. In exchange, our gift to her and to her memory should be the continuation of our uncompromising feminist struggle, our stubborn choice to keep pushing toward social chance, and our sweet pride of having had her in our lives.

To learn more about Joan’s life and work click here and here and here

Justicia de género para cambiar el mundo

Sandra Ezquerra & Xavier Domènech | Público. Es un clásico en los períodos electorales. A medida que se aproxima la cita con las urnas, los partidos sacan sus calculadoras, y filones de votos tan poco homogéneos como las mujeres se convierten en objetos de deseo de agresivas campañas de marketing.

Pregunten sino a los flamantes candidatos de Ciudadanos. Después de que el CIS anunciara recientemente que únicamente el 11% de las mujeres simpatizan con la formación naranja, y mediante titulares efímeros que buscan acallar sus propias incoherencias, se han apresurado a lanzar una cínica operación de blanqueo (de cara) con la que parecen erigirse como la nueva vanguardia de la lucha por los derechos femeninos. Sus candidatos se quejan de las falsas denuncias de las mujeres en materia de violencia machista o se muestran contrarios a medidas para favorecer la paridad de género, si bien en esta última cuestión, y en aras de promover políticas que mejoren el bienestar de amplios sectores de la población, proponen, como excepción, reformar la constitución española para eliminar la preferencia del varón sobre la mujer en la sucesión en la jefatura del Estado. Su programa, por otro lado, devuelve la violencia machista al armario de la domesticidad donde los hombres también son considerados víctimas o propone graves retrocesos en el derecho de las mujeres a decidir sobre su propio cuerpo. Como si tales despropósitos no fueran suficientes, sus ruedas de prensa presentan ambiguas medidas sobre racionalizaciones de horarios y trabajos, así como sobre escuelas infantiles y desgravaciones fiscales diseñadas por sus neoliberales economistas, los cuales, como buenos economistas neoliberales que son, visualizan la igualdad de género o la legalización de la industria del sexo como meras variables instrumentales para el funcionamiento del libre mercado y el crecimiento del PIB.

Más allá de poses y oportunismos, los partidos políticos adolecen de graves estrabismos en materia de género: o bien subordinan las políticas de igualdad a la productividad económica o bien promueven las desigualdades mediante la especialización de las mujeres en el cuidado familiar. Sin embargo, la entrada de las mujeres en el mercado laboral se ha visto caracterizada por una multiplicación de sus dobles jornadas, así como de una galopante discriminación laboral, salarial y en materia de derechos sociales. Por otro lado, las políticas de promoción de los roles tradicionales de género no han hecho más que promover el aislamiento de miles de mujeres en el ámbito privado y minar su autonomía, sus derechos económicos y su participación en otros ámbitos de la vida social. Nada de esto nos sirve ya.

Los feminismos nos han enseñado que las raíces de las desigualdades entre hombres y mujeres son profundas y tienen múltiples dimensiones. Es por ello que ha llegado el momento de reivindicar sin tapujos también en la arena institucional una verdadera justicia de género en el sentido más complejo y poliédrico, lo cual pasa por tener claro que los “problemas de las mujeres” no se reducen a retocar permisos ni cuotas, sino que pasan por promover nuevas lógicas materiales, simbólicas y políticas que nos permitan a todas y a todos participar como interlocutores plenos en la vida social.
El “problema de las mujeres” yace en que sufren mayores tasas de pobreza y explotación, así como una preocupante inequidad en los ingresos respecto a los hombres; fruto en parte de las miopes políticas de igualdad impulsadas por gobiernos considerados de izquierdas, sufren, además, una grave pobreza de tiempo que las obliga a hacer imposibles malabarismos entre las fragmentadas esferas de sus vidas, y tiene negativos impactos sobre su salud y su bienestar. Sufren, a su vez, una sistemática falta de respeto por parte de la sociedad, que trivializa sus actividades y sus saberes, las agrede, las trata como objetos o como putas o como niñas o como víctimas. Sufren también una marginación social que las deja fuera de los espacios de participación colectiva y las recluye a los ámbitos considerados femeninos. Sufren, finalmente, una vida social androcéntrica formada por instituciones diseñadas por y para hombres, y a menudo hostiles a formas de vida distintas a las pensadas como masculinas.

Una reivindicación clara de la justicia de género pasa, en este sentido, por abordar las causas de las dificultades materiales de las mujeres, pero también de su desvalorización en el ámbito de lo simbólico y su exclusión de los espacios de participación. La injusticia de género que sigue prevaleciendo en nuestras vidas tiene un claro carácter sistémico y, por ende, también deben tenerlo las respuestas para combatirla y erradicarla: políticas globales y desacomplejadamente feministas que se propongan la descodificación de género de actividades, espacios y roles, así como subvertir su importancia como principio estructural que atraviesa el mercado laboral, el espacio público, el ámbito cultural, la esfera educativa, las instituciones públicas, las comunidades y también los hogares.

Vivimos momentos de transformación. La ciudadanía se mueve, se organiza, inventa nuevas maneras de hacer política, toma las instituciones sin dejar las calles y demuestra que hay alternativas. El feminismo no es una excepción. Plantea propuestas integrales e innovadoras y, lejos de conformarse con que algunos utilicen los “problemas de las mujeres” para arañar puntos en las encuestas, denuncia el agotamiento de los axiomas que yacen tanto tras las políticas de igualdad de las últimas décadas como tras las de aquellos partidos que continúan queriendo a las mujeres calladas y sumisas. Sigamos el camino que abre. Resulta imprescindible, hoy más que nunca, participar en el cambio y, ante los que se proponen dinamitarlo o convertirlo en recambio, trabajar para que se extienda y crezca mediante fórmulas valientes y novedosas. Contagiémonos y contagiemos. Mezclemos saberes y voluntades. Nueva política para reinventar la vida. Justicia de género para cambiar el mundo.

Articulo publicado el 01/12/2015 en Publico.es

“L’economia feminista no vol ser un subgrup de l’economia: no hem d’esperar que ningú ens doni permís”

Parlem amb Sandra Ezquerra, investigadora, activista feminista i organitzadora del Congrés d’Economia Feminista

20130924_sandraezquerra-122-edit

Sandra Ezquerra és activista, investigadora i una de les persones que ha organitzat el Congrés d’Economia Feminista. Enric Català

La setmana passada, Vic va acollir el Congrés Estatal d’Economia Feminista. Acadèmiques, activistes i treballadores d’arreu d’Europa i d’Amèrica Llatina van assistir a la cinquena edició d’un congrés que ha esdevingut un referent en el seu àmbit. Des de la Directa parlem amb Sandra Ezquerra, investigadora, activista feminista i organitzadora de l’esdeveniment.

Després de mesos de preparació, quina valoració féu del Congrés?

La nostra valoració és francament molt positiva. Aquests dies a la Universitat de Vic hi han assistit més de 400 persones provinents del món acadèmic, dels moviments socials i del tercer sector. Des de la seva primera edició, el Congrés ha anat creixent i podem afirmar que l’edició d’enguany confirma la seva consolidació.

Quina utilitat creieu que tenen aquest tipus de trobades?

La utilitat d’aquest Congrés és doble: acadèmicament parlant, ens permet compartir recerques, tenir un feedback dels treballs realitzats, comptar amb referents internacionals i també crear noves xarxes de col·laboració. Però el fet que sigui un congrés obert, on no només participen acadèmiques, ajuda a assegurar un diàleg imprescindible amb les necessitats de coneixement que hi ha al món feminista.

I sol ser gaire comú aquest vessant obert en els congressos acadèmics?

Malauradament no és usual que aquests congressos comptin amb les veus que no són acadèmiques.

Existeix la necessitat d’una economia específica que adopti el cognom de feminista?

L’economia ha estat la disciplina més impermeable a les crítiques, la més acrítica de les disciplines. Com diu Sílvia Federici, és la ciència més propera al poder. Per això, és necessària una economia netament feminista que tingui en compte el factor de gènere i les necessitats i realitats específiques de les dones. Tot i això, encara hi ha amplis sectors que no reconeixen el seu paper. Malgrat tot, l’economia feminista tampoc vol ser un subgrup de l’economia general: no hem d’esperar que ningú ens doni permís.

I com s’entomen les mesures de l’economia feminista des de les administracions públiques?

Al nostre entendre, les administracions polítiques han ideat bàsicament mesures d’igualtat de gènere. Fa anys que des de l’economia feminista reclamem que cal anar més enllà. Nosaltres fem un balanç força crític de les mesures de “transversalitat” del gènere que s’han aplicat perquè sovint han derivat en la invisibilitat o en l’absència d’aquest element clau. Per contra, és la mirada feminista que hauria d’arribar tot el conjunt de les polítiques i, en paral·lel, mantenir un àmbit específic de treball.

I avui ens trobem que, a més d’una mala aplicació d’aquestes mesures, la realitat dels últims anys és que les polítiques de gènere han deixat de ser una prioritat per les administracions i això ha fet que el pes de la crisi hagi caigut especialment sobre les dones.

Aquest oblit institucional es viu també en l’àmbit internacional?

En l’àmbit supraestatal és evident que les polítiques de la UE passen per l’austeritat. Com es concreta això? El cas de Grècia ens mostra que el que es reclama és la reducció de les pensions i dels serveis públics com l’atenció a la salut. I són precisament aquests factors els que castigaran especialment el col·lectiu femení, ja que són les dones les que acaben proveint el suport i atenció que les administracions públiques eliminen. En aquest sentit, avui estem tornant a patir problemes que ja creiem superats.

Durant el Congrés s’ha debatut si la resposta a aquestes mesures s’ha de donar a escala local o en coordinacions globals. Quina és la teva opinió?

Al meu entendre, no es pot prioritzar una estratègia sobre l’altra. A Barcelona, com en altres municipis, s’estan aprovant mesures d’emergència social que són necessàries però que no resolen el problema de fons. La clau doncs, consisteix a coordinar-se a escales majors per a compartir experiències i augmentar la força per canviar les polítiques a una escala superior. A més, està clar que els ajuntaments ho tindran més fàcil per a aplicar aquestes mesures si hi ha governs autonòmics i estatal favorables. En el cas europeu, és obvi que si hi hagués dos o tres grècies fent front a la troica, el poder de negociació seria molt més gran.

L’octubre del 2013 et vam entrevistar a la Directa. Llavors mostraves la teva preocupació per la Llei de l’avortament proposada per Gallardón, una llei que finalment no es va aprovar. Com hauríem de llegir aquest fet?

La retirada de la Llei de l’avortament va ser, sens dubte, una victòria del moviment feminista. Amb un 80% de la població en contra i una mobilització excepcional, es va aconseguir no només frenar la llei sinó la sortida d’un ministre del govern espanyol. Era una victòria necessària que ens ha de servir per continuar veient el sentit d’empènyer i actuar per aturar injustícies.

Tornant al congrés de Vic que s’ha celebrat, hem observat que més d’un 95% de les participants són dones…

És evident que, ara per ara, l’economia feminista genera més interès entre les dones. Si fos un congrés d’economia convencional o fins i tot d’economia alternativa, segurament el percentatge d’homes seria superior al de dones. Esperem que en pròximes edicions hi hagi més homes que escoltin… i que participin!