Quo vadis, 15-M?

Traducció al castellà aquí

Sandra Ezquerra|Públic El títol d’aquest article ha resultat sens dubte una de les preguntes més vegades repetides durant les darreres setmanes. Si bé en alguns casos ha estat formulada de manera retòrica per part de maliciosos analistes buscant evidenciar la suposada falta de rumb del moviment, la majoria de vegades aquest interrogant ha respost a un genuí desig de conèixer les seves següents passes, la concreció de les demandes i la forma que es proposa adoptar a curt i mig termini. Davant el silenci guardat pel 15-M, algunes hipòtesis llençades pels experts que l’observen des de la distància han girat entorn la seva capacitat d’incidència en les decisions de la classe política i fins i tot la seva possible transformació en una força electoral.

Qualsevol que hagi interactuat mínimament amb el moviment, tanmateix, hauria d’haver comprès a hores d’ara que les categories convencionals i els conceptes clàssics d’anàlisi no resulten gaire útils a l’hora de preveure’n els pròxims passos. El que està passant és més senzill i alhora molt més gran. Més enllà de les testimonials concessions que una desorientada classe política està duent a terme amb l’objectiu de salvaguardar la seva malmesa legitimitat, i independentment de la més que plausible incorporació d’un grapat d’indignats en les fileres de l’esquerra institucional, la veritable importància del 15-M rau en la seva inesperada configuració en espai de gestació d’una nova generació d’activistes socials, de dissidents, de lluitadores, de pensadores crítiques, d’intel·lectuals orgàniques, de polítics profans.

Aquests nous actors sociopolítics no es configuren seguint cap recepta ni manual. Ho fan mitjançant la reflexió, el debat i, el que és més important, mitjançant la praxi. Cada nou pas del 15-M és un triomf en si mateix i, al seu torn, cada nova victòria, per simbòlica que sigui o sembli, permet acumular forces per seguir caminant. El 15-M ha aconseguit fites impensables per tothom fa només uns mesos: ha creat àgores públiques de discussió en què han participat milers de persones; ha qüestionat la Junta electoral central, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, ha proclamat i practicat la diferència entre legalitat i justícia, ha posat el dit a l’ull d’algunes de les contradiccions més fonamentals de la democràcia liberal; ha fet front a un brutal desallotjament de la plaça Catalunya obligant els mossos d’esquadra a retirar-se en bloc i revelat, altre cop mitjançant la pràctica i sense deixar de guanyar suport ciudatà en el procés, que la violència policial sovint és irracional i capriciosa; ha ocupat Centres d’Atenció Primària i consultoris mèdics per impedir el seu tancament; ha aturat desnonaments de famílies amb la ràbia, la passió i els cossos com a única arma.

Els seus integrants no hi participen perquè puguin beneficiar-se’n sinó més aviat perquè, enmig d’un desolador panorama de precarització de les seves vides i retallades socials sense precedents, s’han convençut finalment que ja no tenen res a perdre. Pertànyer-hi no requereix cap carnet, únicament ganes de recórrer el curt però espinós camí existent entre la desolació, la indignació i el compromís. Així, les i els joves que demostren que l’etiqueta de ni-nis fou sempre una fal·làcia són 15-M; els aturats i aturades que protesten a plaça de Sant Jaume són 15-M; les auxiliars de clínica indignades són 15-M; les àvies que ocupen el consultori de la Colònia Güell són 15-M; els veïns de Badia que lluiten contra el tancament del seu CAP o els de Gràcia que intenten paralitzar el tancament de les seves urgències són 15-M; els ciutadans que irrompen en les oficines locals de l’agència Fitch de qualificació del deute són 15-M; les usuàries i treballadores que es mobilitzen per aturar l’Expedient de Regulació d’Ocupació de l’Hospital del Mar són 15-M.

Lluny de constituir un ens de contorns delimitats i identitat monolítica, el 15-M constitueix, per damunt de tot, un procés de politització als antípodes dels codis de la política professional. Alhora, malgrat el que diguin les enquestes oficials, anuncia l’inici de la mort de la desafecció ciutadana cap a la Política en majúscules; anuncia, com diu la bella expressió del filòsof Bensaïd, la fi de les fins. Ha plantat fèrtils arrels d’un profund procés de mobilització popular, procés que comença a ser irreversible. Heus aquí el seu principal, sinó l’únic, tret transversal: és un camí de no retorn. La propera vegada que els experts preguntin els seus membres cap a on es dirigeix, aquests potser haurien de trencar durant uns breus instants el seu silenci i respondre, sense cap tipus de dubte ni vacil·lació: cap endavant.

Article aparegut el dimecres 10 d’agost al diari Públic

2 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s