Encerclem La Caixa: per la independència del 99%

FotoTorresLaCaixa

Traducción al castellano aquí

Sandra Ezquerra |eldiario.es A una setmana de la Diada de l’11 de setembre tot apunta que la Via Catalana organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) serà un gran èxit. L’alt nivell de participació amb què previsiblement comptarà, la seva repercussió mediàtica durant els darrers mesos, així com la seva capacitat aglutinadora d’una bona part de les veus sobiranistes del país, constitueixen un clar símptoma de l’avenç quantitatiu i qualitatiu de les posicions tant pel dret democràtic a decidir el futur de Catalunya com d’una aposta explícita per la independència. Parafrasejant Heidi Hartmann, la unió entre Espanya i Catalunya ha estat com el matrimoni entre home i dona defensat tradicionalment per les cavernes político-religioses: Espanya i Catalunya són una, i aquesta una és Espanya. Fins fa poc el dilema raïa en aconseguir un matrimoni més saludable o bé començar a preparar els papers del divorci. I la primera opció perd força a ambdues ribes de l’Ebre.

Des del seu naixement l’abril del 2011, l’ANC ha estat fonamental per l’arrelament del sentiment independentista a la societat catalana, així com en la seva visibilització. No ha resultat menys decisiu, d’altra banda, l’autisme reaccionari provinent del govern estatal, des de la gestió de l’Estatut per part del govern del PSOE a les no per nombroses menys insòlites agressions per part del govern del Partit Popular, com ara la declaració d’intencions d’espanyolitzar els i les nenes catalanes. Front aquests atacs, les postures federalistes defensades des de Catalunya queden cada cop més desvirtuades. Com deia algú fa poc, per jugar a tenis cal algú a l’altra banda de la xarxa. Sinó únicament estem llançant pilotes enlaire. I segurament també fora.

No podem oblidar, tanmateix, que les mobilitzacions i expressions sobiranistes no han estat l’única veu al carrer durant els darrers anys i, particularment des que va esclatar la crisi econòmica. Des de l’any 2008 hem assistit a desenes de manifestacions contra Expedients de Regulació d’Ocupació, un massiu i espectacular moviment 15-M expressant que “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”, ocupacions de CAP, hospitals, consultoris, escoles i universitats contra les polítiques d’austeritat dels governs de Madrid i de la Generalitat, tres vagues generals contra les retallades a les pensions i les reformes laborals i desenes de vagues sectorials o localitzades, incomptables actes de desobediència ciutadana per aturar desnonaments, creixents denúncies feministes contra les polítiques misògines de la dreta catalana i espanyola i, entre moltes d’altres, la proposta d’una auditoria ciutadana per impedir el pagament del deute il·legítim i odiós.

El més que segur èxit de la Via Catalana serà un indici irrefutable de l’evolució de la sensibilitat política nacional d’una part important dels i les catalanes, però una anàlisi rigorosa del moment que estem vivint no pot ignorar l’augment i aprofundiment de les crítiques contra les polítiques d’austeritat i les retallades, així com de la desconfiança ciutadana vers la classe política que ens ha conduït a aquesta crisi i pretén fer-nos-la pagar. Les massives mobilitzacions a favor de la independència de Catalunya o pel dret a decidir no han d’esborrar les assemblees multitudinàries a les places del conjunt del país que han exigit una societat més justa o un sistema polític veritablement participatiu i transparent, sinó que constitueixen una altra canalització del creixent malestar social vers el règim de la Transició, l’especulació, la corrupció, la impunitat, la desmemòria, l’empobriment de la majoria i els privilegis d’uns pocs.

Vivim un moment excepcional, tant en la vessant nacional com en la social. I, mentre que resulta imprescindible abandonar soliloquis estèrils i començar a fer via nacional, és igualment fonamental aprofitar l’oportunitat històrica que se’ns obre per parlar del dret a decidir en totes les seves dimensions. El matrimoni entre Espanya i Catalunya fa temps que es troba en crisi, sí, i el més desitjable en aquests moment és un divorci exprés, sí, però la DEMOCRÀCIA en majúscules agonitza, i la misèria i patiment generats per la crisi i la seva gestió per part de TOTS els governs, són cada cop més injustos i insostenibles. Davant d’això, com diria l’Arcadi Oliveres, no n’hi ha prou amb què passin d’”engañarnos” i “escañarnos” a fer-ho amb ny i guió. Podem i hem d’aspirar a molt més.

És aquest el sentit i la raó de ser de l’Encerclem La Caixa convocat pel Procés Constituent, i no -com algunes veus han defensat- fer competència deslleial a la Via Catalana o restar-li protagonisme. És impossible preveure quin serà el destí del camí que estem recorrent, però Encerclem La Caixa suma a la necessitat de poder decidir com a poble la urgència de poder fer-ho també com a ciutadania: sobre com es distribueixen els recursos públics, sobre la qualitat de les nostres escoles, sobre l’atenció a les persones malaltes, sobre el dret a l’habitatge, sobre el pagament del deute, sobre els nostres cossos, sobre totes les esferes de les nostres vides! I això no resta centralitat al moviment per la independència sinó que busca omplir-lo de contingut democràtic.

Com qualsevol esdeveniment històric, els processos sobiranistes no són mai socialment neutres, i el Procés Constituent treballa per a que el nostre es posi al servei de la majoria. Dir que les reivindicacions socials divideixen en un dia tan significatiu com l’11 de setembre; dir que a la Diada no toca parlar de drets socials; o dir que ja posarem el poder financer al seu lloc quan tinguem un Estat propi, no només és una fal·làcia sinó que a més resulta profundament perillós. Potser Madrid ens roba i sens dubte fa molt temps que el govern espanyol ens falta el respecte, però no és menys cert que també ho fan Artur Mas i els seus compares privatitzant hospitals, tancant centres de salut, augmentant les taxes universitàries, criminalitzant els moviments socials, convertint les nostres ciutats en parcs temàtics, promovent la impunitat de la violència policial i la corrupció política, votant amb el Partit Popular a favor de la constitucionalització de l’austeritat, prioritzant els pagaments a la banca per sobre dels de les entitats socials i, entre moltes altres gestes, batejant carrers amb noms de personatges franquistes. Jo vull una República Catalana, però no vull la que m’ofereixen ells ni la vull governada pels seus interessos.

La independència de Catalunya no pot ser parcial ni a qualsevol preu. És un destí en ella mateixa però sobretot ha de constituir el camí cap a una societat més justa; ha cer servir per treure la democràcia del coma i repensar-ho tot, repensar-nos tots, de nou. Un dels grans valors de la Via Catalana és que està organitzada, encapçalada i protagonitzada per la societat civil, i mereix tot el suport. L’encerclament de La Caixa és al seu torn una aposta per a que la independència sigui la del 99%, per a que l’inevitable divorci ens porti una millor vida i per a que la substitució de la “ñ” no sigui merament folklòrica ni condueixi a canviar-ho tot per a que, en el fons, tot segueixi igual. Els i les que no hi estan d’acord és o perquè encara no ho han entès o perquè ja els interessa que sigui així. Pel que fa als primers, haurem de parlar més clar, fer-nos comprendre i seguir construint ponts. Pel que fa als segons, no en tinc cap dubte: hem de seguir assenyalant-los, parlar més alt que mai i seguir empenyent ben fort.

Article aparegut a Catalunya Plural/ElDiario.es el 5 de setembre del 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s