El rostre humà de la política o per què sol•licito la baixa de l’AVV del Casc Antic

image

Sandra Ezquerra. Fa unes hores escrivia amb tristor “Avui el moviment veïnal formal al Casc Antic de Barcelona és menys democràtic i plural del que era ahir o fa uns mesos, i això per a mi és una gran pèrdua. En un moment en què ens mostrem orgullosos d’estar canviant la política, en un moment en què dissenyem codis ètics per treure els polítics professionals inamovibles de les seves poltrones i els seus privilegis, el que ha passat a l’AVV del Casc Antic aquest vespre és un recordatori de la molta feina que tenim per davant per qüestionar els codis (no)ètics que regeixen la nostra intervenció quotidiana com activistes. Jo de moment, com a veïna del barri, em nego a donar suport a les pràctiques actuals i, per tant, em dono de baixa”. Era aquesta la meva reflexió inicial davant una situació que porta mesos arrossegant-se i que ahir dijous 30 d’octubre, va conèixer finalment el seu desenllaç.

Si algú pensa que pel simple fet d’estar participant en moviments, organitzacions o iniciatives per un món més just o per millorar la realitat quotidiana que ens envolta ens trobem lliures de contradiccions s’equivoca. La política, com qualsevol altra activitat humana, és un mirall de les nostres esperances i el nostre potencial per al canvi, però també ho és de les nostres mancances i les nostres misèries. Una de les principals febleses històriques de l’esquerra ha estat, des del meu punt de vista, el seu focus més que habitual en els aspectes teòrics i polítics macro que afecten les nostres existències i la seva negligència de la importància de la nostra producció (o absència d’ella) de canvi social en les nostres interaccions més profanes: escoltant-nos, cuidant-nos, generant espais inclusius, estant disposats i disposades a realitzar una autocrítica constant i actuant, en el nostre trajecte vers una societat millor, de la forma més propera possible al que considerem que aquesta societat hauria de ser. En definitiva, en l’esquerra el “què” generalment no només ha prevalgut sobre el “com” sinó que l’ha invisibilitzat i massa sovint buidat de contingut. De manera conscient o inconscient, ens hem avesat tant al mantra que assegura que “la fi justifica els mitjans” que hem acabat immunitzades davant les seves perverses implicacions. Si els mitjans són subordinats a una suposadament heroica i divina fi, la possibilitat d’exigir responsabilitats sobre el procés desapareix. No hi ha atemptat més letal sobre la democràcia que els xecs en blanc a certs individus o col·lectius, siguin aquests polítics professionals apoltronats en càrrecs institucionals o activistes socials pretesament en contacte amb el carrer i en diàleg constant amb els veïns i les veïnes.

De manera insòlita tenint en compte la feblesa actual del moviment veïnal, en l’assemblea de l’Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic d’ahir es votaven dues candidatures per a la nova junta. Les matemàtiques gairebé mai fallen i, per tant, una de les candidatures va perdre i l’altra va guanyar. M’aventuro a predir, tanmateix, que de les persones que van participar en la votació (via vot presencial o via vot delegat), gairebé ningú recordarà què diferenciava les dues candidatures: quins eren els seus projectes de construcció de barri, com proposaven implicar les i els veïns en el moviment o quins objectius concrets de transformació urbana proposaven per als propers anys.

Ans el contrari, ha estat aquesta una “cursa electoral” marcada, en el cas de part de la candidatura guanyadora, per grotesques pràctiques caciquils que han eliminat qualsevol possibilitat de debat obert i franc, per cops d’estat de passadís contra decisions preses de manera orgànica, per la generació de rumors difamadors sobre els components de la candidatura alternativa, pel boicot a qualsevol possibilitat de mediació que permetés la fusió de les diferents propostes buscant construir així un moviment veïnal més plural, per l’incompliment sistemàtic de compromisos i acords per facilitar la transició vers el nou període de l’Associació, per silencis covards i pràctiques quasi-mafioses, per mentides repetides tantes vegades amb boca gran i petita que semblen haver esdevingut veritats, i pel maltractament sistemàtic de persones no disposades a donar-los la raó sense matisos ni condicions.

Avui l’Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic de Barcelona és menys democràtica i plural que ahir perquè, com a resultat de la seva incapacitat de treballar des del dissens i el respecte a les diferències, membres de la nova junta han passat com una piconadora per sobre d’activistes (de persones!) carregades d’il·lusió i de somnis per al seu barri i la seva ciutat. Tenim una nova junta orquestrada per cares habituals que fa massa temps que diuen que deixen pas a energia renovadora però que únicament respecten a qui es mostra servil i acrític; una nova junta dirigida sense criteri ni valentia per caps de palla amb vocació de coartada; una junta nova més vella que ahir i més vella que mai. Estic segura que s’ha llevat convençuda que han salvat el moviment veïnal del barri d’un enemic intern abstracte i sense nom. Estic segura també, tanmateix, que ho han de pensar per poder dormir a les nits i mirar-se al mirall mentre la vergonya pròpia es transforma en al·liena, la nostra, per comptar amb una junta guanyadora que no ha estat capaç de guanyar de manera neta i fraternal.

Avui el moviment veïnal formal del Casc Antic de Barcelona ja no compta amb uns quants activistes joves i no tan joves; experimentats o novells; nascuts al barri o no; però sobretot honestos i entusiastes. Han estat esborrats per mans fermament tremoloses i maniobres profundament hostils; amb la desinformació dels i les veïnes i amb el silenci poruc de la FAVB. Com a veïna del barri des de fa més de set anys, no puc legitimar aquesta manera de fer de qui diu representar-me al barri quan no l’admeto ni tan sols de qui (no) em representa a l’ajuntament. És per això que sol·licito la meva baixa de l’Associació.

Ho faig amb tristesa però també amb esperança. Amb esperança perquè sé del cert que els i les activistes que ahir van ser derrotats sense cap tipus d’escrúpol amb el “com” en comptes d’amb el “què” seguiran fent barri, seguiran fent places i seguiran omplint els carrers del meu districte amb transgressió, rebel·lia i somriures; amb esperança també perquè sé del cert que algun dia l’Associació de Veïns i Veïnes del barri tornarà a ser casa meva. Espero que entre avui i aquell dia passin moltes coses que ens facin, a totes i tots, aprendre la lliçó.

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s