Sandra Ezquerra [1]. La crisi segueix avançant. Malgrat el que digueren les lectures interessades del descens de les taxes d’atur durant el mes de juny anunciat durant l’estiu per l’EPA, la crisi segueix obrint-se pas, segueix aprofundint-se i sembla no tocar fons. El que fa dos anys se’ns venia com l’inici d’un període difícil que requeriria certs sacrificis però del qual ens en sortiríem, ha derivat en un pessimisme i una desesperança generalitzats i una normalització de la sensació d’impotència. La crisi no toca fons perquè els titans que l’han provocada, les enormes contradiccions del sistema capitalista heteropatriarcal i racista, no en tenen de fons. No tenen límits. No tenen fre i, en comptes de reduir la velocitat, la classe política ha decidit augmentar-la i fugir cap endavant.
A la massiva destrucció d’ocupació iniciada durant el 2008 s’han anat afegint l’exhauriment de prestacions per desocupació, la cronificació de l’atur desprotegit, els desnonaments, l’increment del nombre de persones en situació de pobresa. I com si totes aquestes no fossin suficients males notícies, durant els últims mesos estem presenciant consternades l’anunci i aprovació de mesures polítiques que retallen els drets socials, que abarateixen l’acomiadament, que promouen la precarietat laboral i minven els convenis col·lectius. Si una cosa semblava que havia demostrat l’esclat de la crisi era la insostenibilitat del model econòmic vigent i de les polítiques neoliberals que el sustenten. Però la llum al final del túnel que alguns van creure veure va ser un mer miratge. La medicina receptada a la crisi del capitalisme neoliberal pels metges del Fons Monetari Internacional i tots els seus compares finalment ha estat més capitalisme. I més neoliberal que mai. Així que agafem-nos fort que vénen sotracs i corbes i el camí, lluny d’eixamplar-se, es fa cada cop més estret i esquerp.
Enmig del carnaval confús de xifres desoladores, interpretacions interessadament contradictòries i la voràgine de contrarreformes que ens deixen a la majoria cada cop més indefenses, la pregunta és, com sempre, on som les dones? Què passa amb nosaltres? S’ha escrit i parlat fins a l’extenuació durant els darrers dos anys sobre els impactes de la crisi en la població catalana, així com sobre la (in)eficàcia de les mesures adoptades per part dels governs per a pal·liar-la. Però no s’ha parlat gaire, per no dir gens, de les conseqüències específiques que tant la crisi com les respostes polítiques estan tenint sobre les dones, particularment les dones treballadores.
De fet, des dels inicis de la crisi econòmica, els mitjans de comunicació han destacat de forma sistemàtica que aquesta ha colpejat i continua colpejant els homes amb més contundència que a les dones. Mentre que a inicis de l’any 2007 les taxes d’atur masculí i femení a Catalunya eren d’un 5,5% i un 8,21% respectivament, a finals del 2009 eren ja de 18,15% i 15,83%. L’esclat de la bombolla immobiliària i els nombrosos Expedients de Regulació d’Ocupació ajuden a explicar l’acceleració de l’increment de l’atur entre els homes i, a partir del tercer trimestre del 2008, el major atur registrat entre els homes que entre les dones. No obstant això, l’absència d’una anàlisi crítica de les diferències i de les realitats que s’amaguen al darrera de les estadístiques oficials no ha fet més que invisibilitzar la situació específica, a la vegada que plural, de les dones en el context actual.
En primer lloc, si bé la tardor de l’any 2008 es va veure principalment caracteritzada per l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi de la indústria, a la primavera de l’any 2009 la contracció de la demanda de mà d’obra va arribar també al sector serveis, sector que ocupa a quasi un 83% de les dones registrades com a actives a Catalunya.
En segon lloc, durant l’esclat inicial de l’actual crisi, les dones a Catalunya sumàvem el 80,23% de les persones que treballaven a temps parcial i menys del 46% de les persones en possessió d’un contracte indefinit. D’altra banda, el salari mig de les ocupades a l’Estat espanyol era, a inicis de l’any 2008, més d’un 25% menor que el dels homes, fet profundament relacionat amb la segregació tant horitzontal com vertical del mercat laboral i en la nostra concentració en el sector serveis, caracteritzat per altes taxes de precarietat. A més, les dones teníem una major presència que els homes en l’economia submergida, amb l’absència de drets laborals i socials que aquest fet comporta. Tot això es traduïa en el tercer trimestre del 2008 en què les dones constituíem fins a un 57,50% de les persones que depenien de prestacions per desocupació no contributives. Respecte a les contributives, a més de ser menys de la meitat de les persones beneficiàries (40,70%), les dones les rebíem en quantitats menors (23,98 euros al dia front als 28,81 euros els homes) i durant menys temps.
En tercer lloc, malgrat que no hi ha dades exhaustives sobre els processos de conciliació a Catalunya en l’actualitat, en altres contextos de crisis econòmiques s’ha presenciat un augment de la càrrega de treball domèstic no remunerat sobre les dones com a resultat de les estratègies de les famílies per reduir depeses i de la disminució de recursos per adquirir serveis de cura.
Finalment, la crisi no està afectant a totes les dones per igual. Les dades d’atur del primer trimestre d’aquest any mostren importants diferències en termes d’origen nacional: mentre que les taxes d’atur femení (14,60%) i masculí (15,10%) de la població autòctona foren pràcticament les mateixes i constituïren les més baixes de totes, l’atur de la població d’origen immigrant no comunitària (33,29%) va ser més del doble que el de la població autòctona (14,87%), amb un atur femení no comunitari (26,87%) molt per sota del seu homòleg masculí (37,29%), però marcadament superior al femení i masculí autòctons. Tenint en compte les diferents carències de les estadístiques per reflectir de manera fidedigna els fenòmens relacionats amb la immigració (per exemple, població en situació irregular) i el fet que un alt percentatge de dones immigrades es troben concentrades en l’economia submergida catalana, les xifres de desocupació femenina d’origen immigrant segurament és molt més alta de la que ens presenten les dades oficials. D’altra banda, si parem atenció a diferències d’edat, veiem que la taxa d’atur de les dones entre 16 i 19 anys el primer trimestre del 2010 va ser de 55,6% i la de les dones d’entre 20 i 24 anys fou de 31,6%.
L’absència d’una perspectiva de gènere ha estat també una constant en les respostes dels governs a la crisi. Després dels rescats massius d’entitats financeres amb diners públics vam presenciar mesures destinades a l’estímul de l’ocupació, com el famós Plan Español para el Estímulo de la Economía y de la Ocupación o el Plan 2000E. Si bé al primer es mencionaven inversions socials, a la pràctica es va acabar apostant per les infraestructures físiques, ja que suposadament tindrien un major impacte sobre l’ocupació. La pregunta és, l’ocupació de qui? Quin tipus d’ocupació?
Les respostes rauen en els sectors de la construcció i de la indústria automobilística, àmpliament coneguts per la seva insostenibilitat econòmica, social i ecològica. A més, tenint en compte la important presència de treballadors homes tant en el sector de la construcció (92,47%) com en el de la indústria (75,18%) el tercer trimestre de l’any 2008- fruit de la persistent segregació sexual del mercat laboral-, en cap dels dos plans aprovats pel govern estatal es va prioritzar la necessitat de promoure i/o protegir l’ocupació femenina en d’altres sectors econòmics. Dels 11.000 milions d’euros que es van injectar per crear ocupació durant el primer any de la crisi, la majoria van anar a parar a la construcció i ni tan sols es va imposar cap requisit en relació a la presència de dones en les contractacions.
D’altra banda, a més dels greus efectes que el Tijeretazo tindrà sobre treballadors i treballadores, sobre mares i pares, sobre pensionistes i, entre d’altres, sobre receptors i receptores d’ajuda a la cooperació, el pla d’austeritat afectarà de manera particularment severa a les dones perquè estem sobrerrepresentades en sectors públics com l’ensenyament, la sanitat o els serveis socials, perquè com a resultat de la nostra vulnerabilitat econòmica serem nosaltres les que més acusarem els retalls de serveis públics i prestacions socials i perquè serem les dones, de nou i com sempre, les que substituirem les retallades en despesa pública mitjançant el nostre treball invisible i no remunerat en l’àmbit de la llar.
La crisi segueix avançant, obrint-se pas. Segueix aprofundint-se, sembla no tocar fons. I les respostes no estan en Plans EEE, o en reformes laborals o en tisorades. Les respostes, encara que sovint costi articular-les o fins i tot sentir-les, estan al carrer. I és al carrer on hem de ser-hi nosaltres: com a dones que no volem patir en silenci i en la penombra els efectes col·laterals d’aquest sistema; com a feministes que continuem cridant que sense la nostra presència no hi ha canvi possible; com a activistes convençudes, colze a colze amb tants altres companys de viatge i de lluita, que un altre món no només és possible sinó absolutament, ara més que mai, necessari.
La crisi segueix avançant. I nosaltres també.
[1] El present article es va escriure a mitjans de juliol i serà publicat a finals d’Octubre a la Revista de Ca la Dona (en premsa).
interseccion[e]s 
1 comments