29-S: a les dones també ens sobren els motius

Sandra Ezquerra/Público [1]. Es compleix el segon aniversari de l’esclat de la pitjor crisi econòmica en dècades i, afortunadament, no passarà desapercebut. Per fi els grans sindicats han descobert que en el diàleg social mentre uns parlen els altres acaten i, després de romandre impassibles als constants atacs contra els drets dels treballadors durant els últims anys, han optat per convocar la vaga general el 29 de setembre. Malament i tard, però benvinguda sigui.

Una constant des del 2008 ha estat el missatge dels mitjans de comunicació que els més colpejats per la crisi són els homes. De fet, si bé a inicis del 2007 les taxes de desocupació masculina i femenina a Catalunya eren d’un 5,55% i 8,21%, a finals del 2009 s’havien revertit i convertit en un 18,15% per a ells i un 15,63% per a elles. El discurs de la crisi en masculí, no obstant, invisibilitza la vulnerabilitat de les dones en el mercat laboral, l’arrel de la qual rau en la persistent reclusió de les dones en l’àmbit domèstic. Aquesta segueix perjudicant les condicions laborals i familiars de les dones i les agreuja en temps de crisi com l’actual. Dit això, la desigualtat de gènere es manifesta en l’actualitat a Catalunya en el 78,86% dels contractes a temps parcial signats per dones front només el 47,50% dels indefinits, així com en una diferència del 25% entre el salari mig d’homes i dones i, entre d’altres, una major presència de les segones en l’economia submergida.

La lectura de gènere de la crisi també ha estat absent en les respostes de les administracions, que inicialment estigueren destinades a la promoció d’ocupació masculina i posteriorment vingueren marcades per les retallades en despesa pública. Aquestes tindran un impacte desproporcionat sobre les dones perquè la seva important presència en el sector públic farà que siguin les principals víctimes de la reducció de salaris i llocs de treball. A més, la seva precarietat les farà patir de forma especialment greu les retallades socials, i la pèrdua de suport públic a les famílies serà compensada, de nou, per la intensificació del seu treball de cura invisible i altruista. Les mesures estructurals actualment sobre la taula, la Reforma Laboral i la de les pensions, constitueixen un nou punt d’inflexió en la relació entre capital i treball i tindran també efectes particularment perniciosos sobre les dones.

A banda d’accentuar la vulnerabilitat específica de les dones, la Reforma Laboral elimina la bonificació per a la seva contractació, la qual, si bé constituïa un remei clarament insuficient, no passa a ser substituïda per una prevenció de les causes de fons de la discriminació laboral de les dones. A més, la Reforma manté els incentius a la contractació parcial, principal motor de la dualització per gènere del mercat laboral i, com a resultat, reforça la inserció laboral precària de les dones i la seva especialització en tasques reproductives. En quart lloc, la major mobilitat geogràfica i interna que introdueix la Reforma Laboral perjudica comparativament a les dones, ja que aquestes solen disposar de menor flexibilitat que els homes. Finalment, la Reforma Laboral no inclou les treballadores del servei de la llar dins l’Estatut dels Treballadors i perpetua així la discriminació d’un activitat laboral històricament femenina i actualment duta a terme majoritàriament per dones migrades.

D’altra banda, la congelació de les pensions i la proposta d’ampliar el període de càlcul de cotització afectarà particularment a les dones que, arrel de la seva concentració en l’economia informal i precària, així com de la freqüent interrupció de la seva vida laboral per tenir cura de fills i altres familiars, trobaran més dificultats a l’hora d’assolir la cotització exigida.

La desigualtat a la que es veuen abocades les dones no és reproduïda únicament per la crisi sinó també per les mesures suposadament dissenyades per a pal·liar-la. L’absència de les dones en les anàlisis i polítiques oficials no pot repetir-se en la vaga del 29-S. Aquesta ha de ser una lluita de tots els treballadors i treballadores, tant les remunerades com les que no ho són, ja que, a totes nosaltres, també ens sobren els motius.

[1] Article aparegut a Público el 16 de setembre.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s