Som molt més que el nostre dolor

Diu el feminisme des de fa dècades que el personal és polític. A banda de ser un lema, una consigna molt repetida, crec que no m’equivoco si dic que moltes dones al món hem sentit en un moment o en un altre, d’una manera o una altra, que situar l’arrel del problema de moltes de les coses que ens passen, i per tant també la solució, fora de nosaltres, en el nostre entorn, en la nostra societat, ens ha salvat més d’un cop l’ànim, ens ha salvat el rumb, ens ha salvat l’autoestima, ens ha salvat la salut mental, ens ha salvat la vida.

Recordo fa uns quinze anys assistir per primera vegada a Estats Units a la marxa anual Take Back the Night o Recupera la Nit. Després de recórrer la ciutat on em trobava en una manifestació de dones- amb la presència d’alguns, no molts, homes al final- a l’acabar ens esperava un petit escenari amb megafonia. La majoria de les persones allà vam seure a terra al davant. Jo no sabia exactament què estava a punt de passar i pensava que potser ens disposàvem a escoltar els parlaments polítics que tanquen la majoria de manifestacions. No va ser així. Per la meva sorpresa, pel meu dolor, per la meva fascinació, per la meva alegria, per totes aquestes emocions juntes i barrejades, dones de totes les edats van començar a agafar el micròfon una rere l’altra i, durant hores, van explicar en primera persona les seves experiències com a víctimes de violència sexual i masclista.

Una estudiant de poc més de vint anys va explicar la violació que va patir en un viatge d’estudis en mans de la parella de la seva millor amiga. Va confessar també que durant anys es va castigar per haver seduït l’endemà el seu violador fins que finalment va entendre que li havia calgut recrear l’episodi amb la diferència que aquest cop ella tindria el control; una dona professional liberal va compartir l’agressió sexual que va patir per part d’un desconegut davant del seu cotxe una nit sortint de la feina, després de pensar tota la vida que ‘aquestes coses no li passen a dones com ella’; una senyora de més de 60 anys va pronunciar en veu alta la culpa que encara sentia per haver trigat tants i tants anys en deixar els seu marit abusiu i violent.

Volien trencar el silenci, deien totes elles. I sé que no vaig ser l’única que va plorar escoltant-les; no vaig ser l’única que les va envejar per haver fet un viatge que els permetia afirmar amb contundència que el que els havia passat no era personal sinó polític; no vaig ser l’única que els va agrair que cagant-se en el tabú de les violències masclistes, que trencant el seu silenci, que negant-se a la seva pròpia solitud, ajudaven a que moltes altres dones estiguéssim una mica menys callades i ens sentíssim una mica menys soles. Compartint-lo i fent-lo públic, ajudaven a que tant el seu dolor com el de moltes dones allà fos més suportable, i contribuïen a crear una connexió invisible però que es podia tocar, que ens permetia en aquell moment dir a moltes ‘Jo et Crec’, un ‘Jo Et Crec’ que en el transcurs dels anys es convertiria sovint en un ‘Jo També’. Jo et crec, germana, només perquè m’ho dius tu. Jo et crec perquè a mi m’ha passat el mateix.

Poder compartir el dolor ens ha permès seguir dempeus, seguir sent nosaltres mateixes, seguir vives. Tanmateix, com diu la dolçament punyent Bell Hooks, ‘sempre vam saber que érem molt més que el nostre dolor’. Després de compartir-lo durant molts anys, ara l’estem articulant, l’estem conjurant, l’estem polititzant. No només estem trencant el silenci, no només estem recuperant la nit: estem també recuperant la veu i les  paraules, i les estem posant al servei de qui la vulgui alçar i de qui les vulgui pronunciar. Hem passat de compartir a l’oïda secrets foscos i clandestins a explicar la nostra història en primera persona amb veu ben alta i clara. No som la presa de cacera de la ‘manada’ sinó que som nosaltres ‘la manada’ que s’escolta, que s’acompanya, que s’estima, que es defensa i que reescriu la història. La nostra història.

En els darrers temps escriptores, activistes, alcaldesses, regidores, actrius, professores i moltes altres dones amb visibilitat han explicat públicament que han patit violències masclistes en algun moment de la seva vida. Han fet un pas endavant per ser mirall de milers de dones anònimes; han posat cara i veu a les enquestes que ens diuen que 1 de cada 3 dones a Catalunya han patit violència greu en algun moment de la seva vida. 1 de cada 3! I aquesta 1 de cada 3 ni som casos aïllats, ni som anomalies, ni som pobres dones, ni hem tingut mala sort, ni ho hem provocat, ni ens ho hem inventat.

Ens preguntem sovint on són les dones, però, on són els homes? Tristament segueixen sense sentir-se interpel·lats per textos com aquest o per debats que busquen visibilitzar les violències masclistes per posar-hi fi. Jo us dic: no ens deixeu soles. I no deixar-nos soles no vol dir salvar-nos. D’això ja en sabem molt nosaltres. No deixar-nos soles significa coresponsabilitzar-se; significa militar en el ‘yo no soy manada’; significa repetir de manera incansable ‘ser home no era això’ i no permetre que en el futur, per als vostres fills ‘ser home vulgui dir això’. No deixar-nos soles significa autoexaminar-se i escoltar molt, molt, molt atentament; significa, en definitiva, ajudar-nos a construir i instaurar un cercle virtuós amb el ‘Jo et Crec’, el ‘Jo També’, de nou el ‘Jo et Crec’.

Mireu-nos: som les que hem patit i seguim patint la violència patriarcal que la nostra societat insisteix en amagar. Però també som les petites grans llobes que cada dia seguim fent camí. Som les que, amb més convicció, amb més força, amb més sororitat que mai, i gràcies a les que van parlar abans que nosaltres, obrim portes i finestres per a que entri l’aire i per a que surti la veritat. Som les que diem ‘Ni Una Menys’, som les que diem ‘Prou’, som les que diem ‘Mai Més’.

Text de la presentació a l’acte Parlem de Violències Masclistes organitzat per Catalunya en Comú a Gràcia, Barcelona, el 26/11/2017

La política feminista era això

Molt s’ha parlat en els darrers mesos sobre la feminització de la política, sovint reduint el debat a una qüestió de quotes, a la paritat com a objectiu finalista o a una reivindicació d’una manera de fer que les dones suposadament tenim pel simple fet de ser dones. Tanmateix, no s’ha parlat tant de la importància de col·locar el feminisme en el centre del tauler polític, pel que fa tant a les maneres de fer política com a les polítiques a fer o, dit d’una altra manera, de com construir una política veritablement feminista.

Durant dècades, i de manera particularment fructífera en els darrers deu anys, l’Economia Feminista ha vingut realitzant, primer en l’àmbit de l’acadèmia i després en el sí dels moviments socials, una triple esmena a la mirada de la ciència i la política econòmica convencionals. En primer lloc, ha qüestionat la pertinença de centrar l’anàlisi econòmica en l’àmbit mercantil o considerat productiu; en segon lloc, ha reivindicat la importància de l’àmbit del treball no remunerat realitzat a les llars i les comunitats principalment per dones, no només per al funcionament del sistema econòmic sinó també per a la provisió de benestar i per al sosteniment de la vida; en tercer lloc, enfront dels models econòmics imperants que assumeixen l’individu autosuficient i autònom com el subjecte tipus de la vida socioeconòmica contemporània, defensa la vulnerabilitat i la (inter)dependència com aspectes fonamentals de l’experiència humana i no com desviacions d’una norma on les persones estan sempre, com per art de màgia, vestides, alimentades, saludables, disposades a ser productives, educades i cuidades. El que habitualment s’anomena situacions de dependència no són estats excepcionals en la trajectòria vital de les persones, sinó que caracteritzen nombrosos moments de les nostres existències i de la nostra vida quotidiana en comú.

De la crítica que des de l’Economia Feminista es realitza als axiomes de la política econòmica ortodoxa, i fins i tot sovint de l’heterodoxa, se’n deriven tres implicacions polítiques fonamentals. La primera és que treure la cura de la invisibilitat social, política i econòmica ha de ser una aposta estratègica del feminisme. El funcionament del sistema econòmic rep de manera sistemàtica un subsidi gratuït en forma de treball no remunerat majoritàriament femení que garanteix no només la reproducció social sinó també el funcionament de l’engranatge de l’economia capitalista: sense els fonaments invisibilitzats que constitueixen el treball de cura, l’edifici social i econòmic trontolla. 

La segona implicació política resultant de les reflexions de l’Economia Feminista és la denúncia de les desigualtats socials que caracteritzen l’actual organització social de la cura. És a dir, la provisió de la cura és habitualment realitzada a costa dels drets i el benestar d’altres persones: quan la cura es realitza de manera no remunerada en l’àmbit familiar, la seva construcció social i cultural com a activitat pròpia de les dones té un impacte en la resta d’esferes de les nostres vides. Un impacte que es tradueix en situacions de desavantatge respecte als homes en el mercat laboral, en una negligència de la pròpia autocura, en un deteriorament de la salut quan la cura que proveïm és intensa i de llarga durada, en una menor capacitat de participar en les nostres comunitats, en un major aïllament social i en renúncies a projectes vitals propis.

La cura remunerada, al seu torn, també es caracteritza per l’existència de fortes desigualtats i per una greu precarització. A tall d’exemple, segons un estudi de l’Ajuntament de Barcelona sobre les condicions laborals de les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària, el 44,6% tenen un contracte temporal, el 76,1% un contracte a temps parcial i el 95,7% guanya un sou inferior a 9,47 € bruts per hora. El “mercat de la cura”, a més, compta amb una presència majoritària de dones, i particularment de dones d’origen migrant, el que significa que la precarietat laboral que el caracteritza no té només un component de gènere sinó també d’origen, i es veu intensificada per legislacions estatals com la Llei d’Estrangeria, la qual obliga les dones migrades a ocupar-se en nínxols econòmics que les condemnen a la pobresa i a l’exclusió social.

La tercera implicació política del posicionament de l’Economia Feminista implica promoure la corresponsabilització dels diferents actors socials, incloent-hi les administracions públiques, les comunitats, el sector privat mercantil, el sector privat sense ànim de lucre i l’economia social i solidària en la provisió d’una cura digna en el conjunt del cicle vital. Si defensem que la cura ha de ser valorada i visibilitzada i, alhora, que no es pot dur a terme a costa de la salut, l’autonomia o, entre d’altres, les condicions laborals d’altres persones, la responsabilitat vers la mateixa, així com els seus costos, ha de deixar de ser assumida de manera silenciosa per les dones en l’ombra de la llar i ha de ser posada en el centre de les prioritats socials, polítiques i econòmiques.

Portar endavant les propostes de l’Economia Feminista, tanmateix, comporta una transformació radical, no només de les polítiques públiques, sinó també del sistema econòmic. Posar la cura de la vida i la provisió de benestar en el centre entra en conflicte amb la priorització actual de criteris econòmics com l’eficiència, la competitivitat, la productivitat i el marge de benefici; passa també per generar jornades laborals, i al seu torn existències vitals, que permetin dedicar temps i energies a tenir cura de nosaltres mateixes i de les persones que ens envolten; passa, finalment, per acabar amb la penalització de la cura que les dones patim en el transcurs de les nostres existències i per la promoció de models i imaginaris en els que la cura sigui una activitat fonamental i desitjable per a tothom independentment del nostre sexe o la nostra identitat de gènere.

No són aquests canvis senzills ni segurament realitzables a curt termini, però de manera recent s’estan començant a fer passes en aquesta direcció. Un exemple d’aquests avenços és la presentació aquesta setmana a l’Ajuntament de Barcelona de la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura, política municipal sense precedents i innovadora pel que fa a posar l’actual organització social de la cura a debat i començar a sotmetre-la a canvis democratitzadors. La mesura de Govern, co-liderada per la Regidoria de Feminismes i LGTBI i el Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum, polititza finalment la cura i la situa, en la seva globalitat i complexitat, i des d’una mirada clarament feminista, com un àmbit d’intervenció de la política pública amb l’objectiu de contribuir a transformar el paradigma econòmic imperant, així com la posició històrica que les dones hi hem tingut.

De l’acadèmia l’Economia Feminista va arribar al carrer i ara des del carrer entra finalment a l’acció institucional. Aquesta mesura de Govern constitueix una molt bona notícia pels efectes que busca tenir en les vides dels i les barcelonines, però sobretot perquè pot constituir un precedent inspirador d’accions similars de vocació feminista, des d’un àmbit polític tan central com és l’econòmic, no només a altres ajuntaments sinó també a altres nivells institucionals que compten amb majors competències per poder alterar l’organització social de la cura, particularment la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol.

Vivim un temps en el qual sembla que la paraula “feminisme” es desprèn a poc a poc de l’estigma que l’ha caracteritzat des del seu naixement; un temps en què en certs sectors de la vida política l’ús d’aquest terme sembla estar de moda; un temps en el qual fins i tot sovint s’arriba a utilitzar el terme amb certa laxitud; un temps on la “feminització de la política” corre el risc de reduir-se a carcassa buida en comptes de convertir-se en motor de canvi real. I en aquest temps, poder presenciar el traspàs dels sabers i les propostes feministes a l’acció institucional i la seva materialització en actuacions concretes que, més enllà dels eslògans i les victòries merament formals, busquen fer trontollar un iceberg en què les dones seguim sent les ciutadanes de segona que el mantenen dempeus, és un motiu de celebració feminista. Perquè, si bé no era, no és, només això; la política feminista també era, també és, això.

Article publicat a Catalunya Plural el 30/05/2017

Sweet pride of having had Joan Acker in our lives

Today I learned that our dear Joan Acker died this past June. I knew it through an Email from another dear feminist from Oregon, Kari Norgaard. I left Eugene in August 2008 and I have not been back since then. That was the last time I saw Joan: during my PhD Dissertation defense and the celebration party that Lara, Linda, and Joan, among others, organized for me after the defense.

I have not talked much to any of my friends and colleagues from Oregon since I moved back to Barcelona. However, I have thought quite a bit about many of them. I have also wondered often about Joan. Her dedication, support, and inspiration were undoubtedly some of the main gifts I took with me when I headed back home. Free from all the pressures, burdens and overwork that the younger feminist professors had to put up with, during the years I was in Oregon (2001-2008) Joan had among her priorities to spend time with the upcoming generations of feminist researchers: discussing with us, advising us, encouraging us, empowering us. She would come to spend time with us in our wonderful and historic SSFN retreats at the Oregonian coast to talk and practice feminism; she would have us in her home discussing books, authors, articles; she would tell jokes that made our experience of young feminist scholars a little bit less lonely; she would also make voracious criticisms to the university hierarchies whenever she felt she had to.

Joan was a pioneer but, far from being content with that, she made sure she spent her whole life helping younger women to start new paths and to walk the old ones in good company. Joan was struggle, she was compassion, she was camaraderie.

When I learned about her death this morning I told my partner, Jordi, that I felt sad for not having been more in touch with Joan during these eight years. He replied that my way of keeping in touch with her may have been feeling her intellectual and political heiress, inspiring my scholarly work and my activism in hers. I think Jordi is right. Joan’s guidance, mentorship, and friendship is one of the precious gifts I will always treasure from my time in Oregon. In exchange, our gift to her and to her memory should be the continuation of our uncompromising feminist struggle, our stubborn choice to keep pushing toward social chance, and our sweet pride of having had her in our lives.

To learn more about Joan’s life and work click here and here and here

Caçadores de somnis

Des d’aquest petit paradís en flames a l’Atlàntic els darrers dies m’he deixat acariciar per la rebelia i l’inconformisme de Virginia Woolf. Les seves paraules han despertat somnis que sovint es queden adormits entre la meva panxa i el meu cor; m’han fet pensar també en moltes de les dones que estimo, aprecio i admiro, i preguntar-me si elles també els tenen aquests somnis intermitents: somnis de que el feminisme ens fa imparables, somnis de que hem enderrocat tots els murs, somnis que les nostres veus són rellevants, somnis que les nostres paraules prevaldran.

Som hereves de generacions de dones que, contra tot pronòstic, van construir-se cambres pròpies amb les seves mans. Som dones que sobre el paper ho tenim tot i, tanmateix, seguim batallant contra molins de cristall transparent. Som dones que hem fet un pas endavant, que hem fet mil salts al buit. Els fem cada dia. I malgrat la companyia silenciosa del fil violeta que ens ha marcat el camí, malgrat les complicitats impagables, malgrat els argumentaris i les conviccions construïdes des d’una determinació col·lectiva, som també dones que sovint ens esgotem d’haver d’aixecar la veu, d’haver de recordar que som aquí, d’haver d’obligar-nos a seguir empenyent.

Les flames en aquest paradís de l’Atlàntic afortunadament van minvant i el silenci que les ha observat des de fa ja sis dies em recorda, com ho fa la Virginia Woolf, que el cansament no és excusa per obligar-nos a ser més petites, tot i que a vegades pugui ser temptador, ni per deixar d’atrapar els somnis que ens acaronen la cara i que de manera intermitent es posen a hivernar entre el nostre cor i la nostra panxa.

Ens seguiran ignorant, ens seguiran criticant d’una manera en què només se’ns critica a nosaltres, ens seguiran menystenint, ens seguiran somrient amb condescendència i ens seguirant temptant a sentir-nos petites i insignificants. Aquesta nit penso en totes vosaltres. Aquesta nit escric per a mi i per a totes aquelles que, contracorrent, empaiteu les estrelles. Aquesta nit em prometo ser caçadora de somnis durant la resta de la meva vida. I us demano la mateixa promesa. No fer-ho seria, com deia Virginia a les futures escriptores, abjecta traïció.

“Ni la lloança ni la crítica adversa tenen cap valor. No, tot i que ens hi podem entretenir amb molt de gust, el fet és que prendre mides en aquest camp és l’ocupació més fútil de totes, i sotmetre’s als mesuradors és la més servil de les actituds. L’única cosa que compta és escriure allò que vols escriure: i, qui pot dir si comptarà durant segles i segles o només unes hores? Però sacrificar un sol cabell del cap de la teva visió, un matís del seu color, per acatament a un director amb una copa de plata a les mans o a un professor amb un metre sota la màniga, heus aquí una traïció abjecta, en comparació amb la qual la pèrdua de tota la riquesa i de la castedat, generalment considerada com el més gros dels desastres humans, és una mera picada de puça” (Virginia Woolf, 1929).