Hegemonies: més enllà de la lírica

Hegemonias Xavi Domènech Xavier Domènech comença Hegemonías volent deixar clar que no es tracta d’un llibre d’història sinó el llibre d’un historiador. Tanmateix, és inevitable llegir-lo i sentir que en ell s’explica, o com a mínim s’interpreta, la nostra història: la història de l’evolució institucional, econòmica i política dels darrers anys però sobretot la història dels carrers, de les places i de les mobilitzacions en les que molts i moltes de nosaltres hem participat des que va esclatar la crisi, treballant-hi per construir noves hegemonies.

Certament, però, és aquest el llibre d’un historiador. D’un historiador i d’un analista que, si bé s’ubica de manera explícita des de la lluita de classes com eix per mirar i entendre el món, des del materialisme històric d’EP Thompson, no té cap tipus de problema en rebutjar els dogmes: vinguin aquests del marxisme ortodox, de La Vanguardia o de TV3. Acostumats com estem a encasellar-nos en 140 caràcters en famílies i corrents polítiques estanques; acostumats com estem a pertinences identitàries que enderroquen ponts en comptes de construir-los, s’agraeix llegir algú que abraça l’heterodòxia, tant implícitament com de manera explícita. S’intueix en les converses amb l’autor però es constata llegint-lo. I no es tracta d’heterodòxia en el sentit de diluir el missatge o els objectius sinó en el de voler excavar en les aparences de Veritat i saber que sempre hi ha més a descobrir; en el sentit de construir coneixement, reflexió i acció a partir de la síntesi de diferents tradicions i diferents temptatives de resposta. Un exemple n’és la forma que aborda a Hegemonías l’etern dilema en les ciències humanes i socials entre l’estructura i la llibertat: no pren partit per cap de les dues (o rebutja renunciar a cap d’elles) i les sintetitza per aplicar-les a la realitat social i intentar entendre-la. Un altre ho és com, en la seva clara devoció per la figura de Salvador Seguí, el que sembla atraure més a Domènech no és el que va convertir el Noi del Sucre en un anarcosindicalista a l’ús sinó precisament el que, mitjançant la seva capacitat de lectura de la realitat i de l’estratègia política des de diferents angles, el van fer trencar esquemes.

Xavier Domènech ens insta a Hegemonías a anar més enllà de la lírica. Tanmateix, a banda de l’anàlisi de la situació política i de l’homenatge arqueològic a herois silenciats (lamentablement no hi ha cap heroïna), el llibre n’està ple.  Segurament el més fàcil és fer lírica sense més sobre el moment que ens ha tocat viure i que ens hem proposat construir. Encara recordo l’enorme volum de llibres sobre el moviment 15M que foren publicats poques setmanes després del seu esclat i els meus dubtes sobre la nostra capacitat d’analitzar-lo amb el rigor i amb el cap fred que només la distància garanteix. El realment difícil és ser capaç d’analitzar moments històrics per entendre’ls (racionalment i analíticament) sense oblidar que ens hi trobem a dins i que estan canviant les nostres vides (des del cor). Xavier Domènech ho aconsegueix.

El llibre respira Gramsci en cada pàgina i racó i tant ens ensenya a pensar sobre la construcció durant les darreres dècades de l’hegemonia neoliberal com ens acompanya per les diferents parades del seu esmicolament: de l’esmicolament de la legitimitat del sistema polític, de l’esmicolament de la legitimitat de l’esquerra institucional (per cert, ens recorda que no va ser la ciutadania que va deixar de creure en ella sinó ella qui havia deixat de creure abans en la ciutadania), de l’esmicolament de la legitimitat del règim. Ens recorda, a més, que som resultat d’hegemonies en crisi però també hereus i hereves d’hegemonies derrotades i fins i tot d’hegemonies en potència.

Xavier Domènech ens convida a aturar-nos en diferents moments entre el 2010 i el 2013 tal i com ell els va pensar i viure llavors i, ens recorda, d’aquesta manera, com vàrem anar construint el nostre relat de la història; de la nostra història. Certament des de l’aquí i l’ara no té gaire mèrit dir que de la crisi econòmica se’n va derivar una crisi política i posteriorment un crisi de legitimitat del sistema econòmic i que aquesta ha coincidit amb una crisi de règim. Però la veu de l’autor prové de l’aquí i el llavors, i llegint-lo descobreixes com va anar posant juntes les peces d’un trencaclosques que va guanyant progressivament en complexitat fins a dibuixar-nos la realitat de l’avui. I en aquest sentit, un dels encants de llegir Hegemonías és que a mesura que avances et creix la impaciència per arribar al present: sents que tens avantatge sobre l’autor ja que tu ja saps que el clam pel Pacte Fiscal es va convertir en clam per la Independència, ja saps que la CUP-AE va arribar al Parlament, ja saps que va néixer el Procés Constituent, ja saps que fa menys d’un mes una força anomenada Podemos va obtenir més d’1 milió de vots en unes eleccions i que d’aquí un parell de dies es presentarà la iniciativa Guanyem Barcelona.

T’acostes al final del llibre i sents sota els peus les vibracions del terratrèmol polític que Xavier Domènech no estic segura si augura o desitja, però que tu decideixes creure’t. Decideixes creure que la història s’està movent; ens estem movent, i, qui sap, potser algunes de les coses que estan passant en aquests moments en certa manera poden començar a ser respostes als interrogants que ell planteja. Plantegem-nos, nosaltres, estar a l’alçada.

Text de la presentació d’ Hegemonías a La Ciutat Invisible, Barcelona, el 19 de juny de 2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s