Fem via i decidim-ho tot

FotoSandraAssembleaFeminisme

Sandra Ezquerra | La Independent El dret del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur es troba sense dubte al centre del debat mediàtic, polític i social en l’actualitat al nostre país. Es troben a l’ordre del dia conceptes tan crucials com soberania,  autogovern, autodeterminació i llibertats nacionals i, en els darrers anys, s’ha articulat de manera creixent una important cohesió entorn l’aposta de celebrar un referèndum per fer sentir la veu de la ciutadania sobre el l’encaix de Catalunya en el Regne d’Espanya. Davant l’immobilisme reaccionari del govern espanyol, cada cop són més les persones i els espais que reclamen la celebració de la consulta, fins i tot si aquesta constitueix un acte massiu de desobediència a les prescripcions de la beatificada Constitució Espanyola. És més, segurament també en part com a resultat de la incapacitat dels governs de gestionar el “problema catalán” de manera raonable, el consens social entorn la independència de Catalunya i la creació d’un Estat propi també ha multiplicat adhesions i suports.

Les corrents de pensament dominants en l’apogeu de la globalització neoliberal ens han explicat que els nacionalismes ja no tenen raó de ser en el segle XXI i constitueixen reaccions retrògrades front la llibertat escenificada pel triomf històric dels mercats. Han omès, tanmateix, no només el paper homogeneïtzador de l’extensió global del capitalisme occidental sinó particularment la vigència dels nacionalismes triomfants com ara el francès, el nord-americà o l’espanyol, així com la parcialitat del que entenen per ser lliures. Les banderes, en realitat, i particularment aquelles que compten amb un Estat centralista al darrere, segueixen amagant-se sota intervencions militars neoimperialistes a països com Iraq, Afganistan, Líbia o Síria, el genocidi cultural i físic de minories ètniques, la imposició de polítiques antisocials a la majoria de la població o la voluntat d’espanyolitzar els nens catalans en el cas del Regne d’Espanya. Front les lectures tendencioses de l’agonia dels nacionalismes, cal visibilitzar l’excel•lent salut amb la que encara compta l’espanyol i respondre amb contundència als perennes atacs, siguin rere l’estendard que siguin, contra els drets dels pobles a decidir existir.

El moment polític en què ens trobem és històric perquè, després de segles de debats sobre l’encaix de Catalunya en el Regne, i malgrat les més que sospitoses vacil•lacions d’Artur Masobre una esquerda en els aparentment infranquejables murs construïts sobre silencis, desmemòries i mentides. Permet, en definitiva, visibilitzar la naturalesa fictícia del que molts i moltes encara anomenen Espanya i l’arrel autoritària d’un cada cop menys tímid nacionalisme espanyol. La batalla, tanmateix, no pot ser de cap de les maneres entre projectes nacionals basats en subjectes i objectius monolítics sinó entre la compulsió d’imposar i la llibertat de decidir, de ser, d’existir. I aquesta ha d’incloure, sense cap mena de dubte, totes les esferes de les nostres vides, tant les col•lectives com les més íntimes.

No ens serveix una nació catalana basada en l’exclusió, l’essencialisme i l’assignació de carnets de bons patriotes. El veritable potencial emancipador del context actual rau en l’oportunitat de crear una nova realitat amb la societat civil com a personatge principal, de repensar-ho tot, d’alterar prioritats, de canviar lògiques, d’incloure tothom. Es presenta una ocasió sense precedents per posar en dubte la fal•làcia de la nació espanyola, però també per problematitzar la catalana i fer entrar en l’agenda política qüestions que al nostre govern li convé amagar en el seu calaix. El poble de Catalunya no pot consentir convertir-se en coartada d’una llibertat parcial i esbiaixada reivindicada pel govern dels que un dia es van creure els millors. És per això que des del Procés Constituent treballem per un canvi social en què les llibertats no siguin enteses de manera selectiva sinó que, en seu sentit més ampli i complet, esdevinguin protagonistes i raó de ser d’un canvi radical del model social.

El que hi ha en joc és massa transcendental com per ser gestionat en ombres de despatxos o racons de passadissos. Els que ens volen governar des d’aquests indrets haurien d’haver previst que resulta gairebé impossible tornar a tancar la caixa de Pandora un cop comencen a grinyolar els panys, i la resta hem d’aprofitar l’avinentesa per dur l’escletxa oberta fins les darreres conseqüències. Si veritablement estem disposats i disposades a lliurar la batalla per la llibertat i la independència hauríem de fer-ho amb cadascuna de les seves lletres i els seus sentits: llibertat per decidir sobre les retallades socials, llibertat per no pagar el deute, llibertat per decidir sobre el nostre cos, llibertat per obtenir una educació i accés a atenció sanitària, llibertat per nacionalitzar la banca sota control social, llibertat per exercir com a ciutadans sense importar on hem nascut, llibertat per compartir coneixement de manera il•limitada, llibertat per ser mares, llibertat per no ser-ho, llibertat per accedir a un habitatge digne, llibertat per estimar a qui vulguem, llibertat per decidir juntes sobre tots els àmbits que afecten les nostres existències, com a poble però també com a comunitat, com a famílies, com a persones i, per descomptat, com a dones.

No es tracta, com podrien argumentar alguns, de promoure el caos i l’individualisme, sinó de que la llibertat i la independència esdevinguin fonaments centrals i genuïns del país que volem construir sense convertir-nos en hostatges de retòriques messiàniques o càlculs electoralistes. L’assemblea de feminismes del Procés Constituent ja ha començat a caminar, i tenim clar que, de la mateixa manera que portem dècades escoltant que sense les dones no hi ha revolució, sense totes nosaltres i sense la nostra llibertat no hi ha independència, ni procés constituent ni transformació social possible.

Algunes de les primeres decisions del govern de CIU l’any 2010 varen ser suprimir el programa de protecció contra la violència masclista del Departament d’Interior o la Sotsdirecció d’Igualtat d’Oportunitats del de Treball. Persegueixen les dones musulmanes criminalitzant el seu ús del vel integral i retallen en serveis d’atenció a les persones com Dependència o escoles bressol, obligant les dones a intensificar els seus malabarismes per tenir cura dels i les nostres. Estarà disposat el President Mas, el dia en què declari la independència de Catalunya a la plaça Sant Jaume, a anunciar la despenalització absoluta i immediata de l’avortament en el nou país o el dret de les dones soles i/o lesbianes a accedir a la reproducció assistida per la sanitat pública? Tindrà la voluntat d’abolir la llei d’estrangeria? Anunciarà mesures per acabar amb l’explotació de desenes de milers de dones migrades treballant a les llars de la burgesia catalana a l’ombra de la informalitat i la doble moral? Prohibirà l’ús de les bales de goma? Posarà fi a la criminalització de les prostitutes? Proclamarà l’impagament del deute a les entitats financeres i la multiplicació de la despesa social? Desobeirà a la Troika en les seves imposicions d’austeritat? Garantirà la igualtat efectiva d’homes i dones en el mercat laboral així com el repartiment dels treballs i la riquesa? Despatologitzarà les persones que es veuen atrapades en cossos o rols de gènere que els resulten aliens? Lluitarà de manera incondicional pel dret al propi cos?

No ho crec. Com tampoc crec que ho fessin en cas de governar cap dels partits del règim. És per això que resulta més important que mai jugar la partida, però deixant ben clar que cal un canvi de regles, d’àrbitre i de jugadors. Li deien democràcia i ja no ho és, però no la ressuscitarem sense un canvi de paradigma on l’autodeterminació i la sobirania siguin indestriables de la solidaritat, del benestar i del bé comú. I tenim totes les de guanyar, no només perquè els superem en nombre sinó sobretot perquè tenim la raó. Volem fer via, sí. Volem independència, sí. Per decidir-ho tot. Totes. I tots.

Article publicat a La Independent l’11 de setembre de 2013. Foto d’Amada Santos

One comment

  1. La idea es bona , boníssima, però els mecanismes de PODER del govern que redactaría els ESTATUTS del nou hipotétic EStat Independent , sería el mateix que governa ara . O sigui que o els treiem abans o serem de nou rehens de les mateixes desigualtats. No hi ha ni tan sols una Llei de trans parencia que ens mereixi tenir confiaça en el futur…Una pressa de pel això de la INDEPENDENCia¡¡¡¡¡Rosa Dallerés.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s