Dos mesos menys un dia

Demà farà dos mesos des que finalment va esclatar el que s’ha vingut a conèixer com el moviment 15M o moviment dels Indignats. Els i les que hi hem participat sabem que han estat dos mesos menys un dia d’infart: d’un ritme frenètic, d’un aprenentatge meravellós, d’una intensitat impensable i d’una coneixença mútua i construcció de complicitats. Durant aquests dos mesos menys un dia no he tingut ni temps de seure per escriure en aquest espai, el meu, el nostre espai. Ni tan sols he tingut temps  per processar el que estava vivint, per pensar-ho i articular-ho per escrit. Avui, dos mesos menys un dia més tard, la lluita continua però l’estiu ens proporciona un molt agraït descans que, malgrat que no permet que el motor s’aturi del tot, si que ens deixa prendre una mica d’aire fresc i acumular forces per continuar endavant. Mentre aprofito aquest parèntesi per posar-me al dia en aquest espai d’interseccions, penso que l’únic que canviaria, si pogués, d’aquests dos mesos menys un dia seria la capacitat d’aturar-me de tant en tant i pensar-ho tot plegat. De pensar-me. De pensar-nos. Fem-ho ara que podem. Qui sap el que ens depararà el setembre. És més, comencem a pensar qui, què, com i on volem ser i estar a la tardor.

3 comments

  1. el llegeixo ara, justament en el punt horari dels dos mesos del 15-M…tots els indicadors de crisi aniran a més, disortadament, per la qual cosa, de quinze en quinze anirem mantenint la xarxa i, si pot ser, malgrat les contingències estivals, posarem els motors a tota vela pensant en la tardor que ens espera.

    Dignament, pacienment, l’esperit del 15 ens mostra un camp per recorrer i no només per acampar-hi. Practiquem la màxima gramsciana de l’optimisme de la voluntat front el pessimisme de la raó o, a la “benjaminiana”, temptem per organitzar el pessimisme i tractem les coses -la història- a contrapel.

    La baixada escènica del moviment no ha de ser senyal de debilitat, en tot cas reforça la tesi de que cal teixir les parts del tot per respondre més enllà del que és merament puntual.

    Corredors de fons, si l’adversari difús ens apreta, la resistència haurà de prendre formes consistents.

    Salut i per molts “quinzes”.

  2. Avui sí que ja hem passat la ratlla dels dos mesos.
    Dos mesos de construcció portes enfora, però també de vertebració de discurs personal. Dos mesos de curses de cent metres diàries, però també d’entrenament per proves de resistència. Dos mesos de plaer en gaudir de l’ocupació de les places -tantes vegades manllevades en aquesta ciutat, i dures, molt dures!-, però també de solitud en tancar la porta de casa. Dos mesos de lluitar per aconseguir consensos. Dos mesos construint un edifici sòlid malgrat la tempesta. Dos mesos teixint centenars de teles de tots els colors. Dos mesos que són molts anys. Dos mesos d’adrenalina. De l’adrenalina de la victòria.
    Dos mesos volant molt alt sense deixar de tocar amb els peus a terra.
    Dos mesos treballant dur per un món més just perquè les veritats, de tan simples, fan mal i donen força.
    Dos mesos feliç d’haver-t’he viscut aprop.
    Salut, i moltes gràcies!

    1. Volar tan alt, Jordi, no hauria estat mai possible sense tenir-te a prop assegurant-te que la màquina seguia tenint combustible i vigilant per, si queia, agafar-la abans d’esclafar-se contra el dur paviment. La revolució no sempre es fa en veu alta ni davant les càmeres. Em sento molt afortunada d’haver fet aquest camí al teu costat.🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s