“Romandre ara de braços plegats equivaldria a signar la nostra pròpia condemna”

Per Carme Catalán [1]

Sandra Ezquerra és sociòloga i investigadora sobre polítiques socials a la Universitat Autònoma de Barcelona. Pel que fa a la seva activitat política, va ser dirigent sindical als Estats Units i actualment és militant feminista i anticapitalista a Barcelona.

 

P: Quin paper tenen els treballs de les dones al món?

SE: Mentre que actualment la nostra presència en el mercat laboral remunerat és cada cop més generalitzada, històricament hem estat les encarregades de tenir cura de tots, de totes, de tot. És el treball domèstic i de les cures, que hem dut i continuem duent a terme de manera invisible i “altruista”, el que permet la supervivència de les famílies, de la societat i, fins i tot, del sistema econòmic.

P: Aquest paper, està canviant en la situació econòmica actual?

SE: Sí que hi ha certs canvis, però aquests canvis no suposen necessàriament una millora. Davant la massiva destrucció de llocs de treball masculins pertanyents als sectors de la indústria i la construcció des de l’esclat inicial de la crisi, a moltes dones els ha tocat incorporar-se al mercat laboral per compensar per la pèrdua d’ingressos a la llar. Moltes dones que ja eren treballadores remunerades han hagut de treballar més hores. Això, en general, suposa un increment de les hores totals de treball de les dones, ja que el treball a casa no es redistribueix. D’altra banda, moltes dones han perdut també la seva feina durant els últims tres anys i han vist com les seves condicions laborals, ja de per si més fràgils que les dels homes, han empitjorat, cosa que ha accelerat els processos de feminització de la pobresa. Les retallades en despesa social i les recents reformes estructurals, com la laboral o la de les pensions en cas d’aprovar-se, agreujaran la vulnerabilitat social i laboral de les dones, ja que, a més de poder comptar amb menys suport públic per a la cura de les nostres famílies, constituirem un sector afectat de manera particularment virulenta per la precarització del mercat de treball i la polvorització dels drets de jubilació.

P: Quina resposta es dóna i quina s’hauria de donar davant de la crisi econòmica?

SE: Els atacs perpetrats pels mal anomenats “mercats” i els governs que els gestionen constitueixen amenaces per als drets socials i laborals de les presents i futures generacions que la majoria no podem ni imaginar. La resposta ha de venir de múltiples fronts i en tots ells les dones hi hem de ser protagonistes.

P: Quin paper han de tenir les organitzacions de dones i les dones organitzades en associacions mixtes?

SE: Des del moviment feminista s’ha de continuar elaborant un discurs i una denúncia contundents dels efectes específics de la crisi sobre la població femenina. Aquesta anàlisi ha de ser emmarcada en un discurs més ampli sobre els impactes en la totalitat de la classe treballadora i la resta de sectors populars. El feminisme no es pot aïllar d’altres moviments socials i reivindicatius. Pel que fa als sindicats i altres moviments socials mixtos, és imprescindible que es faci visible la realitat familiar, social i laboral de les dones i que es deixi de parlar de la classe treballadora com si estigués únicament constituïda per homes. Esdevé urgent entendre la dimensió patriarcal tant de la crisi del capitalisme com de les contrareformes imposades des dels governs, ja que si no la nostra anàlisi de la realitat, i per tant la nostra lluita, queda coixa i roman parcial. Els sindicats i els moviments socials han de posar al mateix nivell la defensa de drets laborals i drets socials, ja que són dues cares de la mateixa moneda. I han de fer-ho tenint en compte que el subjecte polític cada cop és més complex i divers: dones, població d’origen immigrant, joventut, etc.

P: Quines barreres s’han de superar?

SE: Hi ha encara moltes barreres que haurem de superar, i una de les principals és, sense dubte, la fragmentació de les lluites i les reivindicacions. Hem de ser capaços i capaces de fer transversals les demandes i les protestes més enllà de la realitat específica de cada moviment social. En un context com l’actual, la unitat esdevé més fonamental que mai: cal ser agosarats i agosarades. Hem de tenir clar que l’única batalla realment perduda és la no lliurada i apostar per una resistència contundent davant les greus agressions que estem rebent. L’única resposta que té alguna possibilitat d’aturar la voràgine de retallades socials i laborals és sens dubte una segona vaga general amb la participació de tots els sindicats, i en la qual s’impliquin tots els sectors de l’esquerra política i social. Ens estem quedant sense temps i romandre ara de braços plegats equivaldria a signar la nostra pròpia condemna. Si hem de ser derrotades, almenys que ens derrotin lluitant.

[1] Carme Catalán és membre de la Secretaria de la Dona, CCOO. Entrevista apareguda a Treballadora, febrer-març 2011

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s