Contra la fal·làcia de la inevitabilitat

Sandra Ezquerra|Públic [1] Versió en castellà aquí. La necessitat de reformar les pensions no és cap novetat en el panorama polític de l’Estat espanyol. Ja fa un parell de dècades que sentim que l’envelliment de la població fa augmentar la taxa de dependència, i el caràcter suposadament neutral i científic d’aquesta afirmació ha dificultat l’articulació d’una resposta capaç de rebatre l’aparent inevitabilitat de reformar (és a dir, reduir i fer més inaccessibles) les pensions. Aquesta dificultat de rèplica argumental s’agreuja en un context protagonitzat per la crisi fiscal, on les retallades en despesa pública social cada cop més són presentades pel govern com l’única i indiscutible solució.

Si ens aturem a desgranar l’argument de la suposada inevitabilitat de la reforma descobrim, no obstant, que s’hi conjuguen dos elements. El primer rau en què, com a resultat del creixement de l’esperança de vida durant les darreres dècades fruit d’importants avenços mèdics i tecnològics, d’aquí a uns anys no hi haurà suficients persones cotitzant per suportar el pes de les que per edat ja no ho facin. Això es veurà reforçat pel declivi en les taxes de fertilitat a Catalunya i l’Estat espanyol, que darrerament s’han situat entre les més baixes del món. Les dones actualment en edat reproductiva no només hem posposat l’edat de tenir fills sinó que a més hem reduït el seu nombre en una proporció considerable en relació a les generacions anteriors. Això està tenint un impacte indiscutible sobre el creixement de la taxa de dependència.

Tanmateix, les equacions matemàtiques utilitzades pels polítics no deriven necessàriament ni en la insostenibilitat d’un dels pilars fonamentals de l’Estat del benestar ni a la inevitabilitat de la reforma de les pensions. Tampoc incorporen tota la complexitat del panorama social actual. La pregunta que en realitat ens hauríem d’estar formulant és, per què decideixen les dones tenir pocs fills o no tenir-ne?

La resposta rau principalment en el desfasament existent entre la nostra incorporació generalitzada en el mercat laboral durant les últimes dècades i la minsa creació d’oportunitats per compatibilitzar aquesta nova presència amb el rol de mares i curadores que se’ns imposa socialment. Aquest desfasament fa que sovint les dones hàgim de triar entre la maternitat o el treball remunerat fora de la llar. No escollir sovint significa enfrontar-se a kafkians malabarismes per poder conciliar i, tenint en compte la feblesa de les polítiques públiques actuals de suport a les famílies, això fa que moltes acabem decidint o no ser mares o no ser treballadores remunerades. L’enquistament d’aquest dilema es troba profundament relacionat amb el fet que la taxa d’activitat femenina a l’Estat espanyol es situa en aquests moments entre les més baixes de la Unió Europea, fet que afecta negativament tant la competitivitat de l’economia com les arques públiques i, de retruc, el finançament, entre d’altres, de les pensions.

Si realment volem donar una resposta a la crisi de dependència que se’ns ve a sobre comencem per visibilitzar que es pot i cal fer-ho des de l’esquerra: enfortint l’Estat de benestar i no encongint-lo cada cop més. Apostem per una reducció de la jornada laboral que permeti tant a dones com a homes gaudir de temps per tenir fills i cura d’ells; exigim una xarxa de serveis socials finançada per l’Estat que garanteixi el suport a la maternitat i la paternitat i que acabi d’una vegada per totes amb el pervers binomi feina-família; invertim recursos públics en la creació d’ocupació de qualitat que afavoreixi la incorporació laboral de les dones sense que per això hàgim de renunciar a tenir una família; creem un model de benestar que defineixi la reproducció social com a responsabilitat d’homes, de dones, de l’Estat, de l’economia. Tot això tindria un important impacte a mig termini en un dels principals factors darrere el tan temut problema demogràfic sense haver de reduir ni en un euro la despesa en jubilacions. També significaria un gir substancial respecte l’espiral de mesures neoliberals a la que portem dos anys abocats per apaivagar la còlera dels “mercats”.

Front a la fal·laç inevitabilitat de la reforma de les pensions l’única resposta sostenible i valenta passa per augmentar drets i no per retallar-los. Ens queda poc temps però val la pena intentar-ho. Hi ha massa en joc com per no fer-ho.

[1] Article aparegut a l’edició catalana de Público l’11/1/2011

3 comments

  1. En els últims temps he observat en les parelles joves (no cal dir que és una reflexió gens científica) que són els homes els que posen més interés alhora de decidir tenir descendència davant la parella. És curiós però si ho pensem només una mica per sobre podem extreure que la dona n’ha après de les seves mares, de les seves àvies i de … les polítiques socials, eocnòmiques, bla bla… instaurades ja al món modern. Si escolten a les dones de les seves famílies tindran una dualitat en la decisió: és una experiència com a cap més però oblidat de tu durant molt de temps i així i tot…. Quant a les polítiques de cura per part de les administracions les dones tenen molt clar que amb poques ajudes, sense xarxa comunitària tenir fills va en detriment del seu propi futur: patirà més econòmicament, defallirà si hi ha una separació (a part de les pr`ropies criatures), i professionalment se li giren un munt d’incògnites… total que per dir-ho d’una forma pràctica per no dir bèstia, per a la dona, si ho pensa, tenir un fill -al qual encara no coneix i al que encara no s’ha fet-, és un mal negoci. I aquí és on et donc tota la raó quan dius que cal enfortir la situació política i econòmica sino és vol tenir un país vell i en davallada demogràfica, però clar tenim una socialdemocràcia on imperen molt més les polítiques d’ajuda a les entitats financeres, empresarials i de recolçament a un sistema econòmic insostenible ja en aquest món “modern”. On té cabuda la nostra descendència i la nostra decisió sobre tenir-la???? Ara per ara ho veuen més clar ells que nosaltres…, no tenen encara interioritzat el concepte de cura i del que representa, tan ells com la paritat que governa.

  2. Totalment d’acord amb tu, Endora. Malgrat que sembli molt “brutu” dit així, si a les dones ens suposa un mal negoci tenir fills, simplement deixarem de tenir-los…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s